El món amenaçador de les armes lleugeres

(Disculpad, este artículo solo está disponible en catalán)

 

El món amenaçador de les armes lleugeres.
Arnau Gómez Ferrer i Susanna Soler Vivancos
Publicat a Quaderns per a la solidaritat, Justícia i  Pau, núm 9,  novembre 2000.

El món està inundat d’armes lleugeres. Actualment els conflictes armats no consisteixen en enfrontaments directes entre vaixells de guerra o avions de combat, sinó que les armes emprades als conflictes són de baixa tecnologia, barates i fàcils d’utilitzar: les armes lleugeres.

Es calcula que des que va finalitzar la Segona Guerra Mundial han mort uns 30 milions de persones en conflictes, 26 dels quals han mort a causa d’una arma lleugera. A més a més, el 90% de les víctimes són civils (dones i nens en la immensa majoria). Les armes lleugeres són les que maten més gent i les que afecten més directament la població civil.

Aquestes dades posen de manifest les nefastes conseqüències del descontrol en les vendes d’aquestes armes per tot el món, que posen a disposició d’una gran quantitat de persones aquest tipus de material per a ser usat en guerres civils i conflictes ètnics o per a fins criminals. Es calcula que al món existeix un arsenal de 500 milions d’armes de foc a les quals s’hauria d’afegir les armes dels cossos policíacs i de seguretat.

L’accessibilitat a aquest armament incrementa la letalitat i duració dels conflictes, n’estimula la resolució mitjançant la violència i crea un cercle viciós en el qual la inseguretat generada provoca una major demanda d’armes.

1- Què són les armes lleugeres?

Segons la definició establerta per les Nacions Unides, es consideren armes lleugeres tot tipus d’armes convencionals que puguin ser transportades per una persona o per un vehicle lleuger. Això inclou revòlvers i pistoles, rifles i carrabines, metralladores, llançagranades, canons antiaeris portàtils, canons anticarro... i tot el conjunt de municions i explosius corresponents (granades, mines, cartutxos...). També s’hi pot incloure tot el material policíac i repressiu, el comerç del qual s’ha mostrat molt actiu en els últims anys.

2- El món de les armes lleugeres

La proliferació d’armes lleugeres no té fronteres i el seu impacte s’estén per tots els racons del planeta. Ateses les creixents tensions en moltes regions del món (desigualtats socials, injustícies polítiques, pressions demogràfiques, esgotament de recursos i degradació mediambiental...) la disponibilitat de les armes ha agreujat l’escalada de la violència.

Exemples dels efectes d’aquest vast i ampli arsenal:

Als Estats Units hi ha 192 milions d’armes legals en mans de particulars i uns 40 milions en mans de les autoritats. El 1996 van morir 9.390 persones a causa d’un tret. Cada setmana moren més persones per armes de foc que en tot Europa Occidental en un any.

A Rússia hi ha més de 30 milions d’armes de foc de les quals només 5 milions estan legalitzades. Les dificultats econòmiques, l’existència d’organitzacions mafioses i els assassinats entre rivals comercials van provocar que l’any 1996 es comptabilitzessin quasi 1000 assassinats per encàrrec.

Al Brasil es produeixen anualment 45.000 morts per armes de foc (123 diàries). Als barris perifèrics de Sao Paulo, el 80% de la població masculina va armada, inclosos els nens. Els terratinents, sovint amb l’ajuda de policies locals o exèrcits privats, combaten els camperols pobres que han ocupat les terres de cultiu. El 5% de propietaris controla el 70% de tota la terra cultivable. Més de 1000 persones han mort a causa d’aquest conflicte en els últims 10 anys.

A Albània van ser robades 656.000 armes dels dipòsits governamentals durant la primavera del 1997; la majoria han estat venudes als habitants de Kosovo i Grècia.

A Argèlia el govern ha organitzat i armat més de 5000 grups d’autodefensa civil com a tàctica de guerra contra els grups militaritzats de l’oposició. Ja hi ha hagut més de 70.000 morts.

Així podríem anar enumerant països i regions o­n les armes lleugeres estan causant veritables desastres: Mèxic, Sud-àfrica, Kènia, Afganistan, Cambotja, Colòmbia, El Salvador, Moçambic, Guatemala...

