La guerra d'Afganistan al Tribunal Suprem
En les societats democràtiques, els poders públics necessiten presentar les seves intervencions militars com legítimes. Un element fonamental per construir aquesta legitimitat és la seva conformitat -o la seva aparença de conformitat- amb la legalitat vigent.
En el cas de l'Afganistan, sembla que el Govern ha aconseguit que la ciutadania assumeixi no només l'oportunitat, sinó també la legalitat de la intervenció espanyola en aquesta guerra. Caldria afegir que ha comptat amb la inestimable ajuda dels mitjans de comunicació, que bàsicament s'han limitat ha transmetre el punt de vista d'una de les parts en conflicte.
En aquest context, no ha de sorprendre l'escassa atenció que ha suscitat en els mitjans el fet que Justícia i Pau de Barcelona hagi interposat un recurs contenciós-administratiu davant el Tribunal Suprem contra la decisió del Govern d'enviar 511 militars més a l'Afganistan. Això tot i que en l'escrit d'interposició s'ha demanat, com a mesura cautelar, que ordeni la paralització de l'enviament de tropes o, si s'escau, que es decideixi la seva tornada a casa.
El recurs es basa en què la participació de les Forces Armades espanyoles en la Força Internacional d'Assistència per la Seguretat a l'Afganistan (ISAF) suposa la participació en una guerra d'agressió que vulnera la Constitució espanyola, el Tractat de l'Atlàntic Nord i la Carta de les Nacions Unides. Els quatre arguments en què es fonamenta el recurs són els següents:
1. L'enviament de tropes a l'Afganistan vulnera la Constitució espanyola, l'article 63.3 estableix que «Al Rei correspon, prèvia autorització de les Corts Generals, declarar la guerra i fer la pau». Hi ha qui considera que aquest article s'ha quedat antiquat perquè ja no es declaren formalment les guerres. Aquest tipus d'argumentació és molt perillós, perquè el mateix es podria dir dels drets fonamentals de la persona com el dret a no ser torturat, el dret a un judici amb totes les garanties i el dret a la vida. Tots ells han estat trepitjats en la guerra de l'Afganistan, per la lògica de la guerra seu contingut ha quedat antiquat.
Encara que el Govern espanyol es nega a afirmar, a l'Afganistan s'està participant en una guerra. Si ens prenem seriosament els principis del nostre Estat democràtic de Dret i interpretem l'article 63.3 de la Constitució des d'ells, resulta evident que per poder intervenir en un conflicte armat, en una guerra, es requereix l'autorització de les Corts-Congrés i Senat conjuntament-previ debat en què es faci explícita aquesta qüestió. L'augment del contingent militar a l'Afganistan va ser autoritzat únicament pel Congrés dels Diputats i la ministra de Defensa mai va plantejar que els militars espanyols van a intervenir en una guerra.
2. Les tropes espanyoles no poden participar en una missió de l'OTAN que se situa clarament al marge del Tractat de l'Atlàntic Nord. Els articles 5 i 6 del Tractat només contemplen l'ús de la força armada en exercici del dret a la legítima defensa, davant d'un atac armat a una de les parts a Europa o Amèrica del Nord, i fins que el Consell de Seguretat de Nacions Unides hagi pres les mesures pertinents. La possibilitat que l'OTAN participi en les anomenades "operacions fora d'àrea" va ser establerta en el Nou Concepte Estratègic de l'Aliança de 1999, un document polític que suposa un canvi essencial del text del Tractat de l'Atlàntic Nord sense haver modificat ni una sola coma d'aquest. Per això, el Nou Concepte Estratègic vulnera la Constitució espanyola, ja que la celebració i modificació de tractats internacionals de caràcter militar exigeix la prèvia autorització de les Corts Generals en virtut de l'article 94.1.b) de la Constitució.
3. La ISAF es troba totalment subordinada a l'operació Llibertat Duradora. Prova d'això és que el general Stanley A. McChrystal, és el Comandant de les dues. L'operació Llibertat Duradora és una guerra d'agressió ja que incompleix de forma manifesta la prohibició de l'ús de la força en les relacions internacionals (article 2.4 de la Carta de les Nacions Unides). També incompleix les condicions a què se sotmet el dret de legítima defensa (article 51 de la Carta) ja que ni va ser immediata, perquè es va produir un mes després dels atemptats de l'11-S, ni és proporcional pel grau de la intervenció i pels nombrosos crims de guerra que s'han comès, ni ha estat provisional, sinó que dura ja més de vuit anys.
4. Les resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que autoritzen l'ús de la força per part de la ISAF són contràries a la Carta de les Nacions Unides. El Consell de Seguretat no pot convalidar una guerra d'agressió com és la guerra de l'Afganistan, ja que això viola el contingut de la Carta de les Nacions Unides.
