Per una defensa europea no armada

L’orientació actual de la Unió Europea és manifestament decebedora. En comptes d’apostar decididament per estendre un model de relacions internacionals basat en la cooperació, la generació de confiança mútua, la diplomàcia, la resolució pacifica de conflictes i el dret internacional, sembla que la UE continua ancorada en una concepció militarista de la seguretat, basada en l’amenaça de la violència i en l’ús de les forces armades i que es mostra disposada a continuar fent negoci amb les armes i a utilitzar els exèrcits en qualsevol lloc del planeta per assegurar els seus interessos.  Redacció: Tomàs Gisbert i Pere Ortega. Recerca, tractament de la informació i aportacions: Sander Ammann, Tica Font, Whitney Gantt i Èlia Susanna (maig 2004) Quaderns per a la solidaritat, núm.19.

. Presentació

1. Introducció

2. El procés de construcció de l’Europa de la defensa

3. De què es vol defensar Europa?

4. Despesa militar, R+D, indústria, comerç d’armes i generació de noves armes

5. Política de defensa que planteja la nova Constitució

6. Alternatives

Presentació

En el marc de la campanya de Justícia i Pau "Per una globalització més justa", en la qual estem treballant des de fa ja dos anys, ens ha semblat oportú, en aquest curs 2003-2004, dedicar una atenció especial al paper d’Europa en aquest món globalitzat. Més concretament, en un món o­n el militarisme, la guerra, la violència i el negoci de les armes continuen sotmetent a la misèria i el sofriment milions de persones, quina és i quina hauria de ser la contribució de l’Europa que anem construint?

Doncs bé, en les pàgines que segueixen volem mostrar que l’orientació actual de la Unió Europea és manifestament decebedora. En comptes d’apostar decididament per estendre un model de relacions internacionals basat en la cooperació, la generació de confiança mútua, la diplomàcia, la resolució pacifica de conflictes i el dret internacional, sembla que la UE continua ancorada en una concepció militarista de la seguretat, basada en l’amenaça de la violència i en l’ús de les forces armades i que es mostra disposada a continuar fent negoci amb les armes i a utilitzar els exèrcits en qualsevol lloc del planeta per assegurar els seus interessos. Decididament, aquesta no és la política de defensa que volem per a Europa i no hi volem contribuir.

En aquest quadern descrivim el procés històric recent que ha portat a l’actual configuració de la política europea de defensa i seguretat, així com els plantejaments polítics dominants, que s’han reflectit en el projecte de Constitució Europea. Examinem també els suposats "enemics" d’Europa amb els quals es pretén justificar aquesta política, i analitzem el paper que juguen la indústria, la investigació militar i el comerç d’armes a Europa. I mostrem que hi ha altres polítiques alternatives que estem convençuts que a curt i, sobretot, a llarg termini són portadores de major seguretat humana. Major seguretat per a Europa, sens dubte, però també per al món. Aquestes polítiques alternatives precisament podrien ser la gran aportació d’Europa per tal de construir un altre món possible, o­n no regeixi la llei del més fort ni del més violent, sinó el diàleg, el dret i la justícia. Cal seguir pressionant els nostres governants perquè rectifiquin el camí emprès i conscienciar l’opinió pública perquè demani polítiques més favorables a la pau.

Vull agrair especialment als membres del Centre J.M. Delàs d’Estudis per la Pau l’esforç que han dedicat a la preparació i redacció d’aquest estudi i a l’organització de les altres activitats d’aquesta campanya i, en general, agrair-los el seu continu i excel·lent treball per desacreditar el militarisme i per enfortir la cultura de la pau.

Eduard Ibáñez

Director de Justícia i Pau de Barcelona

1. Introducció

Arran de la guerra d’Iraq del març de 2003 i de la forta oposició de França i Alemanya que Nacions Unides donés cap mena d’aval a l’agressió, ha tornat a sorgir el debat a l’interior de la Unió Europea sobre la qüestió de la defensa europea, i si Europa occidental ha d’assolir la força militar suficient per poder actuar en l’esfera internacional de manera autònoma. O, si al contrari, les intervencions militars exteriors han de ser encomanades als Estats Units. Un debat que enfronta, des de 1949, els partidaris d’una i altra concepció, europeistes i atlantistes.

Fruit d’aquesta idea, els mesos passats hem assistit al debat entre els membres de la Unió Europea més "europeistes", encapçalats per França, Alemanya, Bèlgica i Luxemburg, d’una banda, que volien impulsar una política militar europea més independent dels Estats Units i proposaven la creació d’un quarter militar europeu propi capaç de dur a terme operacions de manera independent de l’Aliança Atlàntica i dels EUA, i, d’altra banda, els països europeus més "atlantistes", encapçalats pel Regne Unit, que negaven la possibilitat que la UE pogués tirar endavant operacions militars fora de les estructures militars de l’OTAN, escapant, d’aquesta manera, al control directe o indirecte dels Estats Units.

