Camins de pau per a Euskadi

L’aparició dels dos comunicats d’ETA al mes de setembre anunciant primer un alto el foc i després mostrant la seva disposició a reunir-se amb mediadors internacionals, ha posat de nou sobre la taula l’esperança de la fi de la violència a Euskadi.

La situació actual respondria a un procés que es va iniciar fa uns mesos fruit del debat intern a l’esquerra abertzale sobre la necessitat de desvincular-se de la lluita armada d’ETA. Tot i que aquest procés està sent assessorat i acompanyat per especialistes com Brian Currin –que va actuar de mitjancer en els conflictes de Sud-àfrica i Irlanda-, de moment no compta amb el suport ni amb la implicació dels governs estatal i autonòmic, ni tampoc amb el reconeixement dels principals partits de l’Estat espanyol.
No obstant això, el procés ja ha començat a donar passos importants com ara la Declaració de Brussel•les de març passat signada per 19 personalitats, entre les quals hi havia quatre premis Nobel per la Pau, en la qual es demanava a ETA un alto el foc permanent, unilateral, incondicional i verificable. Els dos comunicats d’ETA de setembre es poden interpretar com una resposta subjecta a moltes interpretacions, però que de moment obre portes que no s’haurien de desaprofitar.

Aquests dies s’han sentit tot tipus de valoracions per part de representants de partits polítics, dels governs estatal i d’Euskadi, i de les plomes de diferents analistes en el tema als mitjans de comunicació. Així, hem sentit d’una banda les que directament menystenen i treuen credibilitat a aquests comunicats a causa de les experiències de fracàs del passat, i de l’altra les que de forma molt cautelosa indiquen que “no són una notícia dolenta”, però que no cobreixen les expectatives de pau necessàries ja que no es tracta d’una declaració definitiva i irreversible de la violència armada.

Des del Centre Delàs, en sentir-nos part dels moviments socials que treballen per a la pau i per a la resolució noviolenta dels conflictes, fem una lectura dels fets que no deixa cap lloc al dubte: es tracta ni més ni menys que d’una nova oportunitat per tal de finalitzar un conflicte violent, i per tant l’acció que s’hauria d’esperar per part dels representants dels governs de les diferents administracions és la d’aprofitar aquesta nova oportunitat per donar passes en positiu que facilitin la fi de la violència.
En els darrers anys hem vist com malauradament algunes de les principals potències mundials no han dubtat d'“anar a la guerra”, construint i enviant a la opinió pública argumentaris que s’han demostrat falsos i totalment tributaris d’interessos econòmics i estratègicament partidistes.  En contraposició a aquesta hipocresia, creiem profundament que la disposició de les societats democràtiques i dels seus representants, ha de ser la “d’anar a la pau” allà on pugui brotar i sense caure també en prejudicis que en el fons amaguen recels als processos democràtics.

La fi de la violència armada a Euskadi serà el fruit de nombroses accions, en què hauran intervingut i intervindran actors provinents de tots els àmbits, de l’estat central i autonòmic, dels partits, de l’esquerra abertzale, de mediadors, i de la societat civil. Tots hem de tenir present que la pau no es pot construir en contra de ningú. La pau és simplement un camí, no aprofitar-lo és menystenir l’esperança dels que la desitgen.