|
|
P A U G L O B A LPapers electrònics, n. 47 15 de Febrer de 2007 |
|
Pau Global és una revista electrònica distribuïda gratuïtament en català i castellà pel Centre d’Estudis per la Pau J.M.Delàs de JUSTÍCIA I PAU. Són reculls d’articles que creiem poden ser del vostre interès. |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
Pau Global es una revista electrónica distribuida gratuitamente en catalán y en castellano por el Centre d’Estudis per la Pau J.M.Delàs de JUSTÍCIA I PAU. Se trata de artículos que pensamos pueden ser de su interés.
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Para subscribirse o darse de baja envie la petición a Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. indicando en el asunto: SUBSCRIPCIÓN A PAU GLOBAL Pedimos que nos hagan llegar sugerencias y opiniones; así mismo, solicitamos que hagan circular esta información. Los artículos publicados son la opinión de sus autores y no representan, si no se especifica lo contrario, la opinión del Centre Delàs. Les ofrecemos la versión en catalán y en castellano. Centre d'Estudis per a la Pau J.M.Delàs - Justícia i Pau |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Notícies del C3A NOTÍCIES Maragall i la indústria de guerra L'expresident de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, ha anunciat que li agradaria representar l'Estat espanyol en el consell d'administració de la European Aeronautic Defence and Space (EADS). Com el seu nom indica, EADS és una indústria de guerra. A través d'Airbus fabrica avions de transport civil, en competència oberta amb la nord-americana Boeing. També pretén fabricar un avió de 800 passatgers amb tota mena d'excentricitats interiors, sauna i casino inclosos. Un altre producte d'EADS és el famós Eurofighter, un avió de combat. Encara no se sap per a què servirà, ja que està pensat per a l'etapa ja acabada de la Guerra Freda i solament serveix per atacar altres avions. L'avió de transport militar A400M també és de la casa EADS. El A400M sí que té una utilitat precisa. Serveix per transportar soldats i material militar per intervenir en escenaris llunyans. EADS té empreses filials, com Eurocopter, que fabrica helicòpters de combat per competir amb l'Apatxe dels EUA; o MBDA, l'empresa de fabricació de míssils més important d'Europa. L'interès del Sr. Maragall de vincular-se amb aquesta empresa d'armament no és sorprenent. Durant el seu mandat com a president de la Generalitat de Catalunya, es va impulsar la implantació d'un pol industrial aeronàutic intentant que la filial d'EADS, Eurocopter, s'instal·lés a Catalunya per fabricar l'helicòpter de combat Tigre. Finalment aquesta es va ubicar a Càceres, terra natal del Sr. Bono, antic ministre de Defensa. El Govern del Sr. Maragall també va donar subvencions i va participar en l'impuls del polígon industrial aeronàutic de Viladecans, i també en BAiE, una associació que agrupa les empreses que treballen per al sector. Són tots projectes de desenvolupament d'una indústria subsidiària de l'aeronàutica de doble ús: civil i militar. El Centre Delàs s'ha adreçat diverses vegades al Sr. Maragall per explicar-li els motius de l'oposició a aquest tipus d'indústria. Per tant, sap perfectament en quins negocis està ficada EADS. Les cartes i queixes dirigides al llavors president de la Generalitat es van enviar en el marc de la campanya del Centre Delàs contra la implantació a Catalunya d'empreses que treballen en la indústria militar. La campanya segueix en peu perquè a Catalunya no s'implanti una indústria de guerra. La nova sol·licitud del Sr. Maragall demostra poca sensibilitat pels greus problemes que pateix avui la humanitat. Un d'ells són les guerres alimentades amb armes d'EADS i fetes per controlar un petroli que alhora fa volar els avions d'EADS. Un altre és el canvi climàtic al qual contribueix de manera nociva l'espectacular increment de vols aeris que requereixen engrandir els aeroports o fer-ne de nous, perquè aterrin aquests gegantins avions, la qual cosa afavoreix el continu creixement del formigó en més infraestructures que esquarteren el territori, afavoreixen l'ús de l'automòbil i contribueixen a les emissions de CO2 i al col·lapse del planeta. Si busca una nova ocupació, el Sr. Maragall en comptes de donar suport a la indústria de defensa podria fer com els expresidents Oscar Arias o Jimmy Carter que, a través de les seves fundacions, promouen solucions pacífiques per resoldre els conflictes del planeta. El negoci de la guerra és, avui, un 34% més gran que fa deu anys Segons l'informe anual de l'Institut Internacional d'Estudis per a la Pau d'Estocolm (SIPRI), la despesa mundial en armament durant l'any 2005 es va acostar a 1,12 bilions de dòlars (885.700 milions d'euros), cosa que representa quinze vegades més que els dedicats a ajuda humanitària. Segons aquest informe, citat per l'agència EFE (13/6/06), la venda d'armes per part de les cent principals indústries mundials d'armament va créixer un 15%, mentre que el volum d'armes venudes va créixer un 30% en els últims cinc anys. Com a exemple malaurat destaca que, durant els anys 2002-2003, els governs de Bangladesh, Nepal i Pakistan van invertir més en despeses militars que en programes de salut. L'Estat Espanyol vulnera el Codi de Conducta de la Unió Europea I en paguen les conseqüències els habitants dels territoris ocupats a Palestina. El Codi de Conducta de la Unió Europea prohibeix la venda d'armes a països en conflicte. No obstant això, l'Estat espanyol, signatari d'aquest codi, va vendre a Israel, durant els últims cinc anys del govern de José María Aznar, armes per valor de més de 14 milions d'euros. Aquesta política comercial ha continuat amb l'actual govern del PSOE. Les empreses espanyoles implicades en la venda d'armes a l'Estat d'Israel són la secció militar d'IZAR i Fabricaciones Extremeñas (FAEX), pertanyent a Explosivos Alaveses, la capçalera de la divisió militar d'Unió Espanyola d'Explosius (UEE). L'Estat d'Israel és el dècim importador mundial d'armes del món. Entre 1993 i 2002 va gastar més de 5.000 milions de dòlars en aquest concepte. La millor manera d'ajudar el poble palestí davant la repressió i neteja ètnica a les quals està sotmès per l'exèrcit d'ocupació israelià seria aïllar el seu Estat, tal com es va fer amb la Unió Sud-africana de l'apartheid. És a dir, pressió política i trencament d'acords comercials. En canvi, la política seguida des de la Unió Europea i l'Estat espanyol és continuar mantenint un acord preferencial amb un Estat que practica l'apartheid i l'agonia del poble palestí, donant peu que el conflicte s'eternitzi, i l'enfrontament entre el món arabomusulmà i Occident s'accentuï. L'Estat espanyol, per contribuir a aquesta divisió i contradir les bones intencions de Rodríguez Zapatero amb l'Aliança de Civilitzacions, ha decidit comprar a l'empresa israeliana Rafael 2.600 míssils Spike per una quantia de 324 milions d'euros. A Espanya, les empreses encarregades de muntar-los seran Santa Barbara i Tecnobit. Però Espanya no solament compra armes a Israel, també li'n ven. És a dir, ajuda l'exèrcit d'Israel en les guerres contra el Líban i les poblacions palestines. Exportacions d'armes d'Espanya a Israel (en milions d'euros corrents)
Centre Delàs
Guinea Equatorial, el petroli i la bena als ulls A principi de la segona quinzena de novembre del 2006, Teodoro Obiang, dictador de Guinea Equatorial des de 1979, va fer una visita oficial a l'Estat espanyol, sense que les autoritats espanyoles fessin cas de la denúncia realitzada per l'oposició democràtica guineana a la dictadura d'Obiang. Durant els primers dies de novembre, l'Associació de Solidaritat Democràtica amb Guinea Equatorial (ASODEGUE) no va poder portar terme una manifestació de protesta convocada a Madrid per la visita, perquè li va ser prohibida pel govern madrileny. Guinea Equatorial és un dels territoris africans amb majors reserves petrolíeres i aquest és probablement un dels motius per oblidar-se de codis de conducta i d'aliances de civilitzacions i fer tota mena de compliments a una dictadura caracteritzada per la més absoluta falta de respecte als drets humans i amb la qual l'Estat espanyol, antiga potència colonial, té una responsabilitat històrica. De fet, una de les quaranta empreses espanyoles que durant la visita es van reunir amb el dictador va ser precisament REPSOL-YPF. L'Estat espanyol és, segons l'informe publicat aquest any per Oxfam Internacional, el primer exportador de municions a l'Àfrica Subsahariana. Un dels països als quals la indústria d'armament espanyola ha venut més munició i altre material militar és, precisament, Guinea Equatorial. Venda d'armes russes a Algèria Aquest any 2006 ha estat el primer en el qual un màxim dirigent rus, Vladimir Putin, ha visitat oficialment Algèria. Un deute equivalent a 4.000 milions d'euros, contret per l'Estat algerià amb l'antiga Unió Soviètica en els anys 1970, ha estat perdonat a canvi de substanciosos contractes amb la indústria d'armament russa, segons informa l'agència russa Itar-Tass. El govern rus ha signat amb l'algerià un contracte per valor de 29.000 milions d'euros per a la compra d'avions MIG durant quatre anys a partir de 2006, i equip militar per valor de 5.800 milions d'euros. Rússia i França superen per primera vegada els EUA en la venda d'armes a Algèria. Aquesta notícia no és cap anècdota aïllada. El 2005, la indústria russa d'armament va superar els Estats Units en la venda d'armaments als països en vies de desenvolupament. En concret, i segons informa l'agència EFE (29/10/06), Rússia va signar durant l'any anterior contractes armamentístics per valor de 7.000 milions de dòlars, equivalents al 23,2% del mercat. França, l'estat europeu més important en indústria armamentística, també va superar els Estats Units amb vendes per valor de 6.300 milions de dòlars, el 20,9% del total. No obstant això, com comenta l'agència de notícies EFE, en el conjunt de vendes a països "desenvolupats" i "en desenvolupament", Estats Units segueix mantenint-se al capdavant amb 12.800 milions de dòlars en vendes d'armaments. Per contra, els estats amb major volum de compres en armament han estat, per aquest ordre, l'Índia, amb 5.400 milions de dòlars, Aràbia Saudita, amb 3.400 milions, i la Xina, amb 2800 milions.