Les qüestions que planteja el recurs contenciós són, per tant, fonamentals. Són problemes que no s'han plantejat ni es plantegen els mitjans de comunicació ni els partits polítics. Des Justícia i Pau esperem que el Tribunal Suprem dicti una sentència sobre el fons de l'assumpte i que no s'empari en martingales legals per treure's de sobre el recurs.
En aquest context, no ha de sorprendre l'escassa atenció que ha suscitat en els mitjans el fet que Justícia i Pau de Barcelona hagi interposat un recurs contenciós-administratiu davant el Tribunal Suprem contra la decisió del Govern d'enviar 511 militars més a l'Afganistan. Això tot i que en l'escrit d'interposició s'ha demanat, com a mesura cautelar, que ordeni la paralització de l'enviament de tropes o, si s'escau, que es decideixi la seva tornada a casa.
El recurs es basa en què la participació de les Forces Armades espanyoles en la Força Internacional d'Assistència per la Seguretat a l'Afganistan (ISAF) suposa la participació en una guerra d'agressió que vulnera la Constitució espanyola, el Tractat de l'Atlàntic Nord i la Carta de les Nacions Unides. Els quatre arguments en què es fonamenta el recurs són els següents:
1. L'enviament de tropes a l'Afganistan vulnera la Constitució espanyola, l'article 63.3 estableix que «Al Rei correspon, prèvia autorització de les Corts Generals, declarar la guerra i fer la pau». Hi ha qui considera que aquest article s'ha quedat antiquat perquè ja no es declaren formalment les guerres. Aquest tipus d'argumentació és molt perillós, perquè el mateix es podria dir dels drets fonamentals de la persona com el dret a no ser torturat, el dret a un judici amb totes les garanties i el dret a la vida. Tots ells han estat trepitjats en la guerra de l'Afganistan, per la lògica de la guerra seu contingut ha quedat antiquat.
Encara que el Govern espanyol es nega a afirmar, a l'Afganistan s'està participant en una guerra. Si ens prenem seriosament els principis del nostre Estat democràtic de Dret i interpretem l'article 63.3 de la Constitució des d'ells, resulta evident que per poder intervenir en un conflicte armat, en una guerra, es requereix l'autorització de les Corts-Congrés i Senat conjuntament-previ debat en què es faci explícita aquesta qüestió. L'augment del contingent militar a l'Afganistan va ser autoritzat únicament pel Congrés dels Diputats i la ministra de Defensa mai va plantejar que els militars espanyols van a intervenir en una guerra.
2. Les tropes espanyoles no poden participar en una missió de l'OTAN que se situa clarament al marge del Tractat de l'Atlàntic Nord. Els articles 5 i 6 del Tractat només contemplen l'ús de la força armada en exercici del dret a la legítima defensa, davant d'un atac armat a una de les parts a Europa o Amèrica del Nord, i fins que el Consell de Seguretat de Nacions Unides hagi pres les mesures pertinents. La possibilitat que l'OTAN participi en les anomenades "operacions fora d'àrea" va ser establerta en el Nou Concepte Estratègic de l'Aliança de 1999, un document polític que suposa un canvi essencial del text del Tractat de l'Atlàntic Nord sense haver modificat ni una sola coma d'aquest. Per això, el Nou Concepte Estratègic vulnera la Constitució espanyola, ja que la celebració i modificació de tractats internacionals de caràcter militar exigeix la prèvia autorització de les Corts Generals en virtut de l'article 94.1.b) de la Constitució.
3. La ISAF es troba totalment subordinada a l'operació Llibertat Duradora. Prova d'això és que el general Stanley A. McChrystal, és el Comandant de les dues. L'operació Llibertat Duradora és una guerra d'agressió ja que incompleix de forma manifesta la prohibició de l'ús de la força en les relacions internacionals (article 2.4 de la Carta de les Nacions Unides). També incompleix les condicions a què se sotmet el dret de legítima defensa (article 51 de la Carta) ja que ni va ser immediata, perquè es va produir un mes després dels atemptats de l'11-S, ni és proporcional pel grau de la intervenció i pels nombrosos crims de guerra que s'han comès, ni ha estat provisional, sinó que dura ja més de vuit anys.
4. Les resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que autoritzen l'ús de la força per part de la ISAF són contràries a la Carta de les Nacions Unides. El Consell de Seguretat no pot convalidar una guerra d'agressió com és la guerra de l'Afganistan, ja que això viola el contingut de la Carta de les Nacions Unides.
Les qüestions que planteja el recurs contenciós són, per tant, fonamentals. Són problemes que no s'han plantejat ni es plantegen els mitjans de comunicació ni els partits polítics. Des Justícia i Pau esperem que el Tribunal Suprem dicti una sentència sobre el fons de l'assumpte i que no s'empari en martingales legals per treure's de sobre el recurs.