Kant pensador clàssic per la pau (Suggeriments per al diàleg)

(Artículo no disponible en castellano)

 

Llegir Kant com un «clàssic» no ens interessa tant per «allò que vertaderament va dir», quant per de quina manera les seues propostes serveixen per pensar el nostre present: com ens interpel•la i ens fa estar d’acord i en desacord amb el que diu
Vicent Martínez Guzmán (març 2004)

1. Kant com a clàssic des de la preocupació per la nostra actualitat:

En la meua proposta(1), llegir Kant com un «clàssic» no ens interessa tant per «allò que vertaderament va dir», quant per de quina manera les seues propostes serveixen per pensar el nostre present: com ens interpel·la i ens fa estar d’acord i en desacord amb el que diu

Lo clásico no es lo ejemplar ni lo definitivo: no hay individuo ni obra humana que la humanidad, en marea viva, no haya superado. Pero he ahí lo específico y sorprendente del hecho clásico. La humanidad al avanzar sobre ciertos hombres y ciertas obras, no los ha aniquilado y sumergido. No se sabe qué extraño poder de pervivencia, de inexhausta vitalidad, le permite flotar sobre las aguas. Quedan, sin duda, como un pretérito, pero de tan rara condición, que sigue poseyendo actualidad. Esta no depende nuestra benevolencia para atenderlos, sino que, queramos o no se afirman frente a nosotros y tenemos que luchar con ellos como si fuesen contemporáneos. Ni nuestra caritativa admiración ni una perfección ilusoria y «eterna» hacen al clásico, sino precisamente su aptitud para combatir con nosotros (Ortega y Gasset, 1980: 16).


De fet, tal com han interpretat Foucault (1986), Habermas (1988) y Lyotard (1993) les reflexions de Kant són com sagetes que apunten cap el cor de l’actualitat. Foucault diu que són com una «ontologia del present» més que «una teoria de la veritat». En el seu cas, Kant llançava les fletxes de les seues reflexions cap els esdeveniments de la seua època com la Revolució Francesa, amb la qual estava entusiasmat. Especialment com a espectador que destacava els ideals d’aquesta revolució fins i tot com a indicadors per criticar el terror o l’imperi napoleònic posterior. Des de la filosofia per fer les paus hem d’estar atents als senyals de la història que apunten cap els ideals de pau, cap a maneres alternatives de fer-nos les coses. Aquests senyals són dignes de ser recordats (signum rememorativum), mostren camins alternatius (demostrativum) i pronostiquen el futur que tenim el deure de dissenyar (prognosticum) (Kant, 1985: 144)(2). En el cas de la revolució francesa el que apreníem i que ens ajuda a comprendre com els éssers humans podem millorar moralment, eren dos aspectes: 1) Des del punt de vista del dret, a cap poble se li ha d’impedir que es done a sí mateix la constitució que millor li semble. 2) Des del punt de vista del fi o deure només serà justa i moralment bona aquella constitució d’un poble que tendisca a evitar, per principi, la guerra agressiva. Aquesta constitució serà, com veurem, la que anomenarà republicana (106).

En la meua interpretació, compromesos amb el nostre present, hem de veure els senyals que poden indicar-nos alternatives moralment millors que la guerra, l’exclusió i la marginació: els moviments socials alternatius, institucions jurídiques internacionals, la transformació de l’ONU, el diàleg de civilitzacions, el control de la globalització econòmica unilateral...

2. Lectura «critica» de les seues propostes

Moltes vegades podem usar arguments del clàssic contra el mateix clàssic, a Kant contra Kant. Per això la meua lectura serà «crítica». És a dir, amb criteris; amb capacitat de discernir o separar allò que ens inspira positivament d’allò que, moltes vegades amb arguments kantians, rebutgem per no estar en consonància amb el que en l’actualitat considerem les nostres preocupacions bàsiques. Evidentment tenim criteris per rebutjar la major debilitat natural de les dones, per exemple, amb els arguments kantians que diuen que les diverses formulacions de l’imperatiu categòric s’apliquen a tots els éssers racionals. Òbviament per a nosaltres les dones no són només boniques, sinó éssers racionals amb capacitat d’autonomia, a banda que també el homes puguen ser ben bells (Martínez Guzmán, 2001: 37).

3. Una lectura «transkantiana» de Kant

La meua preocupació és buscar mitjans pacífics per transformar el sofriment que els mateixos éssers humans ens fem a nosaltres mateixos i a la natura, siga directe, estructural o cultural. Aleshores, no intente ser objectiu ni neutral perquè pretenc estar a favor de les víctimes.

Ho diré més acadèmicament: partisc d’un horitzó de lectura de Kant que ja ha passat del paradigma de la consciència al de la comunicació, de la perspectiva de l’observador o espectador neutral a la del participant, de l’objectivitat a la intersubjectivitat i a la capacitat de demanar-nos comptes, com he dit, de perquè els éssers humans ens fem, diem i callem, allò que ens fem diem i callem a nosaltres mateixos i a la natura. Es veu, doncs, que és un horitzó d’interpretació que assumeix, si més no, els pressupòsits de l’ètica comunicativa(3). És en aquest sentit que m’agrada dir que el treball que realitzem és transkantià, perquè va més enllà de Kant tot i reconèixer les seues petjades. Aquests punts són el que anomene el eixos del gir epistemològic en el saber dels estudis de la pau (Martínez Guzmán, 2001: 114-116).