De moment, s’ha arribat a un consens bàsic sobre quina ha de ser la política militar de la Unió Europea, que s’expressa en el projecte de constitució europea, pendent encara d’aprovació definitiva, i el document sobre seguretat aprovat a la cimera de Brussel·les de desembre de 2003, presentat per Javier Solana, alt representant de la UE per a la Política Exterior i Seguretat Comuna. Aquest consens es pot resumir en dos punts, tots dos altament preocupants: d’una banda, l’augment de les capacitats militars europees, la qual cosa vol dir, i així ho expressen, no sols aprofitar millor els recursos militars de tots els països de la UE sinó també augmentar, encara més, la despesa militar de tota la UE; i, d’altra banda, el refermament de l’aliança militar i de defensa amb els Estats Units, mantenint la situació actual de dependència a través de l’OTAN.

2. El procés de construcció de la Europa de la defensa

Com a resultat de la Segona Guerra Mundial, Europa va quedar dividida en dues parts enfrontades. D’una banda, el bloc occidental, i de l’altra, el bloc oriental liderat per la desapareguda Unió Soviètica. En aquest context les aliances militars de cada banda, OTAN i Pacte de Varsòvia, donaven una falsa aparença de seguretat, basada en la doctrina de dissuasió nuclear que situava en sòl europeu l’escenari de guerra, alhora que s’enfrontaven en una cursa d’armaments sense límits i en guerres de baixa intensitat en el Tercer Món.

L’OTAN neix després de la Segona Guerra Mundial en el marc de la Guerra Freda, en la lluita entre els EUA i la URSS per guanyar zones d’influència i per imposar-se, un i altra, hegemònicament dins d’Europa. L’OTAN apareix el 1949, molt abans que el Pacte de Varsòvia, que ho fa el 1955, i no englobarà tots els països de l’Europea occidental, ja que alguns com Àustria, Finlàndia, Irlanda i Suècia es mantindran a fora. Aquest països, malgrat que passaran a ser membres de la UE, no entraran a l’OTAN i es definiran com a neutrals o no alineats. Espanya s’hi va incorporar l’any 1986. No tots els membres admetien el lideratge nord-americà amb el mateix entusiasme: França es va retirar de l’estructura militar de l’OTAN l’any 1966 i, a l’igual que el Regne Unit, va optar per tenir i desenvolupar armament nuclear propi.

La Unió Europa Occidental (UEO) neix el 1954 com a continuadora d’altres intents d’agrupament militar exclusivament europeu, com el Tractat de Brussel·les de 1947. La UEO és una aliança militar que agruparà només països europeus. Ha tingut al llarg de la seva història una vida lànguida amb llargs períodes d’inactivitat (se l’anomenava la "bella dorment"), que contrasta amb l’impuls donat a l’OTAN. Però tant el seu naixement com el seu desenvolupament estan lligats al debat de la necessitat d’una defensa europea. La UEO va tenir una reactivació a partir de 1984 per coordinar la política europea, tant en matèria de defensa i armament com en el si de l’OTAN, en uns moments en què hi havia un important desacord amb la política nord-americana d’instal·lar els euromíssils i de llançar la Iniciativa de Defensa Estratègica ("Guerra de les Galàxies") que significaven la disposició d’Estats Units a desenvolupar una política unilateral sense comptar amb l’opinió dels seus aliats.

Però el final de la Guerra Freda, que es visualitza amb la caiguda del mur de Berlín l’any 89, només va comportar la desaparició d’un dels dos blocs militars, el Pacte de Varsòvia. Aquest fet deixa sense sentit a una OTAN que, de sobte, es queda sense enemic. Aleshores l’OTAN va operar una reconversió dels seus objectius polítics i militars per tal de continuar existint en un món que havia canviat. Així, l’any 91, després de la primera guerra del Golf, adopta un "nou concepte estratègic" en el qual defineix la seva funció en la contribució a l’estabilitat i la pau mundial, proporcionant forces a Nacions Unides. Entre els grans objectius polítics que adopta, destaca, per sobre de tots, l’apropament als països de l’exbloc soviètic. Fruit d’aquesta política a final dels 90 hi haurà una primera ampliació de l’OTAN, amb la República Txeca, Polònia, i Hongria, que es completarà posteriorment amb l’ampliació, decidida el 2002, de Romania, Bulgària, Eslovàquia, Estònia, Letònia i Lituània. Amb aquestes ampliacions l’OTAN arriba a les portes de Rússia, amb un procés no mancat de tensions amb aquest país, tot consolidant la influència occidental, però especialment la nord-americana, sobre els antics aliats de la Unió Soviètica.

El 1999, a la cimera de Washington d’abril es torna a redefinir el Concepte Estratègic. S’amplia el seu radi d’acció de manera il·limitada en aprovar la possibilitat d’actuar fora de la zona tradicional, el territori dels països membres, però supeditant la seva actuació militar a la demanda d’organismes internacionals. Aquesta nova concepció estratègica no necessita unes forces armades tan grans com en el període de la guerra freda, però sí exigeix unes forces amb més mobilitat i fluïdesa i amb més capacitació tecnològica, per poder ser desplaçades i actuar ràpidament en territoris llunyans.

