|
|||||||||
|
Pau Global és una revista electrònica distribuïda gratuïtament en català i castellà pel Centre d’Estudis per la Pau J.M.Delàs de JUSTÍCIA I PAU. Són reculls d’articles que creiem poden ser del vostre interès. |
||||||||
|
|||||||||
|
|
Pau Global es una revista electrónica distribuida gratuitamente en catalán y en castellano por el Centre d’Estudis per la Pau J.M.Delàs de JUSTÍCIA I PAU. Se trata de artículos que pensamos pueden ser de su interés.
|
||||||||
|
|||||||||
|
Para subscribirse o darse de baja envie la petición a Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. indicando en el asunto: SUBSCRIPCIÓN A PAU GLOBAL Pedimos que nos hagan llegar sugerencias y opiniones; así mismo, solicitamos que hagan circular esta información. Los artículos publicados son la opinión de sus autores y no representan, si no se especifica lo contrario, la opinión del Centre Delàs. Les ofrecemos la versión en catalán y en castellano. Centre d'Estudis per a la Pau J.M.Delàs - Justícia i Pau |
|||||||||
|
|
|||||||||
|
El debat sobre l'exèrcit espanyol a l'Afganistan
En l'últim Materials de Treball (núm. 28) vam evidenciar que els arguments que presentaven els diferents portaveus per justificar la seva posició pel que fa a l'Afganistan eren contradictoris, ja que abastaven des de raonaments humanitaris fins a altres d'interès nacional, passant per temes relacionats amb la droga, la situació de les dones afganeses o el terrorisme. Aquesta realitat va arribar a la seva màxima expressió al debat del Congrés, que va seguir el de la Comissió de Defensa, fet dos dies abans. Els diferents grups parlamentaris van tornar a argumentar diferents motius pels quals donaven suport o rebutjaven el nou enviament de tropes. Mil i un raonaments que, no obstant això, no estaven ni estan inclosos en el mandat de la Força Internacional d'Assistència per a la Seguretat a l'Afganistan (ISAF), en la qual participa Espanya. Una vegada més, volem recordar que aquest mandat consisteix a garantir un entorn segur, controlar l'aeroport de Kabul i les comunicacions aèries, i millorar les capacitats de la policia i l'exèrcit (així ho recull fins i tot la mateixa web de l'OTAN). Els parlamentaris es van afartar de reivindicar la legalitat de les funcions de l'exèrcit espanyol a Afganistan. Al contrari d'allò que va reiterar textualment una vegada i una altra el delegat del Govern,[1] insistim que la ISAF no és una missió de Nacions Unides. És una operació de l'OTAN, autoritzada per l'ONU, però no portada a terme mitjançant la fórmula de cascs blaus. Des del punt de vista del dret internacional, la presència de la ISAF és legal, ja que està expressament autoritzada pel Consell de Seguretat, però les seves actuacions també han de ser-ho. La ISAF només està autoritzada a implementar determinades funcions, i no té carta blanca per fer el que vulgui. La legitimitat de la ISAF se sustenta en el fet de complir escrupolosament les resolucions del Consell de Seguretat de l'ONU. Aquestes resolucions, recordem-ho, no esmenten (ni per tant autoritzen) la lluita contra el narcotràfic o el terrorisme, la implementació física de tasques humanitàries o l'"interès nacional" que pugui tenir Espanya a l'Afganistan. La confusió és general, i l'absència de debat crític i plural propicia la instrumentació demagògica per part de determinades posicions polítiques. Tot això s'està desenvolupant amb la connivència i el seguidisme dels mitjans de comunicació de masses, que reprodueixen les posicions oficials amb aparent amnèsia sobre els orígens del conflicte: la represàlia dels EUA pels atacs terroristes rebuts l'11 de setembre de 2001. Les intervencions parlamentàries no van incloure el que calia debatre, la pertinència que l'exèrcit espanyol faci tasques humanitàries.