No fa falta ser un savi de l'economia per imaginar el que podria fer-se si el concepte dominant de "desenvolupament" fos un altre. Protesta contra la suspensió de les investigacions sobre corrupció que impliquen BAE
Si el projecte de llei de carrera de militar s'aprova tal com ha estat presentada al congrés, els militars recuperaran de nou l'atribució de donar ordres a civils, en ser considerades determinades unitats com "agents de l'autoritat" en la seva relació amb els civils, assumint competències pròpies dels cossos policials. L'excusa per donar aquest pas ha estat la recentment creada Unitat Militar d'Emergències (UME) i la necessitat, segons el Govern, que disposin d'autoritat sobre els civils quan actuïn en situacions d'emergència o catàstrofe. Però aquesta atribució d'"agents de l'autoritat" no es limita a la UME i s'ha estès també, d'amagatotis, a la policia militar sense donar raons de per què necessiten tenir autoritat sobre la població civil. La UME va ser creada l'abril passat com una unitat especial desplegada en tot el territori estatal la missió de la qual és la d'actuar en situacions d'emergència o de catàstrofe, assumint funcions de protecció civil. La qüestió és si existeix un dèficit de protecció civil per plantar cara a emergències, per què han de ser militars -una unitat militar creada específicament per a això- els que cobreixin aquest dèficit, per què es necessita armament i atribucions policials per fer tasques de protecció civil. La nova unitat compta amb 4.000 efectius sota el comandament del general Fulgencio Coll, i un pressupost de 1.600 milions d'euros, del qual bona part anirà destinat a armament i altres equips militars, pressupost que sens dubte seria més ben aprofitat si es dediqués exclusivament a protecció civil. Se segueix, però, amb la dinàmica que mai hi ha problemes per augmentar els pressupostos militars o desenvolupar un modern programa d'armament, mentre s'escatimen els recursos per a protecció civil o investigació i desenvolupament bàsics. Es gasta una fortuna en l'adquisició d'un buc militar de "projecció estratègica", mentre no es disposa de cap buc amb capacitat per actuar davant de catàstrofes ecològiques com la del Prestige. La justícia militar va continuar el 2005 ocupada a perseguir soldats que volien escapar
Font: Memòria Fiscalia 2005 i Memòria Fiscalia 2006. Fiscal General de l'Estat
Com en anys anteriors, l'altra font de treball per a la justícia militar no ha estat la de combatre els maltractaments, la violència, les agressions sexuals o els atemptats als drets fonamentals de tropa i militars, sinó combatre'n la indisciplina, i això ha ocupat més del 12% de la seva activitat. La memòria de la Fiscalia no ho menciona, però segons la premsa una altra activitat important ha estat, no per quantitat sinó per rellevància, la denegació sistemàtica de totes les peticions de revisió que li han arribat dels judicis militars del franquisme, entre altres el que va imposar la condemna a mort a Salvador Puig Antich.
Materials de Treball Núm. 30, gener de 2007 |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Els excessos del clixé Somàlia Els bombardeigs d'Etiòpia i els EUA i el tancament de fronteres a Kenya, en violació del dret internacionalment reconegut de les persones a escapar de la guerra, són la gota que ha fet vessar el got en la cadena de desenfrenaments esdevinguda l'últim any a Somàlia. L'absència de condemna per part de l'ONU o la Unió Europea i els discursos esgrimits pels mitjans de comunicació occidentals donarien per bons uns arguments que caricaturitzen Somàlia i que, des de la incertesa que acompanya la rapidesa dels canvis, es pretén qüestionar en aquest escrit. El primer es refereix al convenciment que Somàlia és terreny adobat per a l'islamisme extremista internacional que Al Qaeda hauria sabut aprofitar. Sense pretendre desacreditar un informe de l'ONU que alertava el 2005 de l'existència d'alguns camps d'entrenament "yihadistes", són moltes les referències que apunten que aquesta presència ha estat molt reduïda i que els estats fallits no són el terreny més favorable per a l'extremisme islàmic. Aquest fenomen seria més procliu en contextos que ofereixen visibilitat, privilegis econòmics o polítics per repartir i un "enemic" definit com l'origen de tots els mals. A Somàlia no existeixen grups organitzats d'aquestes característiques des del desmembrament d'Al Ittihad fa una dècada, si bé alguns personatges com Hassan Dahir Aweys, avui cap visible de la Unió dels Tribunals Islàmics (UTI), han estat notoris. No obstant això, els nous al·licients del despertar mediàtic de Somàlia i la instrumentalizació de l'"enemic croat" identificat en els EUA i Etiòpia poden alimentar la consolidació de grups mal anomenats "yihadistes". La segona tesi abordaria l'absència d'autoritat pública. La Somàlia que coneixem es redueix a un petit territori que tindria el seu centre de gravetat a Mogadiscio. La major part de la resta del país ha estat aliena als canvis produïts i continua vivint com solia, amb una forta influència de la tradició, l'honor i l'ordre, qüestionant les freqüents referències a la presumpta anarquia amb les quals Occident sol retratar el país. També mereixerien descrèdit les ressenyes sobre el Govern transitori. La seva instauració va ser una enganyifa coordinada des de les elits internacionals per afavorir les elits somalis, sense la participació de la societat civil ni d'estructures de representació locals. El mateix president és un conegut, per infame, senyor de la guerra i bona part de les carteres ministerials van estar en mans dels cacics de Mogadiscio que, posteriorment, es van oposar a aquest mateix Govern que mereix ser concebut com una facció armada més. El tercer argument qüestionaria que l'auge de la UTI es degui a suport estranger. Formats a partir de consideracions identitàries, els Tribunals Islàmics van obtenir legitimitat en el Xeer, el dret consuetudinari somali que beu de tradicions nòmades i musulmanes. Només un nombre reduït d'aquests grups hauria contingut individus violents que pretendrien aplicar versions obscurantistes de la sharia. Per entendre la seva progressió, cal traslladar-nos a l'escenari en el qual les omnipresents rumors que caracteritzen els assumptes polítics a Somàlia van propagar ràpidament les notícies que apuntaven al suport d'Etiòpia al Govern i dels EUA als perniciosos senyors de la guerra de Mogadiscio. La revolució de la UTI pot ser explicada a partir del seu sentit de l'oportunisme, aprofitant la profunda animadversió de la població cap a aquests dos països i l'estès descrèdit del Govern i dels senyors de la guerra; de l'atenció en assumptes socials proporcionada pels islamistes, i de l'existència d'un bon nombre de persones favorables al canvi, fartes de quinze anys d'excessos. Per l'altra banda, el seu ràpid declivi podria respondre al canvi de camisa d'alguns "terroristes" de la UTI que prèviament van ser "milicians" amb els senyors de la guerra i que ara formen part de les "forces governamentals". Pel que fa al seu auge, cal entendre la UTI més com a facció armada que com a grup religiós. Tant en aquesta formació com entre els senyors de la guerra o els membres del Govern existeixen corrents islamistes molt diversos. Per tant, és poc prudent presentar els esdeveniments del darrer any a partir d'arguments religiosos. Fins i tot el factor clànic, tan influent a Somàlia, no és determinant. Com sol