La guerra de Kosovo de 1999 serà la primera actuació de l’OTAN fora del seu territori. Però aquesta intervenció militar no sorgirà de la demanda de cap organisme internacional, contradient d’aquesta manera la doctrina acabada d’aprovar. Aquesta guerra, comandada a través de l’OTAN, mostrarà als nord-americans, segurs de poder manegar tots sols la situació militar mundial, les incomoditats d’haver de conduir una guerra compartint el comandament amb els aliats europeus. Aquesta serà la primera i última intervenció militar directa de l’OTAN. EUA ja no comptarà amb l’OTAN per lliurar les guerres de l’Afganistan i d’Iraq. A partir de Kosovo, hi haurà un canvi de papers, EUA es reserva el rol de guanyar les guerres i deixa per a les forces europees i de l’OTAN les actuacions postbèl·liques. Aquest fet posa de relleu que per a EUA l’OTAN, malgrat ser una aliança militar, té un interès més polític que no militar.

La defensa europea seguirà reposant sobre l’esquena de l’OTAN, mantenint la situació de subordinació envers EUA, tot impedint, de passada, una política de defensa autònoma per a Europa. L’expansió de l’OTAN fins a les portes de Rússia també ha contribuït a impedir un alineament d’Europa amb Rússia, al mateix temps que ha permès augmentar el pes dels països més proamericans al si de l’Aliança i de retruc a la Unió Europea en l’ampliació de maig de 2004.

Prenent com a punt d’inflexió els atemptats de l’11-S, la cimera de Praga de l’OTAN de novembre de 2002 situarà la lluita contra el terrorisme internacional entre els seus objectius fonamentals i adoptarà la doctrina de la guerra preventiva, situant-se de facto en una posició de vulneració del dret internacional.

La caiguda del mur de Berlín també portarà canvis a la UEO i a la política de seguretat i defensa de la UE que es moura al ritme de les contradiccions entre els atlantistes, que solament veuen la UEO com un reforçament de l’OTAN, i els europeistes, que volen la UEO per accentuar el paper europeu.

Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC)

A partir de Maastricht (1992), la UE, conscient que la seva força econòmica contrasta amb la seva poca capacitat d’influència política en l’esfera internacional, començarà a posar dempeus una política exterior per implementar accions col·lectives en el terreny diplomàtic, l’anomenada Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC), i començarà a dotar-se d’una incipient capacitat militar. La UEO és qui ha de proporcionar els mitjans militars i es convertirà en el marc per anar definint una defensa europea. Així, en el Tractat de la Unió Europea (TUE) aprovat a Maastricht, la UEO s’incardina dins del procés de construcció de la UE, com el seu component defensiu. Però deixarà molt clar que els tímids intents de defensa europea no són més que una forma de reforçar l’OTAN. La Declaració dels nou membres de la UEO presents a Maastrich defineix la UEO com el component defensiu de la UE i, alhora, com el pilar europeu de l’OTAN.

La UEO, a l’igual que l’OTAN, buscarà noves funcions. En la declaració Petersberg (19-6-1992), es definiran les missions en què s’ha d’intervenir, són les anomenades missions Petersberg. Aquestes missions són: tasques humanitàries, missions de rescat, manteniment de la pau, missions de combat en situacions de crisi, tot incloent-hi la imposició de pau. Aquestes missions seran incorporades al TUE, en la modificació de l’art. 17 apartat 2 aprovada a la cimera d’Amsterdam de 1997.

La discussió sobre les forces militars que ha de disposar la UEO en aquesta nova etapa tornarà a posar de relleu les diferències entre les dues concepcions europees. Els atlantistes, encapçalats pels britànics, plantegen el model que s’ha anomenat de la "doble gorra", la creació d’una força europea de reacció ràpida que unes vegades actuarà sota bandera de la UEO per intervenir fora del territori del Atlàntic nord, i altres sota bandera de l’OTAN per actuar en el seu territori. Els europeistes, impulsors d’una major autonomia europea, rebutgen el principi de la "doble gorra" i plantegen la creació d’un euroexèrcit a partir de l’ampliació de la brigada francoalemanya, constituïda a final dels 80, no limitat a actuar només fora de l’àrea de l’Atlàntic nord. El model britànic és el que acabarà imposant-se, sent l’OTAN la que posseeix l’estructura i les capacitats militars adequades, a les quals la UEO, i més tard la UE, pot accedir a través d’un complex procés de consultes i peticions. L’OTAN, d’aquesta manera, continua com el pilar indiscutible de la defensa col·lectiva.

La PESC, des de la seva definició, ha anat tenint una major implementació. El 1999 s’anomena Javier Solana alt representant de la PESC, també es defineix la Política Europea de Seguretat i Defensa (PESD) com a part integrant de la PESC per anar creant unes estructures de defensa comunes. Per poder fer-la efectiva es creen nous organismes polítics i militars, operatius des del 22 de gener de 2001: el Comitè Polític i de Seguretat (COPS), per exercir el control polític i la direcció estratègica de les possibles operacions, el Comitè Militar de la Unió Europea (CMUE), per assessorar militarment el COPS, i l’Estat Major de la UE (EMUE), per assessorar i dirigir les operacions i determinar la seva composició. Es pren la decisió de crear una Força de Reacció Ràpida de 60.000 soldats, que podrien arribar a 180-240.000, operativa a partir del 2003, per ser desplegada ràpidament (60 dies) i amb capacitat de mantenir durant un any una força militar capaç de realitzar missions Petersberg.