També cal destacar que el problema no és només la quantitat d’armes, sinó també l’escàs control que hi ha sobre aquestes i l’ús que en fa cada societat. El clima social és determinant per minimitzar o agreujar l’impacte de les armes: es calcula que el nombre d’armes existents a l’Estat espanyol i a El Salvador és semblant, però en aquest últim país l’any 1996 hi va haver una mitjana de 23 morts diàries.

3- Proliferació d’armes: els motius de la preocupació

Hi ha diverses causes que contribueixen a la proliferació i al descontrol de les armes lleugeres:

n Les seves característiques: el baix cost, la facilitat de transport i la facilitat d’ús les fa accessibles a qualsevol ciutadà. Fins i tot són utilitzades pels nens soldats, menors d’edat que voluntàriament o forçadament participen en diferents conflictes bèl·lics.

n La contínua mobilitat i transferència, passant d’uns actors a uns altres, fa molt difícil el seu seguiment i control. Les armes lleugeres poden estar en poder de les forces de l’ordre públic, exèrcits, companyies de seguretat, guerrilles, màfies, terroristes i mercenaris. Creuen les fronteres amb gran facilitat i generen inestabilitat als països veïns. Així, les armes abandonades pels Estats Units al Vietnam durant els anys setanta van reaparèixer més tard al Pròxim Orient i a Centreamèrica als anys vuitanta.

n Hi ha molts països que exporten sense cap tipus de dificultat i sense control, fins i tot a zones en conflicte o­n es produeixen serioses violacions dels drets humans.

n El rearmament durant la Guerra Freda i la contínua modernització dels exèrcits fa que existeixin gegantescos estocs «d’armes sobrants». En lloc de desmantellar o destruir aquestes armes, molts països les revenen o fins i tot les regalen. A principi dels anys noranta, Alemanya va transferir 300.000 Kalashnikovs i 83 milions de cartutxos a Turquia, país que persegueix la minoria kurda dins de les seves fronteres.

n Finalment, caldria esmentar el creixement del mercat negre dels últims anys, o­n les armes lleugeres ocupen un lloc privilegiat pel seu difícil control. Hi ha una clara relació entre els conflictes, el crim organitzat, els mercats negres i les exportacions d’armes.

4- Conseqüències

Les conseqüències de la proliferació de les armes lleugeres són nombroses i incideixen en els contextos polítics, econòmics i socials dels països afectats.

Actualment, finalitzada l’època de l’enfrontament entre blocs, els conflictes han passat a ser d’ordre intraestatal. En aquest context les armes lleugeres esdevenen l’armament més utilitzat i «efectiu», fet que produeix que les principals víctimes siguin civils. Els 3,2 milions de persones mortes entre 1990 i 1995 són l’exemple més clar d’aquesta situació. L’impacte en els humans és evident.

També està demostrat que la proliferació d’aquest tipus d’armament i la disposió de munició abundant i sense interrupció produeixen l’allargament dels conflictes, n’augmenten la letalitat i en dificulten el tractament i la possible solució.

No només el període de guerra es veu afectat sinó que el posterior establiment de la pau queda hipotecat per la presència d’aquest arsenal. La sobreacumulació d’armes lleugeres en una societat que té l’hàbit d’utilitzar la força -adquirit al llarg del temps de guerra-, les grans dificultats per reinserir els seus exguerrillers i exmilitars a la comunitat productiva i el greu dèficit econòmic, polític o jurídic que sovint pateix després d’una guerra, produeixen un cercle viciós d’inseguretat i violència molt difícil d’aturar.

Finalitzat el conflicte, les armes no desapareixen sinó que es reciclen i van a parar a mans de guerrilles, grups paramilitars, grups criminals o d’excombatents que troben dificultats per reintregrar-se a la vida civil i veuen en l’arma el recurs fàcil per adquirir allò a què no tenen accés. Això també produeix un augment de la despesa en seguretat en unes economies sota mínims.

El fàcil accés a les armes produeix per si mateix un augment de la violència fins i tot en societats no afectades per cap conflicte bèl·lic. Als Estats Units, per exemple, un jove té dotze vegades més possibilitats de morir a trets que un jove europeu.

