P A U  G L O B A L

Papers electrònics, n. 50 29 d'abril de 2008

*

*

Per subscriure-vos-hi o donar-vos-en de baixa envieu la petició a This email address is being protected from spambots. You need JavaScript enabled to view it. posant a l'assumpte: SUBSCRIPCIÓ A PAU GLOBAL. .Demanem que ens feu suggeriments i opinions; així mateix, també demanem que feu circular la informació. Els articles publicats són l'opinió dels seus autors i no representen, si no s'indica el contrari, l'opinió del Centre Delàs. Us oferim la versió en català i en castellà

Para subscribirse o darse de baja envie la petición a This email address is being protected from spambots. You need JavaScript enabled to view it. indicando en el asunto: SUBSCRIPCIÓN A PAU GLOBAL Pedimos que nos hagan llegar sugerencias y opiniones; así mismo, solicitamos que hagan circular esta información. Los artículos publicados son la opinión de sus autores y no representan, si no se especifica lo contrario, la opinión del Centre Delàs. Les ofrecemos la versión en catalán y en castellano.

Centre d'Estudis per a la Pau J.M.Delàs - Justícia i Pau
Rivadeneyra, 6, 10è- 08002 Barcelona T. 93 317 61 77 - Fax. 93 412 53 84 - This email address is being protected from spambots. You need JavaScript enabled to view it.
www.justiciaipau.org/centredelas

Nostalgia d'un altre futur
José A. Estévez Araujo

El 17 de febrer d'aquest any, els 109 diputats del Parlament kosovar van aprovar declarar la independència del seu país, i el vint de març es va complir el cinquè aniversari de la invasió de l'Iraq. Aquests són dos dels fets el gènesi i significat dels quals podem ara comprendre millor gràcies al llibre escrit per José Luis Gordillo, Nostalgia de otro futuro, publicat per l'editorial Trotta fa poques setmanes.

En relació amb el primer d'aquests esdeveniments, el Consell Europeu va emetre una declaració en la què s'afirma que l'autodeterminació de l'antiga província sèrbia constitueix un cas sui generis que en cap supòsit ha de considerar-se com a precedent. A l'empara d'aquesta doctrina del cas sui generis els mitjans de comunicació han aprofitat per reescriure la història de la guerra que l'OTAN va entaular contra Iugoslàvia el 1999. D'acord amb la versió actual, resulta que per aquell temps Kosovo estava sent objecte d'una neteja ètnica per part dels serbis. Els bombardejos de l'OTAN van servir per protegir els albano-kosovars i perquè aquests poguessin tornar a les seves llars.

Així, Ramón Lobo, corresponsal en Pristina, escrivia en el diari El País del dia 18 de febrer que: "El Kosovo independitzat ahir va començar a néixer amb sofriment el 1999, entre la brutal repressió de les tropes de Slobodan Milosevic, que van expulsar fusell en mà a la meitat de la població albanesa (gairebé un milió de persones), i de les bombes de l'OTAN, que va acudir en el seu socors." I que "acabada aquella guerra, l'última de les quatre balcàniques, Sèrbia es va retirar de Kosovo amb les seves tropes i els seus símbols deixant enrere un reguer de fosses comunes i destrucció."

La lectura del llibre de José Luis Gordillo ens dóna, no obstant això, una imatge del que va passar radicalment distinta d'aquesta. En primer lloc, l'èxode massiu de persones va començar després dels bombardejos de l'OTAN i no abans. La intervenció armada de l'Aliança va provocar la fugida de la població per por de les bombes i va facilitar la tasca dels paramilitars serbis. D'altra banda, no va haver cap genocidi de la població albanokosovar: l'equip d'investigadors que va enviar el Tribunal Internacional de l'Haia el 1999 va trobar 2000 cadàvers, i eren tant de persones sèrbies com d'albanokosovars. El que va haver a Kosovo va ser una guerra civil i, després de la retirada de l'exèrcit serbi, es van seguir cometent nombrosos actes de violència contra serbis, gitanos i albanokosovars moderats per part dels paramilitars albanesos. Com va denunciar Amnistia Internacional, l'OTAN no va adoptar mesures per acabar amb aquesta violència ètnica.