[2] Sí que es va parlar, no obstant això, de les intencions de fusionar les dues operacions militars presents a Afganistan: la ISAF i l'operació Llibertat Duradora, de lluita contra el terrorisme, que continua operant a Afganistan amb absoluta impunitat i il·legalitat.[3] Van ser diversos els partits que es van oposar que aquesta fusió es dugués finalment a terme, i el representant socialista va intentar calmar els ànims afirmant que aquestes dues operacions militars estan separades perquè així es va votar el passat 8 de desembre i perquè així ho han volgut governs com l'espanyol, entre d'altres.[4] Aquestes declaracions contradiuen les de l'anterior ministre de defensa, José Bono, de febrer de 2006. També contradiuen la realitat: les dues operacions militars duen molt de temps col·laborant; els Equips de Reconstrucció Provincial (PRT) de la ISAF són usats com a centres de col·lecta d'informació per l'operació Llibertat Duradora; ja s'ha anunciat el "traspàs" (així es denomina oficialment) de 3.000 soldats dels EUA del sud i est d'Afganistan i el seu reemplaçament per 6.000 tropes de l'OTAN (fins i tot es tractarà dels mateixos soldats, britànics i canadencs, que canviaran oficialment de barret sense gairebé variar l'essència de les seves actuacions);[5] i tant en la teoria com en la pràctica, tot indica que les dues operacions estaran aviat breu integrades en una única caserna general i obeiran a un mateix comandament suprem, un tinent general nord-americà.[6] Oficialment, les dues operacions continuen separades. Però això no hi ha qui s'ho cregui.
[1] Transcripció del debat del Congrés dels Diputats. Diari de Sessions, núm. 175, 11 de maig de 2006. Pàg. 8789-8790.
Centre Delàs |
|||||||||
|
|
|||||||||
|
Entre la defunció de la Guerra Freda i el naixement de la Guerra global contra el terrorisme, la desorientació geoestratègica mundial va convertir l'acció humanitària en una estrella de les relacions internacionals. Durant la dècada dels 90, l'ONU i els estats dominants van inventar la "diplomàcia humanitària" i la van transformar en una peça clau de la seva política exterior. Unes vegades va servir per emmascarar la passivitat oficial, com va succeir el 1994 amb el genocidi de Rwanda que va acabar amb la vida de 800.000 persones. Altres vegades va ser la coartada que va legitimar la violència militar, cas de la 'guerra humanitària' que l'OTAN va dur a terme a Kosovo el 1999. Durant aquells anys, molts advertírem sobre els riscos de la manipulació, hipòcrita i interessada, dels principis humanitaris per part d'uns governs i exèrcits que eludien les seves responsabilitats disfressant-se d'ONG. L'Operació Llibertat Duradora, liderada pels EUA en territori afganès, va posar altra vegada en evidència els perills congènits del matrimoni militar-humanitari, tant per a les organitzacions d'ajuda com per a la població civil. L'escàndol va arribar en forma de llançaments de bombes acompanyades de racions de menjar, servides amb violacions sistemàtiques del dret internacional més elemental: tancament de fronteres; destrucció de mesquites, hospitals, barris civils, oficines d'organismes estrangers i magatzems d'ajuda; minat indiscriminat; detencions il·legals; matances de combatents desarmats... Però Colin Powell aviat va deixar clar que els temps havien canviat i que la lluita contra el terror acabada d'estrenar justificava tots els mitjans. En el nou món del secretari d'Estat nord-americà, el terrorisme també amenaça les ONG perquè són organitzacions que "amb la seva entrega i sacrifici defensen les fronteres de la