La facilitat d’adquirir armes incentiva i perpetua les pràctiques de neteja ètnica i social que es realitzen en alguns països. L’armament genera una autèntica cultura de la violència i un foment de les posicions extremistes i incrementa les possibilitats d’ús de les armes en qualsevol enfrontament humà.

L’obtenció i la utilització de les armes es converteix en el recurs fàcil per obtenir allò imprescindible quan no hi ha perspectives d’aconseguir-ho mitjançant un treball segur i suficientment remunerat, o quan les persones s’han acostumat a dirimir les seves diferències amb les armes. A El Salvador és freqüent que es llancin granades per resoldre les disputes entre civils. A Rússia, Sud-àfrica i Angola, els grups criminals utilitzen material de guerra.

5- La causa o l’efecte?

La proliferació d’armes lleugeres no és la causa del problema sinó el símptoma i l’expressió d’altres problemes de fons. L’abandonament polític, la pobresa, les desigualtats, la marginació i la fragmentació social, l’exclusió de la joventut o l’atur generen una demanda d’instruments de violència i confrontació.

Detectar, reconèixer i actuar sobre aquestes arrels que generen violència i faciliten el recurs a les armes serà la manera més eficaç de canviar aquesta dinàmica. Anar a les causes significa actuar per millorar els sistemes judicials, acabar amb la corrupció dels cossos de seguretat, superar l’herència colonial i la manipulació geopolítica realitzada durant la Guerra Freda en molts països, intervenir sobre els mecanismes d’explotació econòmica, millorar la governabilitat democràtica i entendre els motius del fracàs en la construcció de molts estats, entre moltes altres coses. És a dir, resulta inútil denunciar i desemmascarar tot el problema de les armes lleugeres si alhora no es porten a terme programes educatius i socials que impulsin un canvi profund dels comportaments asocials que conformen la cultura de la violència.

6- Propostes per a un canvi de la situació

El problema de les armes lleugeres ja va començar a analitzar-se als anys vuitanta, però no va ser fins l’any 1995 que es creà un grup d’experts de l’Assamblea General de l’ONU per redactar un informe sobre aquest tema. Des d’aleshores ençà s’han publicat informes i resolucions, i s’han celebrat convencions contra el tràfic il·lícit d’armes, per la seva recol·lecció i destrucció i per adoptar moratòries regionals. Molts països han començat a tractar aquests temes i a iniciar programes per prevenir i combatre el tràfic d’armes, així com establir un Codi de Conducta en temes d’exportació.

Progressivament, desenes d’ONG, associacions i organismes internacionals han anat teixint una xarxa d’entitats disposades a combatre el problema. Una mostra n’és la campanya «Adéu a les armes».

Algunes de les línies d’actuació que s’estan duent a terme o que es podrien posar en funcionament per controlar el problema de les armes lleugeres són:

Mesures que limiten l’oferta

La transparència en el conjunt del comerç d’armament i en la producció de les armes lleugeres apareix com un punt bàsic i inicial perquè qualsevol altra mesura posterior sigui viable. Sense transparència no és possible controlar ni saber si es compleix la legislació vigent. Igualment és necessari conèixer i controlar la producció i exportació de la munició, ja que de la seva circulació depèn que es puguin utilitzar les armes.

La creació de registres nacionals, regionals i internacionals d’exportació d’armes ajudaria al seu control. La transparència i els registres també haurien d’incloure les rutes i els circuits usats pels venedors d’armes.

Els Estats podrien realitzar majors esforços per cooperar a escala regional i internacional en el control d’armes i el tràfic il·lícit d’armaments. S’haurien de reforçar els mecanismes per controlar i restringir les transferències de tecnologia armamentística, especialment als països en conflicte o amb seriosos problemes de drets humans.

Cal impulsar i recolzar accions legals contra fabricants d’armes i evitar que acabin comerciant amb traficants il·legals i intermediaris.

És indispensable eliminar les revendes i destruir les armes sobrants per evitar el rearmament de tercers països.

S’ha de promoure a escala internacional el Codi de Conducta, respectar les moratòries existents en alguns països i donar l’assistència tècnica i econòmica necessària perquè les convencions o acords firmats es puguin dur a terme ràpidament.