La UE, des de les modificacions del TUE aprovades pel Tractat de Niça del 2000, ha passat a assumir la majoria de funcions que realitzava la UEO, la qual ha quedat una altra vegada en estat d’hivernació, i el seu paper ha quedat limitat al de centre de cooperació en matèria d’armament i de fòrum de reflexió sobre política de seguretat i defensa. La UE ha heretat de la UEO els mecanismes d’accés als recursos de l’OTAN.

Però les dificultats continuen estan presents donades les diferències importants d’estatut entre els països de la UE. Quatre països de la UE, Àustria, Finlàndia, Irlanda i Suècia, es defineixen com a neutrals o no alineats i no són membres de l’OTAN. A més, Dinamarca no forma part de la UEO com a membre de ple dret, de la qual junt amb Àustria, Finlàndia, Irlanda i Suècia només en són observadors. Però, en integrar-se a la UE han passat a implicar-se en la política de defensa de la UE, i no és aquest el cas de Dinamarca que, malgrat tenir el mateix estatut d’observadora a la UEO, basant-se en un protocol annex al TUE no participa de les decisions i accions de la UE en matèria de defensa.

Dels països candidats a entrar a la UE, quatre (Hongria, Polònia, República Txeca i Turquia) són membres de l’OTAN, i set més (Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Rumania, Eslovàquia i Eslovènia) acaben d’ingressar a l’OTAN.

També existeixen, entre diversos estats de la UE, relacions de cooperació militar, bilaterals o multilaterals, que es reclamen part de la identidat europea de defensa. Així, s’han creat brigades multinacionals com el Cos d’Exèrcit Europeu (EUROCUERPO) amb forces terrestres d’Alemanya, Bèlgica, Espanya, França i Luxemburg. O també la Força Marítima Europea (EUROMARFOR) i la Força Operativa Ràpida Europea (EUROFOR) formades per Espanya, França i Itàlia el maig de 1995, a la qual es va afegir Portugal amb la missió de prevenir atacs des del sud del Mediterrani. En el terreny del rearmament hi ha la constitució el 1998 de l’Organització Conjunta de Cooperació en Matèria d’Armament (OCCAR) per Alemanya, França, Itàlia i Regne Unit.

El progressiu desenvolupament de la UE amb capacitat autònoma per prendre decisions de defensa allà o­n no es comprometi l’OTAN, no ha impedit la creació d’un exèrcit europeu, força que, com s’ha dit, actuarà coordinada amb l’OTAN. Desprès s’ha creat una Agencia Europea d’Armaments per controlar la producció i exportacions d’armes. S’han llançat diversos programes de fabricació d’armament conjunts com: l’Eurofighter (avió de combat europeu), l’Airbus militar A400-M (avió de transport militar europeu), l’helicòpter Tigre, el Galileu i altres sistemes d’informació europeus (espionatge satèl·lit que s’instal·là a la base de Torrejón de Ardoz).

En definitiva, les estructures de defensa i seguretat europees són un galimaties considerable, i tot apunta que les dues grans opcions presents dins de la UE, l’OTAN més depenent dels EUA i la lligada a la PESC, continuaran coexistint sense remei durant molt de temps amb el consegüent increment de les despeses militars dels països que integrin la UE.

3. De què es vol defensar Europa?

Els organismes militars de l’Aliança Atlàntica i la Unió Europea Occidental, en acabar la Guerra Freda, entren en crisi en quedar-se sense enemic. Aleshores, per justificar la lògica militar en què estaven ficades, van començar, des dels seus comandaments amb el suport dels governs de la Unió Europea, a dibuixar quins eren els riscos que patia Europa, i es va assenyalar que aquests provenien del sud o de l’est europeu, producte de la desintegració interna d’alguns estats de l’ex-URSS. És precisament a partir de la renovació de la UE a Maastrich el 1992 quan es consolida la idea que cal una política exterior i de seguretat que vagi acompanyada, per fer-la creïble, d’una defensa militar europea, amb la doble missió de defensa dels interessos d’Europa en el món i prevenir els riscos, perills i amenaces que pateix Europa. Els mitjans de comunicació van repetir reiteradament el missatge del possible "perill del Sud", així es va començar a construir la imatge d'un nou enemic. En el llenguatge s'endevinava una estratègia que tractava de confondre l'opinió pública mitjançant la utilització d'informacions esbiaixades, simplificades, imatges negatives que respiraven un clar etnocentrisme, quan no xenofòbia. Es considerava com a riscos i amenaces el que eren simples problemes, com el creixement demogràfic, denominant-lo "bomba" demogràfica, o d’altres igual de peregrins, com la lluita contra el narcotràfic o el fonamentalisme, i es generalitzava a tot l'Islam. Altres qüestions esgrimides eren la desestabilització interna d’alguns estats, la proliferació d’armes nuclears i de destrucció massiva, o les referències al terrorisme antioccidental. Però el fet és que unes i altres es feien per justificar la continuïtat de l’OTAN i la UEO.

D'aquests problemes, sense ubicació geogràfica definida, es parlava en abstracte i no es concretava en què consistia l'amenaça o quins eren els seus riscos. Unes vegades se situaven en el Magrib (Algèria o Líbia), unes altres es desplaçaven fins al Pròxim Orient (Iraq, Síria, Iran, Afganistan) o, també, a l’est europeu, situant-los en els conflictes interns d’alguns estats com Iugoslàvia, Albània i algunes repúbliques exsoviètiques. En aquest context s'inscriuen les constants al·lusions a l'integrisme islàmic, com si Europa no tingués els seus propis integristes: Le Penn, Karadzic, Milosevic, Haider, Fini.

