Les violències al món

Acabada la Guerra freda ens trobem que hi ha hagut un canvi substancial en en la violència armada, si abans s'enfrontaven grups que obeïen a ideologies determinades, ara ens trobem que la violència armada no obeeix a ideologies i si causes molt lligades al control de territoris, recursos o a l'economia delictiva.Tica Font (juliol 2005).

En aquesta xerrada voldria plantejar tres qüestions, la primera d’elles seria la tesi de Peter Lock que apunta a que la violència bèl·lica, en un món globalitzat, es transforma en "violència reguladora", violència que és utilitzada com a mitjà predominant de regulació econòmica i social en les zones "d’apartheid" social que creixen arreu del món. En la segona qüestió, relacionada amb la primera és sobre el terrorisme internacional, seria la que relaciona població i demografia amb seguretat, conflicte i violència. Finalment i com a tercer aspecte, voldria comentar l’aparició en el panorama mundial de les multinacionals de defensa. Totes tres qüestions representen un repte pel moviment per la pau, requereixen reflexió i propostes d’acció.


Primera qüestió "la violència reguladora". Peter Lock(1)


En els últims 50 anys el moviment per la pau ha dedicat bona part dels seus esforços a realitzar campanyes al voltants de dos eixos, campanyes contra la guerra i campanyes contra les armes de destrucció massiva. A hores d’ara aquests dos vectors continuen tenint un pes important en les organitzacions pacifistes i en les campanyes locals i internacionals, però comencen a sortir reflexions com les del Peter Lock que demanen al moviment per la pau que ampliï la seva mirada i el seu camp d’acció i ens obliguen a plantejar-nos la necessitat d’abordar la violència lligada a l’esfera econòmica de la globalització.


El moviment per la pau ha anat donant resposta a la violència física política, o­n un dels actors ha estat l’Estat. Peter Lock ens proposa, en una sèrie de ponències i articles, que les noves guerres que sorgeixen en el marc de la globalització apunten cap a la transformació de la violència bèl·lica cap una violència de regulació econòmica i social. Acceptar aquesta tesi, representa un repte pel moviment per la pau, representa que hem d’obrir el nostre marc d’acció a altres violències.


De forma sintètica intentaré fonamentar la violència que Peter Lock ens posa com a repte al moviment per la pau.


Transformació de la violència bèl·lica.

Els conflictes de post Guerra Freda posen en crisi el terme "guerra"; aquest terme l’hem utilitzar per descriure situacions amb un elevat índex de violència i amb causes polítiques o ideològiques (arribar al poder, aconseguir autonomia o independència). Però la realitat dels nous conflictes difumina el sentit del terme guerra, el nivell de violència dintre d’una societat ja no es un atribut suficient per tipificar una situació violenta com a guerra. En quant a la intensitat del conflicte ens podem trobar que al El Salvador durant el període de guerra hi havia una mitjana anual de 6.250 morts al 1995 i en temps de pau el nombre de morts per arma va ser de 8.500; a Sudàfrica al 1989 durant l’aparheit van ser assassinades 12.000 persones al 1997 quan ja estava abolit l’apartheit van ser assassinades 27.000; o al Brasil o­n hi ha més de 30.000 víctimes a l’any per arma i no hi ha declarada cap guerra i no apareix en cap observatori de conflictes; el mateix que passa a Mèxic, Guatemala, Veneçuela, Nigèria o Rússia. De la mateixa manera que la frontera entre legalitat i il·legalitat s’ha difuminat, en el cas de les noves guerres l’estat de guerra i de pau també són termes relatius, no són períodes absoluts i contraposats, per no dir que ja no es declaren les guerres, o que les treves de pau són tan freqüents com els seus incompliments. Els nivells de violència, mort i desplaçaments en temps de pau poden arribar a ser similars o superiors als temps de guerra.