llibertat". Per a la Casa Blanca les ONG constitueixen una font essencial d'informació i intel·ligència, "són forces multiplicadores i part essencial de l'equip de combat USA". Així, doncs, s'han acabat els exèrcits humanitaris, el culte als drets humans i els escrúpols legals tan característics de final del segle XX. Els soldats tornen a ser soldats i els desorbitats pressupostos de defensa són més necessaris que mai. El dret de la guerra recollit en els Convenis de Ginebra s'ha transformat en un codi obsolet, un reglament que pot ser transgredit sense miraments perquè no està adaptat als conflictes d'enemics difusos que ara ens aguaiten. En el planeta Bush, les ONG no són més que un accessori militar útil a la victòria final. Dotze mesos després de la desaparició del règim talibà, la coalició internacional desplegada a l'Afganistan controla els principals punts d'entrada d'ajuda humanitària al país. Els estrategues del Pentàgon manipulen la distribució de l'assistència i dirigeixen els moviments dels membres de les organitzacions garantint la seguretat només on els interessa. Avui, avions de combat fan saltar pels aires el centenar de convidats a una boda. Demà, el cos d'enginyers sapadors perfora pous d'aigua i repara canals de reg per pal·liar els efectes de la sequera a les comunitats rurals. De matinada, un equip de les forces especials posa de potes enlaire un poblat a la recerca de suposats membres d'Al-Qaeda. A la tarda, una clínica mòbil militar ofereix atenció sanitària i medicaments gratuïts als soferts afganesos. A Kabul, soldats uniformats reparteixen farina i flassades des de vehicles de camuflatge. A Kandahar, soldats de civil sense armes visibles viatgen en cotxes blancs i expliquen als desplaçats que formen part d'una operació solidària que persegueix facilitar el treball de les ONG. A Mazar-i-Sharif, agents de la CIA ofereixen ajuda humanitària durant els interrogatoris a canvi de col·laboració. Aquesta perversa impostura humanitària confon els civils i els combatents afganesos posant en perill les vides dels cooperants i l'accés a les víctimes. La tradicional relació de confiança entre la població local i les ONG, construïda al llarg de molts anys de treball en el país, s'està enfonsant. En arribar a un poblet, els vilatans reben amb recel els humanitaris, es pregunten si no seran militars nord-americans en missió secreta. Temen que després del pa vinguin les bombes i diverses vegades han rebutjat l'assistència oferta i demanat als representants de les organitzacions que abandonin la zona. Els assaltants de camins, cada vegada més nombrosos, i els guerrillers de faccions oposades al nou règim de Kabul disparen primer i pregunten després, no sigui que el cotxe amb logotip d'ONG a la porta estigui ple de soldats amb texans armats fins a les dents. Al diluir la línia que separa l'agenda humanitària de la militar i instrumentalitzar l'ajuda per arribar a objectius polítics, les accions de la coalició internacional dificulten la recuperació d'Afganistan i amenacen la vida de milions de persones que depenen de l'assistència externa per sobreviure. Quan els exèrcits maten amb una mà i fan tasques humanitàries amb l'altra, l'ajuda passa a ser un element més de la lògica bèl·lica i l'acte humanitari és considerat un acte de guerra per les parts enfrontades. Això posa els cooperants i les ONG en el punt de mira en ser percebuts com un 'objectiu militar legítim' i limita la seva capacitat d'actuació en detriment dels civils innocents. La veritable acció humanitària independent, neutral i imparcial, motivada tan sols per les necessitats de la població, va camí de convertir-se en una víctima més de l'11-S.
