Les vendes espanyoles d’armes, un nou rècord

Escrit per Tica Font on . Posted in Indústria i comerç d'armes

2009 ha estat el millor any en la història de les exportacions d'armes espanyoles, aquest any el govern ha concedit autoritzacions a la indústria militar espanyola perquè s'exporti material de defensa per valor de 1.346,52 milions €, cosa que ha suposat un increment del 44,1% respecte al 2008 i un 232% respecte al 2004, any d'inici del govern Zapatero

Hi ha la tendència d’associar el comerç d’armes amb altres comerços, com el de les drogues, però així com el comerç de drogues es il•legal, el comerç d’armes pot ser legal o il•legal. Perquè sigui legal una exportació d’armes, es necessita l’autorització del govern, i aquest ha de complir la normativa que el regula, és a dir, la Llei  de control del comerç exterior de material de defensa i de doble ús.

Aquestes exportacions representen el 4% de les exportacions mundials d'armament i el 0,9% de la balança comercial espanyola. El 39% de les exportacions espanyoles han tingut com a destí països de la UE. Majoritàriament les exportacions a la UE són degudes a la participació en programes europeus de desenvolupament de noves armes. El 8% de les exportacions han tingut com a destinació països amb un índex de desenvolupament humà mitjà i baix.

Segons el SIPRI, l’Estat espanyol ocupa el sisè lloc en el rànquing mundial d'exportadors d'armes, darrere d'Estats Units, Rússia, Alemanya, França i Regne Unit. Si d’aquests cinc països traiem Alemanya i hi posem Xina, tindrem els cinc estats membres del Consell Permanent de Seguretat de Nacions Unides, tots ells amb dret de veto i exercint el control del 72% del mercat mundial d'armes. La missió d'aquest consell permanent és vetllar per la pau en el món, prevenir conflictes, organitzar missions de pau, decretar embargaments i exercir de mediador en els conflictes existents. És a dir, que aquells que tenen per responsabilitat vetllar per la pau en el món tenen el control legal de les exportacions d'armes i són els principals exportadors del món.

Respecte dels clients de les armes espanyoles, cal esmentar que aquests tenen com a destí països que estan en conflicte armat, com Colòmbia o Israel; països que es troben en situació inestable o de tensió, com Filipines, Indonèsia o Sri Lanka, o bé països on hi ha serioses preocupacions sobre el respecte als drets humans, com Indonèsia, Kenya, Malàisia o Tailàndia; països històricament enfrontats, com Índia i Pakistan; països amb repressions internes, com Turquia, Aràbia Saudita o el Marroc; països, com Angola, on la situació interna és molt delicada i fràgil; països dels més pobres del món, com ara Burkina Faso, Angola, Kenya i Mauritània, o països que, a causa del seu elevat grau de militarització, destinen més recursos a la despesa militar que a la despesa en salut i educació conjuntament (PNUD 2009), com és el cas d'Angola, Aràbia Saudita, Equador, Israel, Jordània, Pakistan o Sri Lanka.

Pel que fa a les exportacions espanyoles d'armes curtes o lleugeres, cal destacar la preocupació que suposa la destinació de Ghana. Ghana continua sent el primer país receptor d'armes curtes i lleugeres, al voltant de 3,5 milions € anuals en concepte d'escopetes i cartutxos, malgrat la moratòria decretada el 1998 per la Comunitat Econòmica d'Estats de l'Àfrica Occidental (CEDAO) sobre la importació, exportació, producció i distribució d'armes curtes i lleugeres en tota la regió, a causa de la proliferació descontrolada d'aquestes armes en aquest país, i també pel risc de tràfic il•lícit des de Ghana cap a països veïns. La preocupació que hi ha per aquestes exportacions està determinada pels seus efectes, ja que la gran majoria de les víctimes de conflictes armats és a causa del ús d'armes petites i lleugeres.

A tot això, la llei de control d'exportacions d'armes espanyola estableix que no es vendran armes a països sancionats, inestables, en conflicte armat, que vulnerin els drets humans, que no condemnin el terrorisme o que tinguin un nivell de benestar delicat. A la llum del que diu la llei, no està clar com cal interpretar les exportacions mencionades anteriorment.

Per altra banda, cal tenir present que la pròpia llei de control d'exportacions d'armes estableix que les dades sobre exportacions de material de defensa de doble ús estan classificades conforme a la llei de secrets oficials, és a dir, les exportacions d'armes tenen la classificació de secret d'estat. Això suposa que les actes de les reunions on es decideix concedir o no a una empresa espanyola l'autorització per exportar és secreta. La qual cosa comporta que els informes que fa el govern sobre aquestes exportacions no aportin informació rellevant sobre el tipus concret d'arma que s'autoritza a exportar i el país de destinació. Els informes simplement recullen, per país de destí, la quantia de les exportacions i una lleugera informació sobre l'usuari final.

Moltes de les exportacions d'armes empitjoraran la inestabilitat regional i els conflictes latents, i també allargaran els conflictes ja existents. En definitiva, exportar armes suposa exportar sofriment humà a diferents llocs del món, sustentant-lo amb el secretisme en la presa de decisions i el negoci subjacent.

Ens podem preguntar per què son secretes les exportacions d’armes. En primer lloc, perquè així ho expressa la llei. En segon lloc, perquè els compradors d’armes així ho desitgen. Els successius governs espanyols al•leguen que aquestes exportacions han de ser secretes perquè els compradors no volen que se sàpiga quines armes compren. Als qui adquireixen els productes armamentístics no els interessa que els seus possibles adversaris o enemics coneguin les armes que tenen, ni la quantia de què disposen. Es pot afirmar que els nostres governants accedeixen a les demandes dels compradors. També s’ha de dir que la majoria de països fabricants d’armes es comporten de manera similar a Espanya.

En definitiva, molts del països mencionats destinen quantitats importants dels seus recursos econòmics a armar-se, mentre que reben quantitats econòmiques en concepte d’ajut oficial al desenvolupament per fer allò que haurien de fer i no fan: atendre les necessitats de les persones.