La no-violència pragmàtica o ètica
Tica Font - Article publicat al Diari de Girona - 03/02/2020
Hi ha diverses maneres d'entendre i practicar la no-violència però podem agrupar-les totes en dos blocs, la no-violència ètica i la no-violència pragmàtica. De manera simple podem dir que la no-violència ètica cerca canviar les percepcions i les actituds d'un conflicte, presentant una visió positiva de l'adversari al qual tracta amb dignitat. L'objectiu no es la victòria, sinó la cerca d'una solució que contingui les necessitats de les dues parts. La no-violència ètica no lluita contra les persones sinó contra les injustícies i contra les estructures injustes. L'objectiu principal és transformar el conflicte de manera que les parts puguin construir un futur conjunt amb convivència. La no-violència ètica pretén conciliar eficàcia i moralitat.
La no-violència pragmàtica es planteja com un mètode de lluita o acció socio-política col·lectiva que cerca canvis social sense la utilització de la violència. Entesa d'aquesta manera la no-violència representa tot un conjunt de tècniques, com boicots, vagues, desobediència o la no-cooperació que aplicades amb disciplina per tot un grup poden ser instruments per a la consecució de determinades finalitats. Des d'aquesta concepció l'adversari ha de ser derrotat, atès que no se li pressuposa la qualitat moral de poder arribar a un enteniment o a assolir una solució en què les dues parts quedin satisfetes.
Des d'aquesta perspectiva la no-violència pragmàtica no aspira a transformar la percepció i les actituds en un conflicte sinó més bé a reequilibrar els poders i forçar els canvis socials mitjançant la pressió de la societat civil. Així el centre d'atenció són les tècniques d'acció no violentes i l'anàlisi funcional.
Des d'una perspectiva ètica considerar la no-violència com una sèrie de tècniques d'acció que són útils per provocar canvis no és suficient. Restringir la no-violència la dimensió de la utilitat o eficiència pot acabar comportant que sigui instrumentalitzada per raons purament estratègiques, fins i tot els nazis de manera ocasional la van utilitzar. Per aquesta raó Gandhi va insistir en la diferència entre lluita no-violenta i lluita sense armes o lluita sense violència.
L'única manera que la no-violència no pugui ser instrumentalitzada és introduint-li un component ètic que inclogui i orienti les accions en la direcció d'aconseguir majors quotes de justícia social i disminuir qualsevol tipus de violència (directa, estructural i cultural). Si no introduïm aquests plantejaments ètics i polítics més amplis potser mai s'aconseguiran transformacions o canvis que siguin sostenibles.
No hi ha espai per exemplificar la diversitat d'experiències que mostren com l'estratègia de l'ús de la violència o la lluita armada no han estat estratègies exitoses.
Els elements que fan que l'estratègia de la no-violència sigui un bon instrument pel canvi social són:
1. Aposta per superar els conflictes sense causar patiment a les persones.
2. No hi ha enemics als quals vèncer i derrotar, sinó persones a qui convèncer.
3. Persegueix la consecució d'una societat més justa i igualitària mitjançant mètodes no violents.
4. És un instrument de canvi per a la societat civil, no per a les elits, els poders fàctics o polítics (institucions), el canvi al qual aspira ha de ser més democràtic i participatiu.
5. És un mètode de participació social, que amplia i aprofundeix la democràcia.
6. És un mètode essencialment respectuós amb la diversitat cultural.
7. No deshumanitza els oponents, sinó que els atorga dignitat, consciència i capacitat de racionalitat.
8. Es basa en l'empatia, el diàleg, la cooperació i la solidaritat...
Dins del gran ventall de concepcions que existeixen sobre la no-violència, cal afirmar que hi ha un element comú a totes elles, la renúncia a l'ús de la violència per fer política. Pot semblar poca cosa, però en l'actualitat aquesta aposta és subversiva donat que vivim en un món en el qual s'admet, tolera i banalitza l'ús de la violència com a motor de canvi polític.
Martin Luther King creia que la no-violència podia convertir adversaris en aliats; l'objectiu no era derrotar sinó convertir l'adversari, forjar la unitat des de la divisió. Per això va escriure que «la no-violència no pretén derrotar o humiliar l'oponent, sinó conquerir la seva amistat i la seva comprensió... La seva finalitat és la redempció i la reconciliació».
(Text aportat per Justícia i Pau de Girona, a les Caminades i Rutes per la Pau de les comarques gironines i amb motiu de l'aniversari de l'assassinat de Gandhi i el DENIP)