Jordi Raich, Novembre 2002
|
|||||||||
|
|
|||||||||
|
Soldats en el Líban? Em pregunten sovint en els últims dies si, davant la tragèdia que acorrala el Líban, també estic en contra del desplegament d'una força d'interposició en el sud d'aquest atribolat país. No és aquesta -em diuen- una situació inequívoca en la qual cal donar suport sense fissures a un desplegament d'aquesta mena? Em permetrà el lector que per una vegada l'alliberi de qualsevol consideració aprofundida sobre l'intervencionisme autodenominat humanitari, àdhuc a costa de reconèixer que algunes situacions extremes conviden a fer els ulls grossos davant les parts fosques d'aquest intervencionisme. Em temo, no obstant això, que el del Líban obliga a discórrer per un altre camí i a afirmar amb energia que la pregunta que es formula és tramposa. Les polítiques criminals d'Israel I és que en aquest cas de cap manera es pot parlar d'una conducta inesperada assumida per un agent de sempre moderat. El registre d'Israel és inapel·lable, i no vaig massa enrere, de la mà de més de 700 nens i adolescents palestins morts en els tres últims lustres, de la pràctica quotidiana de la tortura, del càstig constant infligit als civils i d'orgulloses violacions de la legalitat internacional. Són aquests fets, per cert, i no un fanatisme irreductible, els que expliquen el creixement d'Hizbulá i d'Hamás. No ens enganyem: si Israel fa el que fa és perquè els seus dirigents són plenament conscients que ningú amb pes -els EUA, la Unió Europea-- els va parar els peus. Els successius governs espanyols, sense anar més lluny, han mantingut incòlumes les relacions diplomàtiques, han respectat la infinitat de privilegis comercials amb què la UE obsequia Israel, no han fet fàstics a la venda d'armes a aquest país i han emparat el desenvolupament de maniobres militars conjuntes. En aquestes condicions, que el president José Luis Rodríguez Zapatero sigui retratat com un furibund enemic de les polítiques d'Olmert no deixa de ser una trista exageració. El cercle viciós de la UE Algú dirà, carregat de raó, que totes aquestes misèries ho són, en realitat, de la pròpia Unió Europea, immersa en un cercle viciós en el qual es donen cita una interpretació deformada dels deures de solidaritat i reparació que es deriven de l'Holocaust, la sempiterna submissió a Estats Units, l'eco del discurs neoconservador sobre el terrorisme i, és clar, i encara que sovint s'oblidi, interessos propis ben palpables. La UE es troba entrampada, per afegiment, en un lamentable atzucac: el legítim designi de perfilar una diplomàcia comuna es materialitza avui en la cridanera anul·lació de les polítiques pròpies dels estats membres. Mentre uns s'escuden en els altres per justificar per què no trenquen un plat, tampoc emergeix l'enyorada diplomàcia conjunta, tret que entenguem aquesta diplomàcia com el silenci més còmplice. Els que bombardegem som nosaltres Com acostuma a passar en aquests casos, un pot apuntar-se a dues tesis que, diametralment diferents, recullen parts contrastades de la realitat. Israel és, d'una banda, la punta de llança de molts interessos occidentals, fins a l'extrem que sembla legítim afirmar que els qui bombardegem som, d'alguna manera, nosaltres, de la mateixa manera que som nosaltres els qui, amb una hipocresia inacceptable, ens afanyem a desplegar contingents pacificadors. Però, i de l'altre costat del mirall, la violència sense límit que els governants israelians professen no fa sinó acréixer el brou de cultiu de respostes desbocades que amenacen, naturalment, la pròpia UE. En aquest sentit, només pot indignar que la resolució aprovada pel consell de Seguretat, sota l'estricta tutela nord-americana, reclami l'alliberament immediat dels soldats israelians segrestats però no digui res, en canvi, del miler de morts, en la seva majoria civils, provocat pels bombardejos del Tsahal. Anem, amb tot, al que és més important: el que ha passat al Líban, i el que succeeix avui com ahir a Gaza i Cisjordània, no obeeix a les seqüeles arrasadores d'un tsunami que escapa --suposem que és així-- a la nostra responsabilitat i al nostre control. És l'efecte, conscientment buscat, d'una maquinària de terror dirigida per humans. Lukashenko i Olmert Fa unes setmanes assenyalava en aquestes pàgines que no encerto a entendre per què la UE ha prohibit l'entrada en el seu territori al president bielorruso Lukashenko -els pecats del qual passen per manipular eleccions i reprimir, arribat el cas amb ferotgia, l'oposició-, mentre els nostres governants segueixen acollint en palaus i aeroports aquest digne èmul de Bush fill, Olmert, sobre el qual pesen un miler de morts i la destrucció d'un país sencer. Quina ironia que en aquestes condicions em preguntin si no em sembla raonable el desplegament d'una força d'interposició en el Líban meridional.