En altres aspectes més formals, per influència del cinema tendim a pensar que la guerra és una qüestió dels estats i que són els militars els que porten a terme la guerra. En canvi les imatges que tenim de les noves guerres postmodernes a través dels informatius de televisió, no són guerres entre estats i ens mostren a joves, sovint adolescents amb un kalashnikov a les mans, descalços o amb bambes Nike, o paramilitars amb ulleres de sol fosques Rayban a fanàtics amb torbant que resen sobre una catifa junt al seu rifle... Les noves guerres es caracteritzen per una desmilitarització de la violència i per la incorporació de nous actors com bandes paramilitars, unitats d’autodefensa, mercenaris estrangers, màfies, grups terroristes... que no responen a cap estereotip, no s’assemblen als guerrillers dels anys 70 i no presenten referències ideològiques o polítiques clares.

En els conflictes actuals la població civil ha esdevingut escenari del conflicte, objecte de la violència, el 90% de les víctimes són civils, no són militars. Pel que fa als mètodes de lluita cal destacar, el genocidi, la neteja ètnica, la violació de dones, matances col·lectives, mutilacions, grans desplaçaments de població, segrestament, robatori... La destrucció del sistema econòmic productiu: minar terres de conreu, destrucció d’infrastructures: carreteres, ponts, centrals elèctriques... la destrucció d’habitatges… tot això junt amb la por, aboca als supervivents al desastre i al caos, a abandonar terres i pobles. Les estratègies i mètodes de lluita posen com objectiu la població civil. Sovint s’ha utilitzat la violència com una manera de visualitzar i internacionalitzar el conflicte; de que els mitjans de comunicació se’n facin resó. En aquests conflictes no hi ha presoners de guerra i el dret internacional no serveix per limitar l’acció violenta entre les parts.


Molts d’aquests assassinats no tenen una relació clara amb els problemes polítics del conflicte i reflexen la persistència d’una economia política violenta malgrat l’absència de guerra. Les relacions socials dintre d’una pau violenta poden ser molt similars a les existents en temps de guerra.


Marc econòmic de la globalització.

 

Tots aquests canvis es donen en paral·lel als canvis que sofreix l’economia en el període que s’anomena de globalització. En concret solament faré esment a una característica, d’aquesta fase o període de l’economia, la liberalització del capital financer; que consisteix en la mobilitat, sense control ni regulació, del capital financer de caire especulatiu. En els mercats internacionals domina el capital financer respecte del capital productiu. Fa més de 30 anys el 90% dels intercanvis internacionals estaven lligats a una economia real, basada en el comerç de productes i en les inversions a llarg termini, mentre que en l’actualitat, aquests intercanvis solament representen el 5% del prop del bilió i mig de dòlars que es mouen; es tracta de fluxos de diner especulatius a molt curt termini, fins i tot a un dia, dels quals el 80% correspon a transaccions de menys d’una setmana.


Avui dia, les borses de Londres, Nova York i Tokio, gràcies a les noves tecnologies, estan connectades les 24 hores del dia, i s’hi mouen unes quantitats de diners que cap govern no pot controlar i a unes velocitats espectaculars, com ho demostra que aquestes són 150 vegades superiors a la quantitat de diners que necessita l’economia productiva.


Aquest procés de liberalització financera significa que els estats no intervenen per res i deixen llibertat de moviment als fluxos financers. Això es justifica sota l’excusa que qualsevol intenció o pràctica d’intervenció provoca inseguretat i pànic als inversors, amb la qual cosa els capitals fugen del país. Amb aquesta pràctica els inversors eviten tota mena de controls i el pagament d’impostos en el país en què actuen.


La desterritorialització del mercat o desaparició de fronteres que representa aquesta modalitat de globalització està erosionant les bases tributàries dels governs, debilitant la seva capacitat per gravar impostos sobre el resultat d’aquesta activitat financera, és a dir, sobre els beneficis i guanys obtinguts amb l’especulació i les inversions de les grans empreses. Atès que els capitals i diners dels països més desenvolupats es troben en continu moviment arreu del món, és difícil detectar quins són veritablement els guanys objecte de gravamen i quins són els països que tenen la capacitat per aplicar el sistema impositiu sobre els mateixos guanys.