Analitzant els problemes separadament, les diferències culturals o religioses, per descomptat no són cap perill ni amenaça, ni representen cap risc per a Europa. I és una bestiesa considerar la possibilitat d’utilitzar els mitjans militars per combatre-les. El tema religiós i cultural no té per què ser cap motiu d’enfrontament i hauria de ser tractat a través del respecte, l’intercanvi, la lliure circulació d’idees i el diàleg interreligiós.

Pensar que el creixement demogràfic del Sud pot ser una font d’inestabilitat per a Europa és un símptoma de feblesa intel·lectual. L’augment de població representa una font d’esperança i de riquesa per als països empobrits. I l’augment de la immigració que es pot derivar d’una població jove desocupada s’ha d’afrontar a Europa des del vessant de buscar solucions mitjançant la cooperació, l'ajut al desenvolupament, un comerç més equitatiu i, finalment, regulant els fluxos migratoris, atès que els països de la UE tenen una baixa taxa de fecunditat i d’envelliment de la població autòctona i necessiten, per tant, incorporar mà d’obra jove. L'emigració no és un perill i, per descomptat, retallar els drets a les persones amb lleis d’estrangeria estatals o europees (Schengen), o confiant en l’enduriment de les polítiques de seguretat a través d’una nova policia europea, l’Europol, no es podrà impedir la introducció de immigrants que fugen de la pobresa. La pobresa i la seva conseqüència, la immigració, no poden ser titllades de perill al qual oposar forces de seguretat.

Quant a la lluita contra el narcotràfic, seria més útil eliminar els paradisos fiscals i sotmetre a control la banca, lloc o­n es refugia el diner procedent de les màfies que actuen a Europa i de la qual són els principals beneficiaris els propis banquers, i fer lleis no punitives del consum, que el regulin i alhora impedeixin el tràfic il·legal.

El risc evident que comporta la proliferació d’armament nuclear, químic o biològic, passa per arbitrar mesures de major control dins de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica (OIEA), agència de l’ONU. Però, també, per generar més confiança. I la millor manera de fer-ho és avançar a desactivar totes les armes d’aquest caràcter en mans de França i Gran Bretanya, però sobretot les d’Israel, que les posseeix i són el factor que impulsa els països del món àrab a aconseguir-les i que desestabilitzen l’Orient Mitjà i la regió mediterrània.

Finalment, respecte al risc derivat del possible terrorisme extern a Europa, la seva eliminació no sembla fàcil ni per la via militar ni per la policial, com s'ha pogut constatar a Irlanda del Nord, Còrsega o Euskadi. En canvi, es persisteix a actuar contra els efectes en lloc de buscar en les causes polítiques la forma d’eradicar-lo. No seria més raonable trobar solucions mitjançant la mediació i la negociació política per ajudar a desactivar els factors polítics que en són la causa? Tampoc fa falta ser massa despert d’idees per adonar-se que l’ocupació i les agressions a Palestina són el principal factor que anima els grups radicals integristes a la revenja contra Israel i els seus aliats occidentals. O que la guerra contra Iraq ha estat viscuda dins dels països araboislàmics com un atac contra el món musulmà. Per tant, és urgent acabar amb l’apartheid i ocupació de Palestina i permetre la creació d’un estat palestí, i a l’Iraq el mateix, la retirada de les forces d’ocupació i deixar que sigui el poble iraquià qui decideixi el seu futur.

4. L’Europa de les armes. Despesa militar, R+D, indústria, comerç d’armes i generació de noves armes

La despesa militar dels països membres de la Unió Europea, com demostren les xifres dels quadres adjunts, representa un 19,52% de la despesa total mundial, bastant per sobre de Rússia (1,45%) i Xina (3,97%), les altres dues grans potències. Respecte al R+D es dedica 15,08% del total a desenvolupament i investigació de noves armes; quant a les exportacions d’armes, també ocupa el segon lloc de rànquing mundial amb un 25,12% darrere d’Estats Units (40,76%). O sigui, la UE és avui la segona potència mundial militar molt per sobre de Rússia i Xina

 

Unió Europea

País	%Soldats/població 2001 (1)	Despesa militar 2001 (1)		Exportacions armes 1998-2002 (2)		% R+D militar/Total (3)
		% PIB	Total $ milions	Total $ milions	% Món
Alemanya	0,38	1,5	26.902	4.954	5,35	5,33
Àustria	0,43	0,8	1.471	174	0,19	0,03
Bèlgica	0,38	1,3	3.017	138	0,15	0,23
Dinamarca	0,40	1,6	2.409	27	0,03	0,58
Espanya	0,36	1,2	6.938	320	0,35	37,32
Finlàndia	0,62	1,2	1.432	48	0,05	2,94
Franca	0,46	2,5	32.909	8.312	8,98	24,25
Grècia	1,50	4,6	5.517	20	0,02	0,89
Irlanda	0,28	0,7	623	0,5	0,00	0,00
Itàlia	0,40	2,0	20.966	1.787	1,93	4,03
Luxemburg	0,21	0,8	145	0	0	s.d.
Països Baixos	0,32	1,6	6.257	1.520	1,64	1,87
Portugal	0,44	2,1	2.226	0	0	1,11
Regne Unit	0,36	2,5	34.714	4.811	5,20	30,34
Suècia	0,39	2,0	3.898	1.132	1,22	22,23