Carlos Taibo és professor de ciències polítiques a la Universitat Autònoma de Madrid.
|
|||||||||
|
|
|||||||||
|
El debate sobre el ejército español en Afganistán El pasado 11 de mayo de 2006 tuvo lugar en el Congreso de los Diputados un debate sobre la pertinencia de enviar a Afganistán un nuevo contingente de 150 soldados españoles. Se materializaba así por primera vez la obligatoriedad de someter a aprobación cualquier tipo de intervención militar en el exterior, tal y como se recoge en el artículo 17.1 de la nueva Ley Orgánica de la Defensa Nacional, de 17 de noviembre de 2005. En el último Materiales de Trabajo (núm. 28) evidenciamos cómo los argumentos que presentaban distintos portavoces para justificar su posición con respecto a Afganistán eran contradictorios, pues abarcaban desde razonamientos humanitarios hasta otros de interés nacional, pasando por temas relacionados con la droga, la situación de las mujeres afganas o el terrorismo. Esta realidad alcanzó su máxima expresión en el debate del Congreso, que siguió al de la Comisión de Defensa, acontecido dos días antes. Los distintos grupos parlamentarios volvieron a argumentar diferentes motivos por los cuales apoyaban o rechazaban el nuevo envío de tropas. Mil y un razonamientos que, sin embargo, no estaban ni están incluidos en el mandato de la Fuerza Internacional de Asistencia para la Seguridad en Afganistán (ISAF), en la que participa España. Una vez más, queremos recordar que este mandato consiste en garantizar un entorno seguro, controlar el aeropuerto de Kabul y las comunicaciones aéreas, y mejorar las capacidades de la policía y el ejército (así lo recoge incluso la misma web de la OTAN). Los parlamentarios se hartaron de reivindicar la legalidad de las funciones del ejército español en Afganistán. Al contrario de lo reiterado textualmente una y otra vez por el delegado del Gobierno,[1] insistimos en que la ISAF no es una misión de Naciones Unidas. Es una operación de la OTAN, autorizada por la ONU, pero no llevada a cabo mediante la fórmula de cascos azules. Desde el punto de vista del derecho internacional, la presencia de la ISAF es legal, pues está expresamente autorizada por el Consejo de Seguridad, pero sus actuaciones también deben de estarlo. La ISAF sólo está autorizada a implementar determinadas funciones, y no tiene carta blanca para hacer lo que quiera. La legitimidad de la ISAF se sustenta en cumplir escrupulosamente las resoluciones del Consejo de Seguridad de la ONU. Estas resoluciones, recordémoslo, no mencionan (ni por tanto autorizan) la lucha contra el narcotráfico o el terrorismo, las implementación física de tareas humanitarias, o el "interés nacional" que pueda tener España en Afganistán. La confusión es general, y la ausencia de debate crítico y plural propicia la instrumentación demagógica por parte de determinadas posiciones políticas. Todo ello se está desarrollando con la connivencia y el seguidismo de los medios de comunicación de masas, que reproducen las posiciones oficiales con aparente amnesia sobre los orígenes del conflicto: la represalia de EE.UU. por los ataques terroristas recibidos el 11 de septiembre de 2001. Las intervenciones parlamentarias no incluyeron el debate que se necesitaba, sobre la pertinencia de que el ejército español desempeñe tareas humanitarias.[2] Sí se hablo, sin embargo, de las intenciones de fusionar las dos operaciones militares presentes en Afganistán: la ISAF y la operación Libertad Duradera, de lucha contra el terrorismo, que continúa operando en Afganistán con absoluta impunidad e ilegalidad.[3] Fueron varios los partidos que se opusieron a que esta fusión se llevara finalmente a cabo, y el representante socialista intentó calmar los ánimos afirmando que estas dos operaciones militares están separadas porque así se votó el pasado 8 de diciembre y porque así lo ha querido gobiernos como el español, entre otros.[4] Estas declaraciones contradicen las del anterior ministro de defensa, José Bono, de febrero de 2006. También contradicen la realidad: las dos operaciones militares llevan mucho tiempo colaborando; los Equipos de Reconstrucción Provincial (PRT) de la ISAF son usados como centros de colecta de información por la operación Libertad Duradera; ya se ha anunciado el "traspaso" (así se le denomina oficialmente) de 3.000 soldados de EE.UU. del sur y este de Afganistán y su reemplazo por 6.000 tropas de la OTAN (incluso se tratará de los mismos soldados, británicos y canadienses, que cambiarán oficialmente de sombrero sin variar apenas la esencia de sus actuaciones);[5] y tanto en la teoría como en la práctica, las dos operaciones estarán en breve integradas en un único cuartel general y obedecerán a un mismo mando supremo, un teniente general estadounidense.[6] Oficialmente, las dos operaciones continúan separadas. Pero eso no hay quien se lo crea.
