Pau Global, 44
|
|||||||||
|
Pau Global és una revista electrònica distribuïda gratuïtament en català i castellà pel Centre d’Estudis per la Pau J.M.Delàs de JUSTÍCIA I PAU. Són reculls d’articles que creiem poden ser del vostre interès. |
||||||||
|
|||||||||
|
|
Pau Global es una revista electrónica distribuida gratuitamente en catalán y en castellano por el Centre d’Estudis per la Pau J.M.Delàs de JUSTÍCIA I PAU. Se trata de artículos que pensamos pueden ser de su interés.
|
||||||||
|
|||||||||
|
Para subscribirse o darse de baja envie la petición a Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo. indicando en el asunto: SUBSCRIPCIÓN A PAU GLOBAL Pedimos que nos hagan llegar sugerencias y opiniones; así mismo, solicitamos que hagan circular esta información. Los artículos publicados son la opinión de sus autores y no representan, si no se especifica lo contrario, la opinión del Centre Delàs. Les ofrecemos la versión en catalán y en castellano. Centre d'Estudis per a la Pau J.M.Delàs - Justícia i Pau |
|||||||||
|
|
|||||||||
|
Notícies del C3A Espanya és el principal exportador de municions d'armes lleugeres a l'Àfrica Subsahariana Municions: el combustible dels conflictes Intermón Oxfam ha publicat recentment un informe en el qual indica que el valor mitjà anual de les exportacions espanyoles de municions és de 11,07 milions de dòlars (8,7 milions d'euros). Amb aquesta quantitat, Espanya és el vuitè exportador de municions d'armes lleugeres del món i el principal exportador mundial d'aquest material a l'Àfrica Subsahariana. Espanya ha venut municions a països d'aquesta regió, sobretot a Ghana, per valor de 1,53 milions de dòlars, gairebé el doble que França i el triple que els Estats Units. Els altres països que integren el grup dels 10 principals exportadors de municions d'armes lleugeres són els Estats Units (140 milions de dòlars), Suïssa (40), Alemanya (37), Canadà (26), Noruega (17), Turquia (13), Finlàndia (12), República Txeca (11) i el Regne Unit (10). Aquestes xifres només reflecteixen el valor anual de les exportacions autoritzades documentades durant els anys 2002-2004. Segons Intermón-Oxfam, no se sap on van a parar el 83 per cent de les municions produïdes a escala mundial. Resolució a favor d'un tractat internacional que reguli el comerç d'armes Es calcula que al món hi ha uns 640 milions d'armes lleugeres, i cada any se'n fabriquen 8 milions més, així com 14.000 milions de municions. Aquestes armes provoquen una víctima cada minut. Davant de la urgència i la necessitat de regular el comerç d'armes a escala internacional, i en el marc de la campanya "Armes sota Control", promoguda per Amnistia Internacional, Intermón-Oxfam i la Xarxa d'Acció Internacional contra les Armes Lleugeres (IANSA), representada a Catalunya per la Fundació per la Pau, aquesta qüestió va ser debatuda al ple del Parlament de Catalunya. Aquest va donar suport al procés internacional en marxa per l'elaboració d'un tractat internacional que reguli el comerç d'armes. Més de 40 ajuntaments catalans també s'han adherit a la campanya. Conferència de Nacions Unides sobre Armes Lleugeres L'informe sobre les exportacions d'armes i la iniciativa portada al Parlament de Catalunya van coincidir amb la preparació de la 2a Conferència Internacional de les Nacions Unides per a la revisió del programa d'acció sobre el control del tràfic il·legal de les armes lleugeres. Aquesta trobada va tenir lloc a Nova York del 26 de juny al 7 de juliol. Malgrat el suport de la Unió Europea, de molts estats africans i d'Amèrica Llatina i a l'establiment de controls més durs sobre el comerç internacional de les armes lleugeres, no va ser possible arribar a cap acord substancial durant aquesta cimera. Un grup minoritari d'estats, en el qual es trobaven Cuba, Índia, Iran, Israel i Pakistan i en el qual els Estats Units van jugar un paper preponderant, va bloquejar les discussions sobre aquests controls. La pròxima etapa per a totes aquelles persones i governs que aspiren a l'adopció d'un text jurídic internacional que reguli el comerç d'armes lleugeres és l'Assemblea General de les Nacions Unides, un espai on les decisions se sotmeten a vot i on és més difícil que els estats minoritaris bloquegin una decisió que la majoria veu necessària. Com va dir el secretari general de les Nacions Unides a la inauguració de la Conferència, "el problema segueix sent greu. En un món inundat d'armes petites, es creu que és il·lícita una quarta part del comerç mundial d'armes, estimat en 4.000 milions de dòlars anuals. És fàcil comprar, usar, transportar i ocultar armes petites i la seva contínua proliferació exacerba els conflictes, impulsa corrents de refugiats, soscava l'imperi de la llei i genera una cultura de violència i impunitat". L'Agència Europea de Defensa (AED), organisme creat a l'interior de la UE per harmonitzar el mercat i la circulació de productes militars entre els 25 països membres de la Unió, ha decidit crear un codi de conducta que haurà de coordinar els contractes de vendes i exportacions de material de defensa a l'interior de la UE. Espanya, davant la sorpresa general, ha decidit excloure-se'n. L'argument adduït és que les vendes militars del mercat únic i l'adhesió al Conveni és voluntària per als estats (El País, 23-5-06). El govern espanyol ha justificat la seva decisió de quedar al marge de l'acord per no perjudicar la indústria de guerra a Espanya, que ara accedeix als contractes del Ministeri de Defensa de manera privilegiada a través de l'adjudicació per contractació directa. Els contractes, a causa del seu caràcter estratègic, queden exempts de bona part de les exigències que regeixen la contractació de l'Estat: principis d'igualtat a través de concurs públic, amb publicitat i transparència assegurades. Resulta evident que les empreses de guerra espanyoles difícilment podrien competir amb altres molt