Adéu a les bombes de dispersió
Article publicat a Publico, el 4 de desembre de 2008.
Més de cent països firmaren ahir a Oslo el Tractat contra les bombes de dispersió, un tipus de munició que s’ha cobrat més de 100.000 vides a tot el món. La firma d’aquest acord pot ser considerada com un esdeveniment històric, ja que suposa un dels passos més importants que ha fet la comunitat internacional en matèria humanitària i de desarmament al llarg de l’última dècada.
Espanya, per la seva banda, ha fet els seus deures, malgrat que al Govern, inicialment, li costà decidir si era convenient pels interessos espanyols prohibir totes les variants d’aquestes bombes. Cal fer constar que els seus representants diplomàtics defensaren vivament l’exclusió –al Tractat- d’un tipus de bomba de dispersió, les característiques tècniques i virtuts tecnològiques de la qual coincideixen amb la MAT-120, fabricada per una empresa de Saragossa.
Afortunadament, diferents factors donaren l’impuls definitiu perquè el Govern decidís sumar-se a la prohibició d’aquesta munició. La pressió de la societat civil i el suport que, a última hora, donà Gordon Brown durant la Conferència de Dublín –en què s’aprovà el text que es firmarà avui a la capital noruega-, portaren a que el Govern espanyol abandonés les seves patriòtiques pretensions de salvar alguna de les bombes de dispersió nacionals i es decidís donar suport al tractat en la seva totalitat.
També s’ha de felicitar, sense que serveixi de precedent, a la ministra de Defensa. Carme Chacón ha sabut aprofitar la oportunitat que li oferia aquest tractat per assumir amb valentia i decisió la seva aplicació, fins i tot abans de la seva entrada en vigor. Fou realment positiu que l’11 de juliol s’aprovés al Consell de Ministres una moratòria unilateral per prohibir les bombes de dispersió a Espanya. A més, sembla que aquesta disposició no ha caigut en l’oblit, sinó que ha seguit el seu curs. De fet, amb motiu del Tractat d’Oslo, Chacón ha declarat que a mitjans del 2009 s’hauran destruït les més de 5.000 bombes de dispersió que hi ha als arsenals militars espanyols.
No obstant, és necessari vigilar l’ús d’aquests explosius en operacions militars conjuntes amb altres forces armades d’estats que no hagin ratificat el tractat. Aquest és el cas dels EUA. De fet, és molt probable que els militars espanyols realitzin maniobres conjuntes amb tropes nord-americanes en algun dels conflictes en què hi actuen membres de l’OTAN. Permetre l’ús d’aquest tipus de munició, que –està comprovat- produeix danys inacceptables sobre la població civil, és inconcebible.
Respecte a la producció d’aquestes bombes, he de mencionar que, a Espanya, les dues empreses que les fabriquen han afrontat de forma molt diferent la seva prohibició. Expal, que produïa la Antipista BME-330, s’encarregarà d’aprofitar els 4 milions d’euros que el ministeri destinarà per a la seva destrucció. Per tant, Expal ha sabut adaptar-se als nous temps, tal i com ho féu amb les mines antipersona, que primer fabricava i després desactivava, aprofitant-se del negoci de la guerra fins al límit.
D’altra banda, Instalaza, que no pot participar en el negoci de la destrucció de les bombes de dispersió, perquè no pot fer front a la inversió que suposaria disposar de la tecnologia necessària, podria enfrontar-se a un repte molt més interessant i humanitari: el de la seva reconversió en una empresa civil i, per tant, útil per a la societat d’un món de pau. Sense cap dubte, tota l’experiència i tecnologia desenvolupada en la fabricació de bombes de dispersió i granades de mà podria aplicar-se a la fabricació de productes que no servissin per fer la guerra. Tot és qüestió d’imaginació, o de I+D+I, si parlem en termes empresarials.
Amb tot, no tot el que llueix és or, i menys quan parlem de despesa militar i del comerç d’armes. Malgrat que aquests anys es reduirà la partida pressupostària destinada a fins militars, observem que aquesta reducció, no és d’un 3%, com afirma el Ministeri d’Economia, sinó d’un 1,61%. El 5,11% dels Pressupostos Generals de l’Estat, o sigui, l’1,64% del PIB espanyol, encara es destina a aquests supòsits.
Aquestes dades encara són més rellevants quan som conscients que la despesa militar és cada dia superior a 50 milions d’euros. És més preocupant quan som conscients que, anualment, cada espanyol està pagant 408 euros per aquestes partides mentre que hi ha pensions –amb què malviuen masses persones en aquest país- de poc més de 400 euros mensuals.
En definitiva, felicitem al Govern espanyol per l’eliminació d’una de les bombes que té més impacte en la població civil, però no hem d’oblidar que Espanya ha de continuar unint esforços per la promoció de la pau. Només cal que tinguem en compte que Espanya participa en la guerra d’Afganistan, una guerra que no està en el marc d’actuació de les Nacions Unides, sinó de l’OTAN i d’EUA. A més, en referència al comerç d’armes, aquest any ocupa el vuitè lloc en el rànquing d’exportadors d’armes.
Amb o sense bombes de dispersió, la despesa militar al món és desmesurada (més d’un bilió d’euros anuals), i també ho és a Espanya (prop de 19.000 milions d’euros planificats pel 2009). Les necessitats de les persones són unes altres, i més en temps de crisi.
Jordi Calvo Rufanges és responsable de campanyes del Centre d’Estudis per a la Pau JM Delas (Justícia i Pau)
