Drassanes i la deriva sindical

Written by Centre Delàs on . Posted in Indústria i comerç d'armes

La crisi que travessa tot el sector de drassanes civils ha mobilitzat els sindicats en defensa dels llocs de treball de l’empresa nacional Izar. Però aquests sindicats no han entrat en la qüestió fonamental que els hauria de preocupar: el 97% de la producció actual d’Izar és militar.
Pere Ortega (gener 2005). Materials de Treball, núm. 25



La crisi que travessa tot el sector de drassanes civils ha mobilitzat els sindicats en defensa dels llocs de treball de l’empresa nacional Izar. Aquesta crisi ha estat llargament anunciada a causa de la falta de competitivitat enfront de les drassanes d’altres països, especialment d’Indonèsia i Corea del Sud. Per pal·liar aquesta situació, durant l’etapa de l’anterior govern del PP, l’empresa estatal Bazán, dependent de la Sociedad Española de Participaciones Industriales (SEPI) del sector militar naval, el juliol del 2000 va ser fusionada amb la també estatal Astilleros Españoles Civiles (AESA) del sector civil i van donar com a resultat la nova indústria naval Izar. Ambdues drassanes travessaven una grave crisi i el Ministeri d’Indústria va decidir la seva fusió. Es tractava d’una estratègia per esquivar la Comissió d’Indústria de la Unió Europea que havia fet advertiments seriosos per les ajudes públiques concedides a Astilleros pel govern espanyol. Aquest organisme impedeix subvencionar indústries civils, però no militars, ja que a causa del seu caràcter estratègic poden continuar rebent subvencions.

Les pèrdues milionàries d’ambdues indústries van arribar l’últim decenni a tenir un deute acumulat de 2.454 milions d’€ a Astilleros i 635 milions d’€ a Bazán. En la mateixa caiguda, el nivell de la plantilla (civil i militar) en els últims 20 anys disminuïa de 39.229 el 1984 a 11.077 el 2003. En la inèrcia de la globalització d’aquests últims anys, Izar militar va iniciar la creació de consorcis internacionals amb diverses empreses. Amb Lockheed Martin (1-1999), va formar Advanced Fragate amb la finalitat de concórrer conjuntament al mercat internacional de fragates i vaixells escolta, i incorporar el sistema antiaeri AEGIS de Lockheed; amb la francesa DCNI (1991), va crear el consorci Scorpene per compartir el 50% de la construcció d’un submarí convencional, i, finalment, amb les drassanes alemanyes HDW va subscriure un acord per desenvolupar un projecte de minisubmarí. Però malgrat aquestes fusions, les pèrdues van continuar i l’any 2003 Izar va perdre 30 milions d’€ (120 el 2002).

Davant d’aquesta situació el govern va anar aprovant diversos paquets d’ajudes. L’any 2001, Izar va rebre una injecció de capital per part de l’Estat per un import de 1.477 milions d’€, més uns altres 515 milions d’€ per a diferents factories. Però aquestes ajudes han estat declarades il·legals per la Comissió Europea, que ha adduït que es tracta d’ajudes encobertes, cosa que està prohibida per la Comissió de Competències. El govern del PP va dir en descàrrec seu que es tractava del sector militar d’Izar i no del civil, cosa que permetia salvar Izar davant de Brussel·les. El Tribunal de Competències finalment ha dictaminat que les ajudes són il·legals i de moment Izar ha de tornar 556 milions d’€, però es pot veure obligada a tornar el total dels 1.477 milions rebuts, la qual cosa deixa Izar en una situació de fallida.