més potents i millor preparades tecnològicament de països com Alemanya, França, Gran Bretanya i Itàlia. Això exclou que les empreses militars de la resta de països de la UE puguin concursar als contractes d'armes i equips del Ministeri de Defensa d'Espanya. Per exemple, seria molt difícil continuar protegint la naval Navantia (abans Izar/Bazán) amb la pluja de comandes amb què s'ha vist afavorida per assegurar la seva continuïtat. L'empresa veuria perillar el seu futur si altres drassanes navals poguessin concursar a les ofertes de l'Armada espanyola. L'empresa que fins avui es presentava com estrella de l'entramat industrial europeu i aposta política de la pròpia UE, l'aeronàutica EADS i la seva filial Airbus, s'han vist esquitxades per escàndols que tenen clars aspectes de corrupció. El consorci EADS, empresa capdavantera de la qual depenia bona part del desenvolupament tecnològic europeu i que fabrica l'avió de combat Eurofighter, l'helicòpter Tigre, míssils i avions de transport militar, ha embarrancat la seva trajectòria i el seu futur està en dubte. L'anunci el passat 13 de juny de retardar el lliurament del superavió de transport A-380, de 800 passatgers, va fer que les accions de la companyia es desplomessin i es devaluessin fins a un 27% en totes les borses europees, perdent 6.000 milions d'euros. L'ascensió del gegant aeronàutic, que semblava que no es podia aturar, ha quedat seriosament perjudicada. Mentre que per a alguns és solament un obstacle en el camí, per a uns altres és una catàstrofe, ja que ha esquitxat de corrupció alts càrrecs de la companyia. Entre ells es troba el francès Noël Forgeard, copresident d'EADS, que es va desprendre de les seves opcions d'accions. També Arnaud Lagardere -principal accionista privat d'EADS- i el grup alemany Daimler-Chrysler. Tots ells es van desprendre per separat d'un paquet d'accions del 7,5% del capital el passat mes d'abril, generant una plusvàlua de set milions d'euros. Mentrestant, la resta d'accionistes, entre els quals es troba l'Estat espanyol, amb un 5,6% d'accions, veien com s'enfonsaven els seus guanys. L'espectacular futur que a so de bombo i platerets pregonaven els entusiastes defensors del desenvolupament aeronàutic i militar europeu està qüestionat. La informació privilegiada de què disposaven alguns dels accionistes majoritaris sobre el retard i les dificultats tècniques de l'Airbus poden tirar pel terra les fantasies sobre EADS. L'Autoritat de Mercats Financers de França està investigant les vendes del mercat de títols de l'empresa per dictaminar si hi ha indicis de deslleialtat, és a dir, de corrupció. Tot això afecta molt negativament els governs francès i alemany, que apostaven per EADS i Airbus com a empreses emblemàtiques del desenvolupament tecnològic europeu, i llança seriosos dubtes sobre el futur de l'empresa per la qual també havia apostat Espanya. La crisi d'EADS torna a posar de moda el vell paradigma de "canons o mantega". El benefici, una vegada més, és per als mercaders de canons, mentre que les pèrdues cauran del costat dels estats, és a dir, de la mantega dels ciutadans. El cost d'Espanya a la guerra d'Iraq El cost de la participació militar d'Espanya en l'acte d'agressió a l'Iraq el 2003 ha deixat el seu saldo més dolorós i negatiu per la mort de 9 soldats i 19 ferits del costat espanyol i, segons una font oficial espanyola, d'almenys (no se sap amb exactitud) 10 morts i 21 ferits per part iraquiana. Tanmateix, també hi ha hagut un altre saldo negatiu, l'econòmic. El balanç oficial indica un cost de 260 milions d'euros de les arques públiques per sufragar la presència dels 1.300 soldats entre el 20 d'agost de 2003 i el 20 de maig de 2004. Aquesta xifra dividida pel nombre de soldats equival a un cost de 200.000 euros (33,28 milions de pessetes) per soldat per als nou mesos de permanència a l'Iraq. Una xifra astronòmica de la qual no sabem quina part va ser per a salaris de soldats i quina altra va estar dedicada a ajuda humanitària. En qualsevol cas, un cost humà i econòmic que Espanya hauria d'haver-se estalviat. Joan Surroca és un pacifista que manté des de fa anys una dura batalla jurídica davant els tribunals de justícia a favor del dret a l'objecció de consciència fiscal a la despesa militar a Espanya, al·legant el dret a l'objecció reconegut en la Constitució Espanyola. Això significa negar a l'Hisenda pública la part dels seus impostos que contribueixen al manteniment de les forces armades per destinar aquesta part a altres menesters socials molt més útils i necessaris a judici seu (i nostre). El passat mes de març, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dictar una sentència a favor de Joan Surroca en la qual s'insta el Tribunal Econòmic Administratiu Regional de Catalunya a retirar i deixar sense efecte la sanció que li havien imposat per portar a terme l'objecció fiscal. És una petita victòria que encara no reconeix el dret a l'objecció fiscal, però que obre el camí per evitar sancions a qui la practica. Algèria i les armes espanyoles A través de la venda de sis avions de transport militar efectuats per EADS-CASA per un import de 110 milions d'euros, Algèria es va convertir en el primer comprador d'armes espanyoles l'any 2005. El total de vendes, segons l'informe anual remès al Congrés dels Diputats per la Secretaria d'Estat de Turisme i Comerç, va ascendir l'any passat a 419,45 milions d'euros (69.790 milions de pessetes), un 3,3% més que l'any 2004. Una xifra que se situa entre les més elevades dels últims deu anys, només superada el 1997 (571,73 milions d'euros). El 37% d'aquestes exportacions -cosa que representa un import de 155 milions d'euros- va tenir com a destinació països empobrits, entre els quals n'hi ha un bon nombre amb escàs respecte pels drets humans o immersos en conflictes. Aquest és el cas d'Algèria, que malgrat viure un procés intern de negociació