ocórrer en els conflictes armats, la ingerència exterior a Somàlia ha estat molt important. No obstant això, la presència de combatents estrangers a la UTI no és tan gran com se'ns ha presentat (com ja va succeir fa cinc anys a l'Afganistan). Per altra banda, Etiòpia i els EUA esgrimeixen raons de seguretat nacional per legitimar les seves respectives polítiques exteriors. La implicació nord-americana respondria, en essència, a la necessitat de mostrar a la seva famolenca opinió pública una nova evidència de la pertinència de la Guerra contra el Terror. La coartada per a l'Iraq va ser que no es va actuar amb suficient contundència. Com a concepte, Somàlia legitima Afganistan, justifica Iraq i avala l'augment de tropes per a aquest país anunciat tot just un dia després dels bombardejos a la Banya africana. Resulta vergonyós que, després d'una dècada d'oblit, una part del món dirigeixi ara la seva atenció cap a Somàlia únicament per la seva presumpta vinculació amb el terrorisme internacional. També és vergonyós que aquest protagonisme estigui carregat de referències que barregen les lamentables i ignorants etiquetes de salvatge, anàrquic i irresponsable que solen acompanyar el que és africà, amb les de terrorista, fonamentalista i repressor que fan el mateix amb el que és islàmic. Somàlia pot ser notícia per molts motius. És important mostrar el que allí succeeix a partir de la seva població, presentant-la sota els paràmetres necessaris de dignitat i respecte, sense oblidar la desastrosa crisi humanitària i promovent reflexió i debats sobre les opcions de millora. La legitimació de les violències que la guerra duu associades ha extremat molts aspectes de la vida somali i és important no analitzar la situació amb mirada sensacionalista. 9 de gener de 2007 Alejandro Pozo és investigador del Centre d'Estudis per a la Pau J.M. Delàs, de Justícia i Pau. Va ser treballador humanitari a Somàlia. Comentaris: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.. Versió llarga d'aquest article publicada a Materials de Treball, núm. 30 i disponible a la web del Centre Delàs. Fes click aquí per llegir-lo. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Proposta d'esmenes al projecte de llei sobre el control del comerç exterior de material de defensa i de doble ús
Modificar la redacció dels apartats 1 i 2 de l'art. 8 del Projecte, substituint el seu contingut pel text següent: 1. Respecte a les operacions d'exportació, expedició i sortida d'àrees exemptes: a) Quan hi hagi indicis racionals que el material de defensa, l'altre material o els productes i tecnologies de doble ús no puguin ser emprats en accions que pertorbin la pau, l'estabilitat o la seguretat en un àmbit mundial o regional, no puguin exacerbar tensions o conflictes latents, no puguin ser utilitzats de manera contrària al respecte degut i la dignitat inherent a l'ésser humà, amb fins de repressió interna o en situacions de violació de drets humans, o no vulnerin els compromisos internacionals contrets per Espanya. Per determinar l'existència d'aquests indicis racionals podran tenir-se en compte els informes sobre transferències de material de defensa i destinació final d'aquestes operacions que siguin emesos per organismes internacionals en els quals participi Espanya. b) Quan siguin d'acord amb les directrius acordades en el si de la Unió Europea, en particular els criteris del Codi de Conducta, de 8 de juny de 1998, en matèria d'exportació d'armes, i els criteris adoptats per la OSCE en el document sobre Armes Petites i Lleugeres de 24 de novembre de 2000, i altres disposicions internacionals rellevants de les quals Espanya sigui signatària. 2. Respecte a les operacions d'importació, introducció i entrades en àrees exemptes, quan les circumstàncies del país d'origen o procedència aconsellin l'atorgament de l'autorització, d'acord amb els compromisos internacionals contrets per Espanya i els interessos generals de la defensa nacional i de la política exterior de l'Estat."
2. Les autoritzacions atorgades seran suspeses o revocades quan incompleixin els requisits assenyalats en l'apartat anterior. En tot cas, les referides autoritzacions haurien de ser revocades si s'incomplissin les condicions a les quals estiguessin subordinades i que van motivar la seva concessió o quan hagués existit omissió o falsejament de dades per part del sol·licitant.
La redacció proposada té com a finalitat bàsica limitar la discrecionalitat de l'Administració a l'hora de valorar els criteris que ha de tenir en compte per autoritzar les transferències de material de defensa i productes i tecnologies de doble ús. En primer lloc, es canvia el sentit del precepte. Segons la redacció del projecte, la regla general és que s'atorgarà l'autorització administrativa tret que es doni algun dels supòsits recollits en aquest article. L'esmena proposada canvia el sentit de la regulació, ja que la regla general passarà a ser el no atorgament de l'autorització administrativa, tret que no es donin els supòsits recollits en el precepte. S'inverteix així, en certa mesura, la càrrega de la prova. En qualsevol cas, aquesta és una qüestió menor, ja que són més importants les qüestions que s'assenyalen a continuació. La redacció que es proposa adapta el text de l'art. 8.1 del Projecte a la regulació continguda en l'art. 14.3 del Reial decret 1782/2004, de 30 de juliol, pel qual s'aprova el Reglament de control del comerç exterior de material de defensa, d'altre material i de productes i tecnologies de doble ús. L'art. 14.3 del Reial decret 1782/2004, vigent en l'actualitat, estableix que: "Per emetre els informes que es refereix l'apartat 1, la JIMDDU haurà de tenir en compte: a) Respecte a les operacions d'exportació, expedició i sortida d'àrees exemptes, els criteris establerts en l'article 2.2 de la Llei orgànica 3/1992, de 30 d'abril, així com les directrius acordades en el si de la Unió Europea, en particular els criteris del Codi de Conducta, de 8 de juny de 1998, en matèria d'exportació d'armes, o els criteris adoptats per l'OSCE en el document sobre Armes Petites i Lleugeres, de 24 de novembre de 2000. b) Respecte a les operacions d'importació, introducció i entrades en àrees exemptes, les circumstàncies del país d'origen o procedència, d'acord amb els compromisos internacionals contrets per Espanya i els interessos generals de la defensa nacional i de la política exterior de l'Estat." Aquesta redacció es considera millor tècnicament que la continguda en l'art. 8 del Projecte, ja que distingeix quins criteris haurà de tenir en compte l'Administració a l'hora d'autoritzar les exportacions, d'una banda, i les importacions, de l'altra. L'esmena proposada pretén evitar que s'autoritzin, basant-se en interessos generals de la defensa nacional o de la política exterior de l'Estat, exportacions de material que contradiguin el Codi de Conducta de la Unió Europea en matèria d'exportació d'armes. Segons l'esmena proposada, els interessos generals de la defensa nacional o de la política exterior de l'Estat només podran tenir-se en compte amb relació a les importacions. Amb relació a les exportacions, els criteris bàsics seran el manteniment de la pau internacional i la protecció dels drets humans, criteris que es detallen en el Codi de Conducta de la Unió Europea. Sense que càpiga la possibilitat que l'Administració atorgui prioritat a un altre tipus d'interessos de la defensa nacional o de la política exterior.
