Tambors de guerra
Article publicat a La Directa
Al llarg de l'hivern, Netanyahu i Obama han proferit diverses amenaces contra Iran que, de moment, ja han provocat un augment del preu del petroli, la qual cosa està fent més difícil encara la situació econòmica dels països de la Unió Europea.
Ningú no pot assegurar si estem davant d’una escalada verbal que, mitjançant la coneguda tàctica del policia bo i el policia dolent, no té altra finalitat que la de forçar la imposició de més sancions econòmiques al país dels Ayatolàs o, per contra, és un símptoma de que ja ha començat el compte enrere per a una campanya de bombardejos aeris. Hi ha moltes raons per defensar les dues possibilitats.
A favor de la primera es pot adduir, per exemple, que tanta amenaça verbal oportunament publicitada és contrafinalística –és a dir, que va contra la finalitat que s'afirma perseguir- perquè elimina el factor sorpresa, imprescindible per a l'èxit d'una operació militar com la que s'està plantejant. Els bombardejos contra els reactors nuclears de l'Iraq i Síria, al 1981 i 2007 respectivament, es van preparar amb molt secretisme. No podia ser d'una altra manera, perquè si s'haguessin anunciat l'única cosa que s'hauria aconseguit hagués estat reforçar la seva defensa o propiciar el seu desmantellament, trasllat o ocultació.
A favor de la segona es pot argumentar que tota escalada verbal amenaçadora és una aposta molt arriscada, doncs o bé s'aconsegueix alguna cosa concreta amb ella o bé es fan miques el prestigi i la credibilitat de qui l'ha protagonitzat. En el cas del programa nuclear iranià, EUA i Israel estan condemnats a obtenir algun avanç tangible en els propers mesos, o tot l'assumpte s'acabarà convertint en una prova de la seva impotència política i militar.
En qualsevol cas, val la pena centrar-se més en el fets que ja han ocorregut que en els que poden esdevenir, doncs els primers ja són, per si sols, molt significatius dels temps que ens han tocat viure.
En primer lloc, Obama i Netanyahu no han fet cap referència al Dret Internacional per intentar justificar un possible atac contra l’Iran. L'única raó de pes que en realitat defensen -de forma més o menys implícita- és preservar costi el que costi el monopoli nuclear israelià a la regió d'Orient Mitjà. És cert que de tant en tant fan alguna al•lusió al Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), però sempre amb la boca petita perquè Israel no l’ha signat ni ratificat i perquè el propòsit primigeni del TNP és assolir el desarmament nuclear general, no afavorir el monopoli nuclear dels amics de EUA i entorpir el rearmament nuclear dels seus enemics. El TNP parteix de la premissa de que totes les armes nuclears són dolentes, amb independència del tipus de règim polític que tingui l'Estat que les posseeix o les vulgui posseir. I pel que fa a la regió d'Orient Mitjà, val la pena recordar que l'objectiu de convertir-la en una zona lliure d'armes nuclears va ser proposat pels vencedors de la Guerra del Golf de 1991 a la Resolució 687 del Consell de Seguretat de Nacions Unides.
En segon lloc, ni Obama ni Netanyahu s'han molestat en esmentar la necessitat d'acudir al Consell de Seguretat de l'ONU per obtenir, almenys, una resolució que autoritzi l'ús multilateral de la força, atès que el seu ús unilateral està expressament prohibit per l'apartat 4 de l'article 2 de la Carta de Nacions Unides. Els arguments d'Israel sobre les suposades pretensions d'Iran de destruir l'Estat sionista semblen anunciar una possible invocació del dret a la legítima defensa, l'única excepció a la prohibició referida admesa pel mateix text legal. Però en aquest cas s'hauria de recordar que l'article 51 afirma que la legítima defensa només és lícita davant un “atac armat”, no com a reacció a unes declaracions d'un dirigent polític, perquè si fos així els dirigents iranians ja haurien pogut atacar a Israel o a EUA com a resposta a les declaracions amenaçadores d'Obama i Netanyahu.
Els dirigents israelians i nord-americans donen per descomptat que ells estan per sobre de la llei internacional i que poden fer el que els doni la gana. Per la seva banda, els dirigents europeus fan com sempre: callar i obeir, encara que la seva obediència contribueixi a desencadenar el colapse social i econòmic d'Europa.