Aquest important volum de capitals que naveguen pel ciberespai dóna rendiments sense la necessitat de la intervenció dels estats, ni de factors de producció, com el treball, per la quals cosa s’obtenen grans volums de renda, a través dels beneficis, sense dur a terme cap activitat productiva de la qual gaudeixi la societat en general, és a dir, no s’obté cap mercaderia que serveixi per a la satisfacció d’alguna de les necessitats més bàsiques i fonamentals que tenen els éssers humans.


Aquesta liberalització del capital financer comporta, com ja s’ha dit un debilitament de la base tributària, de la capacitat de l’Estat de recaptar impostos lligats al sector econòmic més dinàmic i que quantitativament més diners mou. Aquest element que acabo de mencionar, juntament amb altres, està provocant una erosió de l’Estat.


L’Estat sempre havia intervingut en l’economia fixant els límits territorials del mercat, garantint el valor de la moneda, regulant el comerç, normatitzant els moviments de capital, les relacions laborals, etc. El paper de l’Estat era equilibrar el mercat amb equitat social (universalització de l’ensenyament, la sanitat, la protecció social, l’atur, etc.), es a dir recaptar impostos i redistribuir la riquesa. Actualment, el paper de l’Estat en una economia global grinyola. Els estats no tenen els mitjans per oposar-se als mercats perquè ja no controlen els canvis i fluxos de diners, la informació, etc.


Els estats estan cedint posicions en el terreny econòmic davant la internacionalització de la producció, el comerç i les finances. En aquest àmbit les polítiques econòmiques nacionals tenen poca eficàcia a causa del poder d’organismes internacionals com: l’OMC, el BM, el FMI, el Banc Central Europeu, etc., que són organismes al servei dels interessos econòmics mundials i que controlen les economies nacionals i que han estat instruments eficaços per a la potenciació de la globalització econòmica.

Com he esmentat abans els nous conflicte no es produeixen entre Estats, el que comporta que l’Estat està perdent el monopoli de l’ús de la violència, els militars son un actor més en l’ús de la violència. El fet d’aparèixer nous actors suposa que apareguin noves formes de finançament dels conflictes i en definitiva formes d’apropiament dels recursos com: fustes tropicals, participació en els mercats il·legals de drogues , armes, diamants..., protecció de persones, protecció d’empreses, la practica del saqueig, robatori, extorsió, la presa d’ostatges, apropiació de terres o bens després de l’expulsió de la població d’un territori...


Els senyors de la guerra o homes forts controlen una zona i exploten els recursos d’aquell territori, són personatges que han estat capaços d’aprofitar els canvis que aporta el procés de globalització per crear vincles amb el mercat mundial, utilitzar les companyies estrangeres i establir una autoritat local.


En resum, la globalització es caracteritza per la simultaneïtat de tres factors, per un costat creixement econòmic, per un altre pèrdua de control per part de l’Estat dels fluxos econòmics i per un augment de la polarització social dintre dels estats i entre els estats.


En aquest marc Peter Lock analitzar l’economia mundial com un sistema format per tres esferes interconectades.


La primera esfera, la de l’economia normal o economia nacional, la legalment operant, la que s’estudia de manera oficial i de la que es parla, es fa recerca i la que es publica. En aquesta esfera de l’economia és o­n recullen els impostos, és la que fonamenta o dona sentit a l’Estat i és en la que transcorre la vida del món industrialitzat.


La segona esfera, la de la economia informal, és l’esfera o­n es mou la majoria de la població mundial, és l’esfera o­n s’organitza la supervivència de la majoria de la població. En aquesta esfera les activitats econòmiques no són registrades ni comptabilitzades, estan organitzades al marge de l’Estat, al marge de la llei i les normes, no paguen impostos i no reben prestacions ni protecció per part de l’Estat.