Eliminar la redacció dels apartats 3 i 4 de l'art. 14 del Projecte i substituir-los per un apartat 3 nou amb el contingut següent: "La Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa i de Doble Ús no podrà, en cap cas i sota cap circumstància, exceptuar l'exigència d'informe previ de les organitzacions sotmeses a aquesta llei, ni eximir l'operador de la presentació de documents de control".
L'art. 14.3 del Projecte de llei estableix que: "La Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa i de Doble Ús podrà exceptuar l'exigència d'informe previ de les operacions a aquell país de destinació, origen o procedència, característiques i quantia que determini expressament la pròpia Junta que no contravenen l'article 8, així com de les modificacions a què es refereix l'apartat primer". Aquesta regulació es completa amb l'art. 14.4 del Projecte de llei, segons el qual: "En els casos que la Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa i de Doble Ús així ho consideri, es podrà eximir l'operador de la presentació de documents de control, o exigir altres documents que la Junta cregui oportuns, i podrà variar els límits establerts en les diferents sol·licituds de llicència en funció de les circumstàncies que poguessin donar-se en ocasió de la transferència dels materials, productes o tecnologies que entren dintre de l'àmbit d'aplicació d'aquesta Llei". Aquests dos preceptes recullen una regulació molt similar a la que inclouen els apartats 4 i 5 de l'art. 14 del Reial decret 1782/2004. El contingut del Projecte en aquest aspecte és, per tant, dret vigent en l'actualitat. Els apartats 3 i 4 de l'art. 14 del Projecte del llei (i els preceptes similars del Reial decret 1782/2004), suposen un autèntic forat negre quant al control de les exportacions de material de defensa i de doble ús. Perquè atorguen a la Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa i de Doble Ús (des d'ara JIMDDU) llibertat absoluta a l'hora de decidir quines operacions no se sotmetran a informe previ i en quins casos no s'exigiran els documents de control, documents que garanteixen la destinació i l'ús final del material de defensa o de doble ús que es va a exportar. Si, basant-se a l'art. 14.3, s'exclou l'informe previ de la JIMDDU, això implica que s'atorgarà automàticament l'autorització administrativa d'exportació. La precisió que estableix l'art. 14.3 que la JIMDDU ha de determinar expressament que aquesta operació no contravé els criteris de l'art. 8 no resulta fàcilment comprensible. Precisament, la funció de l'informe previ i preceptiu de la JIMDDU és analitzar detalladament que l'operació en qüestió no contradiu els criteris establerts en l'art. 8 del Projecte. Si no s'emet l'informe: com es pot determinar que no es contravenen els criteris de l'art. 8? Els apartats 3 i 4 de l'art. 14 del Projecte de llei deixen en mans de la JIMDDU l'aplicació de les excepcions. Aquests articles atorguen una discrecionalitat absoluta a la JIMDDU a l'hora de decidir quines exportacions no se sotmeten a informe previ i en quins supòsits no s'exigiran documents de control. La JIMDDU disposa de discrecionalitat absoluta perquè el Projecte no estableix cap paràmetre normatiu al qual hagi de sotmetre's la JIMDDU a l'hora d'adoptar aquest tipus de decisions. En la pràctica, els apartats 3 i 4 de l'art. 14 del Projecte van a permetre deixar fora de control les operacions d'exportació d'armament o de material de defensa més discutibles, aquelles que contradiguin els criteris del Codi de Conducta de la Unió Europea. Per exemple, aquelles que es realitzin a favor de països que violen sistemàticament els drets humans o que es troben implicats en conflictes armats. Per això, ambdós apartats de l'art. 14 suposen un forat negre en el control de les exportacions. Aquest tipus d'articles no tenen cap sentit en un projecte de llei que es denomina relatiu al "control" del comerç exterior i assenyala com a finalitats seves contribuir a una millor regulació del material de defensa i de doble ús, evitar el seu desviament al mercat il·lícit i combatre la seva proliferació (art.1). El veritable sentit dels arts. 14.3 i 4 no és altre que fomentar les exportacions d'armament a qualsevol preu. No és suficient amb eliminar el contingut dels arts. 14.3 i 14.4 del Projecte, perquè això no impediria l'aplicació dels arts. 14.4 i 14.5 del Reial decret 1782/2004 que, com ja s'ha assenyalat, contenen la mateixa regulació i són vigents en l'actualitat. Per tant, s'ha de prohibir expressament que la JIMDDU pugui excloure l'exigència d'informe previ o la necessitat d'aportar documents de control.
Introduir un nou article en el Projecte de llei, l'art 18, amb la redacció següent: "El Consell de Ministres no podrà declarar com a matèria classificada cap assumpte, acte, document, informació, dada i objecte relatiu a les transferències de material de defensa, d'un altre material i de productes i tecnologies de doble ús regulades en aquesta llei".
Respecte a la transparència, el Projecte de llei estableix l'obligació del Govern d'enviar cada sis mesos un informe al Congrés dels Diputats que reculli, almenys, informació relativa al "valor de les exportacions per països de destinació i categories de productes, les assistències tècniques, l'ús final del producte, la naturalesa pública o privada de l'usuari final, les denegacions efectuades, els canvis legislatius i les actuacions espanyoles en els règims internacionals relacionats" (art. 16.1). A més, anualment compareixerà el secretari d'Estat de Turisme i Comerç davant la Comissió de Defensa del Congrés dels Diputats (art. 16.2). Per altra banda, l'art. 17 del Projecte assenyala que el compliment dels compromisos internacionals contrets per Espanya inclou els intercanvis d'informació com a mesura de transparència. Aquestes mesures, encara que positives, són insuficients. I són insuficients perquè el Projecte de llei no aborda la qüestió clau: que les dades sobre les exportacions han estat classificats com a secret d'Estat pel Govern (en concret com a matèria reservada). Així, per Acord del Consell de Ministres de 28 de novembre de 1986, es va acordar, "de conformitat amb el que disposa l'article 4t de la Llei de secrets oficials... atorgar, amb caràcter genèric, la classificació de reservat a (...) la producció, adquisició, subministraments i transports d'armament, munició i material bèl·lic" (apartat B.5). Un altre acord del Consell de Ministres, de 12 de març de 1987, va classificar com a secretes les actes de la JIMDDU. Que se sàpiga, cap d'aquests acords ha estat revocat formalment. Per tant, basant-se en l'art. 13 de la Llei de secrets oficials, les activitats relacionades amb el comerç d'armes i les actes de la JIMDDU no poden ser comunicades, difoses ni publicades. Com estableix l'art. 10 de la Llei sobre secrets oficials, això no afecta el Congrés dels Diputats i el Senat, que poden sol·licitar qualsevol tipus d'informació classificada, encara que les sessions que analitzin matèries classificades seran secretes. L'art. 16 del Projecte de llei s'ha d'interpretar tenint en compte l'art. 10 de la Llei sobre secrets oficials. En teoria, això implica que l'informe que presenti el Govern hauria de mantenir-se en secret per als ciutadans i que la compareixença del secretari d'Estat de Turisme i Comerç es realitzarà en sessió secreta. Segons l'art. 2 de la Llei sobre secrets oficials, poden ser declarades "matèries classificades" els assumptes, actes, documents, informacions, dades i objectes el coneixement dels quals per persones no autoritzades pugui danyar o posar en risc la seguretat i defensa de l'Estat. La classificació de les dades relatives al comerç d'armes i material de doble ús s'ha de considerar com un acte il·legal, perquè el seu coneixement general no posa en risc la seguretat i defensa de l'Estat. Per tant, el Projecte de llei hauria d'establir una prohibició expressa de classificar la informació relativa a les exportacions d'armes i material de defensa i de doble ús. La transparència en matèria d'armament no només no danya o posa en risc la seguretat i la defensa de l'Estat, sinó que augmenta aquesta seguretat ja que impedeix que els altres estats adoptin una percepció errònia de la situació militar d'altres països, la transparència evita que altres països es puguin sentir amenaçats. Així ho demostra el Registre d'Armes Convencionals de les Nacions Unides, que fa públics -a través d'Internet- les dades de les importacions i exportacions d'armes que els estats voluntàriament li envien. La transparència en el comerç d'armes, a més d'afavorir "l'enfortiment d'unes relacions pacífiques i d'eficaç cooperació entre tots els pobles de la Terra" (preàmbul de la Constitució), fomentaria l'efectiva aplicació del principi democràtic en aquest àmbit i milloraria el control de les exportacions. Si les dades de les exportacions d'armes no fossin secretes, qualsevol ciutadà podria tenir accés als documents en poder de la JIMDDU amb relació a les autoritzacions concedides sobre la base de l'art. 37 de la Llei 30/1992 (que reconeix el dret d'accés a arxius i registres). En la nostra opinió, aquest dret d'accés seria una mesura de control més eficaç que la informació al Congrés dels Diputats i la compareixença