Si la intervenció de l'OTAN no va alleujar, sinó que va agreujar la situació de la població de Kosovo, quina va ser la raó real que va motivar l'acció armada? La tesi de José Luis Gordillo és que el que es pretenia era reafirmar el paper de l'OTAN i de les forces nord-americanes a Europa. És a dir, es tractava de rematar la feina iniciada a Bòsnia per justificar la subsistència de l'organització atlantista i la persistència de la intervenció nord-americana en el continent europeu. El decidit suport nord-americà a la independència de Kosovo pot entendre's dintre d'aquesta mateixa línia de mantenir la presència de les seves tropes a Europa i crear discòrdia dintre de la UE i entre la UE i Rússia. El fet que a Kosovo s'hagi construït una gegantesca base nord-americana, la de Camp Bondsteel, abonaria aquesta interpretació.
El segon esdeveniment, la guerra de l'Iraq, ha de ser inscrit en el context que José Luis Gordillo denomina "guerres pel petroli". Es tracta de tota la sèrie d'accions armades que s'han emprès en els últims anys per controlar aquest recurs escàs i finit. I com en Orient Mitjà es troben els dos terços de les reserves mundials de petroli, per als països occidentals és vital controlar el subministrament procedent d'aquesta zona del món.

Les guerres pel petroli responen a un plantejament a curt termini. Es tracta d'aconseguir un avantatge immediat sobre els altres, però sense solucionar el problema de fons que planteja la fi de l'era del petroli. José Luis Gordillo utilitza la idea del "pla X" que parlava Raymond Williams en el seu llibre Cap a l'any 2000, per caracteritzar aquesta estratègia: el que es pretén és aconseguir un marge de maniobra momentani, perquè s'abriga un profund pessimisme sobre la possibilitat de solucionar els problemes ecològics i econòmics de fons.

Les dues invasions de l'Iraq constitueixen una manifestació d'aquesta estratègia. L'objectiu que ha perseguit el govern nord-americà amb elles és el de tenir accés al petroli d'aquest país i intensificar la seva presència militar a l'Orient Mitjà. A més, entre la primera invasió de l'Iraq i la segona van tenir lloc els atemptats contra les torres bessones i el Pentàgon que van donar inici a la guerra contra el terrorisme. Aquests atemptats van ser, com assenyala José Luis Gordillo, una espècie de nou "Pearl Harbor", el que va permetre justificar un extraordinari increment del pressupost militar nord-americà.

Just abans de la segona invasió es va produir el que en el llibre es designa com la "globalització de la resistència antimilitarista". En efecte, el 15 de febrer de 2003 van tenir lloc manifestacions en contra de l'anunciada invasió de l'Iraq, que van reunir simultàniament a milions de persones en sis-centes ciutats de tots els continents. Diferents enquestes que es van realitzar aquest mateix any van posar de manifest l'oposició de la població mundial, europea i espanyola a la invasió de l'Iraq (a Espanya entre el 85 i el 90% dels enquestats es van declarar contraris a la mateixa). A pesar d'aquesta oposició, Bush va envair i el govern d'Aznar i els parlamentaris del PP li van donar suport. Es va verificar, així un cas (més) d'oposició entre la voluntat del poble representat i la dels seus (suposats) representants, que es va resoldre a favor d'aquests últims.
Però la història no acaba aquí. Com assenyala José Luis Gordillo, després de la presa de Bagdad, va tenir lloc un canvi de postura dels governs i polítics que s'havien manifestat contraris a la guerra. Així va ocórrer amb Felipe González i Jordi Pujol o amb els governs francès i alemany. Per la seva banda, el Consell de Seguretat de l'ONU va adoptar les resolucions 1483 i 1511 que van venir a legalitzar la invasió, atribuint la titularitat del poder polític als invasors. Aquestes resolucions van marcar la fi de les crítiques de fons de Rodríguez Zapatero, el qual va manifestar que se sentia "còmode" amb la resolució 1511.

La retirada de les tropes espanyoles de l'Iraq, després de l'accés del PSOE al poder va ser un gest de gran importància. Però, com assenyala José Luis Gordillo, aquesta retirada va ser "compensada" amb l'augment de l'enviament de tropes a l'Afganistan, en un intent d'apaivagar a Estats Units per aquesta via.