que obre esperances sobre una transició democràtica, segueix submergida en violentes lluites internes que continuen assenyalant l'Estat -també altres grups armats- com a actor d'una guerra bruta contra part de la seva població. Aquest fet ha estat denunciat pels defensors dels drets humans a l'interior del país, que reclamen l'esclariment del destí dels més de 5.000 desapareguts durant els anys més durs de repressió de l'Estat. Aquestes vendes no ajuden en res la imatge d'Espanya. Estan en contradicció flagrant amb el codi de conducta sobre exportacions d'armes de la UE. Aquestes exportacions sembla que obeeixen els interessos estratègics de l'Estat espanyol: Algèria ens subministra gas i a canvi no hi ha inconvenient a subministrar-li armaments. Trobada anual de la Xarxa Europea Contra el Comerç d'Armes: el paper de la banca i les agències de crèdit a l'exportació en el foment del comerç d'armes El Centre d'Estudis per a la Pau J.M. Delàs, de Justícia i Pau, ha participat els dies 13 i 14 de maig a la trobada anual de la Xarxa Europea Contra el Comerç d'Armes, que enguany s'ha celebrat a Gant, Bèlgica. La Xarxa Europea Contra el Comerç d'Armes (European Network Against Arms Trade, ENAAT) és una plataforma en la qual participen entitats i persones de 13 països europeus. Totes elles consideren que el comerç d'armes representa una amenaça per a la pau i la seguretat mundial i reconeixen la necessitat de treballar de manera conjunta i coordinada per lluitar contra aquesta amenaça. Des de la seva creació, l'any 1984, l'ENAAT s'ha reunit anualment en diverses ciutats europees per intercanviar informació sobre el comerç d'armes relativa a cada un dels països dels participants i identificar línies de treball comunes i prioritàries. Enguany, la reflexió i les discussions de la trobada han girat entorn al paper dels bancs i de les agències de crèdit a l'exportació (ACE) en el finançament del comerç d'armes. Les ACE són uns actors relativament desconeguts per a bona part de l'opinió pública. Es tracta d'agències, majoritàriament de capital públic, que faciliten les exportacions i operacions comercials en mercats estrangers, sobretot en zones inestables. Les ACE solen donar suport a projectes que altres bancs internacionals, com el Banc Mundial, consideren massa arriscats o amb impactes polítics, socials o mediambientals poc acceptables. Moltes empreses d'armament han pogut exportar els seus productes a països repressius gràcies als crèdits concedits per les ACE. El paper dels bancs i les ACE en el foment del comerç d'armes no només perpetua i augmenta un fenomen que representa una amenaça per a la pau i la seguretat internacional sinó que a més té efectes perversos tant en les economies dels països importadors com en la dels exportadors. La Compañía Española de Créditos a la Exportación (CESCE) és l'ACE espanyola. Es tracta d'una empresa especialitzada en la cobertura de riscs econòmics derivats de les ventes de productes i serveis d'empreses espanyoles en mercats exteriors. És de propietat privada (49,75%) i pública (50,25%). La normativa que regeix la CESCE estableix que les seves operacions han de ser confidencials. Malgrat això, se sap que ha donat suport a l'exportació d'armes en diverses ocasions. Davant de les greus conseqüències que comporta el foment del comerç d'armes per part de les ACE i altres institucions financeres i de l'opacitat d'aquestes operacions, Justícia i Pau i les altres entitats participants van acordar que era urgent i necessari aprofundir el treball en aquest àmbit, reclamant més transparència i informant la ciutadania europea. Més informació: Comunicat de les tres Federacions catalanes d'ONG de repulsa a la violència al Líban i als territoris ocupats de Gaza i Cisjordània Davant dels recents i mortífers atacs de l'Estat d'Israel contra el Líban i els territoris ocupats de Gaza i Cisjordània, les tres Federacions Catalanes d'ONG han emès el següent comunicat: "Les Federacions Catalanes d’ONG de Pau, Drets Humans i de Desenvolupament, volem manifestar la nostra més absoluta repulsa a la virulència i la violència amb què l’Estat d’Israel està responent a fets, igualment condemnables, però que en cap moment justifiquen atacs sistemàtics que provoquen la mort de civils innocents, l’aïllament i la privació de drets bàsics de milers d’éssers humans. Remarquem una i altra vegada que ni les armes ni la violència no són eines per solucionar conflictes sinó per perpetuar-los i ens mostrem seriosament preocupats per la tèbia reacció del món polític, especialment la UE, respecte la condemna d’aquests fets. Volem fer una crida a totes les parts perquè es reprengui el camí del diàleg i demanem a les nostres autoritats polítiques que comminin l’Estat d’Israel perquè cessi immediatament les activitats militars en contra del Líban i dels territoris ocupats de Gaza i Cisjordània. Per altra banda, ens afegim a les crides de l'AIDA, Asociation of International Development Agencies, la plataforma que aglutina les organitzaciones que treballen als Territoris Palestins, davant la gravíssima crisi humanitària actual i reclamem l'obertura de fronteres per garantir l'ajuda i l'abastament dels mercats.” Publicat a http://www.justiciaipau.org/noticies.ca.shtml?x=6336 |
|||||||||
|
|
|||||||||
|
Segon aniversari del dictamen del Tribunal de la Haia sobre la construcció del mur de l'Apartheid a Palestina
L’associació valenciana, Palestina Lliure, denuncia la passivitat de la comunitat internacional. El 9 de juliol de 2004, el Tribunal de la Haia va dictaminar que la construcció de l’anomenat “mur de protecció” que Israel està construint als Territoris Ocupats, atempta contra el dret internacional i comminava a la resta d’estats a posar fí a aquesta situació il·legal. Dos anys més tard, Israel es disposa a iniciar l’última fase de construcció del mur davant la passivitat internacional.
