*

*

Per subscriure-vos-hi o donar-vos-en de baixa envieu la petició a Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo. posant a l'assumpte: SUBSCRIPCIÓ A PAU GLOBAL. .Demanem que ens feu suggeriments i opinions; així mateix, també demanem que feu circular la informació. Els articles publicats són l'opinió dels seus autors i no representen, si no s'indica el contrari, l'opinió del Centre Delàs. Us oferim la versió en català i en castellà

Para subscribirse o darse de baja envie la petición a Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo. indicando en el asunto: SUBSCRIPCIÓN A PAU GLOBAL Pedimos que nos hagan llegar sugerencias y opiniones; así mismo, solicitamos que hagan circular esta información. Los artículos publicados son la opinión de sus autores y no representan, si no se especifica lo contrario, la opinión del Centre Delàs. Les ofrecemos la versión en catalán y en castellano.

Centre d'Estudis per a la Pau J.M.Delàs - Justícia i Pau
Rivadeneyra, 6, 10è- 08002 Barcelona T. 93 317 61 77 - Fax. 93 412 53 84 - Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.
www.justiciaipau.org/centredelas

Manifest de Justícia i Pau
Centre Delas

Comunicat davant una eventual ampliació del contingent militar espanyol a l'Afganistan

Davant de la intenció expressada pel Govern espanyol d'incrementar els efectius militars a l'Afganistan, el Centre d'Estudis per a la Pau J.M. Delàs, de Justícia i Pau, desitja expressar la seva preocupació pels següents fets:

1. La participació espanyola en una operació militar contrària al Dret Internacional

La relació entre les dues operacions militars a l'Afganistan (Llibertat Duradora i ISAF) és confusa i perversa.

L'operació Llibertat Duradora, dirigida pels Estats Units, es va iniciar fa quasi cinc anys com a resposta als atacs terroristes de l'11 de setembre de 2001 i es fonamenta actualment en la cerca i captura de membres d'Al-Qaeda i milícies taliban. Aquesta operació es va presentar com una acció de legítima defensa, però de fet no reuneix els requisits d'aquesta, regulats a l'article 51 de la Carta de les Nacions Unides. A més, tampoc ha sigut mai autoritzada expressament pel Consell de Seguretat de l'ONU, l'altra mesura que pot legitimar l'ús de la força. En el marc d'aquesta operació, els EUA han armat i finançat senyors de la guerra afganesos, àdhuc reconeixent aquests individus com un dels principals obstacles per a la pau a l'Afganistan. En realitat, aquesta operació constitueix un acte d'agressió que es troba des dels seus inicis i avui encara fora de la legalitat internacional. Tot i així, l'Estat espanyol hi va participar de forma directa i oficial fins a juliol de 2004. Des de llavors, també hi participa indirectament, contribuint als Equips de Reconstrucció Provincials (PRT) a través de la seva pertinència a la Força Internacional d'Assistència per a la Seguretat a l'Afganistan (ISAF), operació dirigida per l'OTAN des del 2003.

La ISAF, malgrat haver sorgit com a paraigües legitimador de l'operació Llibertat Duradora, és una iniciativa que compta amb l'autorització de l'ONU. Recentment, però, s'ha fet pública la voluntat de fusionar la ISAF i l'operació Llibertat Duradora, amb la creació de casernes conjuntes i d'un únic comandant per a ambdues. L'intent de legalitzar una operació a través de l'altra converteix la nova fusió en un altre projecte contrari al Dret Internacional. El Govern espanyol ja ha apuntat que no s'oposarà a la fusió entre aquestes dues operacions militars. D'altra banda, l'ampliació sol·licitada del contingent de l'exèrcit espanyol a l'Afganistan es vol justificar com a protecció pel PRT al seu càrrec. Els PRT, creats en el marc de l'operació Llibertat Duradora, comprenen diferents actuacions d' "assistència humanitària", funcions no incloses en el mandat de la ISAF i amb legitimitat i legalitat més que ambigües.

2. La creixent assumpció de l'acció humanitària per part dels exèrcits

El 2004, quasi la meitat dels fons del govern espanyol per a l'acció humanitària van ser gestionats per l'exèrcit. Els criteris d'intervenció humanitària emprats per l'exèrcit espanyol no estan basats en una avaluació de les necessitats de les persones que travessen una situació de crisi, sinó que també incorporen estratègies i objectius politicomilitars. De fet, l'exèrcit espanyol només ha intervingut en contextos de gran repercussió mediàtica. Així mateix, les actuacions de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional a l'Afganistan no haurien d'estar subordinades als criteris de l'exèrcit ni donar cobertura civil a les seves operacions militars, sinó basar les seves actuacions en criteris exclusivament centrats en les necessitats de les persones, amb independència dels actors armats i dels interessos polítics.

Les forces militars no estan preparades per implementar tasques civils. La seva pertinència i eficàcia són molt qüestionables per la seva pròpia naturalesa no imparcial i no independent, i els costos de les seves actuacions són normalment molt superiors als dels actors humanitaris. Amb tot el respecte per als soldats espanyols, resulta paradoxal que alguns hagin viatjat tan lluny per a realitzar treballs que podrien ser perfectament portats a terme per treballadors qualificats locals.

3. El perill que representa l'execució de tasques humanitàries per part dels exèrcits en contextos de conflicte armat

Malgrat que soldats han proporcionat a vegades un espai segur perquè actors humanitaris puguin dur a terme el seu treball, diferenciant clarament l'espai militar de l'humanitari, cal recordar que el millor mecanisme de protecció per als humanitaris és la seva integració amb la població local i l'acceptació de la seva presència i comeses, el seu respecte pels principis de neutralitat, imparcialitat i independència, i la seva total desvinculació dels actors armats, especialment quan es tracta de situacions d'ocupació militar.

La imparcialitat i la independència són principis recollits en el Dret Internacional Humanitari que, tenint en compte la seva pròpia naturalesa, els exèrcits nacionals estrangers no poden aplicar. Com més compartits siguin els espais d'actuació militars i humanitaris, més feble serà la diferenciació entre ells i més difícils les possibilitats d'identificació de tot el conjunt com a militar, convertint actors humanitaris i població local en objecte d'hostilitats. Les estadístiques són reveladores. Entre gener de 2003 i juny de 2004 es van registrar 220 atacs armats contra actors humanitaris, 32 dels quals van perdre la vida.