Aquesta esfera de l’economia és molt important en el Sud. Per exemple en Angola solament el 10% del PIB es produeix través de pràctiques econòmiques convencionals (legalment establertes i reglamentades públicament). En Moçambic s’estima que l’economia formal representa el 50% del PIB, mentre que Kenya o Rússia no passa del 40%. De fet en casi tot el Sud s’estima que l’economia formal solament constitueix la meitat de l’economia total. En el cas més extrem tenim Somàlia o­n no existeix economia formal.


En els països industrialitzats, o­n predomina l’esfera formal, també hi ha economia informal, per exemple els treballadors immigrants sense papers viuen dintre d’aquesta esfera econòmica, treballen, paguen impostos indirectes, no els directes i no estan protegits per les instàncies jurídiques de l’Estat i resten desprotegits front a les xarxes mafioses o criminals.


El comerç informal de tot tipus de bens i serveis és el cordó umbilical per milions d’habitants del Sud. Aquesta economia s’ha expandit i ha integrat el Sud en el sistema liberal mundial desprès de l’expulsió de les xarxes oficials de l’economia internacional.


La majoria de població d’aquesta esfera viu en un estat d’inseguretat física i legal constant, o­n el monopoli sobre l’ús legítim de la violència que ostenta l’Estat, no ofereix protecció o seguretat a la població, la qual cosa comporta que la seguretat tendeixi a organitzar-se de manera privada i sovint amb la connivència de funcionaris governamentals corruptes.


La tercera esfera, és la de l’economia obertament criminal, formada per un bon nombre de xarxes flexibles, sustentades en la violència que operen globalment, xarxes que extorsionen diners de protecció a l’economia informal. El mercat de les drogues és un dels exemples més estudiats i més significatiu d’aquesta esfera de l’economia. Alguns experts calculen que el PIB criminal mundial mou aproximadament 1,5 bilions de dòlars anuals. Els mercats financers representen un mitjà operatiu important per les activitats de l’economia criminal, és l’espai o­n rentar els diners procedents dels guanys il·legals.


Violència reguladora

Peter Lock ens demana que abandonem la nostra perspectiva o el paradigma "pau democràtica" per intentar explicar les transformacions en marxa de les formes de violència i per comprendre la desterritorialització de la violència actual.


En el període de post guerra freda, en el que estem centrant aquesta reflexió, molts estats han anant transformant els seus règims polítics cap a democràcies lliberals al mateix temps que es produïen increments dramàtics del nivell d’homicidis. Aquests nous règims democràtics, normalment, no han aconseguit reduir la fragmentació i la polarització social, Brasil, Sud-àfrica, Nigèria, Rússia, així com països post conflicte armat, són un bon exemple; són països que han fet transicions cap formes de govern més democràtiques que no han servit per reduir el nivell de violència, sinó el que es més greu, alguns d’ells han doblat les tasses d’homicidis, arribant a ser més elevades que les tasses de morts en moltes guerres. Colòmbia podria ser una cas paradigmàtic, durant molts anys ha estat classificat com un país en guerra interna, però Colòmbia continua sent un país democràtic, segons els estàndards internacionalment acceptats. Però a Colòmbia els homicidis no relacionats amb la guerra interna representen la forma dominant de violència. El gruix d’aquesta violència, encara que no en la seva totalitat, representa el que Peter Lock anomena "violència reguladora". Violència que és utilitzada per imposar transaccions econòmiques a diferents nivells, inclosa la protecció, el robatori i el comerç il·legal. Aquesta violència difusa intervé i actua sobre l’economia com ho fa la violència bèl·lica en "l’economia de guerra"; però amb la diferencia que aquesta violència no està territorialitzada i és més perseverant.