 

Potències Mundials

	%Soldats/població 2001 (1)	Despesa militar 2001 (1)		Exportacions armes 1998-2002 (2)		% R+D militar/total 2001(3)
		% PIB 2001	% Món 2002	Total $ mill.	% Món
Unió Europea	0,42	1,9	19,52	23.243	25,12	15,08
Estats Units	0,48	3,1	42,82	37.723	40,76	54,42
Rússia	0,68	3,8	1,45	20.741	22,41	s.d.
Xina	0,18	2,3	3,97	1.561	1,69	s.d.
Total Mundial	0,33 (4)	3,5 (1)	100	92.544	100	s.d.

1. The Military Balance 2002-2003. The International Institute for Strategic Studies
2. Sipri yearbook 2003 OCDE Science, Industry and Technology Scoreboard 2003
3. Dades del Banco Mundial
4. s.d. Sense dades

 

    Total despesa militar mundial segons Military Balance 2003 és de 835.242 milions $

Sobre la despesa militar, cal aclarir un detall important: les dades que recullen els anuaris sempre són parcials, atès que corresponen a les facilitades pels estats o per centres oficials i són, en molts casos, inferiors a la realitat. En el cas d’Espanya, que és el que millor coneixem, mentre l’estadística assenyala que la despesa va ser de l‘1,2% del PIB, considerant altres despeses militars repartides per altres ministeris, l’any 2001 l’Estat espanyol va gastar el 2,04% del PIB, cosa que es tradueix en 6.000 milions d’euros més. Això cal fer-ho extensiu a les exportacions d’armes, ja que no sempre les estadístiques reflecteixen la realitat atès el secretisme que envolta la venda d’armes en molts països.

Per altra banda, la UE ha començat a desenvolupar tot un seguit de programes de fabricació d’armament conjunt com l’avió de combat europeu Eurofighter, un avió de transport de tropes amb capacitat per a 500 soldats, el A400-M, conegut com l’Airbus militar; l’helicòpter Tigre, nous models de submarins i de míssils. Aquestes noves armes necessiten tenir al darrere un fort impuls en R+D i, si ens fixem en el seu conjunt, els països de la UE dediquen un 15,08% del total de R+D a la recerca de nous enginys militars. De Rússia i Xina no hi ha informació, però atesos els inferiors recursos destinats als aspectes militars, segur que la UE ocupa el segon lloc darrere d’EUA. És significatiu el cas d’Espanya, que ocupa el primer lloc, amb un 37,32%, dels països europeus en despesa en R+D militar, fins i tot davant de Gran Bretanya i França, els dos països amb possessió d’armes nuclears, però en canvi se situa a la cua del rànquing europeu dels recursos destinats a R+D global, per sota del 1%.

Aquestes noves armes tenen al darrere una potent indústria militar europea, BAE Systems, Rolls-Royce, GKN (GB); Dassault, Thales, Thomson, DCN (França); Rheinmentall, Mercedes Benz (Alemanya); Finmeccanica, Alenia, Fiat (Itàlia); SAAB (Suècia); Indra, Santa Bàrbara, Izar (Espanya). Indústria de la participació de la qual, en els últims anys, seguint la tònica lligada a la globalització capitalista, els estats europeus s’han anat desprenent en el sector militar. A Espanya s’ha privatitzat CASA, Santa Bàrbara, INDRA; a França, Thomson i Aerospatiale; a Itàlia, Finmeccanica; a Suècia, Celsius. I també, dins aquest procés de globalització, s’han anat configurant grans concentracions industrials europees. Així, s’han creat per a la fabricació conjunta d’armaments EADS (aeronàutica), Eurocopter i Agusta (helicòpters), MBDA (míssils), SOSTA (telecomunicacions). I, fins i tot, per coordinar i homologar tot això, una Agència Europea d’Armament. Aquests consorcis i indústries exerceixen una gran pressió sobre els estats i la Comissió Europea per protegir la producció i perquè la UE esdevingui el que desitgen els seus interessos, una superpotència militar que competeixi amb EUA en el mercat mundial d’armes. Competència amb EUA en el terreny militar que pot comportar una cursa d’armaments o, el que és pitjor, competir amb EUA en el control o dominació del planeta.

5. La política de seguretat i defensa en la Constitució Europea

El Consell de Ministres de la Unió Europea reunit a Salònica el passat 20 de juny del 2003 va aprovar l’esborrany de la Constitució Europea que, entre d’altres qüestions, aborda els aspectes de la pau i la seguretat a Europa.

El text del projecte de Constitució, en referir-se a la política exterior i de seguretat, diu que dependrà de les decisions del Consell Europeu i del Consell de Ministres. És a dir, com ja passava anteriorment, s'escaparà del control democràtic del Parlament Europeu i també dels parlaments dels estats respectius. En definitiva, el Parlament Europeu restarà amb un paper consultiu i subaltern de les decisions del Consell de Ministres de la UE.