El procés de fusió de mandats i activitats entre les operacions militars ISAF i Llibertat Duradora pretén disfressar d'humanitaris interessos que no ho són, i l'exèrcit espanyol està contribuint a aquestes dinàmiques dirigides pels Estats Units. No té sentit que una de les tasques centrals de l'exèrcit espanyol a l'Afganistan consisteixi a protegir-se a si mateix.

Per tot això,

1) Considerem rebutjable la pretensió d'ampliar el contingent de tropes a l'Afganistan, que pretén legalitzar interessos que tenen poc d'humanitaris

2) Entenem que el més adequat en aquests moments seria acordar el retorn de totes les tropes espanyoles d'Afganistan i replantejar-se l'actuació espanyola en aquest país, tot rebutjant criteris geopolítics en benefici d'una veritable acció humanitària centrada en les necessitats de les persones.

3) Alertem de nou sobre la insensatesa i els perills que comporta voler fer dels exèrcits actors humanitaris en conflictes armats.

Centre d'Estudis per a la Pau J.M. Delàs
Justícia i Pau - 5 de maig de 2006

Humanitarismes que Maten
Centre Delàs

Els exèrcits han trobat en la implementació de tasques humanitàries una nova font de legitimació de la seva política exterior en contextos de conflicte armat. Abans, s'encarregaven de proporcionar un entorn segur perquè les organitzacions humanitàries poguessin prestar assistència a les víctimes de la violència. Ara, els soldats presten assistència mèdica, i construeixen escoles i centres de salut.

La gestió d'assumptes humanitaris per part dels exèrcits va tenir un abans i un després del conflicte armat de Kosovo, el 1999. Des de llavors, l'acció humanitària ha tingut un protagonisme creixent i acapara avui gran part de la política exterior espanyola, tant en situacions de conflicte com de desastre. D'acord amb un informe de l'Institut d'Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària, el 2004 el Ministeri de Defensa va executar el 44% dels fons oficials destinats pel govern espanyol per a acció humanitària. Aparentment, es tracta de funcions molt lloables per part de l'exèrcit. No obstant això, en alguns contextos aquestes pràctiques comporten implícits una sèrie de perills significatius, tant per a l'acció humanitària tradicional com, sobretot, per a la població a la qual es pretén socórrer.

D'acord amb el Dret Internacional Humanitari, l'assistència humanitària ha d'estar subjecta als principis d'imparcialitat i independència. A més, les organitzacions humanitàries també han recollit la neutralitat com un dels seus principis operatius. El compliment d'aquests principis ha possibilitat que durant dècades, institucions i organitzacions humanitàries hagin estat concebudes per les faccions bel·ligerants com grups neutrals amb l'únic propòsit d'atendre les poblacions afectades per la violència, gaudint així de la capacitat de negociació entre les parts per poder brindar assistència humanitària, fins i tot en zones remotes. D'altra banda, distanciar-se de qualsevol vinculació amb les parts en conflicte armat ha suposat la major garantia de seguretat tant per als grups humanitaris com per a la població assistida per ells. No obstant això, i per definició, l'assistència prestada pels exèrcits és parcial, ja que no selecciona la població objecte de l'ajuda a partir d'una avaluació de les necessitats, sinó en funció d'estratègies i objectius politicomilitars (de fet, només han intervingut en contextos de gran repercussió mediàtica). No és neutral, perquè afavoreix la part a la qual donen suport militarment. I molt menys és independent, perquè els exèrcits són en si part dels estats i depenen absolutament de les seves directrius polítiques.

Com a conseqüència, la instrumentació de l'ajuda per part dels exèrcits representa avui una amenaça, tant per a la població local com per als treballadors humanitaris. Amb la distribució de l'ajuda, els exèrcits esperen guanyar-se la confiança de la part de població a la qual assisteixen, restar legitimitat i suport a l'enemic i, a vegades, exigir a la població civil que prengui partit i es posicioni a favor seu, provocant una pèrdua en la seva condició de víctima per convertir-se en actor de guerra i, en conseqüència, objectiu militar del bàndol contrari. Els camps de refugiats kosovars de 1999 a Macedònia i Albània, controlats per l'OTAN, una de les parts en conflicte, es van convertir en blanc de les hostilitats dels grups armats que combatien l'aliança atlàntica.

També les condicions per al personal humanitari han empitjorat. Els exèrcits solen aprofitar la confusió cada vegada més gran entre el que és militar i el que és humanitari per reforçar-se en aquest segon vessant. Utilitzen tot tipus d'estratègies, com els mateixos vehicles tot terreny blancs que empren les ONG i l'ONU; o es vesteixen de civil (però conservant l'arma). Aquestes pràctiques els facilita la integració amb la població local. No obstant això, la confusió que generen també converteix les ONG en destinatàries de les hostilitats, en objectiu militar. Es destrueixen així anys de cooperació i confiança amb la població local. Com més es comparteixin els espais d'actuació entre militars i humanitaris, la diferenciació entre ells serà més feble i majors les possibilitats d'identificació de tot el conjunt com a militar. I més quan els militars es refereixen als humanitaris com "forces multiplicadores i part essencial de l'equip de combat d'EUA", en paraules de l'exsecretari d'Estat nord-americà Colin Powell.

És necessària una revisió del paper dels exèrcits en les mal anomenades operacions de pau sota paràmetres de respecte i responsabilitat. Respecte cap a l'acció humanitària "real" centrada en les persones (no en els interessos polítics). Responsabilitat, enfront d'unes pràctiques que representen una amenaça per a persones que no pretenen cap vinculació amb les dinàmiques de la guerra.