Les tres esferes de l’economia poden ser descrites com un entramat de sistemes de xarxes interconectades d’abast global. Es per això que la utilització de la violència, o l’amenaça de la mateixa, com a mitjà per imposar un interès econòmic no genera un front territorial. La necessitat d’utilitzar la "violència reguladora" pot tenir lloc en localitats geogràficament distants. Una xarxa de traficants de drogues pot recórrer a la utilització de la violència en qualsevol eslava de la cadena, des de la plantació fins al consumidor, en qualsevol mercat del món. Aquesta violència defèn un espai operacional, no territorial, que pot ser flexible i que requereix un cert nivell d’inseguretat. Estudiar la globalització com un sistema de xarxes interactuant entre sí dintre del conjunt de les tres esferes, condueix a pensar que la "violència reguladora", utilitzada per protegir el funcionament de les xarxes econòmiques, tan internament com localment i front a les altres xarxes competidores, requereix d’actes de violència en espais geogràfics distants entre si, però que pertanyen al mateix espai operatiu.


Vist d’aquesta manera els conflictes bèl·lics representen la punta de l’iceberg de la "violència reguladora", ja que tenen lloc en territoris o­n l’Estat és tan feble, o fracassat, que no pot protegir els mercats sota el paraigües de la llei. Si s’estudien les transaccions típiques de les economies de guerra i els seus camins cap a l’economia formal, ens trobem amb sistemes de xarxes criminals que operen per tot arreu del planeta, i o­n el seu funcionament es basa en l’ús de la violència, o amb l’amenaça del seu ús.


Finalment dir que trobo molt suggerent aquesta tesi de la "violència reguladora", però que crec que requereix d’estudis més amplis i profunds, crec que són necessaris estudis més exactes i a escala mundial de la violència a nivell micro, crec que falten més estudis que puguin determinar la contribució d’aquesta violència reguladora dintre de la totalitat de delictes i homicidis per arma de foc. Falten estudis que separin la violència lligada al sistema econòmic de la violència domèstica, delictiva, social ....


Segona qüestió "Conflicte i factors demogràfics"


Estudis demogràfics apunten que en una tercera part del total dels països del món (repartits entre l’Àfrica subsahariana, l’Orient Mitjà i el sud i centre d’Àsia) corren el risc de veures implicats en un conflicte civil armat, en revoltes polítiques o ètniques, en violència per part de l’estat o en terrorisme interior. Degut a que en el seu interior viu una gran proporció de joves que va en augment, el gruix dels quals està aturat o en feines inferiors a la seva capacitat o preparació. També per que molts d’aquest països experimenten un ràpid creixement de població urbana, creixement superior al de creació d’infrastructures o allotjament, al mateix temps que augmenta la dificultat per accedir a les terres de conreus o l’aigua per conrear la terra. Totes tres situacions es consideren factors de risc demogràfic que poden contribuir a l’eclosió de la violència i al conflicte.


Exclusió de les generacions joves

En abril del 2004, un grup armat va assaltar amb matxets i ganivets una caserna de la policia al sud de Tailàndia. Com que no van aconseguir traspassar a l’interior van fugir i es van refugiar en una mesquita, o­n al poc les forces governamentals els van envoltar i els van atacar, en l’atac van morir més de 30 assaltants.


Quan es va difondre la noticia, els analistes van atribuir aquests assalt a la tensió i malestar creixent entre la població del sud, de majoria musulmana, que des de fa molt de temps està sofrint repressió cultural, religiosa i econòmica per part del govern de Tailàndia. Però tan mateix després de l’atac es va posar de manifest una altra variable: l’edat, la majoria dels assaltants eren menors de vint anys.


Segons Nacions Unides, a l’any 2000 més de 100 països d’arreu del món enregistraven crescudes puntuals de gent jove, països o­n la població entre 15 i 29 anys constitueix més del 40% del totals d’adults. En canvi en Europa i Estats Units, els joves adults constitueixen un 20-25 % del total dels adults. Totes les societats necessiten gent jove, necessiten la seva energia i enginy; els joves representen l’actiu i dinamisme de les societats. Però si ens trobem amb societats amb manca d’oportunitats econòmiques, el predomini de joves pot representar un repte social i constituir-se en un perill polític.


