"L’alliberament" de Líbia. Una vella història
Publicat a Directa (no disponible en castellà)
L'oposició a Muammar el Qaddafi, a Líbia, està perdent terreny contra les forces del dictador aquests dies. Des de Trípoli, no arriben senyals de voler una negociació amb el Consell Nacional Provisional de Transició Libi.
El Secretari General de l'OTAN, Rasmussen, és molt caut, i reitera que l'OTAN no està buscant pretextos per actuar, sobretot sense un mandat de les Nacions Unides, però que està preparada per qualsevol eventualitat a Líbia. Els Estats Units no perden ocasió per afirmar estar preparats per prendre mesures militars i que, passi el que passi, el final de la història ha de ser la caiguda del règim de Qaddafi. I La Lliga Àrab ha demanat a Nacions Unides prendre els passos necessaris per aprovar-la, per protegir als civils dels bombardejos. Però, quantes dècades porta el dictador libi mantenint el poder a través de la repressió de qualsevol tipus d'oposició, l'ús generalitzat de la tortura, i la negació de tota llibertat civil i política a la població líbia? Quantes dècades porten sofrint els libis?
Sembla increïble, però una vegada més ens trobem davant d'un discurs polític i mediàtic centrat en el sofriment d'un poble, el libi, oprimit per un dictador embogit, i de l'OTAN com a salvador d'aquest poble. No obstant això, Líbia no és l'únic país àrab en el qual les protestes contra el règim estiguin sent reprimides. A Iemen i Bahrain, la policia està disparant contra els manifestants. Però ni Iemen ni Bahrain tenen les majors reserves de petroli del continent africà, i les novenes del món. Líbia sí. Tampoc va malament en gas natural, és el quart país d'Àfrica.
No fa molt que sentim un discurs semblant sobre els talibans o Saddam Hussein i, a pesar que se'ns va assegurar que les intervencions armades indubtablement alliberarien i millorarien les condicions de vida de la població d'Afganistan i l'Iraq, sabem que les conseqüències d'aquestes operacions militars han estat, i segueixen estant catastròfiques. Això de "l’alliberament" d'un país per mitjà d'una intervenció militar i estrangera és una vella història, ja coneixem el final de diversos episodis d'aquesta història. Els Balcans, Kosovo, Somàlia.. Mai són finals feliços, i sabem que no tenen res a veure amb l'alliberament de la població. Les societats dels països àrabs que s'han rebel·lat i segueixen fent-ho, contra uns règims dictatorials, necessiten suport, tenen mesos molt difícils per davant, en els quals hauran de mantenir alta la vigilància perquè els seus esforços es tradueixin en democràcies veritables, la qual cosa han estat demanant. I nosaltres des d'aquí, podem fer sentir la nostra veu en contra d'intervencions militars de qualsevol tipus a Líbia, com en altres països, i a favor de la constitució d'un altre ordre internacional, un en el qual no es recorri a la violència, però en el qual es persegueixi els governs que fan qualsevol cosa per defensar els seus interessos. Siguin de l'hemisferi que siguin.
