Sindicats i Navantia
Les drassanes militars de Navantia tornen a estar en crisi, i els treballadors i partits polítics tornen a demanar solucions. Fins quan es tindrà que esperar per començar a la conversió d'unes drassanes que fabriquen armes econòmicament ineficients i socialment ionsolidàries? Article aparegut en Público el 03/03/2014
La crisi que travessen les empreses militars espanyoles està relacionada amb les retallades d'inversions en armaments del Ministeri de Defensa. Sí les tres grans firmes que conformen l'oligopoli de les armes, Navantia, Santa Bàrbara i Airbus Military, pateixen la manca de càrrega de treball, són les drassanes Navantia els que més pateixen la crisi. Això és degut a que Navantia és una empresa pública que s'ha vist afavorida en els últims quinze anys amb multitud d'encàrrecs per a l'Armada espanyola, encara que aquests no estiguessin directament relacionats amb les necessitats de la Defensa. Així es desprèn de l'estratègia de defensa nacional, on els riscos o possibles amenaces no es corresponen amb la construcció de tant vaixell de guerra: buc de Projecció Estratègica de 27.000 tm, cinc fragates F-100 i una F-105, quatre submarins F-80, quatre vaixells aprovisionament BAC, nou vaixells de suport BAM. Una inversió que ha representat gairebé 7.000 milions d'euros a l'erari públic.
Un malbaratament de recursos en vaixells de guerra que l'arribada de la crisi ha paralitzat. Davant d'això, la plantilla de treballadors de les drassanes de Navantia a Ferrol, Cartagena o Cadis surten al carrer a manifestar-se demanant més càrrega de treball, és a dir, fabricar més vaixells de guerra. Les comunitats autònomes, ajuntaments i oposició política els donen suport i demanen al Govern que es frenin els plans d'ajust que redueixin les plantilles o tanquin factories. Encara que l'actual Govern quan era oposició va fer el mateix i ara busca solucions. Així, en el Congrés de Diputats del passat 19 de febrer, davant d'una pregunta d'una diputada del BNG preocupada per la falta de treball en les drassanes, el ministre d'Hisenda, Cristobal Montoro, va contestar que s'està a punt d'encarregar la construcció de un vaixell amb càrrec al Ministeri d'Indústria.
El curiós del cas, és que Montoro no va aclarir quina mena de vaixell es construirà. Va afegir que podria ser civil o potser militar, que podria ser un vaixell per a l'Armada espanyola o potser fos destinat a l'exportació, encara que va afegir que no hi ha cap contracte de compra però s'estan fent gestions per a això. Vaja, que no se sap què es construirà i ja se li buscarà una sortida més endavant. Curiosa manera de funcionar: es destinaran recursos per dissenyar i començar a construir un vaixell d'un cost de centenars de milions d'euros sense saber el seu destí final. La revista Defensa, del Ministeri del ram, anuncia que podria tractar-se d'un segon buc de Projecció Estratègica, potser de la sisena Fragata F-100, potser d'un vaixell aprovisionament. És com el bolero: Quizás, quizás, quizás.
Seguir les vicissituds empresarials de Navantia al llarg de la seva història (antigament Bazán) és conèixer que es tracta d'una empresa en crisi permanent i que mai ha llançat una pesseta (avui euro) de beneficis, ja que sempre ha tancat els seus exercicis amb pèrdues milionàries (el 2012 va llançar un saldo negatiu de 78 milions). Això no seria cap problema si es tractés d'una empresa privada, però no, es tracta d'una empresa pública pertanyent a SEPI (Societat Espanyola de Participacions Industrials). Una empresa pública que a més rep quantioses ajudes de diversos ministeris, dels governs autonòmics de Galícia i Andalusia, així com dels ajuntaments on estan ubicats els drassanes. Navantia ha estat objecte d'estudis per a la seva privatització, però això no ha estat possible ja que ningú vol fer-se càrrec d'una empresa d'un sector en crisi.
Així es pot afirmar, que Navantia, igual que Santa Bàrbara i Airbus Military, però en major grau, sempre ha estat una empresa parasitària de l'Estat, que s'ha vist afavorida amb encàrrecs de construcció de vaixells militars de dubtosa utilitat estratègica i de nul•la eficiència econòmica. Perquè si no fos per les ajudes públiques milionàries, fet pel qual ha estat sancionada pel tribunal per la Unió Europea, també per tractar-se de contractes sense concurs públic i per tant sense competència exterior, aquesta empresa ja hauria tancat.
Aquests sindicats, en lloc de demanar fabricar més vaixells de guerra per preservar llocs de treball, haurien de preocupar-se pels enormes recursos que consumeixen, que destinats a sectors civils produirien més benestar per al bé comú. I en aquest sentit, haurien de buscar aliats en els sectors professionals, acadèmics i institucionals, locals, autonòmics i estatals que afavorissin estudis per a la conversió industrial de Navantia.
Aquests sindicats i societat civil que demanen no tancar les drassanes militars haurien de reflexionar en un sentit global, els vaixells que es fabriquen a Navantia són econòmicament ineficients i socialment insolidaris amb la resta de treballadors de l'Estat.