Tres conflictes per no oblidar
Un conflicte oblidat és aquell que per les seves característiques d’enquistament, llunyania i previsibilitat, malgrat continuar actiu i generar víctimes contínuament, no és atractiu ni pels mitjans de comunicació ni per la comunitat internacional. Àfrica és el continent escenari dels principals conflictes oblidats.
Probablement no seríem capaços d’enumerar més de dos o tres dels almenys tretze conflictes armats actius. D’aquests, en destaquen tres: l’etern conflicte a l’Est de la República Democràtica del Congo (RDC), l’enèsim canvi de govern per la força a la República Centreafricana (RCA) i la permanent inestabilitat del membre més jove de les Nacions Unides, el Sudan del Sud.
A l’Est de la RDC les armes i les exaccions de nombrosos grups armats formen part del paisatge des que el 1996 Laurent Désiré Kabila va fer un cop d’estat al sàtrapa Mobutu Sese Seko. Avui dia continuen els enfrontaments a la zona dels Kivus, aquest cop amb un especial protagonisme ara també d’un grup armat de caràcter islamista. L’eternització del conflicte es deu en gran mesura al fet que es tracta d’una zona especialment rica en recursos naturals i posseïdora d’immenses reserves del cobejat coltan. La missió de les Nacions Unides a RDC (Monusco) té el mandat d’utilitzar tota la força necessària per aconseguir els seus objectius, per la qual cosa es produeix una estreta col·laboració entre l’exèrcit regular congolès (FARDC) i els cascos blaus de les Nacions Unides, cosa que, entre d’altres efectes, dificulta l’acció humanitària en alguns llocs. La situació de violència ha sigut corroborada per un informe de l’ONU que demostra que van haver-hi violacions de drets humans, massives violacions, assassinats, execucions, reclutament de menors i treballs forçats, tant per part de les FARDC com pels grups rebels. Fins i tot, han sigut subjecte d’investigació per violència contra les dones les forces de pau mateixes de les Nacions Unides.
El Sudan del Sud és un dels altres focus d’inestabilitat al continent africà gairebé oblidat, inestabilitat que prové tant de factors interns com dels enfrontaments –en fred, per delegació– amb el seu veí del nord, del qual es va emancipar el 2011, per controlar les zones de Kordufan del Sud i del Nil Blau –on l’accés humanitari està bloquejat–, després de dècades d’enfrontaments armats i de patir el més agressiu ostracisme per part de Khartum, qui juga un paper fonamental pel control dels recursos sud-sudanesos. Quatre intents d’alto el foc no han detingut els combats entre les forces governamentals i les opositores, que han sumat centenars de víctimes mortals a un conflicte que ja suma 10.000 morts i que s’enfronta a la que es vaticina com una de les crisis humanitàries més greus de la història a causa de la manca de reserves alimentàries.
Durant aquest any, la República Centreafricana ha viscut un dels episodis més violents de la seva història, per la qual cosa ha merescut una fugaç atenció mediàtica els darrers mesos. La irrupció de Seleka –un grup armat que ha comptat amb efectius, entre 5.000 i 7.000, principalment amb origen al nord-est del país– la seva arribada al poder, i la consegüent revolta dels grups anti-Balaka (antimatxet), compostos per milícies rebels i altres grups anti-Seleka, que inclou entre els seus membres exmilitars de les forces armades centreafricanes, ha sumit el país en una situació de violència generalitzada i venjances, en què la utilització de les diferències identitàries ha portat a una elevada polarització entre cristians i musulmans i al distanciament entre grups ètnics. Com a resultat, en tan sols un any el govern ha canviat tres vegades de mans i la violència armada s’ha cobrat almenys 2.424 víctimes civils. Un informe del Comitè de Sancions de l’ONU ha revelat vincles entre el finançament i el subministrament d’armament per part de tots els grups armats amb l’explotació dels recursos naturals del país, i que la munició utilitzada pels combatents va ser produïda per 42 empreses de 16 països, entre els quals es troben algunes de les potències més implicades en la pacificació de la zona, com és el cas de França. L’Oficina d’Assumptes Humanitaris de les Nacions Unides a RCA estima en 2,5 milions la població amb necessitats, més de la meitat del total al país.
No són poques les empreses occidentals que han aparegut relacionades amb l’extracció de recursos en tots tres conflictes. Transnacionals del petroli i de l’explotació minera, i fins i tot empreses d’armes s’han beneficiat –i continuen fent-ho– de la perpetuació d’aquests conflictes i de la impunitat que massa vegades comporta l’oblit d’aquests conflictes. Rescatar aquests conflictes de l’oblit i implicar-se en l’ajut humanitari i en la cerca de solucions ha de ser una prioritat per a la comunitat Internacional, també per a Catalunya.