Per a la construcció del mur s’han confiscat milers de kms quadrats que pertanyien a comunitats palestines, s’han enderrocat centenars de vivendes, s’han destruït desenes de kms de conductes d’aigua i s’han arrancat d’arrel desenes de milers d’oliveres i arbres fruitals. En nombroses zones, els palestins i palestines han de passar per “checkpoints“ (controls de seguretat militars, dels que s’han construït vora un miler), per poder anar a treballar les seues pròpies terres, arribar a escola o visitar al metge. El 9 de juliol de 2004, el Tribunal Internacional de la Haia va determinar que: “la construcció del mur que està alçant Israel, la potència ocupant, als territoris palestins ocupats, inclosa Jerusalem oriental i els seus voltants (...) és contrari al dret internacional.” Tanmateix, la sentència assenyalava que Israel “té l’obligació de detindre d’immediat les obres de construcció del mur que està alçant al territori palestí ocupat“, subratllant a més que Israel “té l’obligació de reparar els danys i perjudicis causats per la construcció del mur al territori palestí ocupat“ . I en allò que afecta a la comunitat internacional, la sentència del Tribunal apuntava que “tots els estats tenen l’obligació de no reconèixer la situació il·legal resultant de la construcció del mur i de no prestar ajuda o assistència pel manteniment de la situació creada per l’anomenada construcció“. Al text de la sentència s’instava a més a més, a les Nacions Unides per a que prengueren les mesures necessàries en ares de posar fi a la situació il·legal resultant de la construcció del mur. Des del col·lectiu de solidaritat amb el poble palestí, Palestina Lliure, considerem necessari assenyalar la importància d’aquesta sentència i recordar la seua publicació fa exactament 2 anys. Tanmateix, ens veiem en l’obligació de denunciar l’absoluta passivitat dels estats membres de la UE, que continuen mantenint relacions diplomàtiques i comercials amb l’Estat d’Israel en un clima cordial d’enteniment. Paradojicament, la UE fa cas omís de la sentència del Tribunal de la Haia, però no té dubtes a l'hora de prendre la decisió política de suspendre l’ajuda econòmica al poble palestí per l’elecció democràtica d`un govern que no és del seu gust. Considerem encara més dolorós que l’Estat espanyol no només no denuncie l’alçament del mur, tal i com aconsella el Tribunal de la Haia, sinó que fins i tot compra armament militar a Israel (2600 míssils Spike amb 200 llançadors), contravenint el Codi de Conducta sobre Comerç d’Armes de la UE de 1998, que insta a no comercialitzar armes amb països on es donen situacions de conflicte o tensió, on es violen els drets humans o no es compleix el Dret Internacional Humanitari, situacions totes elles que es produeixen quotidianament als territoris ocupats per Israel. Per a més informació al respecte : http://www.nodo50.org/palestinalliure/article.php3?id_article=43 Palestina Lliure
|
|||||||||
|
|
|||||||||
|
El meu amic Sergio Yahni, jueu i a més israelià, m'escriu des de Jerusalem on viu, commocionat pel que considera una campanya premeditada del govern sionista per enderrocar el govern palestí elegit democràticament. Pensa, com molts israelians contraris a les accions militars a Gaza i Cisjordània, que el segrest d'un soldat com a resultat d'un atac de milícies palestines contra una base militar en territori ocupat, ha estat només una bona excusa, ja que Israel i el seu principal aliat, els Estats Units, no van acceptar els resultats electorals que van donar la victòria a Hamas i, des del mes de gener, treballen amb la complicitat de la Unió Europea per eliminar al govern palestí. Yahni m'assegura que els somnis megalòmans d'Ariel Sharon de reformar el mapa polític del Pròxim Orient segueixen vigents. Els objectius d'Olmert i el seu aliat laborista Peretz són semblants als fallits objectius que van dur a Begín i a Sharon a envair el Líban l'any 1982. La derrota militar no va canviar la presumpció israeliana i nord-americana que és possible avançar en la construcció d'una hegemonia sionista en la regió, enderrocant règims com el sirià o l'iraquià i impedint un Estat palestí digne de tal nom. No obstant això, el meu amic, que és codirector d'una organització de drets humans palestinoisraeliana, pensa que la invasió de Gaza i les operacions militars a Cisjordània provocaran una nova espiral de violència amb civils palestins i israelians com a víctimes principals. És clar que el govern polític i militar d'Israel es troba sempre còmode en dinàmiques de guerra de les quals treu rendes territorials. Penso que el segrest del soldat israelià ha estat un error. I l'assassinat del colon jueu de 18 anys Eliyahu Asheri és un fet injust. No es descobreix res dient que hi ha milícies palestines interessades en l'estratègia de la tensió i que fan ben poc per crear condicions per a una sortida negociada. No obstant això, és un contrasentit que el Primer Ministre Ehud Olmert donés el senyal d'atac al seu exèrcit hores després que, per primera vegada, les faccions palestines es posessin d'acord en reconèixer a l'estat d'Israel. Una explicació: al govern sionista li ve bé la tensió per a la seva política unilateral de fets consumats. No està molt interessat, ara com ara, en una taula de negociacions. Però un cop dit que el segrest del soldat i l'assassinat del colon són condemnables, cal preguntar-se el següent: Com és possible que la potència ocupant que és Israel mantingui prop de 10.000 persones preses - entre ells prop de 400 dones i 200 menors de 16 anys - en les seves presons, la immensa majoria civils arrestats per resistir-se a l'ocupació de la seva terra, sense que la comunitat internacional no faci res? Realment m'ha semblat hipòcrita i patètic que Javier Solana, en nom de la Unió Europea, exigeixi l'alliberament del soldat passant per alt que els ocupants detenen a mansalva i assassinen amb freqüència. Sap el lector o lectora que des de les eleccions palestines, 172 palestins han perdut la vida per atacs militars israelians, dels quals 50 durant el mes de juny? On han estat Javier Solana i la UE per denunciar aquesta matança? Però el mateix pot dir-se del Secretari General de l'ONU, Kofi Annan, i de les seves declaracions que van en el mateix sentit: són senzillament un insult per al sentit comú i una humiliació per al poble palestí. Estem vivint una tragèdia que mostra l'absoluta impunitat d'un estat que es permet envair un altre país, detenir a ministres i representants elegits, bombardejar el seu parlament i les seves infrastructures. És una evidència que Israel viu fora del dret internacional, havent-se convertit en un estat que practica el terror mitjançant campanyes de càstigs col·lectius. Com és possible que l'Europa humanista i democràtica no prengui mesures sancionadores contra un estat que practica la il·legalitat i es comporta com el pinxo del barri o pitjor encara, com un estat mafiós - en sessions de govern es vota a mà alçada l'assassinat de líders palestins per implicar als presents - ? De la mateixa manera que els Estats Units van bombardejar Panamà per detenir a Noriega, matant a milers de civils, el govern sionista fa igual per rescatar al seu soldat. Per cert, què fa una base militar jueva en un territori que no és el seu? I Europa consent, raptada per la americanització de la seva política exterior cada més desacreditada i inútil. Si el comportament d'Israel fora propi d'un país "enemic" dels Estats Units, què passaria? S'imagina algú que Iran, o Líbia, o Cuba, actués a la manera israeliana? Què està ocorrent en l'esfera de les relacions internacionals? L'any 2006 es pot consentir que el cap de govern sionista Ehud Olmert digui públicament que ha donat l'ordre d'assassinar al Primer Ministre palestí Ismail Hanie? Quines Nacions Unides i quina Unió Europea tenim que no es rebel·len contra una barbaritat com aquesta? Vivim un malson o en un gran manicomi, o pitjor encara en un enorme escorxador. Les relacions internacionals estan segrestades; els pobles no volen guerres - ni tan sols el poble d'Israel en el qual abunden persones exemplars com el meu amic Sergio Yhani -, volen conviure en pau resolent els seus conflictes mitjançant el diàleg i el respecte mutu.