I en aquestes estem encara: l'últim acte del Ministre de Defensa en funcions, José Antonio Alonso, el 25 de març va ser sol·licitar a la Diputació Permanent del Congrés un nou increment (el segon) de les tropes espanyoles desplegades a l'Afganistan que ascendiran a partir d'ara a 778 efectius. Tots els partits van votar a favor excepte IU, ERC i el BNG. Bé serà recordar aquesta dada en el futur.

José A. Estévez Araujo
Article aparegut en la revista digital mientrastanto.e núm. 57, abril de 2008

S'ha legalitzat la guerra a Espanya?
Eduardo Melero Alonso

La Llei orgànica 5/2005, de 17 de novembre, de la defensa nacional (1), des d'ara LODN, ha regulat per primera vegada les actuacions de les Forces Armades a l'exterior. Segons l'art. 17.1 LODN, s'exigeix autorització del Congrés dels Diputats per ordenar operacions a l'exterior que no estiguin directament relacionades amb la defensa d'Espanya o l'interès nacional. Aquestes operacions han de complir les condicions establertes en l'art. 19 LODN, entre elles, que s'acordin per organitzacions internacionals de les quals Espanya forma part i que siguin conformes amb la Carta de les Nacions Unides.

De la regulació legal es dedueix clarament que no es necessita autorització del Congrés per a les operacions militars que estiguin directament relacionades amb la defensa d'Espanya o de l'interès nacional. Operacions que tampoc se subjecten expressament a la Carta de les Nacions Unides. Per tant, sembla que les operacions militars a l'exterior no se sotmeten a cap límit sempre que estiguin directament relacionades amb la defensa d'Espanya o l'interès nacional.

Quins són els interessos nacionals? Segons la Revisió Estratègica de la Defensa, els interessos nacionals de seguretat es classifiquen en vitals, estratègics i altres interessos.(2) Els interessos vitals es refereixen a la sobirania, la independència i integritat territorials d'Espanya i l'ordenament constitucional, la llibertat, la vida i la prosperitat dels espanyols.

Els interessos estratègics contribueixen decisivament a la garantia dels interessos vitals. Aquests interessos són: la contribució a la projecció d'estabilitat a través de l'OTAN i la Unió Europea, el manteniment de la pau i equilibri en el Mediterrani, el manteniment de la llibertat d'intercanvis i de comunicacions, la seguretat en el subministrament de recursos bàsics, la desaparició del terrorisme i la recuperació de la sobirania sobre Gibraltar.

Els altres interessos de la seguretat no tenen relació directa amb la seguretat d'Espanya. Dintre d'aquests altres interessos s'inclou la consecució, de forma solidària, d'un ordre internacional estable, de pau, seguretat i respecte als drets humans. Les operacions d'ajut humanitari i la participació en determinades missions de pau en regions allunyades poden respondre a aquests interessos.

Aquesta enumeració tan àmplia dels interessos nacionals demostra la concepció exclusivament militar des de la qual s'han definit.

De la Revisió Estratègica de la Defensa es dedueix que una intervenció militar que tingués com a objectiu assegurar el subministrament de petroli pot estar directament vinculada amb l'interès nacional, ja que serviria per garantir la prosperitat dels espanyols i la seguretat en el subministrament de recursos bàsics. Fins i tot s'assenyala expressament que "les Forces Armades poden contribuir a reduir el risc de la interrupció de subministraments, com ja ha ocorregut en el passat, mitjançant intervencions que assegurin la continuïtat dels subministraments bàsics".(3)

La LODN tampoc sotmet les operacions de legítima defensa a la Carta de les Nacions Unides. La Carta reconeix als estats el dret de legítima defensa en cas que sofreixin un atac armat (article 51), però no permet la legítima defensa preventiva, és a dir, no es permet que els estats reaccionin enfront de previsibles atacs armats que encara no s'han produït. La regulació continguda en la LODN pot obrir la porta al reconeixement de la legítima defensa preventiva en el dret espanyol. De nou ho reconeix expressament la Revisió Estratègica de la Defensa en assenyalar que "per impedir qualsevol tipus d'agressió, les FAS haurien de realitzar accions de prevenció, dissuasió i totes aquelles que contribueixin al control d'una crisi, evitant que aquesta desemboqui en un conflicte armat. Així mateix, aquí ha de considerar-se qualsevol acció armada preventiva dirigida, com a últim recurs, a evitar l'agressió".(4)

En resum, en no establir-se cap límit a les operacions militars directament relacionades amb la defensa d'Espanya o de l'interès nacional, la LODN permet que s'utilitzi la guerra com un instrument més de la política, cosa que suposa una forta militarització de la política exterior.