Materials de Treball, Núm. 28, abril de 2006

És Legal el que Fa Espanya a l'Afganistan?
Alejandro Pozo

D'acord amb la web del Ministeri de Defensa, l'Afganistan és -amb Bòsnia i Herzegovina, Kosovo i Haití-, un dels quatre escenaris on Espanya participa amb soldats en una missió de manteniment de la pau. En aquest país l'exèrcit espanyol hi participa amb 572 "hombres", tal com figura en la web del Ministeri, i bona part de les notícies sobre política exterior de l'exèrcit provenen d'aquesta operació. La intervenció estrangera amb soldats regulars en aquesta última etapa a l'Afganistan va començar l'octubre de 2001, poc després dels tràgics atemptats terroristes a Nova York, i després de més de dues dècades d'ingerència internacional. Les circumstàncies en les quals l'exèrcit espanyol va començar la seva participació a l'Afganistan van ser difuses des del primer moment. Aquesta confusió va quedar patent quasi quatre anys més tard, com a conseqüència de la tragèdia l'agost de 2005 en la qual 17 soldats espanyols van perdre la vida en estavellar-se un helicòpter Cougart de l'exèrcit. Immediatament, va començar al Congrés dels Diputats una discussió que enfrontava els diferents partits al voltant del caràcter de la missió espanyola a l'Afganistan. Els debats van demostrar la falta de transparència de la missió. El portaveu popular Eduardo Zaplana denunciava que els soldats espanyols no estaven a l'Afganistan en qualitat de cascs blaus, sinó en una operació de l'OTAN, mentre que el líder del PP Mariano Rajoy insinuava que els soldats espanyols "no anaven a posar tiritas ni a ajudar a ancianes a creuar el carrer", sinó que "anaven a una operació hostil". (1) Per la seva part, el mateix ministre de Defensa José Bono es reafirmava qualificant la contribució espanyola com una "missió de pau", alhora que assegurava que els soldats espanyols eren a l'Afganistan "per lluitar contra el terrorisme". (2) Tenien tots raó? Només algú?, o la confusió tenia tal envergadura que ningú, ministre inclòs, explicava tota la realitat? L'objectiu d'aquest breu article és donar algunes pistes sobre aquest debat. Ens preguntem què és el que està fent l'exèrcit espanyol a l'Afganistan i quin marc legal l'empara.

A l'Afganistan hi ha dues operacions militars en curs, teòricament diferenciades una de l'altra. Per una banda, hi ha l'operació Llibertat Duradora, liderada pels Estats Units d'Amèrica (EUA); per l'altra, la Força Internacional d'Assistència per a la Seguretat a l'Afganistan (ISAF, en les seves sigles en anglès), actualment a càrrec de l'OTAN. Tenen també, en teoria, objectius i marcs legals molt diferents. Així, mentre la primera és il·legal, l'última està emparada per diverses resolucions de l'ONU. Anem, però, al detall, i examinem primer la il·legalitat de l'operació Llibertat Duradora.

L'octubre de 2001 va començar l'operació Justícia Infinita, nom que canviaria poc després per l'actual operació Llibertat Duradora. Es tracta de dos noms diferents per a una mateixa operació militar. Qualsevol intervenció militar, per gaudir de legalitat internacional requereix bé estar autoritzada pel Consell de Seguretat pels capítols VII ó VIII de la Carta de l'ONU, o bé ha de tractar-se d'una acció de legítima defensa. L'octubre de 2001, no hi havia un debat significatiu sobre l'existència o no d'alguna autorització per part del Consell apel·lant als capítols comentats: no n'hi havia cap, de resolució. Sí que hi havia, però, debat sobre si el dret de legítima defensa era o no era aplicable, és a dir, si els atacs de defensa eren o no eren legals.

D'acord amb l'Article 51, que regula el dret a la legítima defensa, perquè les hostilitats gaudeixin de legitimitat han d'estar permeses pel Consell de Seguretat, i respectar els principis de necessitat (ha de tractar-se de defensa, no de venjança o represàlia), provisionalitat (quan el Consell prengui mesures, cessarà el dret a la defensa unilateral) i proporcionalitat (els atacs de la defensa els rebran els autors dels atacs originals). El debat se centrava en si les resolucions 1.368 i 1.373 (de 12 i 28 de setembre de 2001, respectivament) autoritzaven la defensa o no. És cert que el Consell de Seguretat va ser molt ambigu (d'acord amb diverses fonts, intencionadament), i hi ha partidaris i detractors de l'existència d'aquesta presumpta autorització. Tanmateix, els arguments que realment condemnen els atacs dels EUA estan relacionats amb els tres principis mencionats, que no van ser complits.

No hi havia necessitat (no hi havia indicis d'un nou atac, i la resposta va ocórrer 26 dies després, la qual cosa representa més un acte de represàlia que un de defensa). Tampoc proporcionalitat: Encara que fora provada la molt probable vinculació entre els atacs i Bin Laden, i entre aquest últim i els taliban, en forma d'alberg-santuari per als grups terroristes, d'acord amb el dret internacional, el suport prestat per un Estat a bandes armades proporcionant armes o un "santuari" en el seu territori, no pot equiparar-se amb un atac armat. (3) Un precedent al respecte el va dictaminar la Cort Internacional de Justícia quan va declarar que encara que estava provada la participació dels EUA en els actes de terrorisme de la contra, el seu suport i finançament no era equiparable a un atac armat contra Nicaragua, com demanava aquest país. (4) A més, les mateixes raons que van justificar bombardejar Afganistan podrien legitimar l'atac a més de vint països. (5) Finalment, tampoc es va complir el principi de provisionalitat, ja que el Consell de Seguretat es va afanyar a aprovar dos resolucions en què condemnava els atemptats de l'11-S i anunciava diverses mesures dirigides a combatre el terrorisme, destacant la lluita contra el seu finançament i la cooperació entre estats, en matèria de seguretat i intel·ligència, donant un termini de 90 dies a tots els països perquè informessin sobre els seus avanços en l'aplicació d'aquestos procediments. Respecte d'això, destaca la resolució 1.373 (2001), de 30 de setembre, sobre mesures contra el terror. (6) Malgrat tot, els EUA mantenen l'operació Llibertat Duradora, a la cerca i captura de membres d'Al Qaeda en el sud i est d'Afganistan. És a dir, el Consell de Seguretat ja va prendre mesures, però els EUA no han finalitzat la seva intervenció. En aquesta línia es van pronunciar diversos intel·lectuals, argumentant que el que citava la resolució, més que una delegació de poders de guerra, suposava que el Consell ja va intervenir, de manera que a partir d'aquest moment haurien de cessar totes les mesures provisionals adoptades unilateralment. (7)

Així, l'operació Llibertat Duradora és una operació il·legal d'acord amb el dret internacional, mentre que la ISAF és una operació dirigida per l'OTAN que, sense ser una operació de l'ONU, està autoritzada per ella. També els objectius són diferents. Per una banda, l'operació Llibertat Duradora oficialment està buscant taliban i membres d'Al Qaeda, encara que per accedir a les zones remotes a la frontera amb Pakistan necessiten el suport de "senyors de la guerra" locals, als quals financen i armen, tot i reconeixent que el poder que tenen aquests individus és un dels principals problemes d'un futur Afganistan en pau. Malgrat ser una operació il·legal, Espanya va formar part de l'operació Llibertat Duradora, d'acord amb informacions del Ministeri de Defensa, i va participar amb una fragata a la Banya d'Àfrica, buscant persones vinculades amb els taliban i Al Qaeda. El 2 de juliol de 2004, Espanya es va retirar formalment d'aquesta operació per dedicar-se en exclusiva a la ISAF.