|
|||||||||
|
|
|||||||||
|
España es el principal exportador de municiones de armas ligeras a África Subsahariana Municiones: el combustible de los conflictos Intermón Oxfam ha publicado recientemente el informe "Municiones: el combustible de los conflictos", en el que indica que el valor medio anual de las exportaciones españolas de municiones es de 11,07 millones de dólares (8,7 millones de euros). Con esta cantidad, España es el octavo exportador de municiones de armas ligeras del mundo y el principal exportador mundial de este material a África Subsahariana. España ha vendido municiones a países de esta región, sobre todo a Ghana, por valor de 1,53 millones de dólares, casi el doble que Francia y el triple que Estados Unidos. Los otros países que integran el grupo de los 10 principales exportadores de municiones de armas ligeras son Estados Unidos (140 millones de dólares), Suiza (40), Alemania (37), Canadá (26), Noruega (17), Turquía (13), Finlandia (12), República Checa (11) y el Reino Unido (10). Estas cifras sólo reflejan el valor anual de las exportaciones autorizadas documentadas durante los años 2002-2004. Según Intermón-Oxfam, no se sabe dónde terminan el 83 por ciento de las municiones producidas a escala mundial. Se calcula que en el mundo existen unos 640 millones de armas ligeras, y cada año se fabrican 8 millones más, así como 14.000 millones de municiones. Estas armas causan una víctima cada minuto. Ante la urgencia y la necesidad de regular el comercio de armas a escala internacional, y en el marco de la campaña "Armas bajo Control", promovida por Amnistía Internacional, Intermón Oxfam y la Red de Acción Internacional contra las Armas Ligeras (IANSA), representada en Cataluña por la Fundació per la Pau, esta cuestión se debatirá en el pleno del Parlament de Catalunya. Éste dio apoyo al proceso internacional para la elaboración de un tratado internacional que regule el comercio de armas. Más de 40 ayuntamientos catalanes se han adherido a la campaña. El informe sobre las exportaciones de armas y la iniciativa llevada al Parlament de Catalunya coincidieron con la preparación de la 2ª Conferencia Internacional de las Naciones Unidas para la revisión del programa de acción sobre el control del tráfico ilegal de las armas ligeras. Este encuentro se celebró en Nueva York del 26 de junio al 7 de julio. A pesar del apoyo de la Unión Europea, de muchos estados africanos y de América Latina al establecimiento de controles más duros sobre el comercio internacional de las armas ligeras, no fue posible llegar a ningún acuerdo substancial durante esta cumbre. Un grupo minoritario de estados, en el que se encontraban Cuba, India, Irán, Israel y Pakistán y en el que Estados Unidos jugó un papel preponderante, bloqueó las discusiones sobre dichos controles. La próxima etapa para todas las personas y gobiernos que aspiran a la adopción de un texto jurídico internacional que regule el comercio de armas ligeras es la Asamblea General de las Naciones Unidas, un espacio donde las decisiones son sometidas voto y donde es más difícil que los estados minoritarios bloqueen decisiones que la mayoría ven necesarias. Como dijo el Secretario General de las Naciones Unidas en la inauguración de la Conferencia, "El problema sigue siendo grave. En un mundo inundado de armas pequeñas, se cree que es ilícita la cuarta parte del comercio mundial de armas, estimado en 4.000 millones de dólares anuales. Es fácil comprar, usar, transportar y ocultar armas pequeñas y su continua proliferación exacerba los conflictos, impulsa corrientes de refugiados, socava el imperio de la ley y genera una cultura de violencia e impunidad". La Agencia Europea de Defensa (AED), organismo creado en el interior de la UE para armonizar el mercado y la circulación de productos militares entre los 25 países miembros de la Unión, ha decidido crear un código de conducta que deberá coordinar los contratos de ventas y exportaciones de material de defensa en el interior de la UE. España, ante la sorpresa general ha decidido excluirse. El argumento aducido es que las ventas militares del mercado único y la adhesión al Convenio es voluntaria para los Estados (El País, 23-5-06). El gobierno español ha justificado su decisión de quedar al margen del acuerdo para no perjudicar a la industria de guerra en España, que ahora accede a los contratos del Ministerio de Defensa de manera privilegiada a través de la adjudicación por contratación directa. Los contratos, debido a su carácter estratégico, quedan exentos de buena parte de las exigencias que rigen la contratación del Estado: principios de igualdad a través de concurso público, con publicidad y transparencia aseguradas. Resulta evidente que las empresas de guerra españolas difícilmente podrían competir con otras mucho más potentes y mejor preparadas tecnológicamente, de países como Alemania, Francia, Gran Bretaña e Italia. Esto excluye que las empresas militares del resto de países de la UE puedan concursar en los contratos de armas y equipos del Ministerio de Defensa de España. Por ejemplo, sería muy difícil continuar protegiendo a la naval Navantia (antes Izar/Bazán) con la lluvia de pedidos con que se ha visto favorecida para asegurar su continuidad y vería peligrar su futuro si otros astilleros navales pudieran concursar a las ofertas de la Armada Española. La que hasta hoy se presentaba como empresa estrella del entramado industrial europeo y apuesta política de la propia UE, la aeronáutica EADS y su filial Airbus, se han visto salpicadas por escándalos que tienen claros visos de corrupción. El consorcio EADS, empresa puntera de la cual dependía buena parte del desarrollo tecnológico europeo y que fabrica el avión de combate Eurofighter, el helicóptero Tigre, mísiles y aviones de transporte militar, ha embarrancado su trayectoria y tiene en entredicho su futuro. El anuncio el pasado 13 de junio de retrasar la entrega del superavión de transporte A-380 de 800 pasajeros, hizo que las acciones de la compañía se desplomaran y se devaluaran hasta un 27% en todas las bolsas europeas, perdiendo 6.000 millones de euros. La que parecía imparable ascensión del gigante aeronáutico ha quedado