4. La filosofia de Kant també la llegim com a «crítica»

La reflexió filosòfica sobre la convivència entre els éssers humans ha d’adoptar una posició crítica davant les raons que ens donem unes persones a les altres en les nostres relacions i en l’expressió dels nostres sentiments. És una manera de demanar-nos comptes de perquè ens fem, diem i callem, allò que ens fem, callem i diem. Relacionat amb el nostre tema, qüestiona, el criteris (això vol dir ser crític) de les nostres raons teòriques i pràctiques, que ens porten a resoldre els conflictes per mitjà de la violències les guerres o les injustícies i ens demana si no tenim criteris teòrics i pràctics per afrontar-los per mitjans pacífics. En termes kantians això és «portar la raó al tribunal de la raó mateixa»: la crítica de la raó és el veritable tribunal de tots els seus conflictes. Sense aquesta crítica la raó està com en un «estat de naturalesa» i només pot fer valer les seues tesis i pretensions per mitjà de la guerra (Kant, 1978: A 751 ss./ B 779 ss.)

5. Filosofia acadèmica per fer les paus

La filosofia acadèmica busca la unitat del coneixement en un sistema de pensament (A 838 ss /B 867 ss). En aquest sistema hi ha lleis de la natura adreçades a allò que és i lleis de la llibertat adreçades a allò que hauria de ser (A 840 / B 868)(4). En la Metafísica dels costums Kant (1989:VI, 205) organitza sistemàticament el marc conceptual de les lleis que han de regir l’ús de la llibertat per part dels éssers humans, dins de la Doctrina del Dret. Aquí és o­n apareix l’ideal de la pau que desitgem per sempre (perpètua). Dintre dels límits de la raó humana l’establiment universal i durador de la pau no és només una part, sinó la finalitat última de la doctrina del dret (355). En la meua interpretació ¿quin sentit, tindrien, aleshores, un dret a la guerra, o unes lleis que promoguen violència estructural o cultural contra els estrangers, per exemple?

6. Filosofia mundana per fer les paus

Els éssers humans del món, pensa Kant, estem preocupats per quin serà el nostre destí, o­n anirem a parar segons els que ens fems a nosaltres mateixos i a la natura: ¿anem cap a una societat més justa i una major cura de la natura o anem cap a la mútua aniquilació? Això no són preguntes de cap filòsof concret, sinó que s’ho pregunta qualsevol ésser humà en qüestionar tot tipus de coneixement per veure si s’adiu o no amb allò que hauria de ser el destí la humanitat. Per afrontar aquests temes no necessitem aprendre filosofia sinó a filosofar (Kant, 1978: A 838 / B 866). A més, aquesta ja és una filosofia moral. És a dir, una filosofia sobre com són els costums humans i si sabem que podrien i haurien de ser d’una altra manera. En el fons tots els éssers humans tenim una mena de «fosca metafísica moral» (1989: VI, 216) per la qual sabem que podríem fer-nos les coses de moltes maneres diferents. Recordem, però, que no son «intuïcions subjectives i arbitràries», perquè han d’estar sotmeses a la intersubjectivitat del tribunal de la raó. Sempre podem demanar-nos comptes de quins costums tenim, com ens fem el que ens fem i si podríem fer-nos el que ens fem d’una altra manera.

7. Un canvi de perspectiva: la perspectiva transcendental

Fer explícita aquesta «fosca metafísica moral» que tenim del fet que podem fer-nos les coses de moltes maneres diferents: amb violència, guerres, marginació i exclusió, però també amb justícia i amb diverses maneres de fer les paus, és veure el món d’una altra manera. És adoptar la perspectiva transcendental: Una perspectiva sobre quines són les condiciones de possibilitat de les diverses maneres de fer les paus que estan per damunt de les generalitzacions que fem de les diferents experiències que tenim. És de veres que tenim experiències de guerres, violències, exclusió i marginació; però també de les condicions que poden fer possible la instauració de la pau. Aquesta perspectiva transcendental de les condicions de possibilitat de les diverses maneres de fer les paus, no és una decisió arbitrària d’un filòsof assegut un capvespre al seu despatx. La reflexió filosòfica transcendental ha de ser comunicable i vàlida per a tota raó humana (Kant, 1978: A 821 / B 849) i està sotmesa a la publicitat de la crítica de la raó, la sentència de la qual no és més que l’acord entre ciutadans lliures (A 738 ss. 751 ss / B 766 ss., 779 ss.).

En la meua interpretació la necessitat d’adoptar la perspectiva transcendental per obrir els ulls a quines són les condicions de possibilitat que els éssers humans tenim per fer les paus, l’aprenem especialment interpel·lats pel sofriment dels altres i la natura en els debats públics. Per això posem en qüestió arguments del tipus «no hi havia més remei que bombardejar Iraq» perquè estem veien la realitat des de les lleis de la llibertat que sempre deixen obertes possibilitats de fer-nos les coses de maneres diferents.

