Pau Global, 40
|
|||||||
|
Pau Global és una revista electrònica distribuïda gratuïtament en català i castellà pel Centre d’Estudis per la Pau J.M.Delàs de JUSTÍCIA I PAU. Són reculls d’articles que creiem poden ser del vostre interès. |
||||||
|
|||||||
|
|
Pau Global es una revista electrónica distribuida gratuitamente en catalán y en castellano por el Centre d’Estudis per la Pau J.M.Delàs de JUSTÍCIA I PAU. Se trata de artículos que pensamos pueden ser de su interés.
|
||||||
|
|||||||
|
Para subscribirse o darse de baja envie la petición a Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo. indicando en el asunto: SUBSCRIPCIÓN A PAU GLOBAL Pedimos que nos hagan llegar sugerencias y opiniones; así mismo, solicitamos que hagan circular esta información. Los artículos publicados son la opinión de sus autores y no representan, si no se especifica lo contrario, la opinión del Centre Delàs. Les ofrecemos la versión en catalán y en castellano. Centre d'Estudis per a la Pau J.M.Delàs - Justícia i Pau
|
|||||||
|
|
|||||||
|
El Veritable Taló d’Aquiles dels Estats Units Ara es pot arribar des de Seül a l'extrem sud-est de Corea del Sud en menys de tres hores, gràcies a un gràcil i flamant tren bala que compta amb el suport de la inversió pública. El govern de Corea del Sud va fer de la tecnologia de la informació una prioritat nacional, en el seu rumb a transformar-se en el líder mundial d'accessos de banda ampla.
La inversió estatal en investigació i desenvolupament en camps com la biotecnologia i la nanotecnologia va rebre un brusc increment. Corea del Sud no està satisfeta amb el seu desè primer lloc mundial en el rànquing de grandàries de les economies. Vol ser el principal nus econòmic del Nord-Est asiàtic, i pretén competir cap per cap amb la Xina i el Japó. El model asiàtic de desenvolupament econòmic, que durant la crisi financera de fa gairebé una dècada va semblar col·lapsar, està fresc com una rosa. Els sudcoreans coneixen un secret que els entusiastes del laissez faire ni tan sols poden ficar-se al cap: el govern pot complir un paper essencial en la promoció del desenvolupament econòmic, i ha de fer-ho. No s’ha d’esperar que les societats anònimes es facin càrrec d’una responsabilitat similar, perquè el guany a curt termini els ennuvola la mirada. Solament la inversió pública en infraestructura (ferrocarrils, sistemes de comunicacions, instituts d'investigació, col·legis, universitats) produeix un creixement equitatiu i sostenible.
L'enfocament sudcoreà és lluny de la perfecció. Segueix plagat de col·lusió malaltissa entre el govern i el sector empresarial, i el món exterior continua exercint una gran pressió sobre Corea del Sud (els EUA, l’OMC) perquè obri la seva economia. Però el que va permetre a l'economia sudcoreana elevar-se del nivell d'Uganda (principi dels 60) a la seva actual posició mundial és tan assenyat avui com ho era llavors. Comparem ara l’enfocament sudcoreà amb el dels Estats Units. Visc a Washington, DC. Aquí, les escales mecàniques del metro solen estar espatllades, així que els passatgers es veuen forçats a pujar o baixar a peu llargs trams d'escales. Les escoles públiques estan superpoblades i són perilloses. L'atenció mèdica per als qui no tenen assegurança de salut és terrible, o terriblement cara. En els barris més pobres, hi ha cases abandonades, carrers en demolició i massa armes. Les taxes d'assassinat i mortalitat infantil són esgarrifosament altes. La capital dels EUA és un aparador en molts sentits (monuments i museus d’àmbit mundial, impressionants edificis governamentals, grans jardins i barris riquíssims com Georgetown), però el turista mitjà només veu aquest trosset de la ciutat. Quan es mira en el seu conjunt, la situació de Washington DC (igual que tantes altres ciutats nord-americanes) revela un secret brut dels EUA. Malgrat proclamar-se l'única superpotència mundial, els EUA tenen un taló d'Aquil·les: la infraestructura que s'està esfondrant. El 2005, la Societat Nord-americana d'Enginyers Civils va atorgar a la infraestructura dels EUA una lamentable qualificació de D [equivalent en el sistema de cinc nivells dels EUA a un 4 a l'Argentina, N. del T.], perquè un terç dels camins d'EUA estan en greu estat de manteniment i un terç de tots els ponts té deficiències d'estructura. Comparat amb els trens d'alta velocitat de Corea, els trens de passatgers d'EUA estan caient a trossos i sempre a punt de fer fallida. Ningú que vulgui arribar enlloc agafa el tren.
I mirem l'educació. Corea del Sud, juntament amb el Japó i Finlàndia, es va situar als llocs més alts dels últims rànquings de l’OECD en alfabetització per a la lectura, la matemàtica i la ciència. En els mateixos tests, els estudiants nord-americans es van amuntegar a la mitjania del conjunt. Els EUA gasten més en educació que la major part dels països del món; però es troben amb un sistema educatiu polaritzat on col·legis d'altíssima gamma atreuen estudiants del món sencer i escoles públiques sense recursos suficients atenen els pobres i els immigrants que acaben d’arribar al país. L'expert en educació Jonathan Kozol declara que el sistema educatiu nord-americà és ple de desigualtats salvatges. Dit d'una altra manera, no solament importa saber quant s'inverteix, sinó quina és l’equitat i la qualitat de la inversió. EUA té un gran orgull pels seus avanços tecnològics: el PC, Internet, la biotecnologia. Però fins i tot en aquest aspecte haurien de preocupar-se. Mentre que països com Corea del Sud inverteixen grans quantitats en tecnologia de la informació perquè tots els seus ciutadans accedeixin a la Xarxa, els EUA s'estan quedant enrere, tant en investigació i desenvolupament com en la distribució dels beneficis al conjunt de la població. El Pentàgon monopolitza la meitat de la inversió estatal en R+D, i s'ha pronosticat que al voltant del 2009 la part civil haurà declinat un altre 10%. No és, doncs, sorprenent que la indústria hagi desaparegut, virtualment, de l'economia nord-americana: va caure del 23% a la dècada dels 80 al 12,7% d'avui.