Deixant a part l'espantall de la intervenció sobre l'illot de Peregil, sembla clar que cap govern espanyol portarà a terme pel seu compte actes militars d'agressió. La LODN pot atorgar cobertura a la participació de l'exèrcit espanyol en operacions militars acordades en el si de l'OTAN. Des de l'aprovació en 1999 del Nou Concepte Estratègic, l'OTAN s'ha convertit en una organització militar que pot actuar arreu del món, saltant-se la Carta de les Nacions Unides. És així com va succeir amb els bombardejos de l'OTAN a Sèrbia, en els quals van participar les Forces Armades espanyoles.

Les operacions militars directament relacionades amb la defensa d'Espanya o de l'interès nacional han de sotmetre's al contingut de la Carta de les Nacions Unides, que atribueix el monopoli de l'ús de la força al seu Consell de Seguretat. També han de complir el que estableixl'article 63.3 de la Constitució, segons el qual "Al rei correspon, amb l'autorització prèvia de les Corts Generals, declarar la guerra i fer la pau". La LODN pretén flexibilitzar aquests límits, pretén legalitzar la utilització de la guerra al marge del que estableixen la Carta de les Nacions Unides i la Constitució espanyola. Les guerres també es preparen amb l'ajuda de les lleis.(5)

Notes:

(1) Publicada en el BOE de 18 de novembre del 2005 (www.boe.es).
(2) Revisión Estratégica de la Defensa, pàgines 129 a 135. Pot consultar-se a la pàgina web del Ministeri de Defensa, dins de la secció política de defensa (www.mde.es).
(3) Revisión Estratégica de la Defensa, pág. 148.
(4) Revisión Estratégica de la Defensa, pág. 175.
(5) Una anàlisi més profunda de les qüestions assenyalades en aquest article es troba en el meu treball La declaración de guerra en el ordenamiento jurídico español, que pot descarregar-se gratuïtament a la pàgina web http://www.justiciaipau.org/centredelas/index.php (secció llibres).

Eduardo Melero és investigador del Centre d'Estudis per a la Pau J.M. Delàs, de Justícia i Pau.

Les bombes de dispersió donen beneficis al BBVA
Jordi Calvo Rufanges

Nostalgia de otro futuro
José A. Estévez Araujo

El 17 de febrero de este año, los 109 diputados del Parlamento kosovar aprobaron declarar la independencia de su país y el veinte de marzo se cumplió el quinto aniversario de la invasión de Irak. Estos son dos de los hechos cuya génesis y significado podemos ahora comprender mejor gracias al libro escrito por José Luis Gordillo, Nostalgia de otro futuro, publicado por la editorial Trotta hace pocas semanas.

En relación con el primero de esos acontecimientos, el Consejo Europeo emitió una declaración en la que se afirma que la autodeterminación de la antigua provincia serbia constituye un caso sui generis que en ningún supuesto debe considerarse como precedente. Al amparo de esa doctrina del caso sui generis los medios de comunicación han aprovechado para rescribir la historia de la guerra que la OTAN entabló contra Yugoslavia en 1999. De acuerdo con la versión actual, resulta que en aquel entonces Kosovo estaba siendo objeto de una limpieza étnica por parte de los serbios. Los bombardeos de la OTAN sirvieron para proteger a los albano-kosovares y para que éstos pudieran regresar a sus hogares.