seriamente dañada. Mientras que para algunos es sólo un obstáculo en el camino, para otros es una catástrofe, pues ha salpicado de corrupción a altos cargos de la compañía. Entre ellos, se encuentra el francés Noël Forgeard, copresidente de EADS, que se desprendió de sus opciones de acciones. También Arnaud Lagardere -principal accionista privado de EADS- y el grupo alemán Daimler-Chrysler. Todos ellos se desprendieron por separado de un paquete de acciones del 7,5% del capital el pasado mes de abril, generando una plusvalías de siete millones de euros. Mientras, el resto de accionistas, entre los que se encuentra el estado español, con un 5,6% de acciones, veían cómo se hundían sus ganancias. El espectacular futuro que a bombo y platillo pregonaban los entusiastas defensores del desarrollo aeronáutico y militar europeo se encuentra en entredicho. La información privilegiada de que disponían algunos de los accionistas mayoritarios sobre el retraso y las dificultades técnicas del Airbus pueden echar por el suelo las fantasías sobre EADS. La Autoridad de Mercados Financieros de Francia está investigando las ventas del mercado de títulos de la empresa para dictaminar si hay visos de deslealtad, es decir, de corrupción. Todo esto afecta muy negativamente a los gobiernos francés y alemán, que apostaban por EADS y Airbus como empresas emblemáticas del desarrollo tecnológico europeo, y arroja serias dudas sobre el futuro de la empresa por la que también había apostado España. La crisis de EADS vuelve a poner de moda el viejo paradigma de "cañones o mantequilla". El beneficio, una vez más es para los mercaderes de cañones, mientras que las pérdidas caerán del lado de los estados, Es decir, de la mantequilla de los ciudadanos. El coste de España en la guerra de Irak El coste de la participación militar de España en el acto de agresión a Irak en 2003 ha dejado su saldo más doloroso y negativo por la muerte de 9 soldados y 19 heridos del lado español, y según una fuente oficial española, de al menos (no se sabe con exactitud) 10 muertos y 21 heridos del la parte iraquí. También ha habido, sin embargo, otro saldo negativo, el económico. El balance oficial arroja un coste de 260 millones de euros de las arcas públicas para sufragar la presencia de los 1.300 soldados entre el 20 de agosto de 2003 y el 20 de mayo de 2004. Esta cifra dividida por el número de soldados arroja un coste de 200.000 euros (33,28 millones de pesetas) por soldado para los nueve meses de permanencia en Irak. Una cifra astronómica de la que no sabemos qué parte fue para salarios de soldados y qué otra la dedicada a ayuda humanitaria. En cualquier caso, un coste humano y económico que España debería haberse ahorrado. Joan Surroca es un pacifista que mantiene desde hace años una dura batalla jurídica ante los tribunales de justicia a favor del derecho a la objeción de conciencia fiscal al gasto militar en España, alegando el derecho a la objeción reconocido en la Constitución Española. Esto significa negar a la Hacienda Pública la parte de sus impuestos que contribuyen al mantenimiento de las fuerzas armadas, para destinar esta parte a otros menesteres sociales, a juicio suyo (y nuestro), mucho más útiles y necesarios. El pasado mes de marzo, el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya dictó una sentencia a favor de Joan Surroca en la que se instaba al Tribunal Económico Administrativo Regional de Catalunya a retirar y dejar sin efecto la sanción que le habían impuesto por llevar a cabo la objeción fiscal. Es una pequeña victoria que aún no reconoce el derecho a la objeción fiscal, pero que abre el camino para evitar sanciones a quien la practica. A través de la venta de seis aviones de transporte militar efectuados por EADS-CASA por un importe de 110 millones de euros, Argelia se convirtió en el primer comprador de armas españolas en el año 2005. El total de ventas, según el informe anual remitido al Congreso de los Diputados por la Secretaría de Estado de Turismo y Comercio, ascendió el año pasado a 419,45 millones de euros (69.790 millones de pesetas), un 3,3% más que el año 2004. Una cifra que se sitúa entre las más elevadas de los últimos diez años, sólo superada en 1997 (571,73 millones de euros). El 37% de esas exportaciones - que representan un importe de 155 millones de euros- tuvo como destino países empobrecidos, entre los que se encuentra un buen número con escaso respeto por los derechos humanos o inmersos en conflictos. Este es el caso de Argelia, que a pesar de vivir un proceso interno de negociación que abre esperanzas sobre una transición democrática, sigue sumergido en violentas luchas internas que continúan señalando al Estado -también a otros grupos armados- como actor de una guerra sucia contra parte de su población. Este hecho ha sido denunciado por los defensores de los derechos humanos del interior del país, que reclaman un esclarecimiento del destino de los más de 5000 desaparecidos durante los años más duros de represión del Estado. Estas ventas en nada ayudan a la imagen de España, pues están en contradicción flagrante con el Código de Conducta sobre exportaciones de armas de la UE. Estas exportaciones parecen obedecer a los intereses estratégicos del Estado español: Argelia nos suministra gas y a cambio no hay inconveniente en suministrarle armamentos. Encuentro anual de la Red Europea Contra el Comercio de Armas : el papel de la Banca y de las Agencias de Crédito a la Exportación en el fomento del comercio de armas El Centre d'Estudis per a la Pau JM Delàs, de Justícia i Pau, participó los días 13 y 14 de mayo en el encuentro de la Red Europea Contra el Comercio de Armas, que este año se ha celebrado en Gante, Bélgica. La Red Europea Contra el Comercio de Armas (European Network Against Arms Trade, ENAAT) es una plataforma en la que participan entidades y personas de 13 países europeos. Todas ellas consideran que el comercio de armas representa una amenaza para la paz y la seguridad mundial y reconocen la necesidad de trabajar de manera conjunta y coordinada para luchar contra ésta. Desde su creación en 1984, la ENAAT se ha reunido anualmente en varias ciudades europeas para intercambiar información