del secretari d'Estat de Turisme i Comerç. Centre Delas |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Maragall y la industria de guerra El interés del Sr. Maragall en vincularse con esta empresa de armamento no es sorprendente. Durante su mandato como presidente de la Generalitat de Catalunya, se impulsó la implantación de un polo industrial aeronáutico, intentando que la filial de EADS, Eurocopter, se instalara en Catalunya para fabricar el helicóptero de combate Tigre. Finalmente ésta se ubicó en Cáceres, tierra natal del Sr. Bono, antiguo Ministro de Defensa. El gobierno del Sr. Maragall también dio subvenciones y participó en el impulso del polígono industrial aeronáutico de Viladecans, así como también en BaiE, una asociación que agrupa a las empresas que trabajan para el sector. Son todos proyectos de desarrollo de una industria subsidiaria de la aeronáutica de doble uso: civil y militar. El Centro Delàs se ha dirigido en repetidas ocasiones al Sr. Maragall para explicarle los motivos de la oposición a este tipo de industria. Por lo tanto, éste sabe perfectamente en qué negocios está metida EADS. Las cartas y quejas dirigidas al entonces Presidente de la Generalitat se enviaron en el marco de la campaña del Centro Delàs contra la implantación en Catalunya de empresas que trabajan en la industria militar. La campaña sigue en pie para que no se implante una industria de guerra en Catalunya. La reciente solicitud del Sr. Maragall demuestra poca sensibilidad hacia los graves problemas que sufre hoy la humanidad. Uno de ellos son las guerras alimentadas con armas de EADS y hechas para controlar un petróleo que a la vez hace volar los aviones de EADS. Otro es el cambio climático al que contribuye de manera nociva el espectacular incremento de vuelos aéreos que requieren el agrandamiento o construcción de aeropuertos, para que aterricen estos gigantescos aviones, lo cual favorece el continuo crecimiento del hormigón en más infraestructuras que descuartizan el territorio, favorecen el uso del automóvil y contribuyen a las emisiones de CO2 y al colapso del planeta. Si busca una nueva ocupación, el Sr. Maragall, en vez de apoyar a la industria de defensa, podría hacer como los ex presidentes Oscar Arias o Jimmy Carter que, a través de sus Fundaciones, promueven soluciones pacíficas por resolver los conflictos del planeta. El negocio de la guerra es, hoy, un 34% más grande que hace diez años Según el informe anual del Instituto Internacional de Estudios para la Paz de Estocolmo (SIPRI), el gasto mundial en armamento durante el año 2005 se acercó a 1,12 billones de dólares (885.700 millones de euros), lo que representa 15 veces más de los dedicados a ayuda humanitaria. Según este informe, citado por la agencia EFE (13/6/06), la venta de armas por parte de las cien principales industrias mundiales de armamentos creció un 15%, mientras que el volumen de armas vendidas creció un 30% en los últimos cinco años. Como ejemplo desgraciado destaca que durante los años 2002-2003, los gobiernos de Bangla Desh, Nepal y Pakistán invirtieron más en gastos militares que en programas de salud. El Estado Español vulnera el Código de Conducta de la Unión Europea Y los habitantes de los territorios ocupados en Palestina son los que pagan las consecuencias. El Código de Conducta de la Unión Europea prohíbe la venta de armas a países en conflicto. Sin embargo, el Estado Español, signatario de este código, vendió en Israel, durante los últimos cinco años del gobierno de José María Aznar armas por valor de más de 14 millones de euros. Esta política comercial ha continuado con el actual gobierno del PSOE. Las empresas españolas implicadas en la venta de armas al Estado de Israel son la sección militar de IZAR y Fabricaciones Extremeñas (FAEX), perteneciente a Explosivos Alaveses, la cabecera de la división militar de Unión Española de Explosivos (UEE). El Estado de Israel es el décimo importador mundial de armas del mundo. Entre 1993 y 2002 gastó más de 5.000 millones de dólares en este concepto. La mejor manera de ayudar al pueblo palestino ante la represión y limpieza étnica a las que está sometido por el ejército de ocupación israelí sería aislar a su estado, tal y como se hizo con la Unión Sudafricana del apartheid. Es decir, presión política y rotura de acuerdos comerciales. En cambio, la política seguida desde la Unión Europea y el Estado español es la de continuar manteniendo un acuerdo preferencial con un estado que practica el apartheid y la agonía del pueblo palestino, dando pie a que el conflicto se eternice, y el enfrentamiento entre el mundo árabe/musulmán y Occidente se acentúe. El Estado español, para contribuir a esta división y contradecir las buenas intenciones de Rodríguez Zapatero con la Alianza de Civilizaciones, ha decidido comprar a la empresa israelita Rafael, 2.600 mísiles Spike por una cuantía de 324 millones d'euros. En España, las empresas encargadas de montarlos serán Santa Bárbara y Tecnobit. Pero España no solamente compra armas a Israel, también se las vende. Es decir, ayuda al ejército de Israel en las guerras contra el Líbano y las poblaciones palestinas. Exportaciones de armas de España a Israel (en millones de euros corrientes)
Centre Delàs
A mediados de noviembre de 2006, Teodoro Obiang, dictador de Guinea Ecuatorial desde 1979, realizó una visita oficial al Estado español, sin que las autoridades españolas hicieran caso de la denuncia realizada por la oposición democrática guineana a la dictadura de Obiang. Durante los primeros días de noviembre, la Asociación de Solidaridad Democrática en Guinea Ecuatorial (ASODEGUE) no pudo realizar una manifestación de protesta contra la visita convocada en Madrid, por serle prohibida por el gobierno madrileño. Guinea Ecuatorial es uno de los territorios africanos con mayores reservas petrolíferas y este es probablemente uno de los motivos para olvidarse de códigos de conducta y de alianzas de civilizaciones, y hacer toda clase de cumplidos a una dictadura caracterizada por la más absoluta falta de respeto a los derechos humanos y, con la cual el Estado español, antigua potencia colonial, tiene una responsabilidad histórica. De hecho, una de las 40 empresas españolas que durante la visita se reunieron con el dictador fue precisamente REPSOL-YPF. El Estado español es, según el informe publicado este año por Oxfam Internacional, el primer exportador de municiones a África Subsahariana. Uno de los países a los cuales la industria de armamento española ha vendido más munición y otros tipos de material militar es, precisamente, Guinea Ecuatorial. Venta de armas rusas en Argelia 2006 ha sido el primer año en el que un máximo dirigente ruso, Vladimir Putin, ha visitado oficialmente Argelia. Una deuda equivalente a 4.000 millones de euros, contraída por el Estado argelino con la antigua Unión Soviética en los años 1970, ha sido perdonada a cambio de substanciosos contratos con la industria de armamentos rusa, según informa la agencia rusa Itar-Tass. El gobierno ruso ha firmado con el argelino un contrato por valor de 29.000 millones de euros por la compra de aviones MIG durante cuatro años a partir de 2006, y equipo militar por valor de 5.800 millones de euros. Rusia y Francia superan por primera vez a los EE.UU. en la venta de armas a Argelia. Esta noticia no es ninguna anécdota aislada. En 2005, la industria rusa de armamento superó a Estados Unidos en la venta de armamentos a los países en vías de desarrollo. En concreto, y según informa la agencia EFE (29/10/06), Rusia firmó durante el año anterior contratos armamentísticos por valor de 7.000 millones de dólares, equivalentes al 23,2% del mercado. Francia, el mayor estado europeo en industria armamentística, también superó a los Estados Unidos, con ventas por valor de 6.300 millones de dólares, el 20,9% del total. Sin embargo, como comenta la agencia de noticias EFE, en el global de ventas a países "desarrollados" y "en desarrollo", Estados Unidos sigue manteniéndose al frente con 12.800 millones de dólares en ventas de armamentos. Por el contrario, los estados con mayor volumen de compras en armamento han sido, por este orden, la India, con 5.400 millones de dólares, Arabia Saudí, con 3.400 millones, y la China con 2800 millones. No hace falta ser un sabio de la economía para imaginar lo que podría hacerse si el concepto dominante de "desarrollo" fuera otro. Protesta contra la suspensión de las investigaciones sobre corrupción que implican a BAE El 14 de diciembre de 2006 las autoridades británicas anunciaron el cese de las investigaciones sobre corrupción que implican a BAE Systems Plc en Arabia Saudí. Las investigaciones empezaron hace dos años en base a alegaciones según las cuales BAE sobornó funcionarios saudíes para ganar un contrato de defensa. La consideración de que estas investigaciones podrían dañar las buenas relaciones del Reino Unido con Arabia Saudí es uno de los principales motivos de esta decisión. Según los demandantes, la suspensión de las investigaciones supone una violación de la Convención contra la Corrupción de la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico. Ésta dice claramente en su artículo 5 que las consideraciones de interés nacional o los posibles efectos