Pobresa i guerra

Escrit per Pere Ortega on . Posted in Conflictes i guerres

Reflexió sobre la relació entre pobresa i conflictes armats publicat per Justicia y Paz de Madrid el 1/11/2008.

La pobresa és un producte de la violència estructural que es sustenta en un ordre social injust mitjançant una distribució desigual de la riquesa que recau en mans de pocs en detriment de la majoria de la població. La violència estructural se sustenta en qüestions de casta, ètnia, gènere o posició dins de l’escala social. En aquest concepte també hi trobem altres violències, la cultural, patriarcal, moral, política... Llavors, podem convenir que la pobresa genera conflictes, però que aquests no necessàriament acaben en un conflicte armat.
Naturalment pot ser una de les causes que, conjuntament amb d’altres de caire polític, econòmic, territorial o d’identitat acaben conduint a un conflicte armat. Però no hi ha cap exemple en què la pobresa hagi estat la causa principal d’una guerra.
Pot ser problemàtic, llavors, pensar que hi ha una relació de causa-efecte entre pobresa i conflicte armat. Si s’observa Àfrica, el continent més empobrit del món, i d’acord amb l’informe del PNUD i la seva classificació dels països amb l’índex de desenvolupament humà més baix, la relació entre pobresa i conflicte armat no es confirma. Donat que per una banda, trobem un bon nombre de països que no pateixen cap conflicte armat i, en canvi, figuren a la cua del rànquing dels països empobrits: Níger, Malí, Burquina Faso, Zàmbia, Moçambic, Malawi, Benín, Tanzània, Djibuti per citar només alguns casos. Però és cert que, d’altra banda, també n’hi ha un bon nombre amb conflictes oberts o molt recents, que també es troben entre els països pobres. En són exemples el Txad, Sudan, Sierra Leona, Guinea Bissau, República Centrafricana, Etiòpia, Burundi, Costa de Marfil, Rwanda, Somàlia, Congo i Guinea. 
Llavors, ¿quines són les grans causes dels conflictes armats? M’atreveixo a resumir-les en dues. La més estesa és la dels greuges que es produeixen contra la població, degut a les qüestions citades, que es poden concretar en lluites per accedir al poder, falta de llibertats i de justícia social, repartiment molt desigual de riquesa, la geopolítica, qüestions d’identitat, religioses, territorials, d’independència o de major autonomia.  En aquests greuges, la qüestió política és fonamental, i és la que té més pes, mentre que la resta de motius giren al seu voltant. Amb tot, és un error greu parlar de conflictes d’una sola causa, i qualificar-los com a ètnics, religiosos o d’expansió, donat que als conflictes sempre hi trobem diferents motivacions.

En referència a la geopolítica, compta i molt, la geoestratègia dels estats, en què aquests dirimeixen qüestions de poder internacional i influeixen de manera determinant en l’explosió de molts conflictes armats.
L’altra gran qüestió és la cobdícia. Són els conflictes que sorgeixen del desig d’apoderar-se d’un territori per accedir als seus recursos, d’aquí que alguns conflictes estiguin lligats als diamants, l’or, les fustes tropicals, el petroli, la coca, l’opi, o els minerals com el coure, coltan, fosfats... Aquesta pot ser una causa determinant, però difícilment serà l’única i també anirà acompanyada de qüestions geopolítiques. Així, els grups implicats al conflicte rebran ajuda exterior d’altres estats interessats en accedir a aquests recursos, i en conseqüència, tindran condicionants polítics, econòmics i, alhora, es podran revestir, si es dóna el cas, de qüestions ètniques.

Un cop determinades aquestes dues grans causes, no és menys cert que molts dels conflictes armats actuals es donin en contextos de pobresa i en molts casos, en països amb un estat dèbil, sense institucions capaces d’oferir seguretat als seus habitants. Estats que no han estat capaços d’elaborar polítiques econòmiques eficaces que duguin a una redistribució de la riquesa, els recursos o dur a terme programes de desenvolupament que permetin a la seva població sobreviure de manera digna. Però d’aquesta situació, no n’hem de responsabilitzar només als governs locals. Els països rics també en tenen bona part de la culpa. Vivim en un sistema global on les economies estan interconnectades, i les decisions de les grans organitzacions mundials, que regeixen els destins del comerç, la política i les finances (BM, FMI, OMC o ONU), tenen molta responsabilitat del tracte desigual que es dóna als països amb estructures polítiques més dèbils perquè afecten negativament les seves economies.

En molts casos les polítiques de liberalització econòmica emanades d’aquests organismes han conduït a que s’hagin privatitzat empreses i serveis públics amb resultats molt negatius per a la població, que s’ha vist privada de serveis socials gratuïts; han vist els seus mercats inundats de productes molt més barats que han enfonsat la seva producció interior; o pel contrari, degut a factors especulatius externs s’han produït pujades del preu dels cereals (arròs, blat de moro, blat) o productes d’alimientació bàsics que han provocat revoltes populars de protesta que s’han saldat amb violència. Així ha passat recentment a Mèxic, Guatemala, Egipte, Kènia i Tailàndia. Aquestes revoltes poden provocar enfrontaments i morts. Però no hem vist mai que aquestes protestes desemboquin en conflictes armats, sinó que necessiten estar entrellaçades amb qüestions de reivindicació més política.

Els conflictes armats sorgeixen en contextos de pobresa perquè les persones són molt més vulnerables. Si escassegen les terres cultibables, si hi ha sequeres, males collites, falten oportunitats per la població com l’accés al treball o a l’educació es genera molta frustració, especialment entre els més joves. Si l’esperança d’accedir a una vida millor es perd, pot empènyer als joves a buscar en la violència una sortida fàcil que satisfaci les seves necessitats de progressar socialment. Ha estat en països amb estats dèbils i economies d’escàs desenvolupament on han sorgit grups armats i hi han aparegut conflictes armats. El fet de pertànyer a un grup armat, pot constituir per un jove, un canvi d’estatus social per sortir de la misèria, i tenir millor roba, menjar i accés als luxes que abans no podia ni somniar. No és estrany veure a joves armats guarnits amb peces de vestir, rellotges i ulleres de marca. I és que posseir una arma atorga poder i pot ser utilitzada per prendre tot el que vingui de gust.
Els líders d’aquests grups, permeten el pillatge als seus membres, que roben, violen i cobren per oferir protecció. Aquests grups estan liderats per personatges denominats encertadament com a senyors de la guerra. Personatges que practiquen la guerra per accedir al poder en territoris on hi ha recursos molt apreciats pel mercat internacional, mètode que els permetrà enriquir-se. Si aconsegueixen el control de les mines, boscos, cultius de coca, opi o camps petrolífers, les empreses transnacionals i estats estaran interessats en accedir a l’explotació d’aquests recursos i pagaran per continuar fent negocis. Per tant, el suborn, la corrupció i la transferència d’armes s’instal•larà a la regió.

Aquets fets no només són exclusius de senyors de la guerra locals, també són extensibles als governs d’alguns estats. Observem que a Afganistan, Paquistan, Colòmbia, Congo, Txad, Sudan, Iemen, Líban, Malàsia i Indonèsia -per citar-ne alguns- els governs tenen tanta responsabilitat com els senyors de la guerra local en la corrupció i en els conflictes que es deriven de l’explotació de la coca, opi, fustes, petroli o minerals.

Si la pobresa no és condició sine qua non que condueixi al conflicte armat, després del que hem exposat, sí que podem afirmar que la violència estructural en societats amb una gran desigualtat i sense justícia social pot empènyer a la violència personal.