sobre el comercio de armas en cada uno de los países de los participantes, e identificar líneas de trabajo comunes y prioritarias. Este año, la reflexión y las discusiones del encuentro han girado en torno al papel de los bancos y de las agencias de crédito a la exportación (ACE) en la financiación del comercio de armas. Para buena parte de la opinión pública, las ACE son actores relativamente desconocidos. Se trata de agencias, mayoritariamente de capital público, que facilitan exportaciones y operaciones comerciales en mercados extranjeros, sobre todo en zonas inestables. Las ACE suelen apoyar proyectos que otros bancos internacionales, como el Banco Mundial, consideran demasiado arriesgados o con impactos políticos, sociales o medioambientales poco aceptables. Muchas empresas de armamento han podido exportar sus productos a países represivos gracias a los créditos concedidos por las ACE. El papel de los bancos y de las ACE en el fomento del comercio de armas no sólo perpetúa y aumenta un fenómeno que representa una amenaza para la paz y la seguridad internacional, sino que además tiene efectos perversos en las economías tanto de los países importadores como de los exportadores. La Compañía Española de Créditos a la Exportación (CESCE) es la ACE española. Se trata de una empresa especializada en la cobertura de riesgos económicos derivados de los impagos de productos y servicios de empresas españolas en mercados exteriores. Es de propiedad privada (49,75%) y pública (50,25%). La normativa que rige la CESCE establece que sus operaciones deben ser confidenciales. Pese a esto, se sabe que ha dado apoyo a la exportación de armas en varias ocasiones. Ante las graves consecuencias que comporta el fomento del comercio de armas por parte de las ACE y otras instituciones financieras y ante la opacidad de estas operaciones, Justícia i Pau y las otras entidades participantes en el encuentro acordaron que era urgente y necesario profundizar en el trabajo en este ámbito, reclamando más transparencia e informando a la ciudadanía europea. Más información: http://www.enaat.org Comunicado de las tres Federaciones Catalanas de ONG de repulsa a la violencia en el Líbano y los territorios ocupados de Gaza y Cisjordania Ante los recientes y mortíferos ataques del Estado de Israel contra el Líbano y los territorios ocupados de Gaza y Cisjordania, las tres Federaciones Catalanas de ONG han emitido el siguiente comunicado: "Las Federaciones Catalanas de ONG de Paz, Derechos Humanos y Desarrollo queremos manifestar nuestra más absoluta repulsa a la virulencia y la violencia con qué el Estado de Israel está respondiendo a hechos, igualmente condenables, pero que en ningún momento justifican ataques sistemáticos que provocan la muerte de civiles inocentes, el aislamiento y la privación de derechos básicos de miles de seres humanos. Remarcamos una y otra vez que ni las armas ni la violencia son herramientas para solucionar conflictos sino para perpetuarlos y nos mostramos seriamente preocupados por la tibia reacción del mundo político, especialmente la UE, respeto la condena de estos hechos. Queremos hacer un llamamiento a todas las partes para que se retome el camino del diálogo y pedimos a nuestras autoridades políticas que conminen el Estado de Israel para que cese inmediatamente las actividades militares en contra del Líbano y de los territorios ocupados de Gaza y Cisjordania. Por otra parte, nos añadimos a los llamamientos de AIDA, Asociation of International Development Agencies, la plataforma que aglutina las organizaciones que trabajan en los Territorios Palestinos, ante la gravísima crisis humanitaria actual y reclamamos la apertura de fronteras para garantizar la ayuda y el abastecimiento de los mercados.”
|
|||||||||
|
|
|||||||||
|
Segundo aniversario del dictamen del Tribunal de La Haya sobre la construcción del muro del apartheid en Palestina
Para la construcción del muro se han confiscado miles de kilómetros cuadrados pertenecientes a comunidades palestinas, se han demolido centenares de viviendas, se han destruido decenas de kilómetros de conductos de agua y se han arrancado de raíz decenas de miles de olivos y árboles frutales. En numerosas zonas, los palestinos deben pasar por “checkpoints” (controles de seguridad militares, de los que se han construido cerca de un millar) para poder ir a trabajar sus propias tierras, acudir a la escuela o visitar al médico. El 9 de julio de 2004, el Tribunal Internacional de La Haya determinaba que “la construcción del muro que está elevando Israel, la Potencia ocupante, en el territorio palestino ocupado, incluida Jerusalén oriental y sus alrededores (...) es contrario al derecho internacional.” De igual manera, la sentencia señalaba que Israel “tiene la obligación de detener de inmediato las obras de construcción del muro que está elevando en el territorio palestino ocupado”, subrayando además que Israel “tiene obligación de reparar los daños y perjuicios causados por la construcción del muro en el territorio palestino ocupado”. Y en cuanto a lo que atañe a la comunidad internacional, la sentencia del Tribunal apuntaba que “todos los Estados tienen la obligación de no reconocer la situación ilegal resultante de la construcción del muro y de no prestar ayuda o asistencia para el mantenimiento de la situación creada por dicha construcción”. En el texto de la sentencia se instaba, además, a las Naciones Unidas para que tomaran las medidas necesarias en aras de poner fin a la situación ilegal resultante de la construcción del muro. Desde el colectivo de solidaridad con el pueblo palestino Palestina Lliure, consideramos necesario señalar la importancia de la citada sentencia y de recordar su publicación hace exactamente dos años. De igual manera nos vemos en la obligación de denunciar la absoluta pasividad de los estados miembros de la UE, que han seguido manteniendo relaciones diplomáticas y comerciales con el Estado de Israel en un clima de cordial entendimiento. Paradójicamente, la Unión Europea hace caso omiso de la sentencia del Tribunal de la Haya pero no tiene reparo de tomar la decisión política de suspender la ayuda económica a los palestinos por haber elegido democráticamente un gobierno que no es de su agrado. Consideramos aún más hiriente que el Estado español no sólo no denuncie el levantamiento del muro, tal y como aconseja el Tribunal de La Haya, sino que incluso compra armamento militar a Israel (2600 misiles Skype con 200 lanzadores), contraviniendo el Código de Conducta sobre Comercio de Armas de la UE de 1998, que insta a no comerciar armas con países donde se dan situaciones de conflicto o tensión, donde se violan los derechos humanos o no se cumple el derecho internacional humanitario, situaciones todas ellas que se producen cotidianamente en los territorios ocupados por Israel. Para más información al respecto: http://www.nodo50.org/palestinalliure/article.php3?id_article=43