Sense inversió pública en transport, comunicacions i investigació, la indústria encongeix. Els nord-americans adinerats poden fer veure que no viuen en aquests EUA en desmoronament. No usen el transport públic. No envien els seus fills a escoles públiques. Viuen en barris segurs, posen alarmes en els cotxes i cases i paguen per tenir accés a un sistema sanitari de màxima qualitat. Els seus llocs de treball no són desplaçats a la Xina.
Però ni tan sols ells podran seguir ignorant massa temps el taló d'Aquil·les de la infraestructura. A mesura que la infraestructura nord-americana es deteriora, també ho fa el lloc dels EUA en el món. Sense educació adequada, la major part dels estudiants nord-americans seran incapaços de sostenir una economia al nivell exigit mundialment. Sense inversió pública suficient per sostenir un creixement intel·ligent, els negocis seguiran traslladant-se a ultramar. L'experiència de l'huracà Katrina és un toc d'atenció. L'aigua va aclaparar Nova Orleans perquè el govern havia tallat el finançament que exigiria el reforçament dels dics. Els pobres van sofrir d'una manera desproporcionada, però també els rics es van veure obligats a abandonar la ciutat. Si el govern dels EUA segueix llençant diners a la guerra de l'Iraq i ignora les necessitats educatives, socials i d'infraestructura física que té el país, es trobarà en el futur amb l'equivalent a diverses dotzenes d'huracans Katrina. Fa ja més de vint anys, els nord-americans van buscar inspiració en el model asiàtic de desenvolpament. Ja és hora de donar-hi una segona mirada. John Feffer (http://www.johnfeffer.com) és l’autor de North Korea, South Korea (Seven Stories). |
|||||||
|
|
|||||||
|
La Pau dels meus Somnis Tinc una proposta concreta de pau per al món: els Estats Units es retiren de l'Iraq i retornen a Mèxic Texas, Califòrnia i Arizona, i Puerto Rico als portoriquenys, suspenen el bloqueig a Cuba i retornen als cubans la base de Guantánamo. França i Espanya retornen als bascos el seu territori; Turquia, Iran i l'Iraq admeten el dret dels kurds a una pàtria; Rússia deixa lliure Txetxènia; Xina desocupa el Tibet; les Corees del Nord i del Sud arriben a un acord de reunificació; es crea immediatament un Estat Palestí reconegut per l’ONU; Israel retorna els territoris ocupats i Jerusalem és declarada santuari universal per l’ONU. El papa renúncia al títol de cap d'Estat del Vaticà, lliura la seva administració a la UNESCO, i queda només com a pastor universal dels catòlics, sense pretensions d'hegemonia religiosa i cultural; el FMI i el Banc Mundial cancel·len el deute dels països pobres, i l'Organització Mundial del Comerç condemna el proteccionisme i els subsidis agrícoles dels països rics. S'adopta la taxa Tobin en les transaccions internacionals; es consideren com a crims la formació de cartells i oligopolis, així com l'assignació personal d'un salari superior a la mitjana nacional multiplicada per vint. Es prohibeix la propaganda de tabac i de begudes i l'exaltació de la violència i de la pornografia en pel·lícules i en programes de televisió. S’obliga a tots els polítics amb càrrecs electes a mantenir a Internet la declaració transparent dels seus ingressos i béns; les denominacions religioses renuncien a tot tipus de fonamentalismes i competències; l'Estat considera crim horrorós i greu violació dels drets humans la fam, la misèria i la pobresa.
Es garanteix a cada ciutadà uns ingressos mínims, així com els drets bàsics a l’alimentació, la salut i l’educació, i una quantitat gratuïta en el consum d'energia, aigua i telèfon. Se superen els prejudicis racials i homòfobs, les discriminacions ètniques i religioses, la desigualtat social i la por a la llibertat. Hi hauria pau si els països més rics s'aliessin no per bombardejar un poble miserable com el de l'Afganistan o de l'Iraq, sinó per combatre les causes del terror. Com evitar el terrorisme si el capital gaudeix en el planeta d'una llibertat de circulació negada a les persones, si un passatger és tret d'un vol per tenir cara d'àrab, si el govern dels Estats Units no accepta el Protocol de Kyoto de protecció ambiental, i es retira de la Conferència de Durban sobre el racisme? Com evitar sentiments negatius si els Estats Units van invertir moltíssims diners perquè Bin Laden combatés la invasió russa d'Afganistan el 1991, però no van donar ni un cèntim per promoure el desenvolupament d'aquella nació? I com parlar de combat al terrorisme si la CIA protegeix Posada Carrils, el superterrorista cubà que va fer explotar en l'aire un avió amb 73 passatgers el 1975 i va dirigir tortures a El Salvador i a Veneçuela? L'atemptat terrorista als Estats Units l’11 de setembre va ser horrible. Condemnable sota tots els aspectes. Però hauria de servir com a mínim perquè Occident medités sobre les seves relacions amb Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Què queda a l’Àfrica després de dècades de colonització italiana, belga, francesa i anglesa? Misèria, guerres, epidèmies. El virus de la sida amenaça avui la vida de 25 milions d'africans. No podem canviar de planeta, almenys ara per ara. Si les nacions riques volen vèncer el terrorisme, només hi ha una solució: vèncer les causes que produeixen terroristes. La qual cosa significa invertir els seus recursos per tal que la vida digna i feliç, el més gran do de Déu, sigui un dret de tots i no el privilegi d'una minoria. Predomina en els mitjans polítics i diplomàtics la idea que la pau pot existir com a mer equilibri de forces, mitjançant tractats i acords que facin cessar l'agressió, però sense eliminar l'esperit bel·licista ni les causes que generen els conflictes. L'ONU tracta d'assolir la pau en el món, s'esforça per evitar guerres, però sense obstinar-se suficientment a eradicar les desigualtats socials i assegurar a tots els pobles condicions dignes de vida. Isaïes apunta el camí de la pau. El profeta Isaïes va viure a Jerusalem el segle VIII abans de Crist. Assíria era llavors la gran superpotència d'Orient. Buscant l'expansió del seu imperi, els exèrcits assiris van envair territoris de països veïns. Síria i el regne del Nord d'Israel - Efraïm, la capital del qual era a Samària - van segellar una aliança per detenir als assiris, però Acaz, rei de Judà (el regne del Sud), es va negar a participar-hi. Es va organitzar llavors un cop d'estat per destituir-lo i posar un altre rei que fos més cooperador. Veient-se amenaçat, Acaz va recórrer a Assíria, que va desbaratar la conspiració i va sotmetre Efraïm. Com a vassall dels assiris, Acaz va romandre en el poder a Jerusalem. Una dècada més tard el regne del Nord es va rebel·lar contra Assíria. L'any 722 abans de Crist, Samària va ser destruïda i la seva població deportada. Efraïm-Israel va deixar d'existir. El 701 abans de Crist, Ezequies, rei de Judà, es va rebel·lar contra Sennàquerib, rei d'Assíria. El regne del Sud va ser saquejat per les tropes de la potència imperialista i Ezequies va quedar confinat a Jerusalem. Tota la predicació d’Isaïes, continguda en un llibre bíblic, és eminentment política. Home cosmopolita, era conseller del rei de Judà, tant en l'època de la guerra sirioefraïmita com en el període en què Ezequies va ser mantingut al poder però sense poders.