Els propòsits de la ISAF, d'acord amb la web de l'OTAN, són garantir un entorn segur, controlar l'aeroport de Kabul i les comunicacions aèries i millorar les capacitats de la policia i l'exèrcit afganès. No es menciona -com tampoc ho fan a les resolucions de l'ONU prèviament esmentades- ni la captura de terroristes ni l'acció humanitària com a funcions de la ISAF. Aquestes últimes tasques estan controlades per la Missió d'Assistència de l'ONU a l'Afganistan (UNAMA, de l'acrònim anglès) i per un bon nombre d'institucions i organitzacions no governamentals. El desplegament de la ISAF va ser autoritzat pel Consell de Seguretat de l'ONU per primera vegada el 20 de desembre de 2001 mitjançant la resolució 1.386. Des de l'agost de 2003, la ISAF està liderada per l'OTAN, i actualment intervenen en aquesta operació els 26 països de l'Aliança (tots), i 10 països addicionals no-OTAN. (8) Al marge de la seva ètica i pertinença, es tracta d'una intervenció que, contràriament a l'operació Llibertat Duradora, sí que és legal d'acord amb el dret internacional.

Una vegada entès aquest context, resulta interessant -i alhora preocupant- el gir que han pres aquestes dues forces militars a l'Afganistan els últims temps. Resulta que els EUA van decidir ampliar les funcions de l'operació Llibertat Duradora i combinar la busca de taliban i membres d'Al Qaeda amb tasques d'assistència humanitària, i van crear els Equips de Reconstrucció Provincials (PRT, de l'acrònim anglès). El primer PRT va ser creat el 2003, i avui hi ha al voltant d'una desena d'operatius (altres ja han tancat). Les funcions principals dels PRT són ampliar l'autoritat del govern central més enllà de Kabul, controlar la situació i -aquest és el punt més polèmic- contribuir al procés de reconstrucció de manera coordinada amb la UNAMA, les ONG i altres institucions internacionals, és a dir, fer acció humanitària. (9)

Amb la novetat dels PRT es van ajuntar el pa i la gana, i els exèrcits que participaven a la ISAF, Espanya inclosa, van començar a fer-se càrrec dels PRT (Espanya participa al PRT de Qal e Naw, a la província de Badghis, i al d'Herat). Tant els EUA com les forces de la ISAF hi surten guanyant: per una banda, els EUA aconsegueixen un context jurídic difós, on ja no és tan clara la il·legalitat de l'operació Llibertat Duradora, que es cobreix ara sota la manta de legitimitat de la ISAF. Per l'altra, els països que formen part de la ISAF guanyen renda mediàtica i política enfront de les seves respectives societats, disfressant d'humanitaris uns objectius que no ho són. Qui ha sortit perdent, una vegada més, són el dret internacional, l'acció humanitària "real" i la població local, a partir dels arguments inclosos a la denúncia de l'editorial d'aquest número. Al respecte, l'agència de coordinació d'ONG que treballen a l'Afganistan (ACBAR, de l'acrònim anglès) va fer públic el 2002 un comunicat en què demanava que els militars centressin les seves tasques a garantir un entorn segur i deixessin de portar a terme tasques humanitàries, que representaven més perills que avantatges. (10) No és un problema de falta d'alternatives, sinó de responsabilitats. És il·lustrador veure com els exèrcits de la ISAF desenvolupen tasques de reconstrucció i humanitàries, mentre que la UNAMA, que és qui està encarregada d'aquestes tasques, realitza activitats de desarmament que són funció de la ISAF.

La situació està empitjorant, i recentment s'ha anunciat que l'OTAN s'està replantejant la dissociació entre les dos operacions militars a l'Afganistan i està disposada a fusionar-les, creant casernes conjuntes i admetent que l'operació Llibertat Duradora i la ISAF queden sota un únic comandant suprem, encara que la responsabilitat de l'operació Llibertat Duradora recaurà directament en un vicecomandant dels EUA. El ministre de Defensa espanyol José Bono ja ha dit que no s'oposarà a aquesta fórmula. (11) Aquesta fusió seria una nova mostra de la impunitat amb la qual els EUA anteposen els seus interessos, amb el beneplàcit i la complicitat dels qui haurien de respectar el dret internacional com la millor manera de prevenir abusos de poder en les relacions internacionals.

Notes:

(1) El Mundo, 24 d'agost de 2005

(2) El Mundo, 25 d'agost de 2005

(3) TAIBÓ, C. I ALTRES (2001): "Los bombardeos contra Afganistán son, además de ilegítimos, ilegales", http://www.webislam.com/numeros/2001/11_01/BombardeosAfganistan_ilegitimos.htm, 5 de novembre. Consulta: 7-9-04.

(4) CORT INTERNACIONAL DE JUSTÍCIA (1986): "Activités militaires et paramilitaires au Nicaragua et contre celui-ci (Nicaragua c. Etats-Unis d'Amerique)", 27 de juny.

(5) En funció de com es defineixi l'organització Al Qaeda, tots aquests països podrien estar acusats de recolzar el grup. FALK, R. (2001): "A just response", The Nation, 8 d'octubre.

(6) Altres mesures, relatives a Afganistan i al desplegament de la ISAF van estar autoritzades per les resolucions 1.386 (2001), de 20 de desembre; 1.413 (2002), de 23 de maig; 1.444 (2002), de 27 de novembre; 1.510 (2003), de 13 d'octubre; 1.563 (2004) de 17 de setembre, i 1.623 (2005), de 13 de setembre.