8. Siguem pràctics: no a la guerra

En aquesta interpretació que propose de Kant, no importa si l’establiment d’una pau universal i duradora és teòricament possible o no. Malgrat el que es diu dels éssers humans quan filosofem, ja he dit que la nostra preocupació es molt pràctica: esbrinar la possibilitat de transformació del sofriment humà i el de la natura. Kant (1989: VI, 355) mateix diu que «la raó pràctico-moral expressa en nosaltres un vet irrevocable: no ha d’haver guerra». No l’ha d’haver ni entre tu i jo en l’estat de naturalesa, ni entre nosaltres com a Estats. No és aquesta la manera en què cadascú s’ha de procurar el seu dret. Ja hem dit que la finalitat del dret és l’establiment de la pau. La qüestió ja no és saber si la pau perpètua és un absurd, i si teòricament ens enganyem, sinó que hem d’actuar en mires al seu establiment, «com si» (als ob) fóra possible, elaborant la constitució més idònia per aconseguir-la que, com veurem, serà la republicana, per tal d’acabar amb la terrible guerra. A això és al que s’haurien de dedicar els Estats. Aquest és un deure que els éssers humans podem complir fruit de la nostra llibertat i perquè no estem sotmesos al mecanisme de la natura: el del continu apropament al bé polític suprem que és la pau perpètua, sense cap revolució o salt violent.

9. La pau perpètua és una pau que sempre ens l’hem d’estar demanant

Aquesta darrera frase és la que em dona la clau per a la interpretació que faig del nom del llibret de Kant (1932) que en l’antiga traducció catalana que vinc utilitzant tradueixen Vers la pau perpètua (Zum ewigen Frieden) (5). M’interessa destacar el subtítol que no l’han traduït, Ein philosophischer Entwurf. És a dir, el llibret seria una mena d’esbós, esborrany o projecte (Entwurf) filosòfic, que ens encaminaria vers, cap a, en direcció a, la pau perpètua. És cert que també es pot traduir «sobre» la pau perpètua com ho han fet en algunes traduccions a l’espanyol (Kant, 1991), però per la meua banda propose mantenir la traducció catalana «vers» precisament per mostrar el caràcter dinàmic i de procés que té la instauració de les diverses formes de fer les paus, en la línia de la darrera frase del apartat anterior.

Ewig que traduïm per perpètua, eterna, per sempre, tindria un sentit que, al meu parer, també estaria lligat al procés dinàmic i continu apropament al bé polític suprem de la pau. És cert que el mateix Kant refereix de manera irònica a la frase «vers la pau perpètua» posada com a mostra per un hostaler holandès a un lloc de sa casa o­n hi havia pintat un cementiri. Ja podem interpretar la ironia en el sentit que el projecte filosòfic que representa el llibre no serà una pau de cementiri sinó que ha de ser una pau per a vius.

De tota manera crec que tenim algunes tradicions en què als éssers humans ens costa prendre consciència de la nostra temporalitat. És per això que imaginem els déus com a immortals i fins i tot eterns és a dir que tenen vida per sempre (aiōn) (6). Potser a les arrels més profundes del sentiments religiosos està l’experiència profunda de si no podrem superar el sofriment «per sempre», o viure les nostres alegries perpètuament. M’agrada interpretar la pau escatològica que veiem per exemple en Isaïes (2,4) no com una visió d’un món d’ànimes després de la fi (éskhatos) del món, sinó com expressió profunda de l’anhel cap a la conversió de les «espases en relles i les llances en falçs» de manera que «cap nació no empunyarà mai més l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai mes a fer la guerra». És un compromís amb l’esperança de la transformació pacífica, un «ja però encara no» (Léon-Dufour, 2002: 87). Quan acabarem, per fi, amb la violència? Cal dir que en alemany també hi ha una expressió auf ewig, que té aquest sentit de «per sempre». Això, al Sermó de la Muntanya és una tasca a fer pels treballadors i treballadores per la pau (eirēnopoioi) (Mt 5,9). No dels qui fan un treball com a càstig, sinó els qui fan un treball, lliure, creatiu i amb habilitats i destreses, que tot això vol dir poiēsis, d’on ve també poesia.

Malauradament aquesta experiència profunda d’acabar amb el sofriment, les guerres i la violència, per sempre, també s’ha pensat fer amb una última violència: pensar que hi haurà una última guerra que acabarà amb totes les guerres al lloc d’Harmagedon (Ap 16, 14-16), a la muntanya del Meguidó o­n es van fer les batalles més sagnants d’Israel (Jt 5,19). Com també, en la litúrgia de les tradicions cristiana i catòlica, de vegades s’ha associat la pau amb la mort: «Doneu-los, Senyor, el repòs etern, i que la llum perpètua els il·lumine» (Requiem aeternam dona eis, Domine, et lux perpetua luceat eis), i «descanse en pau» (Requiescat in pace: el R.I.P de les làpides dels sepulcres).

