Observatorio sobre desarme, comercio de armas, conflictos armados y cultura de paz
joomla templates top joomla templates template joomla

L’OTAN, una amenaça global

Escrito por Tomàs Gisbert el . Publicado en Seguretat i defensa

Publicado en Directa (no disponible en castellano)

L’OTAN ha viscut en els darrers vint anys un canvi molt important que l’ha portat de ser un instrument de la guerra freda, amb un paper formalment defensiu i amb uns límits d’actuació causals i geogràfics molt específics, a ser una organització ofensiva, amb capacitat per desplegar les seves forces arreu del món, que ha ampliat el seu radi d’acció de manera il·limitada.

Aquest canvi es va fer per la porta del darrera, d’esquenes a l’opinió pública i sense que els estats membres, entre ells l’Estat espanyol, ratifiquessin en els seus Parlaments les importants obligacions que d’això se’n derivaven. L’anterior Concepte Estratègic de l’OTAN aprovat a Washington el 1999 pels caps d’Estat va plasmar per escrit aquesta nova orientació. Ara, la cimera de Lisboa de novembre passat ha actualitzat el Concepte Estratègic però sense que això suposi cap canvi substancial respecte l’anterior.

La pròpia OTAN reconeix que el risc d’una amenaça convencional contra el territori de l’OTAN és baixa però, d’acord amb el seu nou paper global, veu “amenaces” per tot el món, tot convertint-lo d’aquesta manera en l’escenari de la seguretat euro-atlàntica, i consolidant així una OTAN global, capaç d’actuar a tot el món, lluny de les fronteres d’una imprecisa zona euro-atlàntica.

Totes les amenaces venen del “Sud”, però en cap moment es qüestionen les amenaces que el nostre món els representa, resultat d’un procés de globalització impulsat pel món occidental que avui es lamenta per la manca de seguretat. Així, es centren les amenaces en la proliferació d’armaments moderns, entre ells la de míssils balístics i les armes de destrucció massiva; el terrorisme, i molt en especial el que afecta a zones d’importància estratègica per l’Aliança; la inestabilitat més enllà de les fronteres de l’OTAN; i cal destacar la defensa de les rutes de trànsit del comerç internacional, de les que depenen el flux energètic i de matèries primeres cap al Primer Món.

Front a aquestes amenaces l’OTAN continua esperonant una maquinaria militar aclaparadora. L’OTAN no ha renunciat a les armes nuclears, ni tant sols a eliminar-les del sol europeu, i es continua definint com a una aliança nuclear. Planifica les seves forces convencionals per poder actuar lluny de les seves fronteres. Esperona a tots els aliats a mantenir la despesa militar i es permet el luxe d’advertir que cap país membre subscrigui cap acord de control d’armaments o de desarmament sense consultar-ho prèviament. L’OTAN ha rescatat el pla Bush de crear un escut antimíssils que torni invulnerable el territori de l’Aliança atlàntica, la qual cosa pot permetre la impunitat absoluta per llançar atacs contra països que no respectin l’ordre imperial. Això si, després de la demostració de força a la guerra amb Georgia el 2008, Obama busca que Rússia participi en la seva creació, convençut de amb la seva oposició que no es pot tirar endavant, oposició que conduiria directament a la fabricació de milers i milers de míssils que poguessin superar l’escut saturant-lo i a una nova cursa nuclear. Però no obstant aquest gest la cimera no ha renunciat a l’altre factor de controvèrsia amb Rússia que és l’ampliació de l’OTAN cap els Balcans i cap l’Est i continua promulgant una política de portes obertes a nous socis.

El nou concepte estratègic ha incorporat les noves doctrines militars formulades arran dels fracassos a Irak i Afganistan, que pretenen agregar a l’esforç bèl·lic totes les capacitats polítiques, civils i militars, el que inclou l’anomenat ajut humanitari i l’activitat de les ONGs, militaritzant de fet les polítiques de cooperació i posant l’acció de la societat civil al seu servei. També anomena com a “civils” les empreses militars privades i les inclou en la seva estratègia de l’esforç “total” per a la guerra.

Però ens equivocaríem si veiéssim l’OTAN només com una organització militar, cal veure-la més com un tancat en el que Estats Units integra els seus socis al temps que els impedeix que actuïn de manera que puguin soscavar la seva hegemonia mundial basada en una supremacia militar indiscutible. L’OTAN ha permès que els EUA intervinguessin decisivament en tota l’arquitectura de la remodelació d’Europa després de la guerra freda. Els ha permès, també, evitar l’emergència de poders hegemònics alternatius, així ha impedit la constitució d’una defensa europea autònoma que els pogués fer ombra o competència, mantenint una relació desequilibrada en què la defensa europea no és més que un apèndix de l’organisme atlàntic. Ha frenat la consolidació de sistemes de seguretat col·lectiva, com les Nacions Unides o l’OSCE, que poguessin escapar al control nord-americà o que poguessin establir unes relacions més democràtiques entre països. I ha esperonat el rearmament tot ampliant i assegurant un mercat d’exportació d’armes en què la indústria nord-americana té la posició dominant.

Cal ser conscients que una aliança militar que agrupa el 13% de la població mundial però que absorbeix més del 65% de la despesa militar mundial té més a veure amb el repartiment desigual dels recursos i la riquesa que no amb un món en pau per a tothom.

Colabora con:

sipri

Es miembro de:

aipazenaatipbwar-resisters
lafedecmciansaican
killer-robots inewgcoms

Centre d'Estudis per la Pau JM Delàs

Dirección: Carrer Erasme de Janer, 8 (Entresol - despatx 9)
08001 Barcelona SPAIN
Tel: +(34) 93 441 19 47
Email: info@centredelas.org