Mesures que limiten la demanda

Caldria establir legislacions més restrictives per part dels Estats, exigint una llicència oficial per la compra de qualsevol arma i restringir també la quantitat total d’armes que es pugui comprar per persona.

Caldria verificar l’autenticitat dels certificats d’últim destí, ja que molts països productors no els controlen.

S’hauria de donar suport a les moratòries regionals que molts països promouen com a iniciativa pròpia i que tenen un alt contingut polític i simbòlic.

Caldria impulsar els programes de recompra i posterior destrucció en països amb forta desestructuració social i política, així com donar suport econòmic per la reintegració dels excombatents a la vida social i productiva. També s’ha d’establir mecanismes per alleugerir el deute extern a canvi de la destrucció d’armament o de la conversió de la indústria militar en els casos de països productors.

S’hauria de deslegitimitzar i impedir el reclutament de nens soldats. Més de 250.000 menors serveixen en exèrcits o grups armats.

I finalment, tots els sectors socials (ONG, ciutadans, ajuntaments, entitats socials...) han de col·laborar en les campanyes de sensibilització i educació que permetin a la gent comprendre les conseqüències de l’acumulació i la utilització de les armes.

En definitiva, cal trobar mesures que donin confiança i seguretat a la societat i la condueixin a un progressiu rebuig de la cultura de la violència i de l’ús de les armes. Totes les polítiques i estratègies dirigides a la desmilitarització, a l’enfortiment dels drets humans, la democràcia, la governabilitat i el desarmament, contribuiran a resoldre el gran problema de les armes lleugeres.

7- Països productors

Si en el passat els principals subministradors d’armes lleugeres eren les dues grans potències militars, Estats Units i la URSS, actualment el nombre de països que subministren aquest material ha augmentat. Com a mínim s’han identificat 300 companyies de 52 països que l’any 1994 fabricaven armes lleugeres.

Alguns dels actuals productors són: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Brasil, Bulgària, Xina, Egipte, Estats Units, França, Israel, Polònia, Regne Unit, Rússia, Singapur i Sud-àfrica. Estats Units n’és el principal productor i exportador mundial.

Des del final de la Guerra Freda s’ha detectat un augment considerable de l’import del comerç d’armes lleugeres. Alguns analistes calculen que la seva exportació pot tenir un valor superior als 6.000 milions de dòlars anuals. Aquestes dades, evidentment, no reflecteixen les exportacions il·lícites i les transaccions al mercat negre, que són nombroses.

Les dades oficials que facilita l’ONU sobre països exportadors són les següents:


A la taula destaquen les vendes d’Estats Units i del Regne Unit. L’Estat espanyol ocupa el tretzè lloc amb un 1% de l’exportació mundial.

Cal destacar que és especialment preocupant la dimensió que ha adquirit la producció i el comerç de munició, un element imprescindible per al funcionament de les armes lleugeres. Els Estats Units tornen a ser el principal productor, encara que Rússia i els països de l’est europeu no es queden enrere. La indústria europea produeix el doble o el triple de la seva demanda interna.

8- El cas espanyol

Cal dir que és molt difícil accedir i analitzar les dades sobre exportacions a causa de l’hermetisme i l’opacitat en què es mou l’administració. El nivell de transparència d’aquest sector és mínim i no existeixen unes fonts fiables. Tot i així podem obtenir uns valors orientatius i fer-nos una idea aproximada del volum d’aquest comerç. L’Estat espanyol exporta anualment una mitjana d’11.000 milions de pessetes en armes lleugeres.

En el sector d’armes curtes destaquen tres grans productors: Astra Unceta i Cia., Star i Llama, entre moltes altres. En el sector de munició i projectils destaquen Explosivos Alaveses, E.N. Santa Bárbara, Unión Española de Explosivos, CTL-Activ, International Tecnology i Defex.

Els Estats Units i la UE són els principals importadors.

Situació d’alguns països compradors

Com ja s’ha dit anteriorment, exportar aquest tipus d’armes i les corresponents municions és potenciar l’ús de la violència, especialment quan aquest arsenal arriba a països desestructurats i amb elevats índexs de delinqüència social, amb sistemes judicials deficients i o­n moltes vegades la gent es pren la justícia pel seu compte.

Les nombroses exportacions de pistoles als Estats Units ajuden a augmentar la cultura de la violència.