Per contra, la nostra interpretació afirma que estem aprenent que no hi ha una violència última que acabe amb totes les violències, ni una guerra última que acabe amb totes les guerres. Estem aprenent a treballar per fer les paus, trencant el cercle de la violència no tornant mal per mal, sinó transformant les situacions de violència per mitjans pacífics. En aquest sentit la «pau perpètua» vol dir la pau dels vius que en ús de la seua llibertat ens demanen comptes del que ens fem, diem i callem i proposem formes personals, estructurals i institucionals de transformació de les guerres, la marginació i l’exclusió que som capaços de fer-nos com a éssers humans. Això és una interpretació que ja hem mencionat de què vol dir portar les raons que ens donem i els sentiments que expressem al tribunal de la raó mateixa dins d’un procés que ens fem «per sempre». «Per-pètua» en aquesta interpretació vol dir la capacitat que tenim de demanar-nos comptes, de fer-nos peticions (petere), de dirigir-nos vers (aquest és un altre sentit de petere) el lloc de la pau i a més ho fem amb el prefix d’intensificació «per». És a dir, la pau perpètua vol dir el procés de buscar mitjans pacífics per demanar-nos i anar cap a la pau, sempre, permanentment, perpètuament (Martínez Guzmán, 2001: 159). De fet com veurem a continuació, la pau o ens la demanem per sempre o no és pau, perquè afegir l’epítet «perpètua» és un pleonasme, una redundància (Kant, 1932: 9).

Finalment, en la meua proposta de filosofia per fer les paus, la pau perpètua també està relacionada amb les «competències» que tenim els éssers humans per fer les paus. És ben cert que els éssers humans som capaços, tenim poders o competències, per excloure’ns, marginar-nos, fer tot tipus de violència i guerres. També és real, però, que tenim competències per crear institucions de justícia, de bon govern, de democràcia i expressar sentiments d’estima i tendresa. La filosofia per fer les paus, la definisc com la reconstrucció de les competències humanes per fer les paus. A més «competència» té la mateixa arrel que «perpètua», petere. Ser competent és tenir unes capacitats per fer-nos mal i bé que ens podem demanar, exigir, petere. La filosofia per fer les paus en què treballe és el procés de fer explícites les competències per fer les paus, per sempre, perpètuament. Això és «real», forma part de la vida mateixa.

10 Articles preliminars per a la pau perpètua entre els Estats

Els mitjans pacífics que Kant proposa per estar sempre demanant-nos les paus comencen amb 6 principis que afecten les relacions entre els estats.

1) No serà vàlid un tractat de pau que es cloga amb la reserva mental de fer guerres futures. Això seria un mer armistici «una interrupció de les hostilitats, no pas la pau que significa el terme de tota hostilitat» (9). Per aquest motiu és una redundància dir que la pau ha de ser perpètua. Reflexió d’actualitat: ¿tindria alguna reserva mental la fi de la primera guerra del Golf de Bush pare, que Bush fill ha seguit fent la guerra? ¿No és la guerra preventiva, una reserva mental, per estar sempre disposats a fer la guerra?

2) Cap Estat no pot ser adquirit per un altre Estat mitjançant herència, canvi, compra o donació, perquè no és patrimoni de ningú, sinó una societat d’homes. Això contradiria la idea de contracte originari que és la que dona dret als pobles. Denuncia així els matrimonis entre Estats i, fins i tot, l’assalariament de les tropes d’un Estat per les d’una altre si no tenen un enemic comú...«perquè en tal cas els individus són utilitzats i gastats a plaer, com a coses disponibles» (10). Aplicació a l’actualitat ¿Està l’unilateralisme geoestratègic del govern d’Estats Units d’Amèrica apropiant-se, sense necessitat de casaments, dels altres estats del món i la mateixa o­nU? ¿Estan sent usats els soldats a plaer «com a coses disponibles?

3) Els exèrcits permanents amb el temps han de desaparèixer completament. Diverses raons: 3.1) Amenacen els altres Estats incessantment; 3.2) mouen la carrera d’armaments a tots el Estats i les seues despeses fan més feixuga la pau que una guerra curta; aleshores les mateixes despeses en armaments es converteixen en causes de guerres agressives. 3.3) Com ja ha dit, el fet d’estar a sou per matar i ser matat, converteix als homes en simples màquines i instruments a la mà de l’Estat, la qual cosa «no es pot ben conciliar amb el dret de la humanitat sobre la nostra persona» (11). 3.4.) Altra cosa, diu Kant, són els exercicis militars realitzats per ciutadans per defensar-se d’atacs externs. Això ho haurem d’interpretar, més endavant, en el marc del dret cosmopolita, fins i tot, si cal usant Kant contra Kant. En qualsevol cas els arguments aplicats a l’actualitat es comenten per ells mateixos.

4) Quant a la política exterior cal evitar contreure deutes.

«No és sospitós que hom cerqui ajut, fora o dins de l’Estat, per al bé de l’economia nacional (millorament de camins, colonització, creació de dipòsits per als anys dolent, etc..). Però un sistema de crèdit que creix sense fi com a instrument de contraposició entre les potències... es constitueix en una potència financiera (sic) perillosa, un tresor per a fer la guerra... Aquesta facilitat de fer la guerra, unida a la inclinació que tenen per ella els poderosos, la qual sembla ingènita a la naturalesa humana, és el més greu obstacle per a la pau perpètua» (11 s.) . Per això s’ha de prohibir l’emissió de deute per aquests fins.

5) Cap Estat no s’ha d’immiscuir en la constitució i governament d’un altre Estat.

Aquesta afirmació en la meua interpretació tindrà matisos. Òbviament, està feta en el marc d’un ordre mundial heretat de la pau de Westfàlia (1648) o­n es constitueixen els estats nacionals dins uns territoris concrets en els qual s’exerceix la governabilitat, la sobirania i es manté la seguretat. Això ho matisarem després amb idees del mateix Kant.