Así, Ramón Lobo, corresponsal en Pristina, escribía en el diario El País del día 18 de febrero que: "El Kosovo independizado ayer empezó a nacer con sufrimiento en 1999, entre la brutal represión de las tropas de Slobodan Milosevic, que expulsaron fusil en mano a la mitad de la población albanesa (casi un millón de personas), y de las bombas de la OTAN, que acudió en su socorro." Y que "Acabada aquella guerra, la última de las cuatro balcánicas, Serbia se retiró de Kosovo con sus tropas y sus símbolos dejando atrás un reguero de fosas comunes y destrucción."

La lectura del libro de José Luis Gordillo nos da, sin embargo, una imagen de lo que pasó radicalmente distinta de ésta. En primer lugar, el éxodo masivo de personas empezó después de los bombardeos de la OTAN y no antes. La intervención armada de la alianza provocó la huida de la población por miedo a las bombas y facilitó la tarea de los paramilitares serbios. Por otro lado, no hubo ningún genocidio de la población albanokosovar: el equipo de investigadores que envió el Tribunal Internacional de la Haya en 1999 encontró 2000 cadáveres, y eran tanto de personas serbias como albanokosovares. Lo que hubo en Kosovo fue una guerra civil y, tras la retirada del ejército serbio, se siguieron cometiendo numerosos actos de violencia contra serbios, gitanos y albanokosovares moderados por parte de los paramilitares albaneses. Como denunció Amnistía Internacional, la OTAN no adoptó medidas para acabar con esa violencia étnica.

Si la intervención de la OTAN no alivió, sino que agravó la situación de la población de Kosovo, ¿cuál fue la razón real que motivó la acción armada? La tesis de José Luis Gordillo es que lo que se pretendía era reafirmar el papel de la OTAN y de las fuerzas norteamericanas en Europa. Es decir, se trataba de rematar la faena iniciada en Bosnia para justificar la subsistencia de la organización atlantista y la persistencia de la intervención estadounidense en el continente europeo. El decidido apoyo norteamericano a la independencia de Kosovo puede entenderse dentro de esa misma línea de mantener la presencia de sus tropas en Europa y crear discordia en el seno de la UE y entre la UE y Rusia. El hecho de que en Kosovo se haya construido una gigantesca base estadounidense, la de Camp Bondsteel, abonaría esa interpretación.

El segundo acontecimiento, la guerra de Irak, tiene que ser inscrito en el contexto de lo que José Luis Gordillo denomina "guerras por el petróleo". Se trata de toda la serie de acciones armadas que se han emprendido en los últimos años para controlar ese recurso escaso y finito. Y como en Oriente Medio se encuentran los dos tercios de las reservas mundiales de petróleo, para los países occidentales es vital controlar el suministro procedente de esa zona del mundo.
Las guerras por el petróleo responden a un planteamiento a corto plazo. Se trata de conseguir una ventaja inmediata sobre los demás, pero sin solucionar el problema de fondo que plantea el fin de la era del petróleo. José Luis Gordillo utiliza la idea del "plan X" de que hablaba Raymond Williams en su libro Hacia el año 2000, para caracterizar esa estrategia: lo que se pretende es conseguir un margen de maniobra momentáneo, porque se abriga un profundo pesimismo sobre la posibilidad de solucionar los problemas ecológicos y económicos de fondo.
Las dos invasiones de Irak constituyen una manifestación de esa estrategia. El objetivo que ha perseguido el gobierno norteamericano con ellas es el de tener acceso al petróleo de ese país e intensificar su presencia militar en Oriente Medio. Además, entre la primera invasión de Irak y la segunda tuvieron lugar los atentados contra las torres gemelas y el Pentágono que dieron inicio a la guerra contra el terrorismo. Esos atentados fueron, como señala José Luis Gordillo, una especie de nuevo "Pearl Harbor", lo que permitió justificar un extraordinario incremento del presupuesto militar estadounidense.

Justo antes de la segunda invasión se produjo lo que en el libro se designa como la "globalización de la resistencia antimilitarista". En efecto, el 15 de febrero de 2003 tuvieron lugar manifestaciones en contra de la anunciada invasión de Irak, que reunieron simultáneamente a millones de personas en seiscientas ciudades de todos los continentes. Diferentes encuestas que se realizaron ese mismo año pusieron de manifiesto la oposición de la población mundial, europea y española a la invasión de Irak (en España entre el 85 y el 90% de los encuestados se declararon contrarios a la misma). A pesar de esa oposición, Bush invadió y el gobierno de Aznar y los parlamentarios del PP le apoyaron. Se verificó, así un caso (más) de oposición entre la voluntad del pueblo representado y la de sus (supuestos) representantes, que se resolvió a favor de estos últimos.

