La robòtica i la revolució de la guerra
Una impensable revolució està punt de tenir lloc en el camp de batalla de la guerra; la ciència ficció està a punt de convertir-se en realitat.
En els propers anys començarà a canviar no solament la forma en què es lliuren les guerres, sinó també la política, l’economia, les lleis i l’ètica que envolta la guerra en si mateixa. Actualment aquesta transformació es comença a entreveure en la utilització dels drones teledirigits que porten a terme assassinats selectius, o assassinats extrajudicials de presumptes terroristes a l’Afganistan, Pakistan, Iemen o Somàlia. Sota un nom tan neutre com el de sistemes d’armes autònomes, tenim armes noves com els drones (avions no tripulats o UAV en anglès), que han passat en cinc anys de ser inexistents al fet que els Estats Units n’utilitzi uns 12.000 i que tots els països del món vulguin tenir-ne. Però això és solament el començament, d’aquí no massa temps, pocs anys, els nous prototips de robots i d’avions no tripulats deixaran en l’obsolescència els pilots de combat o altres enginys militars.
Aquests drones ja han estat utilitzats per trobar la casa d’Osama bin Laden, abans que els marines en la seva famosa missió el matessin, o assassinar altres suposats terroristes. En definitiva, hem entrat en la generació de la guerra a través de les màquines com una manera de combatre un enemic irregular al qual s’ataca mitjançant explosions remotes. La tecnologia i en concret els robots canviaran les estratègies, les tàctiques i les teories de fer la guerra i no solament fent referència a les capacitats. Quan aquest drones són dirigits des d’una oficina a milers de quilòmetres de distància, l’experiència de fer la guerra i el perfil del guerrer canvia dràsticament, amb aquestes armes el soldat fa la guerra durant dotze hores i torna a casa a sopar i a revisar els deures escolars dels fills. Amb les armes robots, les guerres seran més fàcils de començar, les barreres morals, ètiques i psicològiques seran més febles i costarà més que la ciutadania rebutgi la guerra.
Encara no existeixen robots programats per disparar sense intervenció humana, encara no existeixen aquestes armes, però es preveu que en 20 o 30 anys hi seran. De moment es treballa en el seu desenvolupament en tres àrees funcionals: la intel·ligència, recopilar informacions diverses, espiar, filmar tot el que pot captar les càmeres que porta; suport a un soldat de terra o a un vaixell de guerra, i l’atac com a arma o una munició robot. Totes tres divisions militars, l’exèrcit de terra, aire i mar, estan desenvolupant sistemes d’armes no tripulats en qualsevol de les tres àrees funcionals.
Els avions no tripulats (drones) o sistemes no tripulats són aparells equipats amb sofisticats sensors, poden ser invisibles als radars, tenen visió nocturna, poden veure de dia i de nit, amb pluja, sol o núvols i no es cansen ni s’avorreixen treballant. Els robots poden perdre molt de temps mirant i recollint informació, poden ingerir molta informació del que passa al seu voltant i sense premeditació. Els robots poden recollir informació visual però també vigilància electrònica i interceptar converses de telèfon mòbil sense coneixement i/o l’ajut dels proveïdors tecnològics. Tota aquesta informació la transmeten via satèl·lit per ser processada en grans ordinadors.
Els actuals UAV estan dirigits des de terra, el soldat està assegut a milers de quilòmetres, darrera d’una pantalla com les PlayStation. No són ràpids ni àgils, però el seu poder està en l’habilitat de veure i processar informació. Altres models, com el Reaper, tenen més abast que els seus antecessors, poden enlairar-se, aterrar i volar per si mateixos, ja que tenen un bon grau d’autonomia i van equipats amb projectils. El Reaper és intel·ligent i més autònom; el soldat programa un destí o un àrea a patrullar, l’avió fa el que li han dit, mentre el militar pot concentrar-se en altres aspectes de la missió. Encara no estem en el món de Terminator, on les armes prenen les seves pròpies decisions, però el Reaper ja comença a apropar-s’hi. La importància d’aquests robots i el seu paper en combat remarca el fet que la indústria aerospacial nord-americana ha deixat d’invertir en recerca i desenvolupament en avions de combat i se centra exclusivament en vehicles no tripulats. L’exèrcit nord-americà ha deixat de convocar places per entrenar pilots de guerra i convoca places per a joves amb destreses de PlayStation, les habilitats requerides per ser militar també canvien.