[1] Trascripción del debate del Congreso de los Diputados. Diario de Sesiones, núm. 175, 11 de mayo de 2006, págs. 8789-8790.
Centre Delàs |
|||||||||
|
|
|||||||||
|
Entre la defunción de la Guerra fría y el nacimiento de la Guerra global contra el terrorismo, la desorientación geoestratégica mundial convirtió a la acción humanitaria en una estrella de las relaciones internacionales. En la década de los 90, la ONU y los Estados dominantes inventaron la "diplomacia humanitaria" y la transformaron en una pieza clave de su política exterior. Unas veces sirvió para enmascarar la pasividad oficial, como sucedió en 1994 con el genocidio de Ruanda que acabó con la vida de 800.000 personas. En otras ocasiones fue la coartada que legitimó la violencia militar, caso de la 'guerra humanitaria' que la OTAN llevó a cabo en Kosovo en 1999. Durante aquellos años, muchos advertimos sobre los riesgos de la manipulación, hipócrita e interesada, de los principios humanitarios por parte de unos gobiernos y ejércitos que eludían sus responsabilidades disfrazándose de ONG. La Operación Libertad Duradera, liderada por EEUU en territorio afgano, puso otra vez en evidencia los peligros congénitos del matrimonio militaro-humanitario, tanto para las organizaciones de ayuda como para la población civil. El escándalo llegó en forma de lanzamientos de bombas acompañadas de raciones de comida, servidas con violaciones sistemáticas del derecho internacional más elemental: cierre de fronteras; destrucción de mezquitas, hospitales, barrios civiles, oficinas de organismos extranjeros y almacenes de ayuda; minado indiscriminado; detenciones ilegales; masacres de combatientes desarmados... Pero Colin Powell pronto dejó claro que los tiempos habían cambiado y que la recién estrenada lucha contra el terror justificaba todos los medios. En el nuevo mundo del Secretario de Estado norteamericano, el terrorismo también amenaza a las ONG porque son organizaciones que "con su entrega y sacrificio defienden las fronteras de la libertad". Para la Casa Blanca las ONG constituyen una fuente esencial de información e inteligencia, "son fuerzas multiplicadoras y parte esencial del equipo de combate USA". Así pues, se acabaron los ejércitos humanitarios, el culto a los derechos humanos y los escrúpulos legales tan característicos de finales del siglo XX. Los soldados vuelven a ser soldados y los desorbitados presupuestos de defensa son más necesarios que nunca. El derecho de la guerra recogido en los Convenios de Ginebra se ha transformado Doce meses después de la desaparición del régimen talibán, la coalición internacional desplegada en Afganistán controla los principales puntos de entrada de ayuda humanitaria en el país. Los estrategas del Pentágono manipulan la distribución de la asistencia y dirigen los movimientos de los miembros de las organizaciones garantizando la seguridad sólo donde les interesa. Hoy, aviones de combate hacen saltar por los aires al centenar de invitados a una boda. Mañana, el cuerpo de ingenieros zapadores perfora pozos de agua y repara canales de riego para paliar los efectos de la sequía en las comunidades rurales. De madrugada, un equipo de las fuerzas especiales pone patas arriba un poblado en busca de supuestos miembros de Al Qaeda. Por la tarde, una clínica móvil militar ofrece atención sanitaria y medicamentos gratuitos a los sufridos afganos. En Kabul, soldados uniformados reparten harina y mantas desde vehículos de camuflaje. En Kandahar, soldados de civil sin armas visibles viajan en coches blancos y explican a los desplazados que forman parte