Pero la historia no acaba ahí. Como señala José Luis Gordillo, tras la toma de Bagdad, tuvo lugar un cambio de postura de los gobiernos y políticos que se habían manifestado contrarios a la guerra. Así ocurrió con Felipe González y Jordi Pujol o con los gobiernos francés y alemán. Por su parte, el Consejo de Seguridad de la ONU adoptó las resoluciones 1483 y 1511 que vinieron a legalizar la invasión, atribuyendo la titularidad del poder político a los invasores. Estas resoluciones marcaron el fin de las críticas de fondo de Rodríguez Zapatero, el cual manifestó que se sentía "cómodo" con la resolución 1511.

La retirada de las tropas españolas de Irak, tras el acceso del PSOE al poder fue un gesto de gran importancia. Pero, como señala José Luis Gordillo, esa retirada fue "compensada" con el aumento del envío de tropas a Afganistán, en un intento de apaciguar a Estados Unidos por esa vía.

Y en esas estamos todavía: el último acto del ministro de defensa en funciones, José Antonio Alonso, el 25 de marzo fue solicitar a la Diputación Permanente del Congreso un nuevo incremento (el segundo) de las tropas españolas desplegadas en Afganistán que ascenderán a partir de ahora a 778 efectivos. Todos los partidos votaron a favor excepto IU, ERC y el BNG. Bueno será recordar este dato en el futuro.


José A. Estévez Araujo
Artículo aparecido en la revista digital mientrastanto.e núm. 57, abril de 2008

¿Se ha legalizado la guerra en España?
Eduardo Melero

La Ley Orgánica 5/2005, de 17 de noviembre, de la Defensa Nacional (1), en adelante LODN, ha regulado por primera vez las actuaciones de las Fuerzas Armadas en el exterior. Según el art. 17.1 LODN, se exige autorización del Congreso de los Diputados para ordenar operaciones en el exterior que no estén directamente relacionadas con la defensa de España o del interés nacional. Estas operaciones deben cumplir las condiciones establecidas en el art. 19 LODN, entre ellas, que se acuerden por organizaciones internacionales de las que España forma parte y que sean conformes con la Carta de las Naciones Unidas.

De la regulación legal se deduce claramente que no se necesita autorización del Congreso para las operaciones militares que sí estén directamente relacionadas con la defensa de España o del interés nacional. Operaciones que tampoco se sujetan expresamente a la Carta de las Naciones Unidas. Por tanto, parece que no se someten a ningún límite las operaciones militares en el exterior cuando estén directamente relacionadas con la defensa de España o del interés nacional.

¿Cuáles son los intereses nacionales? Según la Revisión Estratégica de la Defensa, los intereses nacionales de seguridad se clasifican en vitales, estratégicos y otros intereses (2). Los intereses vitales se refieren a la soberanía, la independencia e integridad territorial de España y el ordenamiento constitucional; y la libertad, la vida y la prosperidad de los españoles.

Los intereses estratégicos contribuyen decisivamente a la garantía de los intereses vitales. Estos intereses son: la contribución a la proyección de estabilidad a través de la OTAN y la Unión Europea, el mantenimiento de la paz y equilibrio en el Mediterráneo, el mantenimiento de la libertad de intercambios y de comunicaciones, la seguridad en el suministro de recursos básicos, la desaparición del terrorismo, y la recuperación de la soberanía sobre Gibraltar.

Los otros intereses de la seguridad no están en relación inmediata con la seguridad de España. Dentro de estos otros intereses se incluye la consecución, de forma solidaria, de un orden internacional estable, de paz, seguridad, y de respeto a los derechos humanos. Las operaciones de ayuda humanitaria y la participación en determinadas misiones de paz en regiones alejadas pueden responder a tales intereses.

Esta enumeración tan amplia de los intereses nacionales, demuestra la concepción exclusivamente militar desde la que se han definido.

