Quina seguretat per a Catalunya?

No podem parlar de si una Catalunya independent necessitarà unes forces armades sense plantejar-se quina és la seguretat que es vol assolir ni com això s’està abordant en el nostre entorn. Avui la visió que imposa la línia realista domina les relacions internacionals.

Aquesta visió dominant titlla els pacifistes d’utòpics, però cal qüestionar realment qui és utòpic i qui és realista. La línia realista defensa que les relacions internacionals són un sistema anàrquic que es regula i equilibra pel poder militar. Fidels a aquest pensament els estats i els diferents actors han buscat maximitzar la seva posició política amb l’acumulació de recursos militars. Però pensar que d’aquesta manera es pot viure en pau és el que realment ha estat utòpic. Aquesta manera d’abordar les relacions internacionals i la política és la que ens ha portat a un món ple de guerres, a un convuls segle XX amb milions de morts per la guerra i els conflictes armats, i a un segle XXI que desgraciadament ha començat igual.

Quan es parla de seguretat el debat s’enfronta amb un repàs de les amenaces, en conseqüència, quina defensa li caldria a Catalunya per encarar-les. Aquest és un plantejament reactiu, que ens aboca a quines, diguem-ne, cuirasses o mitjans militars necessitaríem, però deixa de banda els conflictes que ens poden afectar i la responsabilitat que hem tingut en la seva creació o agreujament. Hem d’anar a plantejaments proactius, ens cal enfocar com Catalunya ha d’assolir la pau, com hem de fer les paus, i aquesta és la nostra responsabilitat. Tenim competències i les hem de fer servir per saber fer les paus, aquesta és la garantia de tenir pau. Un fet molt positiu en aquest sentit ha estat la declaració de l’Assemblea Nacional Catalana, abans de la històrica manifestació de l’11 de setembre, assumint els plantejaments que un destacat grup de pacifistes els va fer, que les accions i mobilitzacions que promourà per tal d’assolir l’estat català propi es regiran seguint els principis i pràctiques de l’acció no violenta, i és important perquè ens situa en les nostres responsabilitats, ens situa a evitar la violència en un procés que sens dubte serà conflictiu i perquè, com històricament hem pogut comprovar repetides vegades, és amb la no-violència que ha estat possible assolir objectius, per més ambiciosos que fossin, assentats en paus duradores.

Però, si parlem d’amenaces, el primer que cal constatar és que avui Catalunya no té cap amenaça militar. Les amenaces que podem tenir són amenaces que no tenen passaport, que estan per sobre de les fronteres i que no són de naturalesa militar. Només cal pensar en el canvi climàtic, la SIDA o el crim organitzat per veure que no és amb exèrcits i militars com es previndran. Són amenaces a les quals cal respondre en àmbits supranacionals de manera compartida.

En segon lloc cal que sapiguem mirar en les dues direccions. Les diferents estratègies de seguretat elaborades pels països del nostre entorn, de la UE i de l’OTAN justifiquen el seu colossal aparell militar tot parlant d’amenaces com el terrorisme, els estats en descomposició, la delinqüència organitzada, la dependència energètica o els efectes del canvi climàtic, de garantir els fluxos de matèries primeres i, sense entrar ara a discutir com les aborden, cal destacar del que no parlen ni se’n responsabilitzen. No parlen de la inseguretat que ha generat un procés de globalització i de consum, del qual som responsables per la part que ens toca; no parlen de la desestructuració i els conflictes que aquest procés ha creat, de l’intercanvi desigual en el comerç internacional que s’ha imposat als països empobrits, de la gran divergència entre pobres i rics que ha generat; no parlen dels conflictes pels recursos i la energia que el modus de vida i de consum que els països del nord i les elits cobegen.

Els pacifistes tenim unes conviccions i certeses que ens vénen de la guerra freda. Els ensenyaments extrets d’aquell conflicte continuen sent vàlids avui, són vàlids per Catalunya igual que són valids per a una defensa de l’Estat espanyol, per a una defensa de la Unió Europea, o per a la pau internacional.

I quines són aquestes conviccions? La primera és que les armes no donen seguretat. Les armes soscaven aquesta seguretat i soscaven un dels elements centrals que les velles concepcions de seguretat pretenen defensar, la pròpia sobirania dels països. Només cal pensar, com a exemple, en la manca de sobirania real que avui té Grècia provocada per l’enorme endeutament del país, al qual la compra d’armes i el manteniment d’un enorme exèrcit van contribuir de manera destacada. La cerca de la seguretat per les vies militars ha portat a una economia de guerra que exigeix enormes recursos econòmics i intel•lectuals que hipotequen el propi benestar i la seguretat econòmica. Els intents dels estats per preservar les seves necessitats de seguretat armant-se tendeixen, malgrat no ser aquesta la seva intenció, a despertar un sentiment d’inseguretat en el veïns, que responen armant-se per contrarestar-la. Per molt sofisticats que siguin el mitjans militars, aquests no poden solucionar l’exhauriment dels recursos ni restaurar l’equilibri ecològic perdut, però el que si fan és robar recursos necessaris per protegir-nos, per exemple, de la degradació del medi ambient, que té moltes més possibilitats de posar en perill la seguretat nacional.