6) Cap Estat en guerra ha de trencar el principi de confiança valent-se d’assassins, emmetzinadors, trencant la capitulació(7). Això són estratagemes deshonroses que convertirien l’hostilitat en una guerra d’extermini que l’única pau perpètua que faria possible seria en el gran cementiri de l’espècie humana (14) i seguiríem vivint com en estat de naturalesa (13).

11. Articles definitius per a la pau perpètua

Precisament l’estat de naturalesa és com un estat de guerra, tant si les hostilitats esclaten com si no perquè sempre vivim amb l’amenaça de la guerra. Per això necessitem un estat civil o legal, no com a mera abstenció de la guerra, sinó o­n els Estats es donen garanties recíproques de no agressió que és la millor manera de deixar de considerar-se enemics (17). És a dir, necessitem que la pau siga instaurada.

En la meua interpretació, aquell vet de la raó pràctica ens fa adonar-nos del caràcter transcendental de la pau. És a dir de la pau com a condició de possibilitat de tota interacció humana. Ara bé, sabem que en un hipotètic estat de naturalesa, el que triomfaria seria l’estat de guerra. Per això, la pau també necessitem instaurar-la en un estat civil.

El que la pau siga un concepte transcendental fa que tinga aquesta fèrtil circularitat: D’una banda és condició de possibilitat de tota interacció humana. Podríem dir que fins i tot del seu trencament mitjançant la guerra, i qualsevol tipus d’hostilitat, marginació, exclusió o injustícia. Alhora, precisament perquè podem fer esclatar la guerra, la pau és converteix en meta a aconseguir. Per aquest motiu, és també com un ideal regulatiu, un ideal que no està allunyat de les nostres relacions habituals, perquè de fet és condició de possibilitat de qualsevol relació, però alhora, és un ideal que el necessitem per regular aquestes mateixes relacions humanes.

Precisament el fonament dels tres articles definitius per a aconseguir la pau perpètua es basa en el postulat que diu que tots els éssers humans que poden influir en uns altres, cal que pertanyen a alguna constitució civil. Tota constitució s’ha d’instaurar primerament segons els principis de llibertat que com a éssers humans, tenen els membres d’una societat; segonament, en la mesura en què participen d’una legislació única i comú són súbdits; i, tercerament, com a ciutadans, una constitució política és l’única que encarna la idea de contracte originari, sobre el que ha d’ésser fonamentada tota legislació jurídica d’un poble.

Ara bé, l’aportació de Kant, és que, en allò que atany a les persones hi ha tres tipus de constitucions jurídiques:

1ª. La del Dret polític, dels homes reunits en un poble (Ius civitatis); 2ª. La del Dret de gents, o dels Estats en llurs relacions mútues (Ius gentium); 3ª. La dels drets de la humanitat, en els quals són compresos els homes i els Estats, en mútua relació d’influència externa, com a ciutadans d’un Estat universal de tots els homes (Ius cosmopoliticum). Aquesta divisió... (és) necessària en allò que fa referència a la pau perpètua; car, si solament un dels membres d’aquesta comunió es trobés en estat de naturalesa i pogués influir físicament damunt els altres, n’hi hauria prou amb això per provocar una guerra, la supressió de la qual hom pretén d’aconseguir en aquest cas (18 n.).

Evidentment, la novetat està en el dret de la humanitat que permet que els actors de l’ordre mundial, ja no siguen només els Estats, sinó també els éssers humans, les nacions sense estat, les federacions d’estats, i els ciutadans del món mateix, anant des de Kant més lluny de l’estatalisme i la noció de sobirania de l’esmentat ordre de Westfàlia que en altres llocs com en alguns articles preliminars, Kant mateix defèn (Archibugi i Held, 1995; Habermas, 1999; Held, 1997; 2001).

També permet interpretar, com jo mateix faig (Martínez Guzmán, 2001: cap. VII) que l’expressió «guerra civil», és una contradicció perquè l’estat civil, és precisament, per eliminar la guerra i instaurar la pau.

Així mateix, ens permet analitzar tot això de les guerres «preventives» i el bombardeig d’Iraq com una realització d’aquell estat de natura o­n triomfa la guerra que, en realitat, només era una noció teòrica (Held, 2003). Jo no diria un «tornar» a l’estat de naturalesa perquè en la meua interpretació, no és cronològicament primer, sinó una manera de fer les relacions humanes contra la qual estem, i que necessita de la noció transcendental de pau com a condició de possibilitat del mateix estat de guerra. No m’interessa reafirmar aquesta interpretació per simple academicisme, sinó per ressaltar des de la perspectiva de les víctimes que el que és positiu és la pau i el que és negatiu es qualsevol tipus de violència com a trencament d’aquesta pau originària. Per això la transformació del sofriment humà per mitjans pacífics és real i depèn del tipus de polítiques que fem i de les relacions humanes que establim.

