Les guerres es preparen

 

(Artículo no disponible en catalán).

La guerra d'Iraq ha tingut entre d'altres causes, la qüestió del petroli.  
Arcadi Oliveres (28-març-2003). President de Justícia i Pau i membre del Centre Delàs. Barcelona.

Si les guerres tenen lloc és evidentment perquè es preparen. El primer argument contra la guerra és doncs la seva no preparació, o si es vol, l’eliminció dels diferents passos del cicle armamentístic.

El cicle armamentístic comença amb l’aprovació dels pressupostos de defensa que a hores d’ara assoleixen, a nivell mundial, els 900.000 milions de dòlars, és a dir, divuit vegades més del que es destina anualment a la cooperació al desenvolupament o nou vegades més del que segons les Nacions Unides caldria per eliminar la pobresa del planeta. En el cas espanyol, el ritme es ben fort i si fem un càlcul precís de la despesa – que comprén la del Ministeri de Defensa i les partides de caire militar incloses en altres departaments i seccions – ens trobarem amb que el govern de l’Estat dedicarà diariament aquest any, 45 milions d’Euros – o si es vol 7.600 milions de ptes. – a la preparació de la guerra.

Davant d’aquesta circumstància, la resposta ciutadana per “aturar la guerra” hauria d’ésser la negativa al pagament dels impostos militars i, tota vegada que aquests en el cas espanyol no estan establerts especificament com a tals, la negativa al pagament d’aquella part dels impostos generals que s’aplicarà a la defensa. L’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, al partir de l’auto-declaració, permet practicar l’objecció de consciència de caràcter fiscal que és una forma de desobediència civil consistent en descomptar de la quota líquida el percentatge adjudicat a la defensa – un 5,6% per a l’any 2002 – i destinar-ho a finalitats socials.

El cicle armamentístic continua amb la recerca científica amb finalitats bèl•liques. No es tracta pas del progrés de la ciència sino de la creació d’enginys mortífers i de la creació de perfeccionaments en els sistemes de destrucció i atac i de control social. La no preparació de la guerra implica obviament la reconducció de la investigació cap a finalitats civils d’utilitat social i la negativa a l’acceptació per part dels investigadors de qualsevol finançament a la recerca que pugui venir del Ministeri de Defensa, de les fàbriques d’armament o de les aliances militars. L’objecció científica esdevé doncs una responsabilitat dels investigadors, de les universitats i dels centres de recerca.

El tercer apartat del cicle ve representat per la indústria i el comerç d’armaments que fan possible la guerra amb la fabricació i transferència de les armes que s’hi feran servir. El no a la guerra s’ha de transformar en aquest cas en una acció col•lectiva per tal de procedir a la conversió de la producció militar en civil i per impedir la venda d’armaments. Des del punt de vista individual, això suposa la negativa a invertir en bancs i fons de pensions que tinguin interessos en la `producció d’armament i també hauria de suposar al boicot als productes d’aquelles empreses que d’una o altra manera avalen la guerra o hi tenen interessos.

El primer argument contra la guerra es resumeix doncs en un permanent acte de coherència que hauria de tenir la seva expressió màxima en el canvi del nostre model de consum. No podem logicament cridar contra la guerra i mantenir un ritme de vida amb diferents vehicles, varies vivendes i múltiples electrodomèstics que a la llarga ens feran agrair als nostres bel•licosos dirigents les seves gestes per tal d’obtenir-nos l’energia amb la que fer-ho funconar tot.


El rerafons de l’actual genocidi.

Les criminals accions militars que a hores d’ara tenen lloc damunt de l’Irak, constitueixen la tercera etapa d’un procés que es va iniciar l’any 1991 amb la guerra del Golf i que té com a finalitat el control del petroli del Proper Orient i de la Mar Càspia i el posicionament estratègic dels Estats Units en uns territoris que l’hi ha de permetre la salvaguarda d’Israel i la vigilància de la Xina i de Rússia.

