L'acusació contra el programa d'armes nuclears de l'Iran no és gens clara
El conflicte entre l'Iran i Occident continua escalfant-se justament quan els iranians anuncien a principis d'aquest mes que han començat a enriquir urani en una segona gran instal•lació, Fordo, ubicada en un complex ben defensat fora de la ciutat de Qom.
Ja que hi ha molt en joc, val la pena fer una altra ullada a la causa principal de la tensió: el presumpte programa d'armament nuclear de l'Iran. Que aquest és un programa actiu, és un fet àmpliament reconegut als EUA. De fet, l'evidència, descrita en un informe publicat el novembre de 2011 pel director general de l'Organisme Internacional de l'Energia Atòmica (OIEA), Yukiya Amano, és incompleta. A més, la forma en què s'han presentat les dades, produeix una malaltissa sensació de dejà vu.
El 2003, com a membre de l'Equip d'Acció a l'Iraq de l'OIEA, vaig aprendre de primera mà de quina manera l'ocultació de fets pot desembocar en un vessament de sang. Havent conegut els detalls en aquell moment, malgrat que no em va ser permès parlar-ne, sento una certa responsabilitat compartida per la guerra que va matar més de 4.000 nord-americans i més de 100.000 iraquians. Avui, com a ciutadà particular, espero ajudar a assegurar que els fets siguin clars abans que els EUA no facin passos endavant que puguin conduir, de forma intencionada o no, a una nova conflagració, aquest cop a l'Iran.
Està acceptat que l'Iran va tenir en un cert moment un programa d'armament nuclear. L'enorme inversió del país en un complex subterrani secret d'enriquiment d'urani a la ciutat de Natanz és bàsicament la prova d'intencions clandestines. El reactor de producció de plutoni militar a Arak és encara un altre indicador.
Tanmateix, a l'Avaluació de la Intel•ligència Nacional de 2007, les agències dels EUA concloïen "amb un alt grau de confiança" que l'Iran havia aturat el seu programa d'armes nuclears a finals de 2003, sota la pressió internacional. És poc freqüent que els funcionaris d'intel•ligència determinin que tenen evidències suficients per dir que un programa s'ha acabat, per tant, presumiblement, la informació era molt bona. Igualment, fins aquell any (el 2007), l'OIEA havia informat sistemàticament que no tenia cap informació que suggerís que l'Iran tingués un programa d'armament nuclear amb posterioritat al 2004.
La qüestió, per tant, no és si hi ha evidència de que l'Iran ha tingut un programa d'aquest tipus, sinó si hi ha evidència de que l'hagi reiniciat després que el tanqués el 2003. L'informe d'Amano és extens en el primer aspecte i molt curt en el segon. En el document de 24 pàgines (de distribució restringida, però fàcilment disponible online) tots els apartats, llevat de tres, que s'ofereixen com a prova d'un possible programa d'armes nuclears, no tenen data o es refereixen a esdeveniments anteriors a 2004. La major part d'un annex de 14 pàgines es destina a reprendre el que ja es sabia: que en un cert moment el programa nuclear de l'Iran tenia dimensions militars.
Els tres "indicis"
Quin dels tres apartats amb data recent demostra que el programa d'armament nuclear de l'Iran pot haver estat reactivat?
Dos d'ells es refereixen a suposats estudis de modelització d'una ogiva nuclear dissenyada el 2008 i 2009 i a una suposada "recerca experimental" sobre reducció i optimització d'un paquet altament explosiu relacionat amb armes nuclears. Són atribuïts a "dos estats membres", per tant, la font és impossible d'avaluar. A més, es qüestiona la seva validesa a causa de la manipulació que fa l'informe del tercer apartat.
Aquesta tercera evidència, segons l'informe, ens diu que l'Iran està embarcat en un programa de quatre anys, començat cap al 2006, per validar el disseny d'un dispositiu per produir un raig de neutrons que pugui iniciar una reacció de fissió en cadena. Encara que no està clara la font de què es refia l'informe, el que sí és cert és que aquest projecte ja va focalitzar temps enrere el que va semblar una campanya de desinformació.