L’Estat espanyol ha venut armament a països que es trobaven en conflicte, com Angola, Indonèsia, Xipre i Líban.

També s’han exportat grans quantitats de pistoles a països amb inestabilitat social i política, com Filipines, Bulgària i Tailàndia.

El 1996 es van vendre 4.000 pistoles a Iran incomplint acords internacionals.

S’ha venut armes i munició a Burkina Faso en un moment en què el govern donava suport a les tropes rebels de Sierra Leona. Aquest últim país va comprar munició en plena guerra.

Després de la guerra del Golf s’ha exportat grans quantitats de munició a Aràbia i als Emirats Àrabs Units.

Guinea va adquirir munició espanyola en el mateix any en què es va produir el cop d’estat militar.

S’ha exportat munició tant al Perú com a l’Equador un any després d’iniciar-se les hostilitats frontereres entre ambdós països.

Turquia, país amb conflicte i altament militaritzat, és un dels principals clients.

Tot i que l’1 de novembre de 1998 va entrar en vigor la moratòria de compra d’armes a 16 països africans, entre novembre i desembre del mateix any l’Estat espanyol va vendre munició a dos d’aquests països, Mauritània i Ghana.

Bulgària amaga les vergonyes

de l’Estat espanyol

Bulgària és un dels principals clients de la indústria d’armes llugeres espanyola, fet sorprenent a causa de la magnitud del sector militar búlgar, que és un gran exportador. És significatiu que Bulgària sigui reiteradament acusada de realitzar vendes a països en conflicte o que violen sistemàticament els Drets Humans, contradient els embargaments i acords internacionals. Iraq, l’antiga Iugoslàvia, Angola, Rwanda o Líbia en són bons exemples. En el període 94-99 les importacions búlgares ascendien a 412.5 milions de pessetes, sent les pistoles el producte més venut amb més de 29.138 unitats.

Bulgària, com a país associat a la UE, va subscriure el Codi de Conducta de la UE, però aquest encara no s’ha vist reflectit a la seva legislació. Una prova que no segueix les directrius d’aquest codi és la venda d’armament als dos bàndols del conflicte angoleny, UNITA i govern; a Sierra Leona, a través de la companyia britànica British Sandline; a Uganda, que dóna suport als grups rebels de Sudan i Angola; o a Etiòpia i Eritrea, malgrat el litigi que mantenen. A més hi ha el problema dels intermediaris, que realitzen vendes a països com Colòmbia o Sudan.


La pèssima situació econòmica que travessa Bulgària actua com a incentivador de les exportacions de la seva extensa indústria militar, cosa que es tradueix en un nul interès ètic de les seves vendes. La falta de transparència, els desmesurats stocks del desaparegut Pacte de Varsòvia, els alts índex de corrupció en els controls aduaners, les implicacions financeres del personal encarregat del control del comerç d’armes en les empreses productores, les crítiques de l’oposició i dels sindicats a qualsevol mesura de control (ho perceben com un perill pels lloc de treball) o els plans de privatització de la indústria militar, no faciliten que la política de contenció vers els països en conflicte sigui massa eficaç.

Davant d’aquesta situació, qualsevol exportació que realitzi l’Estat espanyol a Bulgària està mancada de les mínimes garanties exigibles. Per tant, el govern hauria de vetar qualsevol venda a Bulgària fins que no canviés de política, cosa que no sembla massa provable a curt termini.

9- La campanya «Adéu a les armes»

El desembre de 1994 Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón i Metges sense Fronteres, amb el suport tècnic del Centre UNESCO de Catalunya, van impulsar la campanya «Hi ha secrets que maten». Aquesta pretenia aconseguir la transparència del comerç espanyol d’armament i possibilitar així un control més estricte d’aquesta activitat. El març de 1997 es va aconseguir un acord de mínims pel qual el govern es comprometia a fer públiques semestralment les exportacions realitzades. Publicats els primers informes, el compliment d’aquesta mesura és més aviat precari.

Durant el transcurs d’aquesta campanya s’impulsa «Eliminem les mines», una campanya d’àmbit internacional per la prohibició de la fabricació, emmagatzematge i venda de mines antipersona. Aquest objectiu fou assolit amb un èxit notable i amb un nivell elevat de conscienciació de la població. A més, els esforços realitzats i les fites aconseguides foren reconeguts amb la concessió del premi Nobel de la Pau.