En efecte, l’acció, completament ilegal, empresa pel sanguinari dictador Sadam Husein amb la invasió de Kuwait, fou contestada pels Estats Units amb la posada en marxa d’una coalició internacional destinada en teoria a restablir el dret internacional – dret internacional que curiosament sembla no importar gaire en casos com els de Palestina o el Sahara – a un preu inacceptable que suposà la mort d’almenys trescents soldats nordamericans, la de doscents vuitanta mil iraquians civils i militars, i el posterior patiment de més d’un milió de nens iraquians que acabaren morint per la falta de medicaments i aliments bàsics i que es degué a un embargament il•legitim aplicat per les Nacions Unides. La veritable finalitat no era però altre que el control del petroli d’Aràbia Saudí i de Kuwait on s’establiren des d’aleshores, i fins ara, les tropes nordamericanes sota les ordres del president George Bush (Sr.), vinculat al igual que tota la seva família, amb els negocis del’or negre.

L’any 2002 es va produir la segona fase del procés al que ens hem referit, mitjançant la guerra de l’Afganistan. Es tractava en teoria d’una resposta als atemptats de l’Onze de setembre de l’any 2001, tot i que a hores d’ara existeixen dades suficients per deixar de creure en les explicacions oficialment donades respecte del mateixos. El discurs però, emprat pel president George Bush (Jr.) pretenia atacar, i així ho va fer a l’Afganistan, els refugis dels pressumptes terroristes, que el temps ha demostrat paradoxalment que vivien a California i a Florida. La realitat és però que des d’aquell moment tropes nordamericanes s’han instal•lat a Afganistan, Uzbequistan, Turkmenistan, i Tadjikistan les qual juntament amb les previament existents a Georgia i al Pakistan fan que el petroli de la mar Càspia estigui rodejat en part per “països amics” que en faciliten la seva extracció i sortida. A començaments d’aquest any els mitjans ens mostraren la signatura d’un acord entre els presidents d’Afganistan, Tadjikistan i Pakistan per tal de construir conjuntament un oleoducte que conduiria cap a l’Oceà Indic i des d’allí cap a Occident, una bona part del petroli que es treiés de la zona. Com a nota complementària cal dir que l’esmentat oleoducte serà construït per l’empresa Halliburton, quin president fins fa quatre anys era Dick Cheney. No cal dir que la sort dels afganesos – i de les afganeses - , que a hores d’ara es ben dolenta, i que durant la guerra tingueren més victimes mortals que les produïdes l’Onze de setembre, es trobava completament al marge dels propòsits nordamericans.

Arribem doncs a la present guerra, injustificable, immoral i ilegítima anomenada “preventiva” i que a hores d’ara està anorreant a la població iraquí i destruint, en mans d’uns primitius cow-boys, un antiquíssim patrimoni cultural. Es tracta, una vegada més, del petroli acompanyat aquest cop per la voluntat de posar, després d’Israel, un segon peu en el Proper Orient. Els Estats Units, per tal de mantenir “l’American way of life” necessiten abundant petroli que, no cal oblidar-ho és el principal simbol de la seva riquesa i creixement i volen assegurar-se de totes totes la seva possesió. Ells però en tenen a Texas i també a Alaska malgrat que no l’exploten, a l’espera de que l’esgotament del de la resta del món els hi obri aleshores la possibilitat d’accedir al mercat amb el preu que més els convingui. Per altra banda en compren de Canadà logicament sense problema, de Mèxic on es feren amb les principals empreses petrolieres arrel de la crisi dels anys 1994 i 1995, de Venezuela on intentaren un cop d’estat l’abril de 2003 – ha quedat establert que George Bush (Sr) es trobava a Caracas reunit amb la patronal veneçolana quinze dies abans del cop -, de l’Equador farcit de bases militars nordamericanes, de Aràbia Saudí, Kuwait i la Mar Càspia quins casos ja hem explicat. Aleshores doncs, perquè volen també el petroli iraquià ?.

La resposta té molt a veure amb la futura inestabilitat política ben previsible a l’Aràbia Saudí, que els hi ven el 20% del petroli que consumeixen, i que sembla que es trobarà probablement en una crisi dinàstica arrel de l’obligat pas generacional dels fills cap algun dels innombrables nets del rei Abdel Aziz, fundador de la dinastia. En front d’aquest possible problema, i per si fallés el principal subministrador, es vol garantir un país que com l’Irak té un petroli abundant, a flor de pell i per tant amb un cost d’exracció ben barat.