de una operación solidaria que persigue facilitar el trabajo de las ONG. En Mazar-e-Sharif, agentes de la CIA ofrecen ayuda humanitaria durante los interrogatorios a cambio de colaboración. Esta perversa impostura humanitaria confunde a los civiles y a los combatientes afganos poniendo en peligro las vidas de los cooperantes y el acceso a las víctimas. La tradicional relación de confianza entre la población local y las ONG, construida a lo largo de muchos años de trabajo en el país, se está desmoronando. Al llegar a una aldea, los lugareños reciben con recelo a los humanitarios, se preguntan si no serán militares estadounidenses en misión secreta. Temen que después del pan vengan las bombas y en varias ocasiones han rechazado la asistencia ofrecida y pedido a los representantes de las organizaciones que abandonen la zona. Los asaltantes de caminos, cada vez más numerosos, y los guerrilleros de facciones opuestas al nuevo régimen de Kabul disparan primero y preguntan después, no vaya a ser que el coche con logotipo de ONG en la puerta esté repleto de soldados en tejanos armados hasta los dientes. Al diluir la línea que separa la agenda humanitaria de la militar e instrumentalizar la ayuda para alcanzar objetivos políticos, las acciones de la coalición internacional dificultan la recuperación de Afganistán y amenazan la vida de millones de personas que dependen de la asistencia externa para sobrevivir. Cuando los ejércitos matan con una mano y desempeñan tareas humanitarias con la otra, la ayuda pasa a ser un elemento más de la lógica bélica y el acto humanitario es considerado un acto de guerra por las partes enfrentadas. Ello pone a los cooperantes y a las ONG en el punto de mira al ser percibidos como 'objetivo militar legítimo' y limita su capacidad de actuación en detrimento de los civiles inocentes. La verdadera acción humanitaria independiente, neutral e imparcial, motivada tan sólo por las necesidades de la población, va camino de convertirse en una víctima más del 11-S.
Jordi Raich, 2002
|
|||||||||
|
|
|||||||||
|
¿Soldados en el Líbano? Me preguntan a menudo en los últimos días si, ante la tragedia que acosa al Líbano, también estoy en contra del despliegue de una fuerza de interposición en el sur de ese atribulado país. ¿No es ésta --se me espeta-- una situación inequívoca en la que hay que apoyar sin fisuras semejante despliegue? Me permitirá el lector que por una vez lo libere de cualquier sesuda consideración sobre el intervencionismo autodenominado humanitario, aun a costa de reconocer que algunas situaciones extremas invitan a hacer la vista gorda ante las dobleces que acompañan a aquél. Me temo, sin embargo, que lo del Líbano obliga a discurrir por otro camino y a aseverar con energía que la pregunta que se formula es tramposa donde las haya. Las políticas criminales de Israel Y es que en este caso en modo alguno cabe hablar de una conducta inesperada asumida por un agente de siempre moderado. El registro de Israel es inapelable, y no voy demasiado atrás, de la mano de más de 700 niños y adolescentes palestinos muertos en los tres últimos lustros, de la práctica cotidiana de la tortura, del castigo constante infligido a los civiles y de orgullosas violaciones de la legalidad internacional. Son estos hechos, por cierto, y no un fanatismo irreductible, los que explican el crecimiento de Hizbulá y de Hamás. No nos engañemos: si Israel hace lo que hace es porque sus dirigentes son plenamente conscientes de que nadie con peso --EE.UU., la Unión Europea-- les va a parar los pies. Los sucesivos gobiernos españoles, sin