Avui patim una tremenda militarització. Pensàvem que amb el final de la guerra freda s’acabaria la militarització, que hi hauria un dividend de la pau, és a dir, que l’estalvi en els recursos emprats en la militarització es podrien utilitzar per acabar amb la pobresa i les diferències cada dia més grans entre rics i pobres, el greu deteriorament ambiental, l’atur i la inseguretat quant a mitjans de subsistència... Però no va ser així, a mitjan anys 90 Estats Units i els països occidentals van reprendre un rearmament que ens ha portat a les guerres actuals. La militarització ha revifat el complex militar industrial, del qual ja va alertar el president Eisenhower en el seu famós discurs de comiat, responsable en bona part de les dinàmiques militaristes i de guerra que estem patint.

En segon lloc, l’autèntica seguretat no pot proporcionar-se en un àmbit purament nacional, s’ha d’abordar en àmbits supranacionals. Les amenaces d’avui no tenen fronteres. Però això no justifica per si mateix les aliances militars supranacionals de les quals l’Estat espanyol n’és part. Hem de ser conscients que les polítiques militaristes i de control polític dominen l’OTAN i del paper d’una Unió Europea seguidista i plenament subordinada a l’Aliança atlàntica. L’OTAN acapara avui el 66% de la despesa militar mundial, l’Europa dels 27 disposa de gairebé tants soldats com la República Popular de la Xina, malgrat tenir tres vegades menys població. I això ens porta a la tercera convicció, la manera tradicional d’abordar la seguretat ha estat totalment inadequada i no ha buscat assolir la seguretat de la ciutadania, sinó mantenir la posició dominant, sustentada en un desmesurat aparell militar, del bloc occidental en un món cada cop més divergent.

Això ens ha de permetre veure que cal un altre enfocament,  un enfocament que centri la seguretat en les persones i les comunitats. El governament democràtic i una societat civil plena de vida poden resultar més importants per a la seguretat que no pas un exèrcit.

Cal un canvi radical del paradigma de seguretat i passar del paradigma de control avui dominant a un paradigma de seguretat real de les persones. Enfront de la competència pels recursos el paradigma de control busca l’accés a l’energia, les matèries primeres i els seus fluxos de subministrament, alhora que no renuncia, malgrat desastres com el de Fukushima, a energies com la nuclear, associada a control i a militarització. El canvi climàtic és una amenaça real que pot tenir greus conseqüències socials i econòmiques però, mentre continuadament es boicotegen les mesures per prevenir-lo, les cúpules militars dissenyen plans de contenció i control social, com els que es van posar en pràctica el 2005 quan els desastres causats per l’huracà Katrina a Nova Orleans. El paradigma de seguretat real ha de buscar la reducció del consum i el desenvolupament i descentralització de les energies renovables per fer front a la competència pels recursos i el canvi climàtic.

La globalització no ha tingut un efecte uniformitzador dels països i de les economies, ha tingut uns terribles efectes desestructuradors, generant noves desigualtats, concentrant la riquesa en un reduït nombre d’estats i d’elits dels diferents països. Aquest procés s’ha vist agreujat per l’opressió i l’exclusió política. La marginalització que la globalització econòmica ha provocat està en la base de la pressió ambiental, els conflictes bèl•lics, el terrorisme i la inestabilitat política. Davant d’això el paradigma de control ha respost amb més militarització, amb polèmiques intervencions militars en països llunyans fora de la legalitat internacional, i amb l’anomenada “guerra contra el terror” i el deteriorament de les llibertats civils. Si cerquem la seguretat real caldrà fer front a la pobresa global, l’exclusió política i la injustícia, actuar decididament per augmentar la cohesió d’un món dividit, buscar el diàleg polític i solucions per a les legítimes aspiracions dels grups marginats.

Catalunya, Espanya i el món hem d’anar a un altre model de seguretat, perquè no es pot sostenir l’actual, perquè amb la militarització no anem enlloc. Un model en el centre del qual hi siguin les persones i no els estats. Cal abordar una autèntica política de seguretat humana perquè les persones i els pobles puguem viure  lliures de temor i de necessitat, perquè les autèntiques amenaces que tenim són econòmiques: no tenir recursos per viure, l’atur, les reduccions salarials; alimentàries: no tenir recursos per menjar, la pèrdua de sobirania alimentària, la dependència de les importacions; sanitàries: propagació d’epidèmies, el deteriorament dels sistemes sanitaris; personals: la violència física, la repressió política, el maltractament de dones i nenes, la discriminació ètnica; comunitàries: el deteriorament del teixit cívic, els conflictes ètnics o religiosos; mediambientals: el deteriorament dels ecosistemes locals i mundials, exhauriment dels recursos, contaminació atmosfèrica; polítiques: el respecte als drets humans, les garanties democràtiques. I per això no ens calen exèrcits sinó una societat democràtica, rica i plena.