Les coses empitjoren en l'apartat de les Disposicions sobre l'execució de la política exterior i de seguretat comuna, o­n s'afirma, en l'article 39,5, que la UE haurà de defensar els seus interessos i valors en l'àmbit internacional; en l’article 40,1 que podrà recórrer als mitjans militars per garantir la pau, la prevenció de conflictes i la seguretat internacional; en l'article 40,7 es considera la defensa mútua en cas d’atac a un dels seus membres, estipulant que la resta de països membres hauran de prestar tot tipus d'ajuda, inclosa la militar; afegint que les accions es faran respectant les obligacions amb l’OTAN i, en conseqüència, coordinant-se en el si d'aquest organisme. Res de nou respecte al passat, és a dir, es continuarà amb la dependència de l’OTAN i per derivació dels Estats Units.

Una altra clàusula, l’article 42, estableix que davant un atac terrorista la UE mobilitzarà tots els seus instruments, inclosos els militars, per prevenir-lo, i afegeix en el 210,1 que la lluita contra el terrorisme pot dur-se a terme donant suport a tercers països per combatre-ho en el seu territori. En definitiva, no molt diferent, sense esmentar-ho, als "atacs preventius" de la doctrina Bush, ja que preveu exportar intervencions militars allà o­n faci falta per prevenir atacs.

Per acabar-ho d’arrodonir, l'article 40,3 esmenta la creació d'una Agència Europea d'Armament, Investigació i Capacitats Militars. Agència que ja existia, però ara amb rang constitucional. Per descomptat, un despropòsit. Mai podíem imaginar que una Constitució, en el seu articulat, recollís qüestions de tant detall com l'exposada. Evidentment no es tracta d'una qüestió formal, sinó d’una mesura de profund contingut, ja que assenyala la intenció de continuar armant Europa, però ara obligant els 15 membres i aviat els 25 de manera coordinada.

En definitiva i com a resum, l’Europa que s’ha anat construint des de 1992 a Maastrich fins a la Constitució Europea que es prepara projecten una preocupant Unió Europea a escala mundial, ja que es pretén convertir-la en una superpotencia que, si ja ho era en el terreny econòmic i financer, ara es busca aconseguir-ho en el terreny militar i es pretén consagrar tot això a través d’una Constitució.

6. Alternatives per una política de seguretat i defensa no basada en les armes

6.1. Seguretat humana

Si bé és cert que cap poble se sentirà autènticament segur fins que no desaparegui la possibilitat que esclatin conflictes armats interns o atacs externs, també ho és que la seguretat s’ha de concebre assumint altres dimensions que no siguin únicament en termes militars. Ningú es pot sentir segur mentre no es garanteixi la cobertura de les seves necessitats bàsiques de supervivència d'acord amb el seu medi social. Llavors, cal convenir que la seguretat, si més no, hauria d'abastar aspectes que afecten l'economia (desenvolupament), ecologia (qualitat mediambiental), política (justícia social, llibertat d'expressió), cultura (respecte a la diferència). Aleshores, no podrà parlar-se de seguretat a Europa si arreu del món persisteix la fam, la pobresa, l’atur, el desarrelament i la degradació ambiental. Ni serà concebible la seguretat, sense el dret a una educació, sanitat, habitatge digne o el de la lliure expressió d’idees.

La millor política de seguretat és la que fa la guerra impossible. Aquella que ofereix garanties als estats que una agressió exterior militar no és possible. En conseqüència, ni les armes, ni els exèrcits contribueixen a la seguretat de les regions, ans al contrari, accentuen la rivalitat i el militarisme entre països a través de curses d’armament regionals, i faciliten la possibilitat de conflictes. I més si tenen un caràcter ofensiu, com són l’OTAN o aquest Euroexèrcit que es prepara dins de la UE. Algú es pot imaginar aquestes forces militars patrullant pels nostres mars i fronteres, fent maniobres militars enfront de les costes dels països veïns com un símptoma de pau i seguretat? No és així com es construeix la seguretat entre els pobles, sinó donant al concepte de seguretat un nou contingut, el de "seguretat compartida". La pau es construeix de manera recíproca entre les parts, sense amenaces militars i sobre la base de polítiques de desarmament, de diàleg, de cooperació i de coneixement intercultural. Això vol dir desmilitaritzar el concepte de seguretat donant-li una concepció civil, per tant, alliberar recursos del sector militar per traspassar-los al sector civil que, de ben segur, donaran més seguretat a les poblacions. Seguretat compartida que busca en la negociació i en la diplomàcia preventiva la solució pacífica dels conflictes. Que busca resoldre les diferències entre els pobles per mitjà de conferències de seguretat regional, deixant en mans d’organismes polítics multilaterals l’abordatge dels conflictes per buscar solucions pacífiques per mitjà del compromís i des d'una òptica política.

La vigilància i defensa dels drets humans ha de ser l’objectiu principal dels estats i organismes multilaterals, atès que les causes principals dels conflictes i les guerres actuals rauen en la violació dels drets humans. En aquest sentit, s’ha de treballar per universalitzar els drets humans, no pot tolerar-se la divisió artificial que, avui, els estats practiquen entre drets econòmics, socials i culturals per una banda i els drets polítics per l’altra.