(7) TAIBÓ, C. I ALTRES (2001): Op. Cit.

(8) Albània, Àustria, Azerbaian, Croàcia, Finlàndia, Irlanda, Macedònia, Nova Zelanda, Suècia i Suïssa.

(9) Consulteu les funcions al Center for Humanitarian Cooperation, The Provincial Reconstruction Team (PRT) in Afghanistan and its Role in Reconstruction, 2003, disponible a http://www.reliefweb.int/

(10) NGO Coordination Meeting - ACBAR: The Need for a Clear Distinction between Humanitarian Programme and Military Activities in Afghanistan, març de 2002.

(11) El País, 10 de febrer de 2006

Manifiesto de Justicia y Paz
Centre Delàs

Comunicado frente una eventual ampliación del contingente militar español en Afganistán

Ante la intención expresada por el Gobierno español de incrementar los efectivos militares en Afganistán, el Centre d'Estudis per a la Pau J.M. Delàs, de Justícia i Pau, desea expresar su preocupación por los siguientes aspectos:

1. La participación española en una operación militar contraria al Derecho Internacional

La relación entre las dos operaciones militares en Afganistán (Libertad Duradera e ISAF) es confusa y perversa.

La operación Libertad Duradera, liderada por Estados Unidos, se inició hace casi cinco años como respuesta a los ataques terroristas del 11 de septiembre de 2001, y se fundamenta actualmente en la busca y captura de miembros de Al Qaeda y milicias talibán. Esta operación se presentó como una acción de legítima defensa, pero de hecho no reúne los criterios que ésta requiere, regulados en el artículo 51 de la Carta de las Naciones Unidas. Además, tampoco ha sido nunca expresamente autorizada por el Consejo de Seguridad de la ONU, la otra medida que puede legitimar el uso de la fuerza. En el marco de esta operación, EE.UU. ha armado y financiado a señores de la guerra afganos, aun reconociendo el enorme poder de que gozan estos individuos como el mayor de los obstáculos para un eventual Afganistán en paz. En realidad, esta operación constituye un acto de agresión que se encuentra desde sus inicios y todavía hoy fuera de la legalidad internacional. Aun así, el Estado español participó en ella de forma directa oficialmente hasta julio de 2004, e indirectamente a partir de esa fecha, contribuyendo a los Equipos de Reconstrucción Provinciales (PRT) a través de su pertenencia a la Fuerza Internacional de Asistencia para la Seguridad en Afganistán (ISAF), operación liderada por la OTAN desde 2003. Pese a haber surgido como paraguas legitimador de la operación Libertad Duradera, la ISAF es una iniciativa que cuenta con la autorización de la ONU.

La ISAF, a pesar de haver surgido como paraguas legitimador de la operación Libertad Duradera, es una iniciativa que cuenta con la autorización de la ONU. Recientemente, pero, se ha hecho pública la voluntad de fusionar la ISAF y la operación Libertad Duradera, con la creación de cuarteles conjuntos y con un único mando para las dos. El intento de legalizar una operación a través de la otra convierte la nueva fusión en otro proyecto contrario al Derecho Internacional. El Gobierno español ya ha apuntado que no se opondrá a la fusión entre estas dos operaciones militares. Por otra parte, la ampliación del contingente del ejército español ha sido justificada como protección para el PRT a su cargo. Los PRT, creados en el marco de la operación Libertad Duradera, consideran diferentes actuaciones de "asistencia humanitaria", funciones no incluidas en el mandato de la ISAF y de legitimidad y legalidad más que ambiguas.

2. La creciente asunción de la acción humanitaria por parte de los ejércitos

En 2004, casi la mitad de los fondos del Gobierno español destinados a la acción humanitaria fueron gestionados por el ejército. Los criterios de intervención humanitaria empleados por el ejército español no están basados en una evaluación de las necesidades de las personas que atraviesan una situación de crisis, sino que también incorporan estrategias y objetivos político-militares. De hecho, el ejército español sólo ha intervenido en contextos de gran repercusión mediática. Así mismo, las actuaciones de la Agencia Española de Cooperación Internacional (AECI) en Afganistán no deberían estar subordinada a los criterios del ejército, ni dar cobertura civil a sus operaciones militares, sino basar sus actuaciones en criterios centrados en las necesidades de las personas, con independencia de los actores armados y de los intereses políticos.

Las fuerzas militares no están preparadas para implementar tareas civiles. Su pertinencia y eficacia son muy cuestionables por su propia naturaleza no imparcial y no independiente, y los costes suelen ser muy superiores a los de los actores humanitarios. Con el mayor de los respetos para los soldados españoles, resulta paradójico que algunos hayan viajado tan lejos para realizar trabajos que podrían estar perfectamente desempeñados por trabajadores cualificados locales.

3. El peligro que representa la implementación de tareas humanitarias por parte de los ejércitos en contextos de conflicto armado

Pese a que soldados han proporcionado en ocasiones un espacio seguro para que actores humanitarios puedan desempeñar su trabajo, diferenciando claramente los espacios militar y humanitario, cabe recordar que el mejor mecanismo de protección para los humanitarios es su integración con la población local y la aceptación de su presencia y cometidos, su respeto por los principios de neutralidad, imparcialidad e independencia, y su total desvinculación de los actores armados, en especial cuando se trata de situaciones de ocupación militar.

La imparcialidad y la independencia son principios recogidos en el Derecho Internacional Humanitario, y que los ejércitos nacionales extranjeros no pueden conformar, dada su propia naturaleza. Cuanto más se compartan los espacios de actuación entre militares y humanitarios, la diferenciación entre ellos será más débil y mayores las posibilidades de identificación de todo el conjunto como militar, convirtiendo a actores humanitarios y población local en objeto de hostilidades. Las estadísticas son reveladoras. Entre enero de 2003 y junio de 2004 se registraron 220 ataques armados contra actores humanitarios, 32 de los cuales perdieron la vida.

El proceso de fusión de mandatos y actividades entre las operaciones militares ISAF y Libertad Duradera pretende disfrazar de humanitarios intereses que no lo son, y el ejército español está contribuyendo a estas dinámicas lideradas por Estados Unidos. Carece de sentido que una tarea central del ejército español en Afganistán consista en protegerse a si mismo.

