El llenguatge militar no construeix cap “nosaltres”

Nora Miralles - Article publicat a Mèdia.cat - 27/03/2020

La indústria de guerra és aquella dedicada a la fabricació d’armes, material militar, tecnologia o components d’armes i altres serveis que garanteixen que aquests es fabriquen, s’exporten i es venen. L’objectiu de la indústria militar és nodrir els exèrcits de tot el món, alimentant els conflictes bèl·lics directa o indirectament. Una indústria, en definitiva, orientada a fer més eficient l’obtenció de baixes o a assegurar el control i la dissuasió de l’enemic. Sens dubte, fabricar mascaretes i material sanitari per a fer front a una pandèmia vírica, i no a un conflicte bèl·lic, no és indústria de guerra, tal com titulava El Periódico de Catalunya dimecres 25 de març.

I encara menys no és indústria de guerra quan aquest material sanitari es fabrica per a revertir una escassetat i una manca de planificació que mai hauria hagut de produir-se. El terme fins i tot sembla desencertat per a descriure un moviment industrial d’emergència i a gran escala –suposant que és el sentit del qual el mitjà pretenia dotar aquest “indústria de guerra”–, ja que la producció no pot anar destinada a res més oposat: posar la indústria al servei de l’emergència sociosanitària que ens manté confinades. I, per tant, al servei de les vides humanes, no de la mort.

Sobta el poc qüestionament que, tant des dels mitjans espanyols com catalans, es fa al fet que part de la comunicació governamental de la gestió d’aquesta crisi recaigui en mans del més alt comandament militar de l’Estat (sempre després del rei Felip VI). En l’àmbit polític, l’elecció d’un militar com a portaveu –suposem que, aquest cop, buscant transmetre una imatge de control, de savoir-faire davant de la pandèmia i de capacitat de disciplina social– és una elecció de difícil defensa, valgui el joc de paraules. En l’àmbit comunicatiu, transmet la sensació que el caos es pot desfermar en qualsevol moment i que, en tot cas, quan això passi, el govern democràticament escollit necessitarà l’exèrcit per a fer funcions de seguretat pública, cosa que no sembla un escenari en absolut desitjable. Perquè, si la presència de l’estament militar a les rodes de premsa es limités a coordinar el desplegament de la Unitat Militar d’Emergències (UME), s’hagués limitat precisament a això, no a valorar l’avenç de la pandèmia com si fos un enemic de carn i ossos; cosa que, més que seguretat, transmet cert patetisme.

La presència del cap de l’Estat Major de la Defensa (JEMAD, per l’acrònim en castellà) a la coordinació de la resposta contra l’epidèmia dóna ales, a més, a la validació del llenguatge bèl·lic, de la paraula militaritzada, per a construir la realitat que estem vivint. Fins i tot, fa uns dies, una persona vinculada a un dels partits del govern espanyol defensava a Twitter que abordar la crisi del coronavirus des d’un marc bèl·lic resultava adequat per a la construcció d’un “nosaltres”, per al reforç del sentiment de comunitat. Se sobreentén que qui feia aquesta reflexió –en no venir de l’àmbit dels estudis sobre la pau i la guerra, ni tampoc d’un context de guerra– considerava adequada la creació d’un antagonisme en què, suposem, l’antagonista, l’enemic, és el virus. El problema és, però, que en el marc bèl·lic, els ens abstractes no funcionen com a enemic. L’imaginari de guerra i el llenguatge que se’n deriva acaben alteritzant les persones, no els virus. L’enemic, l’altre a assenyalar, és la veïna que surt a treure el gos més estona del què toca, la dona que corre pel carrer tot i que està prohibit, els nens i nenes portadores de virus i malalties, el veí que no aplaudeix. El llenguatge militarista deshumanitza i, lluny de reforçar els vincles entre les persones, els destrueix a cop de por i desconfiança. I aquesta deshumanització genera conseqüències que, des d’una perspectiva humanista, només poden ser perilloses i indesitjables.

Un marc de guerra normalitza els danys col·laterals, normalitza allò que en altres contextos seria constitutiu d’un escàndol. Aquesta alterització negativa, com bé expressa Judith Butler a Marcos de guerra. Las vidas lloradas (Paidós, 2006), genera distincions entre les vides valuoses i les vides destructibles, les que poden desaparèixer sense conseqüències. Els drets que se suprimeixen, les llibertats absents en nom de la por, el triatge de pacients en funció d’un valor social que tots els mitjans citen, però cap mitjà no es qüestiona, ni hi aprofundeix. Sota quin criteri es mesura, el que vals com a ciutadana? Quina vida serà la que es considerarà massa poc valuosa com per a ser preservada i tractada per l’escassetat de personal i recursos quan arribi el pic de la pandèmia? La de la persona migrada, la dels qui pateixen trastorns mentals, la de les pobres? O potser la dels ionquis, la vida dels quals ja val –amb perdó– una merda a d’altres països com els EUA o Filipines.

El marc bèl·lic, la paraula militaritzada, a més de sobredimensionar una situació i comparar-la amb un marc del tot inadequat per a la comprensió com és una guerra (una guerra amb la nevera plena i Netflix), no crea un nosaltres, sinó que el destrueix. Alimenta la sensació d’inseguretat, remet a morts violentes, a saquejos, a caos. Una situació que difícilment pot estar més allunyada de l’actual, en què allò que preval, bàsicament, és la voluntat fèrria de la gent de mantenir el seus vincles socials, de cuidar-se, de riure, de lluitar per la vida, de curar, de sostenir-se emocionalment per fer front no només a la pandèmia i al confinament, sinó a tot el que pot esdevenir-se després.

El que veritablement contribueix aquests dies a generar un “nosaltres”, una identificació, un sentiment de comunitat, és la coresponsabilització de la nostra cura i de la cura dels altres com una mateixa cosa. La salut de la resta de ciutadanes, a les nostres mans; la nostra, a les seves mans. Això no és una guerra, és exactament l’oposat: és una crisi de cures. Una catarsi que posa de relleu, precisament, que fa més de deu anys que es desballesta el sistema de salut pública, mentre en fa 5 que no s’estalvia en despesa militar, malgrat Espanya no participi directament de cap conflicte bèl·lic. Una no guerra en la qual els herois no són els militars, sinó les que cuiden, sigui dins o fora d’un hospital.