6.2. Reforma de les Nacions Unides i els organismes multilaterals

S’ha de reclamar una reforma profunda de les Nacions Unides, en especial del funcionament i composició del Consell de Seguretat, posant especial èmfasi en la implementació universal del dret internacional i l’enfortiment del Tribunal Penal Internacional.

Nacions Unides ha de disposar de l’única força de seguretat multilateral per preservar la seguretat i la pau. Cossos especialment formats per a la mediació, la interposició i la pacificació dels conflictes.

S’ha de revitalitzar l'Organització de Seguretat i Cooperació Europea com a òrgan multilateral europeu per prevenir i mediar en els conflictes interns d’Europa i de les repúbliques de la desapareguda Unió Soviètica.

La UE ha de treballar en la perspectiva de preparar una Conferència Mediterrània de Pau en la qual tots els països de les ribes abordin els aspectes següents:

1) Aprovació de plans de desarmament que condueixin a acords per la desaparició total de l'armament nuclear, químic i biològic de la regió, i que facilitin una reducció de l'armament convencional i dels exèrcits.

2) Aprovació d'un protocol de pau, o­n els països es comprometin a solucionar els seus conflictes mitjançant el diàleg i el consens polític i s'abandoni tota possibilitat d'utilitzar la força militar per aconseguir objectius polítics.

3) Creació d’un organisme multilateral estable de la regió Mediterrània amb presència de tots els governs, per tal de prevenir, debatre i solucionar els conflictes existents, que vigili per la pau, la seguretat i el desenvolupament sostenible i integral de la regió.

6.3. Desarmament i enfortiment dels mecanismes de prevenció i resolució de conflictes

La UE ha de renunciar a intervenir militarment fora de les seves fronteres, deixant en mans de Nacions Unides el manteniment de la pau i la pacificació dels conflictes mundials.

Això permetria la reducció dels sobredimensionats exèrcits estatals, que restarien solament per a qüestions internes. També permetria un progressiu desarmament d’armes convencionals, però, sobretot, afavoriria la desaparició dels blocs militars, el desmantellament de les bases americanes en sòl europeu i de les armes nuclears en possessió de Gran Bretanya i França, a més de fer innecessària la creació d’un exèrcit europeu.

El desarmament proposat permetria als països membres de la UE la reducció dels seus pressuposts de defensa fins que no sobrepassin l'1% del PIB i destinar els recursos alliberats de les despeses militars al desenvolupament humà de les regions més deprimides.

Alhora s’hauria de crear un Centre de Prevenció i Resolució de Conflictes de la UE que abordés els conflictes des de la perspectiva de la diplomàcia preventiva, l’alerta temprana, la cooperació, la negociació política i el consens. Que analitzés les causes de la violència i el terrorisme per formular una estratègia conjunta, que no passés per lluitar contra un país, una nació, una cultura o una religió. En definitiva, que actués sobre les causes i no sobre els efectes.

Així mateix la UE hauria de promoure la creació de centres d’estudis i d’investigació per la pau.

La UE ha de promoure la paritat entre dona i home en la política. Especialment en les àrees de política exterior i de defensa, per considerar que les dones aporten sensibilitats diferents a les masculines i poden generar noves esperances positives en la resolució dels conflictes i en les polítiques de seguretat.

S’ha de reconèixer el dret d'objecció de consciència al servei militar dins els exèrcits en tota la UE, sense repressió contra el seu exercici, ni imposició d'un servei civil substitutori per part de l'Estat.

6.4. Control i limitació del comerç d‘armes

S’ha d’acabar d’una vegada per totes amb el secretisme que envolta la producció i el comerç d’armes. Les exportacions o compres d’armament han de requerir l'aprovació dels parlaments dels estats de la UE. I els estats de la UE han d’estar obligats a informar de les seves compres i vendes d'armes al Parlament Europeu per tal que es compleixi el Codi de Conducta sobre exportacions d’armes vigent.

S’ha de prohibir l'exportació de material, personal i formació a aquells països que no respectin els drets humans o quan la situació política interna del país ho desaconselli. També, prohibir l'exportació d'armes als països que tenen despeses militars superiors al 4% del PIB o que no hagin signat els principals convenis de desarmament.

6.5. Educació per la pau i diàleg intercultural

S’ha de fomentar l’educació per a la pau, la no-violència i la mediació en els conflictes, i s’han de desenvolupar pràctiques d’intervenció que vagin mes enllà de l'ajuda humanitària entre la població, així com formes d'intervenció i interposició civil no violenta en les crisis i d’ajut a les víctimes.

També desenvolupar l'empatia i el coneixement d’altres cultures. Educar per i per al conflicte des de la diversitat, no des de la totalitat. En els conflictes, educar a reconèixer les causes i separar les persones dels problemes.

Desenvolupar i donar suport actiu als diferents moviments no violents, de desobediència civil i d’objecció a la preparació de la guerra.

* * * *

En definitiva, aspirem a construir una Europa desmilitaritzada, sense blocs militars, sense producció ni comerç d'armes i solidària amb tots els pobles del món. Per aconseguir-ho, hem d’insistir, un cop més, que s’ha d’actuar sobre les causes que generen els conflictes, no sobre els efectes. Per aquest motiu, pensem que si Europa aspira a un ordre mundial basat en la pau i la justícia, aquest no pot construir-se convertint Europa en una potència militar.