Per què hi ha tantes guerres?, es preguntava Isaïes. La seva perspicàcia política no se circumscrivia a veure els efectes. El profeta va denunciar les causes de les desigualtats socials, sobretot l'opulència de les elits: “Pobres d'aquells que, tenint una casa, ajunten camp a camp. Així que vostès es van a apropiar de tot i no deixaren res als altres? Ha ressonat la paraula de Jahvè dels exèrcits: “Han de quedar en ruïnes moltes cases grans i belles, i no haurà qui les habiti. (…) Pobres d'aquells que es lleven molt aviat a la recerca d’aiguardent, i fins molt entrada la nit continuen la seva borratxera! Hi ha cítares, panderetes, arpes, flautes i vi en els seus banquets, però no veuen l'obra de Jahvè, ni entenen el que ell està preparant. (…) Pobres d'aquells que anomenen bé al mal i mal al bé, que canvien les tenebres en llum i la llum en tenebres, que donen l'amarg per dolç i el dolç per amarg! Ai dels que es creuen savis i es consideren intel·ligents! Ai dels qui perdonen el culpable per diners i priven el just dels seus drets!_ (5,8-23).
Isaïes criticava també l’ociositat llibertina de les élites, especialment de les dones: “Molt orgulloses caminen les dames de Sió, amb el coll estirat i la mirada provocativa, i caminen a passets curts fent sonar les polseres dels seus peus. El Senyor omplirà de sarna el seu cap i quedaran pelades. Aquell dia el Senyor arrencarà els seus ornaments: polseres per als turmells, cintes i lluentons, arracades, braçalets, vels, barrets, cadenetes del peu, cinturons, flascons de perfum i amulets, anells, cercles de nas, vestits preciosos, mantells, xals i bosses, miralls, robes fines, turbants i mantellines” (3,16-24). Com Tolstoi, Isaïes aspirava a una vida de despreniment i senzillesa. Tota la seva literatura està impregnada de forta connotació utòpica: “El llop habitarà amb l'anyell, el puma es ficarà al llit al costat del cabrit, el vedell menjarà al costat del lleó i un nen petit els cuidarà. La vaca i l'ós pasturaran en companyia i els seus cadells reposaran junts, perquè el lleó també menjarà pastura, igual que el bou. El nen de pit trepitjarà el cau de l’escurçó, i sobre la cova de la colobra el petit col·locarà la seva mà” (11,6-9). Tot el missatge d’Isaïes està concentrat en aquesta afirmació: “El fruit de la justícia serà la pau”(32,17). És inútil desitjar la pau sense eradicar abans les causes que produeixen conflictes, violència i guerra. Per això mateix, ell es mofava dels idòlatres, que adoraven objectes fets per mans humanes, i es creien profundament religiosos però sense concedir llibertat als oprimits: “No saben quin és el dejuni que m'agrada? Trencar les cadenes injustes, deslligar les amarres del jou, deixar lliures els oprimits, trencar tota classe de jou i compartir el menjar amb qui passa fam” (58,6-7).