A mitjan del 1995 comença una fase de la campanya centrada en la divulgació del Codi de Conducta, una proposta de diverses organitzacions europees que pretén millorar la legislació comunitària sobre el comerç d’armes i que les o­nG espanyoles de la campanya decideixen assumir i difondre.

A principi de 1999 les mateixes quatre o­nG, amb el suport de tretze o­nG més (entre elles Justícia i Pau) i el suport tècnic de la Càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans de la Universitat Autònoma de Barcelona, decideixen iniciar una nova campanya: «Adéu a les armes». La finalitat és millorar l’efectivitat del control de la venda d’armament i centrar-lo en les armes lleugeres ja que aquestes provoquen un alt grau de letalitat en els conflictes actuals. A més, aquesta campanya està integrada en la xarxa internacional IANSA (International Action Network o­n Small Arms).

La manera de treballar que segueix aquesta campanya, igual que les precedents, és la de la pressió política. S’intenta influir directament sobre les institucions públiques per canviar una situació que depèn d’elles mateixes. És clarament una acció de «lobby». Els tres objectius traçats per la campanya són:



1. Transparència:

La divulgació semestral i de forma puntual, per part del govern, dels materials de defensa exportats a cada país i el seu import, fent especial atenció a les armes lleugeres i a la munició.

2. Control:

Aconseguir que el govern

S’impliqui en la millora anual del Codi de Conducta de la Unió Europea i promogui l’extensió d’aquest a tots els països de l’OSCE.

Promogui el Codi de Conducta internacional impulsat pels premis Nobel de la Pau.

Controli l’activitat dels agents intermediaris mitjançant la creació d’un registre públic dels mateixos agents a escala europea.

Promogui la regulació i el control de la demanda d’armes lleugeres mitjançant mesures legislatives, socials i administratives.

Compleixi la moratòria sobre la venda d’armes als països africans que formen l’ECOWAS.

Compleixi els compromisos adquirits en l’Acció Comuna del desembre de 1998 en l’àmbit de la Unió Europea.

3. Recompra i reinserció:

Promoure la recompra i destrucció d’armes lleugeres en països o zones concretes, i donar suport als governs i o­nG que impulsen iniciatives d’aquest tipus.

Prioritzar en l’Ajut Oficial al Desenvolupament els programes que permetin la reintegració dels ex-combatents a la vida social i productiva.

10- Bibliografia

Centre J.M. Delàs d’Estudis per la Pau, Justícia i Pau: «El ciclo armamentístico español» (Ed. Icaria, Barcelona, 2000).

Fisas, Vicenç: «Adiós a las armas ligeras» (Ed. Icaria, Barcelona, 2000).

Fisas, Vicenç: «Secretos que matan» (Ed. Icaria, Barcelona, 1995).

Fisas, Vicenç: «El lobby feroz» (Ed. Icaria, Barcelona, 1998).

ICRD: «Arms availability and the situation of civilians in armed conflict» (IRC, Ginebra, juny 1999).

Romeva, Raül: «Desarme y desarrollo» (Intermón, Barcelona, 2000).

Wood, Brian; Pelenor, Johan: «Thearms fixers» (PRIO Report 3/99, Oslo, 1999).

Lumpe, Lora: «Running guns» (Zed books, Londres, 2000.

Vídeo: «Adéu a les armes lleugeres», vídeo de la campanya.

Adreces útils: International ActionNetwork o­n Small Arms www.iansa.org

Càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans www.pangea.org/unescopau

UNESCO www.unesco.org/cpp

Bonn International Cente for Conversion www.http://bicc.uni-bonn.de

Intermón www.intermon.org

Programa per al control de les armes,el desarmament i la conversió (PACDC).

Monterrey Institute of international Studies (MIIS) http://pacdc.miis.edu

Haití, Nicaràgua i Rep. Dominicana http://pacdc.miis.edu/oconnor.htm

Chiapas http://pacdc.miis.edu/Central%America/Chiapas.htm

El Salvador http://pacdc.miis.edu/MPCD/goods4guns.htm

Guatemala http//pacdc.miis.edu/vwcp/demine.htm