El nou govern del PSOE s’ha trobat amb una crisi que ja va haver de gestionar durant la seva anterior etapa de govern. La primera proposta ha estat tornar a separar la branca civil de la militar. I és que Izar militar compta amb una bona cartera de comandes, i també diverses negociacions en curs que asseguren càrregues de treball que depenen de factories fins als anys 2009 i 2014:
- Dos submarins S-80 Scorpene per a Xile per 180 milions d’€, i uns altres dos submarins pel mateix import per a Malàisia.
- Cinc fragates per a Noruega de 5.115 tm per 1.320 milions d’ €.
- En negociació: dues corbetes per a Israel de 2.600 tm per 1.000 milions d’ €; tres fragates per a Xile; cinc fragates i patrullers per a Filipines; fragates per a Grècia; submarins Scorpene i caçamines per a l’Índia; submarins Scorpene i un vaixell d’assalt per a Portugal; submarins Scorpene i fragates per a Corea del Sud.

Y, amb l’armada espanyola, contractes per fabricar:
- Quatre fragates F-100 de 5800 tm per l’import de 1.983 milions d’€ (dues ja han estat lliurades).
- Quatre submarins S-80 Scorpene per l’import de 1.760 milions d’€, per lliurar entre el 2009 i el 2014.
- Un megavaixell de projecció LHD, de 25.000 tm, per transportar 1.500 soldados a escenaris llunyans, per un cost de 360 milions d’€.
- Un vaixell d’avituallament per un import de 230 milions d’€ per entregar l’any 2009.
- Un caçamines i vehicles amfibis.

La controvèrsia entre SEPI i sindicats ens ha esquitxat d’imatges negatives amb baralles i enfrontaments. Però, curiosament, aquests sindicats no han entrat en la qüestió fonamental que els hauria de preocupar: el 97% de la producció actual d’Izar és militar. Es menciona, de manera encertada, que l’actual procés de globalització capitalista té responsabilitat en moltes de les guerres actuals. Llavors, es pot ser indiferent a la fabricació d’armes quan aquestes armes poden ser usades per a noves guerres? O, des del punt de vista de costos d’oportunitat, como diuen els economistes, destinar recursos a altres necessitats que no fossin armes, no contribuiria més i millor al desenvolupament humà de la població en general?

El moviment obrer històricament ha refusat les guerres i s’ha proclamat a favor de la pau i la solidaritat internacional entre treballadors. Llavors, haurien de ser els primers interessats a canviar la producció d’indústries considerades pernicioses socialment. És veritat que la divisió principal a les nostres societats resideix entre capital i treball. I és el treball allò que els sindicats han de defensar, però com es pot fer quan es produeixen uns béns que no tenen o fins i tot destrueixen valor social, com és el cas de les armes? En aquest cas, els sindicats i partits que es proclamen d’esquerres haurien d’apostar per la conversió d’aquestes indústries i implicar-se a realitzar propostes de viabilitat cap a uns altres tipus de producció que contribuissin a un desenvolupament humà i social millor. Propostes que haurien d’afrontar-se des d’una perspectiva global, intentant implicar-hi les autoritats locals, autonòmiques, centrals, societat civil -tant empresarial com d’associacions de professionals-, que poden aportar una ajuda tècnica i social molt valuosa a l’hora de portar a terme els estudis de conversió.

Propostes de conversió que haurien de sortir dels mateixos sindicats i per això mateix carregar-se de raó moral davant de la sociedad. Evidentment no es tracta d’una qüestió senzilla i moltes vegades, malgrat les millors intencions, no serà possible aconseguir-la i s’imposarà el tancament de la indústria. És per aquest motiu que un projecte de conversió ha de comptar amb un gran nombre de complicitats per portar a terme un pla integral de desenvolupament de la zona afectada pel tancament d’una indústria, i s’ha de desenvolupar una estratègia de posada en marxa d’indústries i serveis que permeti la recuperació del teixit productiu de la localitat amb una política de planificació que consideri totes les possibilitats.
El cas contrari, la defensa del lloc de treball sense abordar qüestions morals i socials, és abonar el camí perquè s’imposin polítiques antisocials que degraden i trenquen la cohesió que se suposa que treballadors i treballadores haurien de defensar.