Vegem ara els tres articles definitius:

1) Des d’aquest postulat fonamental que introdueix els drets de tots els éssers humans, el primer article definitiu per a arribar a la pau perpètua diu que la constitució política cal que, en tot Estat, siga republicana (18); sobretot, perquè «en aquesta constitució és necessari el consentiment dels ciutadans per a decidir si cal que hi hagi guerra o no». En terminologia de Kant cal distingir les formes d’estat (civitas) per la forma de la sobirania (forma imperii) segons el poder el tinga un o molts en autocràcia (poder del príncep), aristocràcia (poder de la noblesa) o democràcia (poder del poble: que entén de manera assemblaria i caòtica). L’altra manera de distingir les formes d’estat, serien per la forma de govern (forma regiminis) que és la que Kant destaca: és a dir referida a la forma com l’Estat usa la totalitat del seu poder. En aquest sentit pot ser despòtica o republicana. «El republicanisme és el principi polític de la separació del poder executiu – govern - i del poder legislatiu; el despotisme és el principi del govern de l’Estat per lleis promulgades pel mateix governant» (22). La democràcia en el seu sentit seria despòtica.

2) El segon article definitiu ve a dir que per tal que els pobles i els Estats isquen de l’estat natural que és el de guerra, han de tendir cap a una Lliga o Federació de Nacions o Pobles (Völkerbund;) que no hauria de ser un Estat de Nacions (Völkerstaat) (25). Kant adverteix de les contradiccions en què això es pot trobar perquè, com hem dit, encara manté un concepte de sobirania lligat a l’ordre mundial de Westfalia. Però va insistint que el fet que els mateixos estats accepten el concepte de «dret» demostra que en els éssers humans «hi ha una gran tendència al bé moral, per bé que adormissada» (27).

És precisament aquesta tendència moral la que qüestiona que es parle de dret quan algun estat es disposa a fer la guerra (28) i els tractats de pau resulten insuficients. Ben al contrari:

La raó, des del cim més alt del poder moral legislador, es pronuncia contra la guerra d’una manera total, es nega a reconèixer la guerra com a procés jurídic, i imposa, per contra, com una obligació immediata, l’estat de pau. La pau, però, no pot instaurar-se i afermar-se sense un contracte dels pobles. Cal, doncs, que sigui establerta una federació de tipus especial, que hom podria anomenar federació de la pau (foedus pacíficum), la qual es diferencia del tractat de pau en el fet que aquest acaba amb guerra i aquella posa terme a la guerra (29).


Seria una mena de federació que de mica en mica aniria estenent-se a tots els estats i que portaria cap a la pau perpètua. Això passaria especialment en aquells Estats que es constituiren en repúbliques, amb les característiques que hem dit que ha de tenir. Per a Kant, recordem, una república, «per tendència natural, es decantarà cap a la idea de la pau perpètua» (29). Aquesta darrera cita ha portat a una discussió controvertida sobre si Kant deia que el que hui anomenem democràcies, repúbliques per a ell, no farien mai la guerra entre elles mateixes i si els fets històrics han demostrat que tenia raó o no. Evidentment, em sembla una interpretació simplista agafar aquest text de manera aïllada, sense tenir en compte que la tendència «natural», en la seua terminologia, de les repúbliques cap a la pau perpètua s’han d’entendre en un marc global d’establiment d’aquesta federació d’estats lliures per a la pau i en el marc del dret cosmopolita.

Així i tot, admet que en el dret de gents que encara usa la guerra, hi hauria com una tendència segons la qual, semblaria millor fer un Estat de Nacions que, ja hem vist, era descartat des del principi (31). Des d’aquesta perspectiva, i en el joc conceptual del pes que, com venim dient, encara té el concepte de sobirania per als Estats, aquesta federació lliure de estats per la pau, semblaria de menor categoria com a mera hipòtesi. Semblaria que la tesi genuïna seria la de l’Estat de Nacions.

Malgrat tot, més endavant insistirà que més enllà del dret de gents necessitem aquesta unió federativa que supere les hostilitats. Kant pensa que la divisió d’Estats independents «s’adiu més a la idea de la raó, que no pas l’anexió (sic) d’aquests per una potència vencedora, que es converteixi en monarquia universal» (48 s.); com avui podrien ser els Estats Units d’Amèrica que amb el seu despotisme intentarien «aconseguir la pau perpètua amb la conquista de tot el món» (48).

Encara més, en la seua terminologia diu que sembla que la naturalesa vol una altra cosa i es val de dos mitjans per tal d’evitar la confusió dels pobles i mantenir-los separat: la diferència de religions o de creences i la diferència de llengües. És ben cert que aquestes diferències poden incloure un germen d’odi i un pretext de guerra. Un resultat o un altre dependrà del tipus de cultura que desenvolupem (48).

Una altra reflexió al respecte, és que aquestes grans federacions d’Estats, no s’han de formar expressament per a la guerra, com avui tenim l’OTAN, perquè aquestes federacions «no poden durar molt per llur mateixa naturalesa, i més encara per llur poc èxit» (49).

13. El tercer article definitiu per a la pau perpètua: el dret cosmopolita i el dret a l’hospitalitat: els genuïns sentits de comerç i globalització.

Aquest article està formulat com una limitació, potser, pensant en què en els temps de Kant els qui haurien de fer ús del dret d’hospitalitat eren el europeus que «descobrien» altres parts del món. No obstant això, podem llegir-lo des de la nostra actualitat, pensant que estableix una relació fonamental entre el dret de ciutadania mundial, dret cosmopolita o, com també diu, dret públic de la humanitat (32, 36) i el dret a l’hospitalitat. Aleshores, podem interpretar-lo de Nord a Sud i de Sud a Nord. Vegem la proposta:

1. «Hospitalitat vol dir el dret de l’estranger a no rebre un tracte hostil pel fet d’haver arribat al territori d’altri» (32). Kant diu que es pot rebutjar si el refús no és causa de la ruïna del nouvingut; però mentre l’estranger reste pacífic no serà permès d’hostilitzar-lo.