sobre las relaciones con otro Estado no pueden influir en la investigación y persecución de la corrupción. La UME y otras unidades militares contarán con atribuciones policiales Si el proyecto de ley de carrera de militar se aprueba tal y como ha sido presentada al congreso, los militares recuperarán de nuevo la atribución de dar órdenes a civiles, al considerarse determinadas unidades como "agentes de la autoridad" en su relación con los civiles, asumiendo competencias propias de los cuerpos policiales. La excusa para dar este paso ha sido la recientemente creada Unidad Militar de Emergencias (UME) y la necesidad, según el Gobierno, de que dispongan de autoridad sobre los civiles cuando actúen en situaciones de emergencia o catástrofe. Pero esta atribución de "agentes de la autoridad" no se limita a la UME y se ha extendido también, de tapadillo, a la policía militar sin dar razones de por qué necesitan tener autoridad sobre la población civil. La UME fue creada en abril pasado como una unidad especial desplegada en todo el territorio estatal, cuya misión es la de actuar en situaciones de emergencia o de catástrofe, asumiendo funciones de protección civil. La cuestión es, si existe un déficit de protección civil para hacer frente a emergencias, por qué deben ser militares, una unidad militar creada específicamente para ello, la que cubra este déficit, por qué se necesita armamento y atribuciones policiales para hacer tareas de protección civil. La nueva unidad cuenta con 4.000 efectivos bajo el mando del general Fulgencio Coll, y un presupuesto de 1.600 millones de euros, del que buena parte irá destinado a armamento y otros equipos militares, presupuesto que sin duda sería mejor aprovechado si se dedicara exclusivamente a protección civil. Pero se sigue con la dinámica de que nunca hay problemas para aumentar los presupuestos militares o desarrollar un moderno programa de armamento, mientras se escatiman los recursos para protección civil o investigación y desarrollo básico. Se gasta una fortuna en adquirir un buque militar de "proyección estratégica", mientras no se dispone de ningún buque con capacidad para actuar frente a catástrofes ecológicas como la del Prestige. La justicia militar continuó en 2005 ocupada en perseguir a soldados que querían escapar
Fuente: Memoria Fiscalía 2005 y Memoria Fiscalía 2006. Fiscal General del Estado
Como en años anteriores, la otra fuente de trabajo para la justicia militar no ha sido la de combatir los malos tratos, la violencia, las agresiones sexuales o los atentados a los derechos fundamentales de tropa y militares, sino combatir la indisciplina de los mismos, ocupando ello más del 12% de su actividad. En la memoria de la Fiscalía no viene reflejado, pero según la prensa, otra actividad importante ha sido, no en cantidad sino en relevancia, la denegación sistemática de todas las peticiones de revisión que le han llegado de los juicios militares del franquismo, entre otros el que impuso la condena a muerte a Salvador Puig Antich.
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Los desmanes del cliché Somalia Los bombardeos de Etiopía y EE. UU. y el cierre de fronteras en Kenia, violando el derecho internacionalmente reconocido de las personas a escapar de la guerra, son la gota que ha colmado el vaso en la cadena de desenfrenos acontecida el último año en Somalia. La ausencia de condena por parte de la ONU o la Unión Europea y los discursos esgrimidos por los medios de comunicación occidentales daría por buenos unos argumentos que caricaturizan a Somalia y que, desde la incertidumbre que acompaña a la rapidez de los cambios, se pretenden cuestionar en este escrito. El primero refiere al convencimiento de que Somalia constituye un caldo de cultivo para el islamismo extremista internacional que Al Qaeda habría sabido aprovechar. Sin pretender desacreditar un informe de la ONU que alertaba en 2005 de la existencia de algunos campos de entrenamiento "yihadistas", son muchas las referencias que apuntan a que esta presencia ha sido muy reducida y a que los estados fallidos no son el terreno más favorable para el extremismo islámico. Este fenómeno sería más proclive en contextos que ofrecen visibilidad, privilegios económicos o políticos para repartir y un "enemigo" definido como la madre de todos los males. En Somalia no existen grupos organizados de estas características desde la desmembración de Al Ittihad hace una década, si bien han sido notorios algunos personajes como Hassan Dahir Aweys, hoy cabeza visible de la Unión de los Tribunales Islámicos (UTI). Sin embargo, los nuevos alicientes del despertar mediático de Somalia y la instrumentalización del "enemigo cruzado" identificado en EE. UU. y Etiopía pueden alimentar la consolidación de grupos mal llamados "yihadistas". La segunda tesis abordaría la ausencia de autoridad pública. La Somalia que conocemos se reduce a un pequeño territorio que tendría su centro de gravedad en Mogadiscio. La mayor parte del resto del país ha sido ajena a los cambios producidos y continúa viviendo como solía, con una fuerte influencia de la tradición, el honor y el orden, cuestionando las frecuentes referencias a la presunta anarquía con las que Occidente suele retratar el país. También merecerían descrédito las reseñas sobre el Gobierno transitorio. Su instauración fue un camelo coordinado desde las elites internacionales para favorecer a las elites somalíes, sin la participación de la sociedad civil ni de estructuras de representación locales. El mismo presidente es un conocido, por infame, señor de la guerra y buena parte de las carteras ministeriales estuvieron en manos de los caciques de Mogadiscio que, posteriormente, se opusieron a un Gobierno que merece ser concebido como una facción armada más. El tercer argumento cuestionaría que el auge de la UTI se deba a apoyos extranjeros. Formados a partir de consideraciones identitarias, los Tribunales Islámicos obtuvieron legitimidad en el Xeer, el derecho consuetudinario somalí que bebe de tradiciones nómadas y musulmanas. Sólo un número reducido de estos grupos habría contenido individuos violentos que pretenderían aplicar versiones oscurantistas de la sharia. Para entender su progresión, cabe trasladarnos al escenario en el que los omnipresentes rumores que caracterizan los asuntos políticos en Somalia explayaron como aceite en agua las noticias que apuntaban al apoyo de Etiopía al Gobierno y de EE. UU. a los perniciosos señores de la guerra de Mogadiscio. La revolución de la UTI puede ser explicada a partir de su sentido del oportunismo, aprovechando la profunda animadversión de la población hacia estos dos países y el extendido descrédito del Gobierno y los señores de la guerra; de la atención en asuntos sociales proporcionada por los islamistas; y de la existencia de un buen número de personas favorables al cambio, hartas de quince años de desmanes. Por el otro lado, su rápido declive podría responder al cambio de chaqueta de algunos "terroristas" de la UTI que previamente fueron "milicianos" con los señores de la guerra y que ahora forman parte de las "fuerzas gubernamentales". En lo que a su auge respecta, cabe entender a la UTI más como facción armada que como grupo religioso. Tanto en esta formación como entre los señores de la guerra o los miembros del Gobierno existen corrientes islamistas muy diversas. Por tanto, es poco prudente presentar lo acontecido el pasado año a partir de argumentos religiosos. Incluso el factor clánico, tan influyente en Somalia, no es determinante. Como suele ocurrir en los conflictos armados, la injerencia exterior en Somalia ha sido muy importante. Sin embargo, la presencia de combatientes extranjeros en la UTI habría sido exagerada (como sucediera hace cinco años en Afganistán). Por el otro lado, Etiopia y EE. UU. esgrimen razones de seguridad nacional para legitimar sus respectivas políticas exteriores. La implicación estadounidense respondería, en esencia, a la necesidad de mostrar a su hambrienta opinión pública una nueva evidencia de la pertinencia de la Guerra contra el Terror. La coartada para Irak fue que no se actuó con suficiente contundencia. Como concepto, Somalia legitima Afganistán, justifica Irak y avala el aumento de tropas para este país anunciado apenas un día después de los bombardeos en el Cuerno africano. Resulta vergonzoso que, tras una década de olvido, una parte del mundo dirija ahora su atención hacia Somalia únicamente por su presunta vinculación con el terrorismo internacional. También que este protagonismo esté cargado de referencias que mezclan las lamentables e ignorantes etiquetas de salvaje, anárquico e irresponsable que suelen acompañar a lo africano, con las de terrorista, fundamentalista y represor que hacen lo propio con lo islámico. Somalia puede ser noticia por muchos motivos. Es importante mostrar lo que allí sucede a partir de su población, presentándola bajo los parámetros necesarios de dignidad y respeto, sin olvidar la desastrosa crisis humanitaria y promoviendo reflexión y debates sobre las opciones de mejora. La legitimación de las violencias que la guerra lleva asociadas ha extremado muchos aspectos de la vida somalí y es importante no analizar la situación con mirada sensacionalista.