En els deu darrers anys, els índex d’atur entre els joves de tot el món, van passar de 11,7% al 14,4 % (al 2003) i d’aquesta manera es va duplicar la taxa d’atur al món. Segons la OIT (Organització Internacional del Treball), el 2003 hi havia 88 milions de joves entre 15 i 24 anys sense feina, xifra que representava prop de la meitat dels aturats del món. En els països en vies de desenvolupament, o­n viu el 85% dels joves del planeta, l’índex d’atur entre els joves és especialment elevat i suposa casi quatre vegades l’atur dels adults.


Proporció de població jove (previsions pel 2005)(3)

	% població adulta entre15 –29 anys	Índex de fertilitat(fill per dona)
Zimbabwe	50	3,9
Zàmbia	57	5,6
Índia	40	3,0
EUA	27	2,1
Japó	21	1,3
Itàlia	19	1,2

 

Però la situació dels joves en el món rural encara és fa més difícil, per que sovint es troben en la situació que les propietats s’han dividit durant varies generacions entre els fills fins el punt que ja no poden partir-se més, les parcel·les ja són tan petites que just donen per sobreviure els pares, però no les famílies dels fills. En altres casos, les terres familiars han estat absorbides per empreses agrícoles o les terres s’han degradat com a conseqüència de practiques medioambientalment insostenibles, fins el punt que no són cultivables. Els joves amb aquesta situació no poden tirar endavant les seves expectatives i no tenen gaires sortides; aquesta es la raó de l’augment de l’alcoholisme o del nombre elevat de suïcidis, o que s’enrolin fàcilment en les milícies armades.


A Argèlia, aproximadament la meitat de la població és menor de 15 anys i el 60 % dels que intenten entrar en el mercat laboral per primer cop continua en l’atur. Als joves (varons) en aquesta situació se’ls anomena "hitites" (aquells que apuntalen o es recolzen contra la paret) i sempre estan cercant una oportunitat per guanyar uns diners o establir una identitat. En molts països del món, més de la meitat de la gent jove pertany a aquest grup d’exclosos i sense perspectives, per aquesta raó, disposar d’un instrument de força com és un rifle automàtic pot representar sentir l’experiència de ser respectat per altres, encara que el veritable sentiment no és de respecte, sinó de terror. Però la força exercida a través d’un rifle es converteix en un mitjà per resistir l’exclusió social i obre la porta per entrar en el món del consum.


Si aquests joves es troben en països o­n l’economia no va bé i la política predominat es repressora, els joves s’enrolen en organitzacions insurgents que ofereixen mobilitat social i autoestima. Els actors violents en el conflicte de Sierra Leone eren en un 95% joves, en part degut al fet de que no disposaven de millors opcions de vida.


Una altra situació ens mostra que tenim un important nombre de joves entre 18 i 35 anys que han rebut formació acadèmica i no tenen perspectives d’aplicar-la; segons Goldstone(4) quan per manca d’oportunitats queden marginats els membres més preparats de les classes d’elit, augmenta el risc d’inestabilitat entre els joves. El mateix Goldstone atribueix, en part, la desintegració del règim comunista de la Unió Soviètica a la mobilització d’un gran nombre de joves descontents, incapaços de treure partit de la seva formació acadèmica a causa de que el partit comunista no els permetia entrar a formar part de l’elit. Altres autors com Huntington afirma que les tensions de l’Orient Mitjà tenen molt a veure amb les expectatives no satisfetes dels joves preparats. A l’Orient Mitjà el 65% de la població no ha arribat als 25 anys. Molts d’aquests països han fet servir els ingressos del petroli per augmentar la formació d’un bon nombre de joves, ara bé, amb l’escàs creixement econòmic enregistrat, pocs membres d’aquesta població activa en ràpida expansió han tingut l’oportunitat d’aplicar els seus coneixements. Molts d’aquests joves que han rebut formació sovint s’han d’enfrontar amb alguna d’aquestes sortides: emigrar als països rics, enrolar-se en organitzacions fonamentalistes radicals i partits polítics o allistar-se en grups violents o xarxes terroristes.