2. Els qui arriben no poden reclamar el dret i consideracions com a amics o invitats. «És tracta, simplement, del dret del visitant, igual per a tots els homes: el dret de presentar-se en una societat, que es fonamenta en la possessió comú de la superfície de la terra... ningú dons, per raons de l’origen, no té més dret que un altre a restar en un determinat lloc de la terra» (32). És des d’aquesta possessió comú de la terra que el comerç s’entén com a intercanvi perquè tots els pobles tenen originàriament en comú el sol. Així mateix la globalització, vol dir simplement que la natura ens ha posat dintre el globus terraqueus o­n tota la terra la posseïm en comú (Kant, 1989: 352).

3. «El poder del nouvingut, hom l’aplica únicament a les condicions necessàries per poder traficar amb els indígenes. D’aquesta forma moltes regions allunyades poden establir relacions pacífiques, les quals esdevenen públicament legals, i així apropen cada dia més el llinatge humà a una constitució cosmopolita» (Kant, 1932: 33).

4. Des d’aquestes intuïcions o «fosca metafísica moral» de com podríem fer-nos les coses els uns als altres en les «migracions» o viatges pel món, Kant crítica quina ha sigut l’actitud dels Estats «civilitzats»: especialment els comerciants tenen una conducta inhospitalària amb les injustícies que cometen quan visiten pobles i terres forasteres. «Per a ells és igual visitar que conquerir» (33). Fins i tot, per exemple a l’Indostan «els europeus van introduir-hi tropes forasteres, i així oprimien els indígenes; van encendre grans guerres entre els diversos Estats d’aquelles nacions, i produïren fam, rebel·lió i malícia, i tot el món de mals que pot adolorir la humanitat» (34). Per això la Xina i el Japó posen frens a l’entrada d’estrangers.


El pitjor de tot això, o si es vol, el millor des del punt de vista moral, és que les nacions civilitzades no treuen cap profit dels excessos que cometen; les societats comercials estan a punt de fer fallida; les illes del sucre, en els quals hi ha la més gran esclavitud, donen negocis efímers, a menys que siguin d’una manera indirecta i encara en un sentit no molt recomanable, i serveixen únicament per a l’educació dels mariners que després són passats a l’armada; és a dir, per al foment de la guerra a Europa. I consti que ho fan les nacions que gallegen de devotes i que, curulles d’iniquitats, volen ésser tingudes com elegides en les creences del Dret (36).


Aquest és un text per llegir-lo profundament des de la nostra actualitat: 1) Es moralment bo que ens adonem que amb les mesures que prenem per fer el món com l’estem fent, no en traiem profit i analitzar en què ens perjudiquem. 2) Per exemple, fa uns anys, els «tigres asiàtics» Singapur, Taiwan i Malàisia van ser posades com a model de desenrotllament i fracàs de l’economia del capitalisme mundial. En qualsevol cas les o­nades d’immigracions, el terrorisme global, les pors de perdre les seguretats, poden ser considerades «fallides» de les economies globals. 3) Òbviament ens porta a pensar també què entenen per «profit». 4) De fet, les polítiques de la unilateralització global de l’economia, porten a guerres en què s’involucra EEUU i Europa 5) Malauradament moltes vegades «gallegem» de ser els inventors dels drets humans i la democràcia, oblidant que també som els inventors de les guerres tal com es fan, les desigualtats, la pobresa, la marginació i l’exclusió. Imagineu més formes d’actualització del text....

5. El mateix Kant intueix que la solució és tenir en compte el parer dels afectats quan afirma: «els indígenes no eren tingut en compte per a res» (33).

6. Per tot això, finalment, no és cap utopia el dret cosmopolita o dret públic de la humanitat

La comunitat, més o menys estreta, que s’ha anat establint a tots els pobles de la terra, ha arribat en un punt en què una violació del Dret, comesa en una banda, repercuteix en totes les altres. D’ací hom infereix que la idea d’un Dret de ciutadania mundial no és una fantasia jurídica, sinó un complement necessari del còdex no escrit del Dret polític i de gents; el qual, d’altra banda, s’eleva a la categoria de Dret públic de la humanitat i és l’única condició necessària perquè un hom pugi esperançar una contínua aproximació a la pau perpètua. (36)


 

Referències

Alcoberro, Ramón (2003): La Pau Perpètua. Una lectura, Girona, http://www.alcoberro.info/kantpau.pdf [Consulta 26/02/2004].

Apel, Karl-Otto (1999): Filosofia primera, avui i ètica del discurs, Girona, EUMO.

Archibugi, Daniele i David Held (1995): Cosmopolitan democracy : an agenda for a new world order, Cambridge, MA, Polity Press.

Cortina, Adela (1992): Ética mínima. Introducción a la filosofía práctica, Madrid, Tecnos.

——— (1993): Ética Aplicada y Democracia Radical, Madrid, Tecnos.

Foucault, M.(1986): «Seminario sobre el texto de Kant: "Was ist Aufklärung?"», dins Jarauta, F. (ed.) (1986): La Crisis de la Razón, Murcia, Universidad de Murcia: 13-25.