De la Revisión Estratégica de la Defensa se deduce que una intervención militar que tuviera como objetivo asegurar el suministro de petróleo puede estar directamente vinculada con el interés nacional, ya que serviría para garantizar la prosperidad de los españoles y la seguridad en el suministro de recursos básicos. Incluso se señala expresamente que "Las Fuerzas Armadas pueden contribuir a reducir el riesgo de la interrupción de suministros, como ya ha ocurrido en el pasado, mediante intervenciones que aseguren la continuidad de los suministros básicos" (3).

La LODN tampoco somete las operaciones de legítima defensa a la Carta de las Naciones Unidas. La Carta reconoce a los Estados el derecho de legítima defensa en caso de que sufran un ataque armado (artículo 51). Pero no permite la legítima defensa preventiva, es decir, no se permite que Estados reaccionen frente a previsibles ataques armados que todavía no se ha producido. La regulación contenida en la LODN puede abrir la puerta al reconocimiento de la legítima defensa preventiva en el derecho español. De nuevo lo reconoce expresamente la Revisión Estratégica de la Defensa al señalar que "Para impedir cualquier tipo de agresión, las FAS deberán realizar acciones de prevención, disuasión y todas aquellas que contribuyan al control de una crisis, evitando que ésta desemboque en un conflicto armado. Asimismo, aquí debe considerarse cualquier acción armada preventiva dirigida, como último recurso, a evitar la agresión" (4).

En resumen, al no establecerse ningún límite a las operaciones militares directamente relacionadas con la defensa de España o del interés nacional, la LODN permite que se utilice la guerra como un instrumento más de la política. Lo que supone una fuerte militarización de la política exterior.

Dejando aparte el esperpento de la intervención sobre el islote de Perejil, parece claro que ningún gobierno español va a llevar a cabo por su cuenta actos militares de agresión. La LODN puede otorgar cobertura a la participación del ejército español en operaciones militares acordadas en el seno de OTAN. Desde la aprobación en 1999 del Nuevo Concepto Estratégico, la OTAN se ha convertido en una organización militar que puede actuar en cualquier parte del mundo, saltándose la Carta de las Naciones Unidas. Así sucedió con los bombardeos de la OTAN en Serbia en los que participaron las Fuerzas Armadas españolas.

Las operaciones militares directamente relacionadas con la defensa de España o del interés nacional deben someterse al contenido de la Carta de las Naciones Unidas, que atribuye el monopolio del uso de la fuerza a su Consejo de Seguridad. También deben cumplir con lo establecido en el artículo 63.3 de la Constitución, según el cual "Al Rey corresponde, previa autorización de las Cortes Generales, declarar la guerra y hacer la paz". La LODN pretende flexibilizar estos límites, pretende legalizar la utilización de la guerra al margen de lo establecido en la Carta de las Naciones Unidas y de la Constitución española. Las guerras también se preparan con la ayuda de las leyes (5).


Notas:

(1) Publicada en el BOE de 18 de noviembre de 2005 (www.boe.es).
(2) Revisión Estratégica de la Defensa, páginas 129 a 135. Puede consultarse en la página web del Ministerio de Defensa, dentro de la sección política de defensa (www.mde.es).
(3) Revisión Estratégica de la Defensa, pág. 148.
(4) Revisión Estratégica de la Defensa, pág. 175.
(5) Un análisis más profundo de las cuestiones señaladas en este artículo, se encuentra en mi trabajo La declaración de guerra en el ordenamiento jurídico español, que puede descargarse gratuitamente en la página web http://www.justiciaipau.org/centredelas/index.php (sección libros).



Eduardo Melero es investigador del Centre d'Estudis per a la Pau J.M. Delàs, de Justícia i Pau.

Las bombas de racimo dan beneficios al BBVA
Jordi Calvo Rufanges

Centre d'Estudis per a la Pau J.M.Delàs - Justícia i Pau
Rivadeneyra, 6, 10è - 08002 Barcelona
T. 93 317 61 77 - Fax. 93 412 53 84 - This email address is being protected from spambots. You need JavaScript enabled to view it.
www.justiciaipau.org/centredelas