ir más lejos, han mantenido incólumes las relaciones diplomáticas, han respetado el sinfín de privilegios comerciales con que la UE obsequia a Israel, no le han hecho ascos a la venta de armas a este último y han amparado el desarrollo de maniobras militares conjuntas. En estas condiciones, que el presidente José Luis Rodríguez Zapatero sea retratado como un furibundo enemigo de las políticas de Olmert no deja de ser un triste desafuero. El círculo vicioso de la UE Alguien dirá, cargado de razón, que todas estas miserias lo son, en realidad, de la propia Unión Europea, inmersa en un círculo vicioso en el que se dan cita una torcida interpretación de los deberes de solidaridad y reparación que se derivan del Holocausto, la sempiterna sumisión a Estados Unidos, el eco del discurso neoconservador sobre el terrorismo y, claro, y aunque a menudo se olvide, intereses propios bien palpables. La UE se halla entrampada, por añadidura, en un lamentable callejón sin salida: el legítimo designio de perfilar una diplomacia común se materializa hoy en la llamativa anulación de las políticas propias de los Estados miembros. Mientras unos se escudan en los otros para justificar por qué no rompen un plato, tampoco emerge esa añorada diplomacia conjunta, a menos que por ésta entendamos el pundonoroso abrazo del silencio más cómplice. Los que bombardeamos somos nosotros Como acostumbra a ocurrir en estos casos, uno puede apuntarse a dos tesis que, diametralmente diferentes, recogen partes contrastadas de la realidad. Israel es, por un lado, la punta de lanza de muchos intereses occidentales, hasta el extremo de que parece legítimo afirmar que quienes bombardeamos somos, en alguna medida, nosotros, de la misma suerte que somos nosotros quienes, con infumable hipocresía, nos aprestamos a desplegar contingentes pacificadores. Pero, y del otro lado del espejo, la violencia sin límite que los gobernantes israelíes profesan no hace sino acrecentar el caldo de cultivo de respuestas desbocadas que amenazan, naturalmente, a la propia UE. En este sentido, no puede sino indignar que la resolución aprobada por el Consejo de Seguridad, bajo la estricta tutela norteamericana, reclame la liberación inmediata de los soldados israelíes secuestrados pero nada diga, en cambio, del millar de muertos, en su mayoría civiles, provocado por los bombardeos del Tsahal. Vayamos, con todo, a lo principal: lo ocurrido en el Líbano, y lo que sucede hoy como ayer en Gaza y Cisjordania, no obedece a las secuelas arrasadoras de un tsunami que escapa --supongamos que es así-- a nuestra responsabilidad y a nuestro control. Es el efecto, conscientemente buscado, de una maquinaria de terror dirigida por humanos. Lukashenko y Olmert Hace unas semanas señalaba en estas páginas que no acierto a entender por qué la UE ha prohibido la entrada en su territorio al presidente bielorruso Lukashenko --cuyos pecados pasan por manipular elecciones y reprimir, llegado el caso con saña, a la oposición--, mientras nuestros gobernantes siguen acogiendo en palacios y aeropuertos a ese digno émulo de Bush hijo, Olmert, sobre cuyos hombros pesan un millar de muertos y la destrucción de un país entero. ¡Qué ironía que en esas condiciones me pregunten si no me parece razonable el despliegue de una fuerza de interposición en el Líbano meridional.
Carlos Taibo es profesor de ciencias políticas en la Universidad Autónoma de Madrid.
|
|||||||||
|
|
|||||||||
|
Centre d'Estudis per a la Pau J.M.Delàs - Justícia i Pau |
|||||||||
Observatori sobre desarmament, comerç d'armes, conflictes armats i cultura de pau