Por todo ello,

1) Consideramos rechazable la pretensión de ampliar un contingente de tropas en Afganistán, que pretende legalizar intereses que poco tienen de humanitarios.

2) Entendemos que lo más adecuado en estos momentos sería acordar el regreso de las tropas españolas de Afganistán, y replantearse la actuación española en este país, rechazando criterios geopolíticos en beneficio de una verdadera acción humanitaria centrada en las necesidades de las personas.

3) Alertamos de nuevo sobre la insensatez y los peligros que conlleva querer hacer de los ejércitos actores humanitarios en situaciones de conflicto armado.

Centre d'Estudis per a la Pau J.M. Delàs
Justícia i Pau - 5 de mayo de 2006

Humanitarismos que Matan
Centre Delàs

Los ejércitos han encontrado en la implementación de tareas humanitarias una nueva fuente de legitimación de su política exterior en contextos de conflicto armado. Antes, se encargaban de proporcionar un entorno seguro para que las organizaciones humanitarias pudieran prestar asistencia a las víctimas de la violencia. Ahora, los soldados prestan asistencia médica, y construyen escuelas y centros de salud.

La gestión de asuntos humanitarios por parte de los ejércitos tuvo un antes y un después del conflicto armado de Kosovo, en 1999. Desde entonces, la acción humanitaria ha tenido un protagonismo creciente y acapara hoy gran parte de la política exterior española, tanto en situaciones de conflicto como de desastre. De acuerdo con un informe del Instituto de Estudios sobre Conflictos y Acción Humanitaria, en 2004 el Ministerio de Defensa ejecutó el 44% de los fondos oficiales destinados por el gobierno español para acción humanitaria. Aparentemente, se trata de funciones muy loables por parte del ejército. Sin embargo, en algunos contextos estas prácticas conllevan implícitas una serie de peligros significativos, tanto para la acción humanitaria tradicional como, sobre todo, para la población a la que se pretende socorrer.

De acuerdo con el Derecho Internacional Humanitario, la asistencia humanitaria debe estar sujeta a los principios de imparcialidad e independencia. Además, las organizaciones humanitarias también han recogido la neutralidad como uno de sus principios operativos. El cumplimiento de estos principios ha posibilitado que durante décadas, instituciones y organizaciones humanitarias hayan sido concebidas por las facciones beligerantes como grupos neutrales con el único propósito de atender a las poblaciones afectadas por la violencia, disfrutando así de la capacidad de negociación entre las partes para poder brindar asistencia humanitaria, incluso en zonas remotas. Por otro lado, distanciarse de cualquier vinculación con las partes en conflicto armado ha supuesto la mayor garantía de seguridad tanto para los grupos humanitarios como para la población asistida por ellos. Sin embargo, y por definición, la asistencia prestada por los ejércitos es parcial, ya que no selecciona a la población objeto de la ayuda a partir de una evaluación de las necesidades, sino en función de estrategias y objetivos político-militares (de hecho, sólo han intervenido en contextos de gran repercusión mediática). No es neutral, porque favorece a la Parte que apoyan militarmente. Y mucho menos es independiente, porque los ejércitos son en sí parte de los Estados y dependen absolutamente de sus directrices políticas.

Como consecuencia, la instrumentación de la ayuda por parte de los ejércitos representa hoy una amenaza, tanto para la población local como para los trabajadores humanitarios. Con la distribución de la ayuda, los ejércitos esperan ganarse la confianza de la parte de población a la que asisten, restar legitimidad y apoyo al enemigo y, en ocasiones exigir a la población civil que tome partido y se posicione a favor suyo, provocando una pérdida en su condición de víctima para convertirse en actor de guerra y, en consecuencia objetivo militar del bando contrario. Los campos de refugiados kosovares de 1999 en Macedonia y Albania, controlados por la OTAN, una de las partes en conflicto, se convirtieron en blanco de las hostilidades de los grupos armados que combatían a la alianza atlántica.

También las condiciones para el personal humanitario han empeorado. Los ejércitos suelen aprovechar la confusión cada vez mayor entre lo militar y lo humanitario para reforzarse en esta segunda vertiente. Utilizan todo tipo de estrategias, como los mismos vehículos todo-terreno blancos que emplean las ONG y la ONU; o visten de civil (pero conservando el arma). Estas prácticas les facilita la integración con la población local. Sin embargo, la confusión que generan también convierte a las ONG en destinatarias de las hostilidades, en objetivo militar. Se destruyen así años de cooperación y confianza con la población local. Cuanto más se compartan los espacios de actuación entre militares y humanitarios, la diferenciación entre ellos será más débil y mayores las posibilidades de identificación de todo el conjunto como militar. Y más cuando los militares se refieren a los humanitarios como "fuerzas multiplicadoras y parte esencial del equipo de combate de EE.UU.", en palabras del entonces Secretario de Estado estadounidense Colin Powell.

Es necesaria una revisión del papel de los ejércitos en las mal llamadas operaciones de paz, bajo parámetros de respeto y responsabilidad. Respeto hacia la acción humanitaria real centrada en las personas (no en los intereses políticos). Responsabilidad, frente a unas prácticas que representan una amenaza para personas que no pretenden vinculación alguna con las dinámicas de la guerra.

Materiales de Trabajo, Núm. 28, abril de 2006

¿Es Legal lo que Hace España en Afganistán?
Alejandro Pozo

Según la web del Ministerio de Defensa, Afganistán es uno de los cuatro escenarios donde España participa con soldados en una misión de mantenimiento de la paz, junto con Bosnia y Herzegovina, Kosovo y Haití. En este país, el ejército español participa con 572 "hombres", tal y como figura en la web del ministerio, y buena parte de las noticias sobre política exterior del ejército proviene de esta operación. La intervención extranjera con soldados regulares en esta última etapa en Afganistán empezó en octubre de 2001, poco después de los trágicos atentados terroristas en Nueva York, y tras más de dos décadas de injerencia internacional. Las circunstancias en las cuales el ejército español empezó su participación en Afganistán fueron difusas desde el primer momento. Esta confusión quedó patente casi cuatro años más tarde, como consecuencia de la tragedia ocurrida en agosto de 2005 en la que 17 soldados españoles perdieron la vida al estrellarse un helicóptero Cougart del ejército. De inmediato, empezó en el Congreso de los Diputados una discusión que enfrentaba a los diferentes partidos alrededor del carácter de la misión española en Afganistán. Los debates demostraron la falta de transparencia de la misión. El portavoz popular Eduardo Zaplana, denunciaba que los soldados españoles no estaban en Afganistán en calidad de cascos azules, sino en una operación de la OTAN, mientras que el líder del PP Mariano Rajoy, insinuaba que los soldados españoles "no iban a poner tiritas ni a ayudar a ancianas a cruzar la calle", sino que "iban a una operación hostil". (1) Por su parte, el propio ministro de Defensa José Bono se reafirmaba calificando la contribución española como una "misión de paz", a la vez que aseguraba que los soldados españoles estaban en Afganistán "para luchar contra el terrorismo". (2) ¿Tenían todos razón? ¿Sólo alguno?, ¿o la confusión tenía tal envergadura que nadie, ministro incluido, explicaba toda la realidad? El objetivo de este breve artículo es proporcionar algunas pistas sobre este debate. Nos preguntamos qué está haciendo el ejército español en Afganistán y qué marco legal le ampara.