Isaïes és un cas rar d'algú que va conviure amb el poder però que mai no va abandonar el seu compromís amb els més oprimits. La seva visió de Déu no tenia res de maniqueista ni de fonamentalista. A l'equilibri de forces hi afegia la justícia; i a la justícia hi afegia l'amor. Només l'amor és capaç de superar el dret i evitar fer de les diferències divergències, ja que ens ensenya a conviure amb qui no és com nosaltres ni pensa com pensem nosaltres i, no obstant això, posseeix la mateixa dignitat humana. De les lliçons del profeta podem concloure que, sense una ètica globalitzada, l'actual model neoliberal de globocolonització no deixarà de posar els interessos privats sobre el dret públic, les fonts de riquesa per sobre del benestar de la població, les ambicions imperialistes per dalt de la sobirania dels pobles. Potser la meditació dels textos de Isaïes ens ajudi a recórrer un camí assenyalat en la geografia bíblica fa 2800 anys. Només ens queda gravar-lo en les entranyes del cor. *Frei Betto es frare dominicà, assessor de pastoral i escriptor. |
|||||||
|
|
|||||||
|
Diversos Analistes Censuren “l’Ocupació Militar” Virtual del Territori de Paraguai L'assassinat de camperols paraguaians podria tenir relació directa amb les "visites" i maniobres que realitzen en zones rurals d'aquest país sud-americà tropes nord-americanes -a les quals el Congrés de Paraguai va concedir immunitat diplomàtica el passat mes de maig -, segons un informe elaborat pel Servicio de Paz y Justícia (Serpaj) amb seu en aquesta ciutat. Un total de 88 camperols han mort a Paraguai des de 2002, en el context de manifestacions, bloqueigs de carreteres i desallotjaments violents. En zones de major presència militar nord-americana, com San Pedro, Caaguazú o Concepción, s'han registrat 18, 15 i 11 morts, respectivament, mentre en llocs amb menys visites, com ara Neembucú i Serralada, només s'ha registrat un cas per lloc. El mapa traçat per l'equip d'investigadors del Serpaj és revelador sobre la distribució de soldats nord-americans a Paraguai i els seus moviments en zones camperoles, on organitzen tasques de l’anomenada "acció cívica", que forma part de la doctrina militar de contrainsurgència. Entre 500 i 700 soldats i tropes especials nord-americanes participen en "accions cíviques" i maniobres. Un total de 18 operacions d'aquest tipus estan programades per a aquest any i el pròxim. En aquest context s'ha muntat una infraestructura especial per donar suport a l'esquema militar nord-americà i per assegurar les operacions en zones rurals d'aquest país en cas d'intervenció militar massiva a Amèrica del Sud. La base militar paraguaiana de Mariscal Estigarribia és un punt clau. Amb una pista de 3.800 metres de longitud, que permet l'aterratge d'avions Galaxy i B-52, la instal·lació castrense està condicionada per rebre milers de soldats, en el que diversos analistes paraguaians qualifiquen d’"ocupació militar" virtual del territori. Mariscal Estigarribia, situada en l'estratègic departament d'Aladroc, molt a prop de la població de Filadèlfia i a poc més de 200 quilòmetres de la frontera amb Bolívia, està també condicionada per a accions de desplegament ràpid de tropes. "D'una banda, cal raonar que difícilment s'aixeca una base amb milers de soldats en un país sense sortida al mar i, d’una altra, la política militar que desenvolupa Estats Units a Paraguai encaixa a la perfecció amb nous dissenys estratègics de la renovada guerra de baixa intensitat, cosa que permet unir xarxes de bases i assentaments d'avançada", va dir Orlando Castell, advocat i coordinador del Serpaj. "Els últims tres anys les forces armades dels Estats Units, dependents del Comando Sud, van incrementar la seva presència militar a Paraguai amb exercicis i visites de reconeixement a zones on hi ha organitzacions camperoles", va assenyalar. En una campanya oberta per a la desmilitarització de Paraguai, Castillo i els seus companys van realitzar un treball d'investigació mitjançant visites a totes aquestes zones. Sobre el mapa d'aquest país sud-americà van col·locar la figura d'un marine amb el genoll a terra, en posició d'atac, per destacar la seva presència a cada lloc. Des de 2002, soldats nord-americans han realitzat 46 exercicis en tot el país i han disposat d'un espai de mobilització en zones clau, frontereres amb Brasil, Argentina i Bolívia. "L'exèrcit, l'armada i la força aèria del nostre país s'han anat apropiant de gran part del territori nacional, unes 285.280 hectàrees; això és el que es coneix, encara que hi ha ocupacions irregulars i fins i tot il·legals. Això determina que les forces armades paraguaianes siguin dels principals latifundistes del país", va assenyalar Castillo per demostrar que hi ha un enorme camp d'acció de les forces estrangeres. L'antiga i "gairebé eterna" cooperació de les tropes dels Estats Units amb Paraguai en temes militars i de seguretat va començar en el temps en què l’ex dictador Alfredo Stroessner (1954-1989) era un dels homes de més confiança de Washington. Però -com va assenyalar l'advocat del Serpaj- "en moments en què la Doctrina de Seguretat Nacional ha estat revitalitzada, amb l'argument de la lluita antiterrorista, les classes que abans s'impartien en escoles nord-americanes ara es donen al Paraguai mitjançant exercicis militars". Això també permet que les tropes nord-americanes construeixin infraestructura, coneguin el terreny i s’assegurin el control de la població i els recursos. Per donar suport a la facilitat dels moviments de militars nord-americans, el Congrés de Paraguai va autoritzar el maig passat, sota pressió de l'executiu, immunitat a les tropes dels Estats Units i l'aprovació al tràfic de tota classe d'equips i armaments. Va ser en aquest context que els legisladors van acordar també que l'exèrcit dels Estats Units realitzés al Paraguai 18 exercicis militars fins a finals de 2006 . "Aquests exercicis no són sinó ensinistrament en tècniques de repressió, que s'aplicaran contra les organitzacions que lluiten per les seves terres", segons els advocats del Serpaj. Els acords amb Paraguai s'han realitzat "en moments que la política exterior del president dels Estats Units, George W. Bush, ha definit dues línies d'acció molt precises per al continent. "D'una banda hi