Habermas, Jürgen(1988): «La flecha en el corazón del presente. Acerca de la conferencia de Foucault sobre «¿Qué es la Ilustración?» de Kant», dins Habermas, J. (ed.) (1988): Ensayos políticos, Barcelona, Península: 98-103.

——— (1993): Assaigs Filosòfics, Barcelona, Edicions 62.

———(1999): «La idea kantiana de la paz perpetua. Desde la distancia histórica de 200 años», dins Habermas, J. (ed.) (1999): La inclusión del otro, Barcelona, Paidós: 147-188.

Held, David (1997): La democracia y el orden global : del Estado moderno al gobierno cosmopolita, Barcelona [etc.], Paidós.

——— (2001): «Violencia, dret i justicia en una era global», Idees, 140-156.

——— (2003): «Una vuelta al estado de naturaleza», Papeles de cuestiones internacionales(82), 11-16.

Jaeger, Werner (1971): Paideia: los ideales de la cultura griega, México, Fondo de Cultura Económica.

Kant, Immanuel (1932): La Pau Perpètua, Barcelona, Barcino. [Original 1795].

——— (1978): Critica de la razón pura, Madrid, Alfaguara. [Original 1781, 1787].

———(1985): «Si el género humano se halla en progreso constante hacia mejor (2º Capítulo de El conflicto de las Facultades )», dins Kant, I. (ed.) (1985): Filosofía de la Historia, México/Madrid/Buenos Aires, Fondo de Cultura Económica: 95-122. [Original 1798].

——— (1989): La Metafísica de las Costumbres, Madrid, Tecnos. [Original 1797].

——— (1991): Sobre la paz perpetua, Madrid, Tecnos. [Original 1795].

——— (2002): Història i Política, Barcelona, Edicions 62.

Léon-Dufour, Xavier (2002): Diccionario del Nuevo Testamento, Bilbao, Desclée de Brouwer.

Lyotard, Jean-François (1993): El entusiasmo. Crítica kantiana de la historia, Barcelona, Gedisa.

Martínez Guzmán, Vicent (2001): Filosofía para hacer las paces, Barcelona, Icaria.

Ortega y Gasset, José(1980): «La "Filosofía de la Historia" de Hegel y la historiología», dins Hegel, G. W. F. (ed.) (1980): Lecciones sobre la filosofía de la historia universal, Madrid, Alianza: 15-32. [Original 1928].

Roberts, Edward A. i Bárbara Pastor (1997): Diccionario etimológico indoeuropeo de la lengua española, Madrid, Alianza.

Notes:

(1) Aquestes reflexions formen part del projecte d’investigació Campañas de sensibilización y publicidad con fines sociales. Los problemas de integración, de maltrato y los conflictos violentos finançat pel Ministerio de Ciencia y Tecnología amb el codi BSO2001-3218.

(2) En català podem trobar una traducció dels tres treballs de Kant «Resposta a la pregunta: què és la Il·lustració», del 1784, La pau perpètua de 1795 i el «Replantejament de la pregunta: si el gènere humà es troba en progrés constant vers el millor» de 1797 a Kant (2002). Tanmateix, pel que fa a la Pau perpetua, en aquest treball seguiré usant la versió catalana de Kant (1932) que és la que tinc treballada de fa molt de temps.

(3) És l’ètica promoguda per Apel (1999) i Habermas (1993) de l’anomenada Segona Generació de l’Escola de Frankfurt. A Espanya una representant d’aquest tipus d’ètica és Adela Cortina (1992; 1993) com a impulsora del grup de recerca d’Ètica Aplicada a València i en el que s’inseriria la meua pròpia proposta de Filosofia per fer les paus. El «mínim ètic» de què partim és que tots els éssers humans som interlocutors vàlids per comunicar-nos i interpel·lar-nos en allò que estem afectats.

(4) En la meua proposta de gir epistemològic, esmentat al punt 3, aquesta distinció entre «el que és» i «el que hauria de ser» és tramposa: s’havia dit que era una fal·làcia o engany passar de descriure allò que les coses són a prescriure allò que haurien de ser. La meua proposta és que no hi ha descripcions pures ni neutrals i que tota descripció del que les coses són ja suposa una valoració del que haurien de ser. Tot i que cal tenir en compte aquesta «fal·làcia», als efectes de la present exposició no la consideraré.

(5) Hi ha una pàgina web en català molt aclaridora i pedagògica a Alcoberro (2003).

(6) En grec hi ha tres paraules per a vida: >aiōn, la vida que dura, que ve de l’arrel indoeuropea aiw- de la qual ve també «eternitat» (Roberts i Pastor, 1997), zōē que significa el fenomen natural de la vida, el fet d’estar vius, i bíos que es la vida individual, i que acaba amb la mort (Jaeger, 1971: 755). Curiosament, aquest darrer sentit de vida és el que està lligat en grec amb violència (bía) (Martínez Guzmán, 2001: 117, 119)

(7) Segons el diccionari de la llengua «Conveni militar que posa fi a la resistència d'una tropa assetjada en una plaça forta o voltada a camp obert».



Nota: Ponència dictada a la Universitat Internacional de la Pau, en el
I seminari monogràfic: “Pensadors per la Pau”
Centre Borja de Sant Cugat. Dies 6 i 7 de març de 2004