En Afganistán hay dos operaciones militares en curso, teóricamente diferenciadas una de la otra. Por un lado, está la operación Libertad Duradera, liderada por los Estados Unidos de América (EE.UU.); por el otro, la Fuerza Internacional de Asistencia para la Seguridad en Afganistán (ISAF, en sus siglas en inglés), actualmente a cargo de la OTAN. Tienen también, en teoría, objetivos y marco legales muy diferentes. Así, mientras la primera es ilegal, la última está amparada por varias resoluciones de la ONU. Vayamos, sin embargo, al detalle, y examinemos primero la ilegalidad de la operación Libertad Duradera.

En octubre de 2001 empezó la operación Justicia Infinita, nombre que cambiaría poco después por la actual Libertad Duradera. Se trata de dos nombres diferentes para una misma operación militar. Cualquier intervención militar, para que sea legal requiere que bien esté autorizada por el Consejo de Seguridad por los capítulos VII ó VIII de la Carta de la ONU, o bien debe tratarse de una acción de legítima defensa. En octubre de 2001, no había un debate significativo sobre la existencia o no de alguna autorización por parte del Consejo apelando a los capítulos comentados, ya que no había ninguna. Sí había, sin embargo, debate sobre si el derecho de legítima defensa era o no aplicable, es decir, si los ataques de defensa eran o no legales.

De acuerdo con el Artículo 51, que regula el derecho a la legítima defensa, para que las hostilidades estén legitimadas tienen que estar permitidas por el Consejo de Seguridad, y respetar los principios de necesidad (debe tratarse de defensa, no de venganza o represalia), provisionalidad (cuando el Consejo tome medidas, cesará el derecho a la defensa unilateral) y proporcionalidad (los ataques de la defensa los recibirán los autores de los ataques originales). El debate se centraba en si las resoluciones 1.368 y 1.373 (de 12 y 28 de septiembre de 2001, respectivamente) autorizaban la defensa o no. Es cierto que el Consejo de Seguridad fue muy ambiguo (de acuerdo con varias fuentes, intencionadamente), y hay partidarios y detractores de la existencia de esta presunta autorización. Aun así, los argumentos que realmente condenan los ataques de EE.UU. están relacionados con los tres principios mencionados, que no fueron cumplidos.

No había necesidad (no habían indicios de un nuevo ataque, y la respuesta ocurrió 26 días después, lo que representa más un acto de represalia que uno de defensa). Tampoco proporcionalidad: Aunque fuera probada la muy probable vinculación entre los ataques y Bin Laden, y entre este último y los talibanes, en forma de albergue-santuario para grupos terroristas, de acuerdo con el derecho internacional, el apoyo prestado por un Estado a grupos proporcionando armas o un santuario en su territorio, no puede equipararse con un ataque armado. (3) Un precedente al respecto lo dictaminó la Corte Internacional de Justicia, cuando declaró que aunque estaba probada la participación de EE.UU. en los actos de terrorismo de la contra, su apoyo y financiación no era equiparable a un ataque armado contra Nicaragua, como pedía este país. (4) Además, las mismas razones que justificaron bombardear Afganistán podrían legitimar el ataque a más de 20 países. (5) Finalmente, tampoco el principio de provisionalidad fue cumplido, puesto que el Consejo de Seguridad se apresuró a aprobar dos resoluciones en las que condenaba los atentados del 11-S y anunciaba varias medidas dirigidas a combatir el terrorismo, destacando la lucha contra su financiación y la cooperación entre Estados, en materia de seguridad e inteligencia, dando un plazo de 90 días a todos los países para que informaran sobre sus avances en la aplicación de estos procedimientos. Al respecto, destaca la resolución 1.373 (2001), de 30 de septiembre, sobre medidas contra el terror. (6) Sin embargo, EE.UU. mantiene la operación Libertad Duradera, a la busca y captura de miembros de Al Qaeda en el Sur y Este de Afganistán. Es decir, el Consejo de Seguridad ya tomó medidas, pero EE.UU. no ha finalizado su intervención. En esta línea se pronunciaron varios intelectuales, argumentando que lo que citaba la resolución, más que una delegación de poderes de guerra, suponía que el Consejo ya intervino, de forma que a partir de este momento deberían haber cesado todas las medidas provisionales adoptadas unilateralmente.(7)

Por tanto, la operación Libertad Duradera es una operación ilegal de acuerdo con el derecho internacional, mientras que la ISAF es una operación dirigida por la OTAN que, sin ser una operación de la ONU, está autorizada por ella. También los objetivos son diferentes. Por una parte, la operación Libertad Duradera oficialmente está buscando talibanes y miembros de Al Qaeda, aunque para acceder a las zonas remotas en la frontera con Pakistán necesitan el apoyo de señores de la guerra locales, a los que financian y arman, incluso reconociendo que el poder que tienen estos individuos es uno de los principales problemas de un futuro Afganistán en paz. Pese a ser una operación ilegal, España formó parte de la operación Libertad Duradera, de acuerdo con informaciones del Ministerio de Defensa, y participó con una fragata en el Cuerno de África, buscando personas vinculadas con los talibanes y Al Qaeda. El 2 de julio de 2004, España se retiró formalmente de esta operación para dedicarse en exclusiva a la ISAF.