Aquest element considero que és significativament important i que està en l’arrel del terrorisme internacional. Les poques dades sociològiques que he trobat a la premsa sobre els autors o col·laboradors dels atemptats del 11S, el Madrid o el de Londres ens mostren joves de famílies de classe mitjana amb estudis universitaris, alguns d’ells estaven estudiant en universitats europees, amb domini de dues i tres llengües; o de joves de segona generació, o­n els pares van emigrar a un país europeu, ells han anat a les nostres escoles i universitats. Un element comú entre tots ells és que són joves, però no son ni analfabets o ni incultes.


En la meva opinió, ens trobem amb un grup nombrós de joves que descobreixen que l’estat en el que viuen no té capacitat d’influència internacional, o bé si viuen en els nostres països rics es troben que pel fet de ser immigrants no aconseguiran formar part de les elits de la nostra societat ni aconseguiran uns salaris adequats al seu nivell educatiu i similar als joves nostres que tenen un mateix nivell de preparació. Aquestes frustracions poden conduir a l’adhesió a grups polítics o a grups fonamentalistes religiosos.


L’altra tendència demogràfica a destacar és el ràpid creixement urbà. Des de 1950 ença la població urbana del món s’ha multiplicat per més de quatre, i ha passat de 733 milions a poc més de 3.000 milions. En l’actualitat creix amb més rapidesa que no pas la població mundial en conjunt. Al 1950 la població urbana representava el 18% de la població mundial, al 2003 representava el 42% i es calcula que al 2030 serà del 60%.


Hi ha una constant o­nada migratòria de les zones rurals cap a les ciutats, molts d’ells fugen com a conseqüència de la sequera o inundacions, incapaços de guanyar-se la vida en un camps assolats o com a conseqüència de al violència i la guerra. Moltes d’aquestes persones van a parar a les perifèries de les grans ciutats; ciutats com Jakarta i Delhi en la dècada dels 70 i 80 van doblar el seu nombre d’habitants, el que comporta dos problemes, per una part, es produeix una gran oferta de ma d’obra amb tot el que això comporta i per una altra, els governs locals no disposen de pressupostos suficients per ampliar les infrastructures o prestar els mínims serveis a la població. Actualment es calcula que hi ha 220 milions d’habitants en zones urbanes en els països no industrialitzats que no disposen d’aigua potable, 420 milions que no tenen accés a latrines i 600 milions que no disposen d’un habitatge adequat.


En general els governs locals dels països en vies de desenvolupament no tenen recursos econòmics i humans per fer front als problemes que comporta aquest creixement urbà, sobre tot quan això representa que el segment que més creix és el més pobre de la població, és el segment que no paga impostos i que no espera que l’administració li proporcioni serveis ni seguretat.


Aleshores ens enfrontem a dues classes de violència urbana, una lligada a greuges històrics o malentesos culturals o­n les ciutats poden convertir-se en un espai de conflicte ètnic o religiós i una altra lligada a les condicions socio-econòmiques de les barriades perifèriques de les ciutats.


Un exemple de la primera classe de violència es posa de manifest en els fets ocorreguts al 1992 quan militants hindús assalten una mesquita abandonada del segle XVI al nord de l’Índia, es produeixen enfrontaments amb les forces de seguretat i l’odi esclata a centenars de quilòmetres d’allí, a Mumbai, Calcuta, Ahmadabad i a Delhi. Tres dies d’intensa violència pels carrers que van deixar 850 morts i milers de persones sense habitatge, el 95% dels morts vivia en els suburbis d’aquestes grans ciutats.


Una altra mostra la trobem en els fets ocorreguts a finals d’octubre del 2005 a la ciutat de Birmingham o­n va haver-hi un esclat de violència als carrers; la causa una presumpta violació d’una nena jamaicana de 14 anys (negra) per part d’un jove asiàtic de 19 anys. Per protestar per aquest fet i pels problemes de convivència entre les diverses comunitats ètniques del barri de Lozells es va celebrar una concentració pública en la que es va produir un esclat de violència. La premsa va recollir que més de 50 joves amb pals i pedres van destrossar vehicles, cases i comerços. La nit següent a aquest esclat de violència, es van reproduir els actes violents i va morir apunyalat un jove negre de 23 anys durant l’atac a una tenda de comestibles asiàtica i 35 persones van resultar ferides. Alguna altra font ha recollit que els actes de violència del segon dia van ser causats per un atac contra la mesquita de Lozells.