ha els plans econòmics, com l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques o els tractats bilaterals, i d’una altra la militarització, que és l'ocupació castrense avançada, instal·lant bases i assentaments militars per tot Amèrica. Paraguai, en una posició altament estratègica pels seus recursos naturals -l'aqüífer guaraní, entre altres -, és també el centre del Mercat Comú del Sud, limitant amb Bolívia, Brasil i Argentina. Es busca amb aquesta presència i activitats desestabilitzar el procés d'integració i es converteix al país en amenaça per als seus veïns", van expressar els investigadors del Serpaj. La gravetat de la situació també està donada per la consideració de les forces armades paraguaianes que els "enemics" són els camperols i les seves lluites per la terra, que veuen com a amenaça per a l'estabilitat nacional. "Per aquesta raó ja s'han creat 18 nous assentaments per reprimir camperols i defensar latifundistes, la majoria estrangers, i el cultiu de la soja transgènica i l'ús d’agrotòxics, entre altres coses." En el terreny estrictament militar, els llums d'alerta estan dirigits cap a la coneguda com a triple frontera, que uneix Paraguai, Argentina i Brasil. A les portes del Parlament paraguaià, una dirigent indígena -envoltada de diversos companys de lluita- resumeix la preocupació expressada pels advocats del Serpaj: "El món ha d'escoltar-nos. La dictadura va ser tropa d'ocupació amb el mateix cap, Estats Units, però ara vénen les seves tropes. El nostre poble necessita viure". EL GRANO DE ARENA. Correo de información ATTAC n. 327 – Dilluns 16 de gener de 2006 |
|||||||
|
|
|||||||
|
El Verdadero Talón de Aquiles de los EEUU Ahora se puede llegar desde Seúl al extremo sudeste de Corea del Sur en menos de tres horas, gracias a un grácil y flamante tren bala apoyado por la inversión pública. El gobierno de Corea del Sur hizo de la tecnología de la información una prioridad nacional, en su rumbo a transformarse en el líder mundial de accesos de banda ancha. La inversión estatal en investigación y desarrollo en campos como la biotecnología y la nanotecnología recibió un brusco incremento. Corea del Sur no está satisfecha con su décimo primer puesto mundial en el ránking de tamaŸos de las economías. Quiere ser el principal nudo económico del Nordeste asiático, y pretende competir cabeza a cabeza con China y Japón. El modelo asiático de desarrollo económico, que durante la crisis financieras de hace casi una década pareció colapsar, está vivito y coleando. Los surcoreanos conocen un secreto que los entusiastas del laissez faire ni siquiera pueden meterse en la cabeza: el gobierno puede cumplir un papel esencial en la promoción del desarrollo económico, y _debe_ hacerlo. No espere de las sociedades anónimas que se hagan cargo de semejante responsabilidad, porque la ganancia cortoplacista les nubla la mirada. Solo la inversión pública en infraestructura (ferrocarriles, sistemas de comunicaciones, institutos de investigación, colegios, universidades) produce un crecimiento equitativo y sustentable. El enfoque surcoreano está lejos de la perfección. Sigue plagado de colusión enfermiza entre el gobierno y el empresariado, y el mundo exterior siguió ejerciendo gran presión sobre Corea del Sur (los EEUU, la OMC) para que abriera su economía. Pero lo que le permitió a la economía surcoreana elevarse del nivel de Uganda (principios de los 60) a su actual posición mundial es tan sensato hoy como lo era entonces. Comparemos ahora el enfoque surcoreano con el de los EEUU. Vivo en Washington, DC. Aquí, las escaleras mecánicas del subte suelen estar descompuestas, así que los pasajeros se ven forzados a subir o bajar a pie largos tramos de escaleras. Las escuelas públicas están superpobladas y son peligrosas. La atención médica para los que no tienen seguro de salud es terrible, o terriblemente cara. En los barrios más pobres, hay casas abandonadas, calles en demolición y demasiadas armas. Las tasas de asesinato y mortalidad infantil son espeluznantemente altas. La capital de los EEUU es una vidriera en muchos sentidos ( monumentos y museos de nivel mundial, impresionantes edificios gubernamentales, vastos jardines y barrios riquísimos como Georgetown), pero el turista promedio no ve más que este pedacito de la ciudad. Cuando se la mira en conjunto, la situación de Washington DC (al igual que tantas ciudades estadounidenses) revela un sucio secreto de los EEUU. Pese a proclamarse la única superpotencia mundial, los EEUU tienen un talón de Aquiles: la infraestructura que se está derrumbando. En 2005, la Sociedad Estadounidense de Ingenieros civiles otorgó a la infraestructura de los EEUU una lamentable calificación de D [equivalente en el sistema de cinco niveles de los EEUU a un 4 en la Argentina, N. del T.], porque un tercio de los caminos de EEUU están en grave estado de mantenimiento (major disrepair) y un tercio de todos los puentes tiene deficiencias de estructura. Comparado con los trenes de alta velocidad de Corea, los trenes de pasajeros de EEUU se están cayendo a pedazos y siempre al borde de la bancarrota. Nadie que quiera llegar a tiempo a ninguna parte toma el tren. Y mire la educación. Corea del Sur, junto a Japón y Finlandia, se ubicó al tope de los últimos ránkings de la OECD en alfabetización para la lectura, la matemática y la ciencia. En los mismos tests, los estudiantes norteamericanos se amontonaron en la medianía del conjunto. Los EEUU gastan más en educación que la mayor parte de los países del mundo; pero se encuentran con un sistema educativo polarizado donde colegios de altísima gama atraen estudiantes del mundo entero y escuelas públicas sin recursos suficientes atienden a los pobres y a los migrantes recientes. El experto en educación Jonathan Kozol declara que el sistema educativo norteamericano está repleto de desigualdades salvajes. Dicho de otro modo, no solo importa saber cuánto se invierte, sino cuán equitativamente y con qué calidad se invierte. EEUU tiene un largo orgullo por sus avances tecnológicos: la computadora personal, la Internet, la biotecnología. Pero incluso en este aspecto deberían preocuparse. Mientras que países como Corea del Sur invierten grandes sumas en tecnología de la información para que todos