9 de enero de 2007 Versión larga de este artículo publicada en Materiales de Trabajo, núm. 30 y disponible en la web del Centre Delàs. Pincha aquí para leerlo. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Propuesta de enmiendas al proyecto de ley sobre el control del comercio exterior de material de defensa y de doble uso
Modificar la redacción de los apartados 1 y 2 del art. 8 del Proyecto, sustituyendo su contenido por el siguiente texto: "1. Las solicitudes de autorización sólo serán otorgadas en los siguientes supuestos: a) Cuando existan indicios racionales de que el material de defensa, el otro material o los productos y tecnologías de doble uso no puedan ser empleados en acciones que perturben la paz, la estabilidad o la seguridad en un ámbito mundial o regional, no puedan exacerbar tensiones o conflictos latentes, no puedan ser utilizados de manera contraria al respeto debido y la dignidad inherente al ser humano, con fines de represión interna o en situaciones de violación de derechos humanos, o no vulneren los compromisos internacionales contraídos por España. Para determinar la existencia de estos indicios racionales podrán tenerse en cuenta los informes sobre transferencias de material de defensa y destino final de estas operaciones que sean emitidos por organismos internacionales en los que participe España. b) Cuando sean acordes con las directrices acordadas en el seno de la Unión Europea, en particular los criterios del Código de Conducta, de 8 de junio de 1998, en materia de exportación de armas, y los criterios adoptados por la OSCE en el documento sobre Armas Pequeñas y Ligeras de 24 de noviembre de 2000, y otras disposiciones internacionales relevantes de las que España sea signataria. 2. En cuanto a las operaciones de importación, introducción y entradas en áreas exentas, cuando las circunstancias del país de origen o procedencia aconsejen el otorgamiento de la autorización, de acuerdo con los compromisos internacionales contraídos por España y los intereses generales de la defensa nacional y de la política exterior del Estado." 2. Las autorizaciones otorgadas serán suspendidas o revocadas cuando incumplan los requisitos señalados en el apartado anterior. En todo caso, las referidas autorizaciones deberán ser revocadas si se incumplieran las condiciones a las que estuvieran subordinadas y que motivaron su concesión o cuando hubiere existido omisión o falseamiento de datos por parte del solicitante.
Justificación La redacción propuesta tiene como finalidad básica limitar la discrecionalidad de la Administración a la hora de valorar los criterios que debe tener en cuenta al autorizar las transferencias de material de defensa y productos y tecnologías de doble uso. En primer lugar, se cambia el sentido del precepto. Según la redacción del proyecto, la regla general es que se otorgará la autorización administrativa salvo que se dé alguno de los supuestos recogidos en dicho artículo. La enmienda propuesta cambia el sentido de la regulación, ya que la regla general pasará a ser el no otorgamiento de la autorización administrativa, salvo que no se den los supuestos recogidos en el precepto. Se invierte así, en cierta medida, la carga de la prueba. En cualquier caso, ésta es una cuestión menor, ya que son más importantes las cuestiones que se señala a continuación. La redacción que se propone adapta el texto del art. 8.1 del Proyecto a la regulación contenida en el art. 14.3 del Real Decreto 1782/2004, de 30 de julio, por el que se aprueba el Reglamento de control del comercio exterior de material de defensa, de otro material y de productos y tecnologías de doble uso. El art. 14.3 del Real Decreto 1782/2004, vigente en la actualidad, establece que: "Al emitir los informes a que se refiere el apartado 1, la JIMDDU deberá tener en cuenta: a) En cuanto a las operaciones de exportación, expedición y salida de áreas exentas, los criterios establecidos en el artículo 2.2 de la Ley Orgánica 3/1992, de 30 de abril, así como las directrices acordadas en el seno de la Unión Europea, en particular los criterios del Código de Conducta, de 8 de junio de 1998, en materia de exportación de armas, o los criterios adoptados por la OSCE en el documento sobre Armas Pequeñas y Ligeras, de 24 de noviembre de 2000. b) En cuanto a las operaciones de importación, introducción y entradas en áreas exentas, las circunstancias del país de origen o procedencia, de acuerdo con los compromisos internacionales contraídos por España y los intereses generales de la defensa nacional y de la política exterior del Estado." Esta redacción se considera mejor técnicamente que la contenida en el art. 8 del Proyecto, ya que distingue qué criterios deberá tener en cuenta la Administración a la hora de autorizar las exportaciones, por un lado y las importaciones, por otro. La enmienda propuesta pretende evitar que se autoricen, en base a los intereses generales de la defensa nacional o de la política exterior del Estado, exportaciones de material que contradigan el Código de Conducta de la Unión Europea en materia de exportación de armas. Según la enmienda propuesta, los intereses generales de la defensa nacional o de la política exterior del Estado, sólo podrán tenerse en cuenta en relación con las importaciones. En relación con las exportaciones, los criterios básicos serán el mantenimiento de la paz internacional y la protección de los derechos humanos, criterios que se detallan en el Código de Conducta de la Unión Europea. Sin que quepa la posibilidad de que la Administración otorgue prioridad a otro tipo de intereses de la defensa nacional o de la política exterior.