El 2009, l'OIEA rebia un document de dues pàgines, que pretenia provenir de l'Iran i que describia el mateix suposat projecte. Mohamed ElBaradei, que era aleshores el director general de l'organisme, va rebutjar la informació perquè no hi havia hagut una cadena de custòdia del document, no hi havia fonts segures ni cap senyal en el document, data de publicació o qualsevol altra cosa que pugués establir la seva autenticitat. És més, el document contenia errors estilístics, que suggerien que l'autor no era un parlant natiu persa. Semblava que hagués estat escrit usant un processador de textos aràbic, més que no pas persa. Després que ElBaradei llencés el document a la paperera, va ser publicat pel diari britànic The Times.
Aquest episodi va tenir similituds sospitoses amb un cas previ, que es va provar d'una forma definitiva que era un engany. El 1995 l'OIEA rebia alguns documents del Sunday Times, un diari associat al Times, que pretenien demostrar que l'Iraq havia reprès el seu programa d'armes nuclears, malgrat totes les evidències en contra. L'OIEA va determinar ràpidament que els documents eren elaborades falsificacions. Hi havia errors en el formateig de les correccions dels documents, la classificació i les dates i molts errors de llenguatge i d'estil indicaven que l'idioma propi de l'autor era diferent de l'àrab o el persa. Les inspeccions posteriors a l'Iraq del 1995 van confirmar incontrovertiblement que no hi havia hagut represa del programa nuclear iraquià.
Les lliçons del passat
Ara lamento que ElBaradei no parlés amb més vehemència, abans que els EUA comencessin la guerra a l'Iraq, sobre la falsificació d'evidències: els documents de 1995, les falsificacions addicionals subministrades a l'OIEA el 2003 i d'altres. Un bon home, que ha estat un advocat internacional amb anys d'experiència tractant amb mitges veritats i evasives; però que va quedar atrapat entre dir la història completa i insultar obertament els EUA, que subministren el 25% dels fons de l'OIEA.
ElBaradei va qualificar documents, subministrats a l'OIEA, sobre els intents de l'Iraq d'adquirir urani de l'Àfrica com a "no autèntics". Una descripció millor hauria estat "descarades falsificacions d'aficionat". Ell va aportar l'evidència que els tubs d'alumini que els EUA deien que eren per a les centrifugadores nuclears, eren realment per a coets; però no va fer públic els detalls del suport d'enginyeria. La veritat es va perdre en l'escandalós detall del Secretari d'Estat Colin Powell sobre les suposades armes de destrucció massiva, que era erroni en pràcticament tots els sentits.
El successor d'ElBaradei ha fallat de forma similar en deixar d'assenyalar en el seu informe els anteriors dubtes sobre que l'Iran continui desenvolupant un dispositiu de producció de neutrons. Si Amano ha trobat raons noves per examinar els aspectes molt qüestionables d'aquesta història, els ha de presentar. Donats els dubtes anteriors sobre l'episodi, el seu informe sobre això ha de ser irreprotxable.
Quan es dedica a controlar acuradament les potencials desviacions dels materials nuclears (la missió principal de l'OIEA), l'organisme ha fet el seu treball amb precisió. Necessita ser igualment rigorós quan aprofundeix en denúncies sobre activitats d'armes de l'Iran.
He de ser clar: Iran mereix un examen estricte. Afirma que ha abandonat les seves ambicions d'armament nuclear, encara que repetidament actua com si tingués alguna cosa a amagar. Sóc escèptic; sospito que els iranians poden tenir un programa d'armamentisme en curs. La incertesa s'ha de resoldre.
Alhora, no podem ser una altra vegada ostatges de falsificacions i del gir de les dades per empitjorar l'assumpte. Si l'Iran està desenvolupant armes nuclears, anem a provar-ho mitjançant l'anàlisi d'informació sòlida i actual, no de dades desacreditades i reciclades. Si ha d'haver una guerra amb l'Iran, que no s'hagin de repetir, més tard, els articles i llibres angoixats de funcionaris que van guardar-se per a ells els seus dubtes. Posem ara tots els fets sobre la taula.
<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<
Robert Kelley, enginyer nuclear, ha sigut un membre sènior de recerca del SIPRI des de 2010. Va ser director de l'Organisme Internacional de l'Energia Atòmica (OIEA), on va treballar nou anys. Més de trenta anys al laboratori d'armes nuclears de la Universitat de Califòrnia n'han fet un expert en armament.
adreça original:
SIPRI, 12 gener 2012
http://www.sipri.org/media/newsletter/essay/january12