Una mala estratègia a l’Afganistan
Publicat a Directa
Afganistan és un d’aquells conflictes que encara dura i que semblen irresoluble. Un conflicte no pas de baixa intensitat, ni molt menys, ara que amb el desplegament d’efectius addicionals aprovat pel Congrés dels Diputats el passat 17 de febrer farà possible una escalada major de violència.
El Ministeri Espanyol d’Afers Exteriors, per la seva banda, continua valorant com el govern espanyol pot donar suport a l’estratègia d’ofensiva militar que està impulsant Barack Obama. Influència i lideratge es veu palesa amb les primeres converses que ha tingut l’exèrcit d’EE.UU amb la població de la vall insurgent d’Arghandab. En elles s’esmenta el tema de seguretat, l’explosió de mines per tot el territori; que l’ajuda de l’OTAN no és acceptada pels talibans; el per què de les detencions; la relació amb el Pakistan ...
La construcció de pau és incompatible amb l’actitud patològica de pensar que el culpable és sempre l’altre i que és l’altra part qui ha d’iniciar propostes de canvi i d’aproximació. La iniciativa ha de ser bidireccional, tenir capacitats pròpies i voluntat. Un altre factor imprescindible a l’hora de portar i continuar amb el procés de negociació, és aprofitar els canvis estructurals de l’entorn del conflicte, ja siguin polítics, econòmics o socials. Construir la pau exigeix un plantejament global del conflicte que permeti concebre el panorama global per poder passar a l’activitat i acció concretes transformant el conflicte de forma constructiva. La reconciliació entre les parts, és imprescindible per ajudar a crear condicions favorables per un canvi sostenible i proactiu.
L’única alternativa a la intervenció armada és la defensa noviolenta, detenir l’avenç militar i evitar una ocupació armada. Mitjans com la desobediència, la nocooperació, el boicot, la vaga general podrien ajudar a transformar una guerra d’agressió en una lluita política. Però, i què passa amb les responsabilitats democràtiques? Què passa amb els ciutadans d’un estat implicat en una guerra d’agressió? La reparació és un deure per amb les víctimes d’una guerra d’agressió però quan no és possible comptar amb un codi moral de conductes segons el ius in bello ( el dret en la guerra) i el ius ad bellum (el dret a la guerra) i quan l’assassinat de civils i la coerció amb la que s’ha de conviure és dia a dia, això dificulta la defensa de la noviolència.
L’arrel real del conflicte és la negació dels elements necessaris pel desenvolupament de qualsevol individu o societat: seguretat, identitat pròpia, reconeixement social de la identitat, i participació efectiva en el procés d’assolir les anteriors. No es pot negociar amb la privació de necessitats. En el cas d’Afganistan calen estructures descentralitzades per satisfer millor les necessitats d’identitat i polítiques dels grups, i promoure així la participació local i la confiança.
La possibilitat, doncs, que l’OTAN no aconsegueixi prendre el control de Marjah, feudo talibà del sud del país, malgrat tot i allargar els combats i incrementar la militarització selectiva, podria fer-nos pensar sobre què és el que suposaria que la missió a Afganistan fracassés? En una zona on els interessos geoestratègics de Xina i Rússia, i també Iran, van en ascens suposaria que la posició de poder internacional d’Estats Units es debiliti; afectaria greument a la imatge i “eficiència“ de l’OTAN com a instrument d’intervenció militar; erosionaria més les relacions transatlàntiques i afectaria a la desestabilització del seu país veí, el Pakistan.
El somni que una guerra pugui acabar amb una altra guerra, no existeix, i malauradament per alguns, encara és una opció. Algunes de les alternatives noviolentes que es poden emprar poden ser deixar d’enfortir als senyors de la guerra; crear noves sinèrgies de confiança; crear acords de pau; i que els mediadors no tinguin interessos econòmics, militars i polítics, com el cas d’EUA i els seus aliats; l’operació Libertad Duradera promoguda per els militars d’EUA i l’OTAN ha comès crims de guerra i per això haurien de retirar-se del país.