Els arguments a favor de la guerra són ben minces. En primer lloc la possesió d’armes de destrucció massiva per part d’Irak, que no ha quedat comprovada, però que fins i tot en el supòsit afirmatiu no ha d’implicar mai un atac bèl•lic sobretot si tenim en compte que una cinquantena d’estats en el món es troben en la mateixa situació. I en segon lloc l’incompliment de les resolucions de Nacions Unides quan es ben sabut que els Estats Units i Israel són els campions de l’incompliment. En realitat la única raó sòlida és la voluntat de George Bush de cumplir amb els lobbys petroliers i d’armament que el pujaren al poder d’una forma dubtosa el gener de 2001 després de que es comptablitzés – fora de termini, degut a les paperetes confoses de Florida, - pel novembre de 2000 una majoria a favor d’Albert Gore.

Malgrat tot, a la reunió de les Azores es prengué la determinació d’obviar el dret internacional i de començar uns atacs que comporten milers de morts, gran quantitat de refugiats i gairebé la meitat de la població iraquí necessitada d’ajut humanitari urgent. S’ha imposat, una vegada més la raó de la força.

Cal actuar a favor de la pau.

L’actuació en favor de la pau ens ofereix diferents modalitats. La primera comença amb l’explicació dels fets, dels interessos que s’hi amaguen i amb el coneixement de la crueltat de la guerra. Després cal que vingui la protesta permanent i els compromisos individuals, als que ens hem referit més amunt, per tal de no intervenir en la preparació de la guerra. Resulta també imprescindible eliminar la forta dosi de violència dels mitjans audiovisuals, fomentar l’educació per la pau i investigar formes de resolució de conflictes.

Fà poques setmanes que s’ha posat en marxa el Tribunal Penal Internacional, encarregat de jutjar genocidis i crims de guerra. Això és exactament el que s’està cometent a Irak i, en conseqüència, si no es vol desprestigiar aquest Tribunal des del seu propi naixement caldrà dur-hi, a més d’alts comanaments militars, als responsables polítics d’aquesta acció que com es ben sabut s’anomenen George Bush, Tony Blair, José Mª Aznar i Saddam Husein.

En el conjunt d’aquest tràgic procés ha aparegut però una nota d’esperança que ha vingut representada per la mobilització social espontània, extensa i imaginativa. Amb aquesta mobilització s’ha volgut dir no a un sistema polític que es troba en les seves hores més baixes. Les Nacions Unides han estat completament marginades i la seva possible eficàcia com a cúpula decisòria del sistema internacional ha quedat ben tocada. La Unió Europea ha demostrat la seva absoluta inutilitat derivada de la manca de voluntat mantinguda fins ara, per tal de disposar d’una política exterior pròpia i desvinculada de la dels Estats Units. El govern espanyol ha caigut en una crisi d’autoritarisme i de falta de credibilitat democràtica al allunyar les seves decisions de les conviccions de més del 90% dels ciutadans. Aquest rebuig al funcionament de les actuals estructures polítiques exigeix logicament, i com a mínim, la creació de noves formes participatives a nivell local, autonòmic i estatal, l’assignació de moltes més competències al Parlament europeu i una reforma radical en el sistema de Nacions Unides.

Aquesta voluntat de transformació política resulta completament coherent amb les etapes anteriors de mobilització social que, per tal de datar-ho en algun moment, s’iniciaren pel novembre de 1999 a Seattle quan es va plantejar per primer cop d’una manera generalitzada el rebuig a la globalització econónica com a instrument de dominació i com a generador d’exagerades diferències econòmiques i socials. Posteriorment “l’esperit de Porto Alegre” ha elaborat propostes alternatives per tal de que “un altre món sigui possible” i per tant resultava ben convenient entrar ja en el terreny del canvi polític com a complementari de l’econòmic.

Tenim doncs plantejat un repte important i complexe, però el nostre “aturem la guerra” ens obliga a treballar-hi amb urgència.