sus ciudadanos accedan a la Red, los EEUU se están quedando atrás, tanto en investigación y desarrollo como en la distribución de los beneficios a la masa de la población. El Pentágono monopoliza la mitad de la inversión estatal en I&D, y se ha pronosticado que alrededor de 2009 la parte civil habrá declinado otro 10%. No es entonces una sorpresa que la industria haya desaparecido, virtualmente, de la economía estadounidense: cayó del 23% en la década de los 80 al 12,7% de hoy. Sin inversión pública en transporte, comunicaciones e investigación, la industria encoge. Los estadounidenses adinerados pueden hacer de cuenta que no viven en estos EEUU en derrumbe. No usan el transporte público. No envían a sus chicos a escuelas públicas. Viven en barrios seguros, ponen alarmas en autos y casas, y pagan por atención a la salud de la máxima calidad. Sus empleos no se trasladan a China ("their jobs are not outsourced to China") Pero ni siquiera ellos podrán seguir ignorando el talón de Aquiles de la infraestructura por demasiado tiempo. A medida que la infraestructura estadounidense se deteriora, lo hace el lugar de los EEUU en el mundo. Sin educación adecuada, la mayor parte de los estudiantes estadounidenses serán incapaces de sostener una economía al nivel de lo exigido mundialmente. Sin inversión pública suficiente para sostener un crecimiento inteligente, los negocios seguirán trasladándose a ultramar. La experiencia del huracán Katrina es un toque de atención. El agua abrumó a Nueva Orleans porque el gobierno había cortado la financiación que exigía el reforzamiento de los diques. Los pobres sufrieron de un modo desproporcionado, pero también los ricos fueron obligados a abandonar la ciudad. Si el gobierno de los EEUU sigue tirando dinero a la guerra en Iraq e ignora las necesidades educativas, sociales y de infraestructura física que tiene el país, se encontrará en el futuro con el equivalente a varias docenas de huracanes Katrina. Hace ya más de veinte años, los estadounidenses buscaron inspiración en el modelo asiático de desarrollo. Ya es tiempo de echar una segunda mirada. Comentario de ZNet |
|||||||
|
|
|||||||
|
La Paz de mis Sueños Tengo una propuesta concreta de paz para el mundo: los Estados Unidos se retiran de Iraq y devuelven a México Texas, California y Arizona, y Puerto Rico a los portorriqueños, suspenden el bloqueo a Cuba y les devuelven a los cubanos la base de Guantánamo. Francia y España devuelven a los vascos su territorio; Turquía, Irán e Iraq admiten el derecho de los kurdos a una patria; Rusia deja libre a Chechenia; China desocupa el Tibet; las Coreas del norte y del sur llegan a un acuerdo de reunificación; es creado inmediatamente el Estado Palestino y reconocido por la ONU; Israel devuelve los territorios ocupados y Jerusalén es declarada santuario universal por la ONU: El papa renuncia al título de Jefe del Estado Vaticano, entregándole su administración a la Unesco, quedándose sólo como pastor universal de los católicos, sin pretensiones de hegemonía religiosa y cultural; el FMI y el Banco Mundial cancelan la deuda de los países pobres; y la Organización Mundial del Comercio condena el proteccionismo y los subsidios agrícolas de los países ricos. Se adopta la tasa Tobin en las transacciones internacionales; son considerados crímenes la formación de carteles y oligopolios, así como la asignación personal de un salario superior a la media nacional multiplicada por veinte. Se prohíbe la propaganda de tabaco y de bebidas y la exaltación de la violencia y de la pornografía en películas y en programas de televisión. Todos los políticos con cargos electivos son obligados a mantener en Internet la declaración transparente de sus entradas y sus bienes; las denominaciones religiosas renuncian a todo tipo de fundamentalismo y competencia; el Estado considera crimen horrendo y grave violación de los derechos humanos el hambre, la miseria y la pobreza. A cada ciudadano le es garantizada una entrada mínima, así como los derechos básicos de alimentación, salud y educación, y un tope gratuito en el consumo de energía, agua y teléfono. Se superan los prejuicios raciales y antihomosexuales, las discriminaciones étnicas y religiosas, la desigualdad social y el miedo a la libertad. Habría paz si los países más ricos se aliasen no para bombardear un pueblo miserable como el de Afganistán o de Iraq, sino para combatir las causas del terror. ¿Cómo evitar el terrorismo si el capital goza en el planeta de una libertad de circulación negada a las personas, si un pasajero es sacado de un vuelo por tener cara de árabe, si el gobierno de los EE.UU. no acepta el Protocolo de Kyoto de protección ambiental, y se retira de la Conferencia de Durban sobre el racismo? ¿Cómo evitar sentimientos negativos si los EE.UU. invirtieron muchísimo dinero para que Bin Laden combatiera la invasión rusa de Afganistán en 1991, pero no dieron un centavo para promover el desarrollo de aquella nación? ¿Y cómo hablar de combate al terrorismo si la CIA protege a Posada Carriles, el superterrorista cubano que hizo explotar en el aire un avión con 73 pasajeros en 1975 y dirigió torturas en El Salvador y en Venezuela? El atentado terrorista en los EE.UU. el 11 de setiembre fue horrible. Condenable bajo todos los aspectos. Pero debiera servir al menos para que el Occidente meditara acerca de sus relaciones con África, Asia y América Latina. ¿Qué queda en África después de décadas de colonización italiana, belga, francesa e inglesa? Miseria, guerras, epidemias. El vih/sida amenaza hoy la vida de 25 millones de africanos. No podemos cambiar de planeta, al menos por ahora. Si las naciones ricas quieren vencer el terrorismo sólo hay una solución: vencer las causas que producen terroristas. Lo cual significa invertir sus recursos a fin de que la vida digna y feliz, don mayor de Dios, sea un derecho de todos y no privilegio de una minoría. Predomina en los medios políticos y diplomáticos la idea de que la paz puede existir como mero equilibrio de fuerzas, mediante tratados y acuerdos que hagan cesar la agresión, pero sin eliminar el espíritu belicista ni las causas que generan los conflictos. La ONU trata de lograr la paz en el mundo, se esfuerza por evitar guerras, pero sin empeñarse