A l’altre extrem podem tenir la violència sistemàtica que regeix la vida dels suburbis de les grans ciutats de l’Amèrica llatina, les faveles de Brasil…. En les zones de pobresa de les grans ciutats generalment no es denuncien els actes de violència a la policia per que no s’espera res de les forces policials, o­n la vida de la població està sotmesa a la dominació dels clans locals criminals que controlen la vida econòmica d’aquell barri o territori. En aquests caos el funcionament de l’economia governat per un clan mafiós o un cartel de la droga no difereix massa del funcionament de l’economia en un país en conflicte de l’Àfrica regit per un senyor de la guerra.


La realitat social de les grans ciutats està marcada per l’exclusió massiva de l’economia regular de moltes generacions de joves i per una creixent amargura social sense projectes de vida alternatius individuals, que es sustenten en la utilització de la violència com afirmació i com a mitja d’aconseguir formar part de la societat de consum.


Com exemples d’aquesta violència tenim els fets ocorreguts a la favela de Rocinha de 80.000 habitants a la matinada del 28 d’octubre del 2005, aquest dia es va produir un tiroteig. Els trets es van creuar entre la policia i la banda del cap del tràfic de drogues de la favela Erismar Rodrigues Moreira, Bem-te-vi, 29 anys. Durant any i mig Bem-te-vi ha estat el senyor de la llei i l’ordre en la favela, la va pacificar, impedint que altres bandes rivals la envaïssin i absorbissin el seu negoci. La part baixa de la favela la controlava ell mateix i la part alta la controlava el seu cunyat de 24 anys. La tarda del dia següent de l’enterrament cap comerç va obrir les portes, és la llei del narcotràfic, dol absolut quan maten algun dels seus membres. En el mateix instant Soul assumia el comandament de la favela, una altra de les lleis del narcotràfic, la favela no pot quedar-se sense cap. Soul va ser assassinat 48 hores més tard amb 4 membres de la seva banda, el nou cap és ara Antonio Bonfin, Nem. De nou ha tornat "la pau" a la Rocinha.


En aquest mateix sentit podem inscriure els fets de violència sorgits a les poblacions o barriades que envolten Paris al novembre del 2005. La violència va esclatar quan van morir electrocutats dos adolescents que es van amagar dintre d’un transformador, suposadament perseguits per la policia. Aquestes morts van provocar que molts joves sortissin a les nits al carrer, cremessin cotxes, contenidors d’escombreries i assaltessin alguns centres comercials. El problema de les ciutats dormitori o­n s’apleguen immigrants i fills d’immigrants sense massa possibilitats de feines ben remunerades i estables, que pateixen la discriminació (un jove autòcton té més possibilitats que un fill d’immigrants), o­n la vida de la majoria de les persones transcorre al marge de les normes i la llei pròpies d’un estat de dret; o­n s’està establint una "polèmica sobre la penetració de l’islamisme radical i la presencia de bandes de delinqüents que controlen la prostitució i el tràfic de drogues que amaguen altres problemes més profunds que no surten a la llum: la poligàmia, l’ ablació de clítoris, els matrimonis forçats..." (El País, 3 de novembre de 2005).


Notes:

1. Aquesta tesi de la violència reguladora l’ha desenvolupada en articles i conferencies que estan publicades a la web del mateix autor. www.peter-lock.de2. U.N. POPULATION DIVISION, World Population Prospects: The 2002 Revision. New York, Nacions Unides, 2003.3. L’Estat del món 2005. Worldwatch Institute.4. Goldston, Jack A., "Population and Security: How Demographic Change Can Lead to Violent Conflict", Journal of International Affairs, tardor del 2002.



Nota: Ponència presentada en la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat del Vallès del 14 al 20 de juliol de 2005.