Eliminar la redacción de los apartados 3 y 4 del art. 14 del Proyecto y sustituirlos por un apartado 3 nuevo con el siguiente contenido: "La Junta Interministerial Reguladora del Comercio Exterior de Material de Defensa y de Doble Uso no podrá, en ningún caso y bajo ninguna circunstancia, exceptuar la exigencia de informe previo de las organizaciones sometidas a esta ley, ni eximir al operador de la presentación de documentos de control". Justificación El art. 14.3 del Proyecto de Ley establece que: "La Junta Interministerial Reguladora del Comercio Exterior de Material de Defensa y de Doble Uso podrá exceptuar la exigencia de informe previo de las operaciones cuyo país de destino, origen o procedencia, características y cuantía determine expresamente la propia Junta que no contravienen el artículo 8, así como de las modificaciones a que se refiere el apartado primero". Esta regulación se completa con el art. 14.4 del Proyecto de Ley, según el cual: "En los casos en que la Junta Interministerial Reguladora del Comercio Exterior de Material de Defensa y de Doble Uso así lo considere, se podrá eximir al operador de la presentación de documentos de control, o exigir otros documentos que la Junta crea oportunos, y podrá variar los límites establecidos en las diferentes solicitudes de licencia, en función de las circunstancias que pudieran darse con ocasión de la transferencia de los materiales, productos o tecnologías que entran dentro del ámbito de aplicación de esta Ley". Estos dos preceptos recogen una regulación muy similar a la que incluyen los apartados 4 y 5 del art. 14 del Real Decreto 1782/2004. El contenido del Proyecto en este aspecto es, por tanto, derecho vigente en la actualidad. Los apartados 3 y 4 del art. 14 del Proyecto del Ley (y los preceptos similares del Real Decreto 1782/2004), suponen un auténtico agujero negro en cuanto al control de las exportaciones de material de defensa y de doble uso. Porque otorgan a la Junta Interministerial Reguladora del Comercio Exterior de Material de Defensa y de Doble Uso (en adelante JIMDDU) libertad absoluta a la hora de decidir qué operaciones no se someterán a informe previo y en qué casos no se exigirán los documentos de control, documentos que garantizan el destino y el uso final del material de defensa o de doble uso que se va a exportar. Si, en base al art. 14.3, se excluye el informe previo de la JIMDDU, esto implica que se otorgará automáticamente la autorización administrativa de exportación. La precisión que establece el art. 14.3 de que la JIMDDU debe determinar expresamente que dicha operación no contraviene los criterios del art. 8 no resulta fácilmente comprensible. Precisamente, la función del informe previo y preceptivo de la JIMDDU es analizar detalladamente que la operación en cuestión no contradice los criterios establecidos en el art. 8 del Proyecto. Si no se emite el informe: ¿cómo se va a determinar que no se contravienen los criterios del art. 8? Los apartados 3 y 4 del art. 14 del Proyecto de Ley dejan en manos de la JIMDDU la aplicación de las excepciones. Estos artículos otorgan una discrecionalidad absoluta a la JIMDDU a la hora de decidir qué exportaciones no se someten a informe previo y en qué supuestos no se exigirán documentos de control. La JIMDDU dispone de discrecionalidad absoluta porque el Proyecto no establece ningún parámetro normativo al que deba someterse la JIMDDU a la hora de adoptar este tipo de decisiones. En la práctica, los apartados 3 y 4 del art. 14 del Proyecto, van a permitir dejar fuera de control a las operaciones de exportación de armamento o de material de defensa más discutibles, aquellas que contradigan los criterios del Código de Conducta de la Unión Europea. Por ejemplo, aquellas que se realicen a favor de países que violan sistemáticamente los derechos humanos o que se encuentran implicados en conflictos armados. Por eso ambos apartados del art. 14 suponen un agujero negro en el control de las exportaciones. Este tipo de artículos no tienen ningún sentido en un Proyecto de Ley que se denomina relativo al "control" del comercio exterior y señala como sus fines contribuir a una mejor regulación del material de defensa y de doble uso, evitar su desvío al mercado ilícito y combatir su proliferación (art.1). El verdadero sentido de los art. 14.3 y 4 no es otro que fomentar las exportaciones de armamento a cualquier precio. No es suficiente con eliminar el contenido de los arts. 14.3 y 14.4 del Proyecto, porque ello no impediría la aplicación de los vigentes arts. 14.4 y 14.5 del Real Decreto 1782/2004 que, como ya se ha señalado, contienen la misma regulación y están vigentes en la actualidad. Debe, por tanto, prohibirse expresamente que la JIMDDU pueda excluir la exigencia de informe previo o la necesidad de aportar documentos de control.
Introducir un nuevo artículo en el Proyecto de Ley, el art. 18, con la siguiente redacción: "El Consejo de Ministros no podrá declarar como materia clasificada ningún asunto, acto, documento, información, dato y objeto relativo a las transferencias de material de defensa, de otro material y de productos y tecnologías de doble uso reguladas en esta ley".
En cuanto a la transparencia, el Proyecto de Ley establece la obligación del Gobierno de enviar cada seis meses un informe al Congreso de los Diputados que recoja, al menos, información relativa al "valor de las exportaciones por países de destino y categorías de productos, las asistencias técnicas, el uso final del producto, la naturaleza pública o privada del usuario final, las denegaciones efectuadas, los cambios legislativos y las actuaciones españolas en los regímenes internacionales relacionados" (art. 16.1). Además, anualmente comparecerá el Secretario de Estado de Turismo y Comercio ante la Comisión de Defensa del Congreso de los Diputados (art. 16.2). Por otra parte, el art. 17 del Proyecto señala que el cumplimiento de los compromisos internacionales contraídos por España incluye los intercambios de información como medida de transparencia. Estas medidas, aunque positivas, son insuficientes. Y son insuficientes porque el Proyecto de Ley no aborda la cuestión clave: que los datos sobre las exportaciones han sido clasificados como secreto de Estado por el Gobierno (en concreto como materia reservada). Así, por Acuerdo del Consejo de Ministros de 28 de noviembre de 1986, se acordó, "de conformidad con lo dispuesto en el artículo 4º de la Ley de Secretos Oficiales... otorgar, con carácter genérico la clasificación de reservado a (...) la producción, adquisición, suministros y transportes de armamento, munición y material bélico" (apartado B.5) . Otro acuerdo del Consejo de Ministros, de 12 de marzo de 1987, clasificó como secretas las actas de la JIMDDU . Que se sepa, ninguno de estos acuerdos ha sido revocado formalmente. Por tanto, con base en el art. 13 de la Ley de Secretos Oficiales, las actividades relacionadas con el comercio de armas y las actas de la JIMDDU no pueden ser comunicadas, difundidas ni publicadas. Como establece el art. 10 de la Ley sobre Secretos Oficiales, ello no afecta al Congreso de los Diputados y al Senado, que pueden solicitar cualquier tipo de información clasificada, aunque las sesiones en que analicen materias clasificadas serán secretas. El art. 16 del Proyecto de Ley ha de interpretarse teniendo en cuenta el art. 10 de la Ley sobre Secretos Oficiales. En teoría, eso implica que el informe que presente el Gobierno debería mantenerse en secreto para los ciudadanos y que la comparecencia del Secretario de Estado de Turismo y Comercio se realizará en sesión secreta. Según el art. 2 de la Ley sobre Secretos Oficiales, pueden ser declaradas "materias clasificadas" los asuntos, actos, documentos, informaciones, datos y objetos cuyo conocimiento por personas no autorizadas pueda dañar o poner en riesgo la seguridad y defensa del Estado. La clasificación de los datos relativos al comercio de armas y material de doble uso debe considerarse como un acto ilegal, porque su conocimiento general no pone en riesgo la seguridad y defensa del Estado . El Proyecto de Ley debería, por tanto, establecer una prohibición expresa de clasificar la información relativa a las exportaciones de armas y material de defensa y de doble uso. La transparencia en materia de armamento no sólo no daña o pone en riesgo la seguridad y la defensa del Estado, sino que aumenta dicha seguridad ya que impide que los demás Estados adopten una percepción errónea de la situación militar de otros países, la transparencia evita que otros países se puedan sentir amenazados. Así lo demuestra el Registro de Armas Convencionales de las Naciones Unidas, que hace públicos -a través de Internet- los datos de las importaciones y exportaciones de armas que los Estados voluntariamente le envían. La transparencia en el comercio de armas, además de favorecer "el fortalecimiento de unas relaciones pacíficas y de eficaz cooperación entre todos los pueblos de la Tierra" (preámbulo de la Constitución), fomentaría la efectiva aplicación del principio democrático en este ámbito y mejoraría el control de las exportaciones. Si los datos de las exportaciones de armas no fueran secretos, cualquier ciudadano podría tener acceso a los documentos en poder de la JIMDDU en relación con las autorizaciones concedidas en base al art. 37 de la Ley 30/1992 (que reconoce el derecho de acceso a archivos y registros). En nuestra opinión, este derecho de acceso sería una medida de control más eficaz que la información al Congreso de los Diputados y la comparecencia del Secretario de Estado de Turismo y Comercio.
Centre Delas |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Centre d'Estudis per a la Pau J.M.Delàs - Justícia i Pau |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