suficientemente en erradicar las desigualdades sociales y asegurar a todos los pueblos condiciones dignas de vida. Isaías apunta el camino de la paz. El profeta Isaías vivió en Jerusalén en el siglo 8 antes de Cristo. Asiria era entonces la gran superpotencia de Oriente. Buscando la expansión de su imperio, los ejércitos asirios invadieron territorios de países vecinos. Siria y el reino del Norte de Israel - Efraim, cuya capital estaba en Samaria - sellaron una alianza para detener a los asirios, pero Acaz, rey de Judá (el reino del Sur), se negó a participar. Se organizó entonces un golpe de estado para quitarlo y poner a otro rey que fuera más cooperador. Viéndose amenazado, Acaz recurrió a Asiria, que desbarató la conspiración y sometió a Efraim. Como vasallo de los asirios, Acaz permaneció en el poder en Jerusalén. Una década más tarde el reino del Norte se rebeló contra Asiria. El año 722 a.C. Samaria fue destruida y su población deportada. Efraim-Israel dejó de existir. En el 701 a.C. Ezequías, rey de Judá, se rebeló contra Senaquerib, rey de Asiria. El reino del Sur fue saqueado por las tropas de la potencia imperialista y Ezequías quedó confinado en Jerusalén. Toda la predicación de Isaías, contenida en un libro bíblico, es eminentemente política. Hombre cosmopolita, era consejero del rey de Judá, tanto en la época de la guerra sirio-efraimita como en el período en que Ezequías fue mantenido en el poder pero sin poderes. ¿Por qué hay tantas guerras?, se preguntaba Isaías. Su perspicacia política no se circunscribía a ver los efectos. El profeta denunció las causas de las desigualdades sociales, sobre todo la opulencia de las élites: _Pobres de aquellos que, teniendo una casa, juntan campo a campo. ¿Así que ustedes se van a apropiar de todo y no dejarán nada a los demás? En mis oídos ha resonado la palabra de Yavé de los ejércitos: O Han de quedar en ruinas muchas casas grandes y hermosas, y no habrá quien las habite_. (,,,) ¡Pobres de aquellos que se levantan muy temprano en busca de aguardiente, y hasta muy entrada la noche continúan su borrachera! Hay cítaras, panderetas, arpas, flautas y vino en sus banquetes, pero no ven la obra de Yavé, ni entienden lo que él está preparando. (S) ¡Pobres de aquellos que llaman bien al mal y mal al bien, que cambian las tinieblas en luz y la luz en tinieblas, que dan lo amargo por dulce y lo dulce por amargo! ¡Ay de los que se creen sabios y se consideran inteligentes! ¡Ay de los que perdonan al culpable por dinero, y privan al justo de sus derechos!_ (5,8-23). Isaías criticaba también la ociosidad libertina de las élites, en especial de las mujeres: _Muy orgullosas andan las damas de Sión, con el cuello estirado y la mirada provocativa, y caminan a pasitos cortos haciendo sonar las pulseras de sus pies. El Señor llenará de sarna su cabeza y quedarán peladas. En aquel día el Señor arrancará sus adornos: pulseras para los tobillos, cintas y lunetas, pendientes, brazaletes, velos, sombreros, cadenillas de pie, cinturones, frascos de perfume y amuletos, sortijas, aros de nariz, vestidos preciosos, mantos, chales y bolsos, espejos, lienzos finos, turbantes y mantillas_ (3,16-24). Como Tolstoi, Isaías aspiraba a una vida de desapego y sencillez. Toda su literatura está impregnada de fuerte connotación utópica: _El lobo habitará con el cordero, el puma se acostará junto al cabrito, el ternero comerá al lado del león y un niño pequeño los cuidará. La vaca y el oso pastarán en compañía, y sus crías reposarán juntas, pues el león también comerá pasto, igual que el buey. El niño de pecho pisará el hoy de la víbora, y sobre la cueva de la culebra el pequeñuelo colocará su mano_ (11,6-9). Todo el mensaje de Isaías está concentrado en esta afirmación: _El fruto de la justicia será la paz_ (32,17). Es inútil desear la paz sin erradicar antes las causas que producen conflictos, violencia y guerra. Por eso mismo, él se mofaba de los idólatras, que adoraban objetos hechos por manos humanas, y de los que se creían profundamente religiosos pero sin conceder libertad a los oprimidos: _¿No saben cuál es el ayuno que me agrada? Romper las cadenas injustas, desatar las amarras del yugo, dejar libres a los oprimidos, romper toda clase de yugo, y compartir la comida con quien pasa hambre_ (58,6-7). Isaías es un caso raro de alguien que convivió con el poder pero que nunca abandonó su compromiso con los más oprimidos. Su visión de Dios no tenía nada de maniqueísta, ni de fundamentalista. Al equilibrio de fuerzas añadía la justicia; y a la justicia le añadía el amor. Sólo el amor es capaz de superar el derecho y evitar hacer de las diferencias divergencias, pues nos enseña a convivir con quien no es como nosotros ni piensa como pensamos nosotros y, sin embargo, posee la misma dignidad humana. De las lecciones del profeta podemos concluir que, sin una ética globalizada, el actual modelo neoliberal de globocolonización no dejará de poner los intereses privados sobre el derecho público, las fuentes de riqueza por encima del bienestar de la población, las ambiciones imperialistas por arriba de la soberanía de los pueblos. Quizás la meditación de los textos de Isaías nos ayude a recorrer un camino señalado en la geografía bíblica hace 2,800 años. Sólo nos queda grabarlo en las entrañas del corazón. *Frei Betto es fraile dominico, asesor de pastoral y escritor. |
|||||||
|
|
|||||||
|