Los objetivos de la ISAF, de acuerdo con la web de la OTAN, son garantizar un entorno seguro, controlar el aeropuerto de Kabul y las comunicaciones aéreas, y mejorar las capacidades de la policía y ejército afganos. No se menciona -como tampoco en las resoluciones de la ONU previamente mencionadas- ni la captura de terroristas ni la acción humanitaria como funciones de la ISAF. Estas últimas tareas están controladas por la Misión de Asistencia de la ONU en Afganistán (UNAMA, del acrónimo inglés) y por un buen número de instituciones y organizaciones no gubernamentales. El despliegue de la ISAF fue autorizado por el Consejo de Seguridad de la ONU por primera vez el 20 de diciembre de 2001 mediante la resolución 1.386. Desde agosto de 2003, la ISAF está liderada por la OTAN, y actualmente intervienen en esta operación los 26 países de la Alianza (todos), y 10 países adicionales no-OTAN. (8) Al margen de su ética y pertenencia, se trata de una intervención que, al contrario que la operación Libertad Duradera, sí es legal de acuerdo con el derecho internacional.

Una vez entendido este contexto, resulta interesante -y a la vez preocupante- el giro que han tomado estas dos fuerzas militares en Afganistán en los últimos tiempos. Resulta que EE.UU. decidió ampliar las funciones de la operación Libertad Duradera y combinar la búsqueda de talibanes y miembros de Al Qaeda con tareas de asistencia humanitaria, y creó los Equipos de Reconstrucción Provinciales (PRT, del acrónimo inglés). El primer PRT quedó establecido en 2003, y hoy hay alrededor de una decena operativos (otros ya cerraron). Las funciones principales de los PRT son ampliar la autoridad del gobierno central más allá de Kabul, monitorear la situación, y -este es el punto más polémico- contribuir al proceso de reconstrucción de manera coordinada con la UNAMA, las ONG y otras instituciones internacionales, es decir, hacer acción humanitaria. (9)

Con la novedad de los PRT se juntaron el hambre y las ganas de comer, y los ejércitos que participaban en la ISAF, España incluida, empezaron a hacerse cargo de los PRT (España participa en el PRT de Qal e Naw, en la provincia de Badghis, y en el de Herat). Tanto EE.UU. como las fuerzas de la ISAF salen ganando: por un lado, EE.UU. conseguía un contexto jurídico difuso, donde ya no está tan clara la ilegalidad de la operación Libertad Duradera, que se cubría ahora bajo el manto de legitimidad de la ISAF. Por el otro, los países que forman parte de la ISAF ganaban renta mediática y política delante de sus respectivas sociedades, disfrazando de humanitarios unos objetivos que no lo son. Quienes han salido perdiendo, una vez más, son el derecho internacional, la acción humanitaria real y la población local, a partir de los argumentos incluidos en la denuncia de la editorial de este número. Al respecto, la Agencia de Coordinación de ONG que trabajan en Afganistán (ACBAR, del acrónimo inglés), hizo público en 2002 un comunicado en el que pedía que los militares centraran sus tareas en garantizar un entorno seguro, y dejaran de implementar tareas humanitarias, por representar estas más peligros que ventajas. (10) No es un problema de falta de alternativas, sino de responsabilidades. Es ilustrador comprobar cómo los ejércitos de la ISAF desarrollan tareas humanitarias y de reconstrucción, mientras que la UNAMA, que es quien está encargada de estas tareas, realiza actividades de desarme que son función de la ISAF.

La situación está empeorando, y recientemente se ha anunciado que la OTAN está replanteándose la disociación entre las dos operaciones militares en Afganistán y está dispuesta a fusionarlas, creando cuarteles conjuntos y admitiendo que la operación Libertad Duradera y la ISAF queden bajo un único comandante supremo, si bien la responsabilidad de la operación Libertad Duradera recaerá directamente en un vice-comandante de EE.UU. El ministro de Defensa español José Bono ya ha dicho que no se opondrá a esta fórmula. (11) Esta fusión sería una nueva muestra de la impunidad con la que EE.UU. antepone sus intereses, con el beneplácito y la complicidad de quienes deberían respetar el derecho internacional como la mejor manera de prevenir abusos de poder en las relaciones internacionales.

Notas:

(1) El Mundo, 24 de agosto de 2005

(2) El Mundo, 25 de agosto de 2005

(3) Taibó, C. y otros (2001): "Los bombardeos contra Afganistán son, además de ilegítimos, ilegales", http://www.webislam.como/numeros/2001/11_01/BombardeosAfganistanilegitimos.htm, 5 de noviembre. Consulta: 7-9-04.

(4) Corte Internacional de Justicia (1986): "Activités militaires et paramilitaires au Nicaragua et contre celui-ci (Nicaragua c. Etats-Unis d'Amerique)", 27 de junio.

(5) En función de cómo se defina la organización Al Qaeda, todos estos países podrían estar acusados de apoyar al grupo. Falk, R. (2001): "A just response", The Nation, 8 de octubre.

(6) Otras medidas, relativas a Afganistán y al despliegue de la ISAF estuvieron autorizadas por las resoluciones 1.386 (2001), de 20 de diciembre; 1.413 (2002), de 23 de mayo; 1.444 (2002), de 27 de noviembre; 1.510 (2003), de 13 de octubre; 1.563 (2004) de 17 de septiembre; y 1.623 (2005), de 13 de septiembre.

(7) Taibó, C. y otros (2001): Op. Cit.

(8) Albania, Austria, Azerbaiyán, Croacia, Finlandia, Irlanda, Macedonia, Nueva Zelanda, Suecia y Suiza.

(9) Consultar estas funciones en Center for Humanitarian Cooperation, The Provincial Reconstruction Team (PRT) in Afghanistan and its Role in Reconstruction, 2003, disponible en http://www.reliefweb.int/

(10) NGO Coordination Meeting - ACBAR: The Need for a Clear Distinction between Humanitarian Programme and Military Activities in Afghanistan, marzo de 2002

(11) El País, 10 de febrero de 2006

Materiales de Trabajo, Núm. 28, abril de 2006

Centre d'Estudis per a la Pau J.M.Delàs - Justícia i Pau
Rivadeneyra, 6, 10è - 08002 Barcelona
T. 93 317 61 77 - Fax. 93 412 53 84 - Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.
www.justiciaipau.org/centredelas