L’exèrcit de terra promou la creació de prototips de robots en diverses àrees funcionals, vehicles tot terreny no tripulats grans (com el Guardium LS UGV israelià) o petits (com el Packbod), tots ells assistits per càmeres i sensors diversos que poden ser controlats a grans distàncies. Poden ser utilitzats per trobar i desactivar bombes, o robots quadrúpedes que caminen, corren, escalen i porten carregues pesades com el BigDog, impulsats per un motor a gasolina amb cames articulades com les d’un animal. El BigDog pot creuar camps de batalla i transportar carregues pesades per terrenys dificultosos, estalviant el pes i els perills als soldats.
La Marina per la seva part està experimentant amb màquines que puguin patrullar durant mesos sota l’aigua, que puguin pilotar-se de manera autònoma, estacionar-se a l’entrada de ports, seguir submarins, etc., és a dir robots que portin a terme activitats avorrides, brutes o perilloses. Alguns, com l’ACTUV, dotat amb sistemes de radar tèrmic, làser, sonars, i electroòptics, tenen molta autonomia i poden rastrejar submarins, inclosos els més silenciosos; el seu objectiu és el de protegir vaixells de guerra, portaavions o grans bucs. Alguns dels problemes tècnics a resoldre és la durada de les bateries, però ja han començat a treballar en el disseny de robots que puguin alimentar-se de matèria orgànica (marina o terrestre).
També es treballa amb la creació d’insectes robots que treballin com a espies o informadors, atès que són petits i poden seguir els blancs fàcilment per terra o aire.
La tecnologia està dissenyada per disminuir la mort de soldats en combat, que no vol dir que morin menys civils en les guerres i que no morin més persones per atacs de robots que per armes convencionals. Els robots en la guerra eliminaran l’obstacle polític de fer la guerra, a partir d’ara enviarem els robots a fer la guerra, no enviarem els nostres fills i no s’hairan fer cartes de condol a les famílies dels soldats morts, i davant l’opinió publica els polítics evitaran responsabilitat, ja que amb la utilització dels robots deshumanitzem la guerra. Però la utilització de robots dintre “d’un conflicte armat” obre un gran debat sobre les implicacions ètiques, jurídiques i polítiques.
En primer lloc la responsabilitat: és evident que un robot no té capacitat legal, moral o de qualsevol altre tipus i, per tant, no pot ser responsable de les seves accions. Si hi ha una errada o un acte de crim de guerra, qui en serà el responsable? El programador informàtic? El fabricant? El militar? El polític que autoritza el desplegament? Davant d’aquesta difusió de responsabilitats cal esperar que tots els implicats intentaran evadir la responsabilitat i per tant imperarà la impunitat.
En un altre terreny ens enfrontem a la deshumanització i amb un factor ètic d’importància rellevant. Els defensors de les armes robots, que de manera autònoma poden seleccionar i atacar objectius sense la intervenció humana, demanen no posar límits al desenvolupament d’aquestes armes, al·leguen que els humans, sota certes condicions com calor, ràbia, por, ira, desig de venjança, etc., actuem de la pitjor manera possible. Els robots és cert que no poden actuar sota aquests estats d’ànim, no poden tenir sentiments com aquests, però també és cert que els robots no poden tenir el sentit comú dels humans, no poden sentir la compassió o no poden tenir intuïció. És cert que els humans som fal·libles i els robots, no, però aquesta és la condició humana. Les decisions sobre la vida i la mort dels humans en un conflicte armat poden requerir compassió, intuïció o sentit comú. Els robots no poden preveure les conseqüències dels seus actes, els humans, sí.
Cal pensar que estem en els inicis d’aquesta modalitat tecnològica, tecnologia que ens permet ampliar la capacitat de matar, encara que alguns comparen aquesta tecnologia amb la creació del cotxe o de l’Ipad. Però no són comparables, avui estem preparant armes que poden decidir atacar i matar de manera autònoma, però en la guerra és necessari poder distingir entre combatents i no combatents, per poder valorar entre els guanys militars i les pèrdues civils abans de decidir sobre l’ús d’armaments. Mentre això estigui així, dotar les màquines de més llibertat de decisió per escollir entre una acció o una altra és baixar el control del judici humà responsable. Davant d’aquesta situació el millor és actuar de manera preventiva i establir una línia vermella, establir un fort principi moral que de manera intuïtiva tots sabem que és correcte, prohibir a escala mundial el desenvolupament d’armes autònomes. És el pas necessari per assegurar el futur de la humanitat.