Censuran Diversos Analistas la Virtual "Ocupación Militar" del Territorio de Paraguay El asesinato de campesinos paraguayos podría tener relación directa con las "visitas" y maniobras que realizan en zonas rurales de este país sudamericano tropas estadounidenses -a las que el Congreso de Paraguay concedió inmunidad diplomática en mayo pasado-, según un informe elaborado por el Servicio de Paz y Justicia (Serpaj) con sede en esta ciudad. Un total de 88 campesinos han muerto en Paraguay desde 2002, en el contexto de manifestaciones, bloqueos de carreteras y desalojos violentos. En zonas de mayor presencia militar estadunidense, como San Pedro, Caaguazú o Concepción, se han registrado 18, 15 y 11 muertes, respectivamente, mientras en lugares con menos visitas, como Neembucú y Cordillera, sólo se ha registrado un caso por sitio. El mapa trazado por el equipo de investigadores del Serpaj es revelador sobre la distribución de soldados estadounidenses en Paraguay y sus movimientos en zonas campesinas, donde organizan tareas de la llamada "acción cívica", que forma parte de la doctrina militar de contrainsurgencia. Entre 500 y 700 soldados y tropas especiales estadounidenses participan en "acciones cívicas" y maniobras. Un total de 18 operaciones de este tipo están programadas para este año y el próximo. En ese contexto se ha levantado infraestructura especial para apoyar el esquema militar estadounidense y para asegurar las operaciones en zonas rurales de este país en caso de una intervención militar masiva en América del sur. La base militar paraguaya de Mariscal Estigarribia es punto clave. Con una pista de 3 mil 800 metros de longitud, que permite el aterrizaje de aviones Galaxy y B-52, la instalación castrense está acondicionada para recibir a miles de soldados, en lo que varios analistas paraguayos califican de virtual "ocupación militar" del territorio. Mariscal Estigarribia, ubicada en el estratégico departamento de Boquerón, muy cerca de la población de Filadelfia y a poco más de 200 kilómetros de la frontera con Bolivia, está también acondicionada para acciones de despliegue rápido de tropas. Luego de que una agencia de análisis estadounidense, Stratford Global, señaló que miles de soldados estadunidenses podrían ser llevados a Paraguay, los investigadores del Serpaj reclamaron información veraz sobre el tema. "Por una parte, hay que razonar que difícilmente se levanta una base con miles de soldados en un país sin salida al mar y, por otra, el armado que desarrolla Estados Unidos en Paraguay encaja a la perfección con nuevos diseños estratégicos de la renovada guerra de baja intensidad, lo que permite unir redes de bases y asentamientos de avanzada", dijo Orlando Castillo, abogado y coordinador del Serpaj. "En los pasados tres años las fuerzas armadas de Estados Unidos, dependientes del Comando Sur, incrementaron su presencia militar en Paraguay con ejercicios y visitas de reconocimiento a zonas donde existen organizaciones campesinas", señaló. En una abierta campaña por la desmilitarización de Paraguay, Castillo y sus compañeros realizaron un trabajo de investigación mediante visitas a todas esas zonas. Sobre el mapa de este país sudamericano colocaron la figura de un marine con la rodilla en tierra, en posición de ataque, para destacar su presencia en cada lugar. Desde 2002, soldados estadounidenses han realizado 46 ejercicios en todo el país y dispusieron de un espacio de movilización en zonas claves, fronterizas con Brasil, Argentina y Bolivia. "El ejército, la armada y la fuerza aérea de nuestro país se han ido apropiando de gran parte del territorio nacional, unas 285 mil 280 hectáreas; eso es lo que se conoce, aunque hay ocupaciones irregulares y hasta ilegales. Eso determina que las fuerzas armadas paraguayas sean de los principales latifundistas del país", señaló Castillo para demostrar que existe un enorme campo de acción de las fuerzas extranjeras. La antigua y "casi eterna" cooperación de las tropas de Estados Unidos con Paraguay en temas militares y de seguridad parte desde los tiempos en que el ex dictador Alfredo Stroessner (1954-1989) era uno de los hombres de mayor confianza de Washington. Pero -como señaló el abogado del Serpaj- "en momentos en que la Doctrina de Seguridad Nacional ha sido revitalizada, bajo el argumento de la lucha antiterrorista, las clases que antes se impartían en escuelas estadounidenses ahora se dan en el propio país mediante ejercicios militares". Esto también permite que las tropas estadounidenses construyan infraestructura, conozcan el terreno y aseguren el control de la población y los recursos. Para apoyar la facilidad de los movimientos de militares estadounidenses, el Congreso de Paraguay autorizó en mayo pasado, bajo presión del Ejecutivo, inmunidad a las tropas de Estados Unidos y la aprobación al trasiego de toda clase de equipos y armamentos. Fue en ese contexto que los legisladores acordaron también que el ejército de Estados Unidos realice en Paraguay 18 ejercicios militares hasta finales de 2006. "Esos ejercicios no son sino adiestramiento en técnicas de represión, que se aplicarán contra las organizaciones que luchan por sus tierras", de acuerdo con los abogados del Serpaj. Los acuerdos con Paraguay se han realizado "en momentos en que la política exterior del presidente de Estados Unidos, George W. Bush, ha definido dos líneas de acción muy precisas para el continente. "Por una parte están los planes económicos, como el Area de Libre Comercio de las Américas o los tratados bilaterales, y por otra la militarización, que es la ocupación castrense adelantada, instalando bases y asentamientos militares en toda América. Paraguay, en una posición altamente estratégica por sus recursos naturales -el acuífero guaraní, entre otros-, es también el centro del Mercado Común del Sur, limitando con Bolivia, Brasil y Argentina. Se busca con esa presencia y actividades desestabilizar el proceso de integración y se convierte al país en amenaza para sus vecinos", expresaron los investigadores del Serpaj. La gravedad de la situación también está dada por la consideración de las fuerzas armadas paraguayas de que los "enemigos" son los campesinos y sus luchas por la tierra, que ven como amenaza para la estabilidad nacional. "Por esta razón ya se han creado 18 nuevos asentamientos para reprimir a campesinos y defender a latifundistas, en su mayoría extranjeros, y el cultivo de la soja transgénica, el uso de agrotóxicos y otros." En el terreno estrictamente militar, las luces de alerta están dirigidas hacia la llamada triple frontera, que une a Paraguay, Argentina y Brasil. En las puertas del parlamento paraguayo una dirigente indígena -rodeada de varios de sus compañeros de lucha- resume la preocupación externada por los abogados del Serpaj: "El mundo tiene que escucharnos. La dictadura fue tropa de ocupación con el mismo jefe, Estados Unidos, pero ahora vienen sus tropas. Nuestro pueblo necesita vivir". EL GRANO DE ARENA. Correo de información ATTAC n° 327 - Lunes 16 de enero de 2006 |
|||||||
|
|
|||||||
|
Centre d'Estudis per a la Pau J.M.Delàs - Justícia i Pau |
|||||||