|
|||||||||
|
|
|||||||||
|
Mi amigo Sergio Yahni, judío y además israelí, me escribe desde Jerusalén donde vive, conmocionado por lo que considera una campaña premeditada por el Gobierno sionista para derrocar al Gobierno palestino electo democráticamente. Piensa, como muchos israelíes contrarios a las acciones militares en Gaza y Cisjordania, que el secuestro de un soldado como resultado de un ataque de milicias palestinas contra una base militar en territorio ocupado, ha sido sólo una buena excusa, toda vez que Israel y su principal aliado, Estados Unidos, no aceptaron los resultados electorales que dieron la victoria a Hamas y desde el mes de enero trabajan con la complicidad de la Unión Europea para eliminar al Gobierno palestino. Yahni me asegura que los sueños megalómanos de Ariel Sharon de reformar el mapa político de Medio Oriente siguen vigentes. Los objetivos de Olmert y su aliado laborista Peretz son semejantes a los fallidos objetivos que llevaron a Begín y Sharon a invadir Líbano en 1982. La derrota militar no cambió la presunción israelí y norteamericana de que es posible avanzar en la construcción de una hegemonía sionista en la región, derrocando regímenes como el sirio o el iraquí e impidiendo un Estado palestino digno de tal nombre. Sin embargo, mi amigo, que es co-director de una organización de derechos humanos palestino-israelí, piensa que la invasión de Gaza y las operaciones militares en Cisjordania provocará una nueva espiral de violencia con civiles palestinos e israelíes como víctimas principales. Claro que el gobierno político-militar de Israel se encuentra siempre cómodo en dinámicas de guerra de las que saca rentas territoriales. Pienso que el secuestro del soldado israelí ha sido un error. Y el asesinato del colono judío de 18 años Eliyahu Asheri es un hecho injusto. No es descubrir nada el decir que hay milicias palestinas interesadas en la estrategia de la tensión y que hacen bien poco por crear condiciones para una salida negociada. No obstante, es un contrasentido que el primer ministro Ehud Olmert diera la señal de ataque a su ejército horas después de que, por primera vez, las facciones palestinas se pusieran de acuerdo en reconocer al Estado de Israel. Una explicación: al Gobierno sionista le viene bien la tensión para su política unilateral de hechos consumados, no está muy interesado, por ahora, en una mesa de negociaciones. Pero una vez dicho que el secuestro del soldado y el asesinato del colono son condenables, hay que preguntarse lo siguiente: ¿Cómo es posible que la potencia ocupante que es Israel mantenga cerca de 10.000 presos –cerca de 400 mujeres y de 200 menores de 16 años- en sus cárceles, la inmensa mayoría civiles arrestados por resistirse a la ocupación de su tierra, sin que la comunidad internacional haga nada? Realmente me ha parecido hipócrita y patético que Javier Solana, en nombre de la Unión Europea, exija la liberación del soldado pasando por alto que los ocupantes detienen a mansalva y asesinan frecuentemente. ¿Sabe el lector o lectora que desde las elecciones palestinas 172 palestinos han perdido la vida por ataques militares israelíes, de los cuales 50 durante el mes de junio? ¿Dónde ha estado Javier Solana y la UE para denunciar esta matanza? Pero lo mismo puede decirse del secretario general de la ONU Kofi Annan y sus declaraciones que van en el mismo sentido: son sencillamente un insulto para el sentido común y una humillación para el pueblo palestino. Estamos viviendo una tragedia que muestra la absoluta impunidad de un estado que se permite invadir otro país, detener a ministros y electos, bombardear su parlamento y sus infraestructuras. Es una evidencia que Israel vive fuera del derecho internacional, habiéndose convertido en un estado que practica el terror mediante campañas de castigos colectivos. ¿Cómo es posible que la Europa humanista y democrática no tome medidas sancionadoras contra un estado que practica la ilegalidad y se comporta como el matón de barrio o peor aún como un estado mafioso –en sesiones de gobierno se vota a mano alzada el asesinato de líderes palestinos para implicar a los presentes-? Como Estados Unidos para detener a Noriega bombardeó Panamá matando a miles de civiles, el gobierno sionista hace lo propio para rescatar a su soldado. Por cierto ¿qué hace una base militar judía en un territorio que no es el suyo? Y Europa consiente, raptada por la americanización de su política exterior cada más desacreditada e inútil. Si el comportamiento de Israel fuera propio de un país “enemigo” de Estados Unidos qué pasaría. Se imagina alguien que Irán, o Libia, o Cuba, actuara al modo israelí. ¿Qué está ocurriendo en la esfera de las relaciones internacionales? ¿En el año 2006 se puede consentir que el jefe de gobierno sionista Ehud Olmert diga públicamente que ha dado la orden de asesinar al primer ministro palestino Ismail Hanie? ¿Qué Naciones Unidas y qué Unión Europea tenemos que no se rebelan contra semejante barbaridad? Vivimos una pesadilla o en un gran manicomio, o peor aún en un enorme matadero. Las relaciones internacionales están secuestradas; los pueblos no quieren guerras –ni siquiera el pueblo llano de Israel en el que abundan personas ejemplares como mi amigo Sergio Yhani-, quieren convivir en paz resolviendo sus conflictos por la vía del diálogo y del respeto mutuo.
|
|||||||||
|
|
|||||||||
|
Centre d'Estudis per a la Pau J.M.Delàs - Justícia i Pau |
|||||||||
