Arsenal nuclear mundial el 2009
Anàlisi de l'arsenal nuclear del nous països posseïdors d'armes atòmiques a data 2009 segons diverses fonts.
L'explosiu nuclear està allotjat en el que s'anomena cap nuclear. Es pot fer arribar el cap nuclear a l'objectiu amb un avió o bé llençant-lo amb un propulsor. Aquest propulsor és el míssil. Hi ha diversos tipus de míssil: tàctics (d'abast curt), estratègics (d'abast llarg), balístics (trajectòria prefixada i sense possibilitat de modificació un cop llençat) i de creuer (trajectòria modificable a distància).
La informació sobre armament nuclear es considera secret militar (més encara que l'armament convencional) i, per tant, hi ha una certa incertesa en les dades. A més de les xifres que es presenten més avall, els estats emmagatzemen una quantitat important d'urani i plutoni susceptible de destinar-se a caps nuclears. Els EUA i Rússia acaparen més del 95% del arsenal nuclear mundial.
Els EUA tenen unes existències de 5.200 caps nuclears operatius. Aquests engloben els 2.700 caps ja muntats a les plataformes de llançament i els 2.500 que es poden muntar en míssils en un temps relativament curt. Dels 2.700, 2.200 són estratègics i 500 són tàctics. A més, tenen 4.200 caps inactius que el Departament de Defensa va separar de les existències per al seu futur desmantellament. Tot plegat constitueix un arsenal de 9.400 caps nuclears.
El programa nuclear dels EUA disposa de tres formes de llançament de míssils: míssils amb bases de llançament terrestres, submarins amb pistes de llançament de míssils balístics i avions bombarders. La majoria dels míssils nord-americans són de llarg abast, per exemple l'abast del míssil balístic intercontinental Minuteman III és de 13.000 km.
França té un arsenal operatiu d'aproximadament 300 caps nuclears. Igual que els altres estats posseïdors d’armes nuclears, probablement té caps nuclears en reserva. Pot llençar els seus caps nuclears des de submarins amb míssils balístics, des de terra amb míssils de mitjà abast i des de bombarders. Té una flota de quatre submarins que estan equipats amb setze míssils balístics cada un, i cada míssil pot portar sis caps nuclears. Es calculen més de 200 caps nuclears a la flota francesa de submarins. Entre 2010 i 2015 es dotaran els submarins amb un nou model de míssil d’un abast de 8.000 km, amb capacitat per a sis caps nuclears.
L'arsenal britànic consta d'un sol sistema de llançament d'armes nuclears: un nombre aproximat de 185 caps nuclears per ésser usats des d’una flota de quatre submarins equipats amb míssils balístics. Cada submarí està equipat amb 48 caps nuclears. El 2005 el govern britànic va anunciar oficialment que tenia menys de 200 caps nuclears operacionalment disponibles, el que indica que en té més en reserva.
Rússia compta amb 4.800 cap operatius, dels quals 2.800 són estratègics i 2.000 són tàctics. A més té uns 8.100 caps inactius, que, sumats als operatius, fan un total de 13.000 caps. El programa rus té tres sistemes de llançament d’armes nuclears: míssils intercontinentals, submarins per llençar míssils i avions bombarders. La majoria dels míssils russos són de llarg abast, un d'ells, el míssil balístic intercontinental RS-20 B/V té un abast d'entre 11.000 i 15.000 quilòmetres.
La Xina disposa d'uns 240 caps nuclears, dels quals uns 180 són operatius. Els pot llençar des d'avions, des de llançadores terrestres i des de submarins. La majoria dels seus míssils són de mitjà i llarg abast, la majoria superen els 7.000 km. Els seus míssils solen estar equipats amb un sol cap nuclear, però de molta potència (fins a 3.000-4.000 kt).
El quilotó és la unitat utilitzada per designar el poder destructiu d'una bomba nuclear. Un quilotó equival a l'energia alliberada en una explosió d'una tona de TNT. La bomba llençada sobre Hiroshima era de 15 kt (van morir 140.000 persones a conseqüència directa de l'explosió). La bomba llençada sobre Nagasaki tenia una potència de 22 kt. Actualment, els caps nuclears solen tenir una potència de centenars de quilotons, però també n'hi ha de milers de quilotons.
Fixem-nos en els països dels quals tenim prou informació per calcular-ne el poder destructiu dels seus arsenals nuclears: Gran Bretanya té una capacitat destructora de 18.500 kt, França, 42.000 kt, la Xina, 220.000 kt, els EUA, 570.000 kt i Rússia, més de 800.000 kt. Avui, amb l'arsenal nuclear mundial es podrien repetir més de 130.000 Hiroshimes.
Els països no signats del TNP
La informació sobre l'arsenal nuclear dels estats nuclearment armats que no han signat el TNP, és a dir Corea del Nord, Índia, Israel i Pakistan, és molt menor que la dels cinc estats nuclearitzats signants del TNP. No hi ha dades per diferenciar entre els caps operatius i inactius. Les xifres en tots el casos són estimatives.
Israel
Se suposa que l’arsenal nuclear d’Israel conté uns 100 caps nuclears. Molts analistes creuen que Israel té un arsenal nuclear emmagatzemat, però no armat, és a dir, que requeriria alguna preparació abans de ser usat. En la fortalesa inexpugnable de la central nuclear de Dimona, ningú no sap amb certesa quins enginys nuclears s'estan desenvolupant. El 1956 començà el desenvolupament de l'armament nuclear israelià amb l'ajuda de França i EUA. Va ser aquest país qui li va subministrar 100 kg d'urani enriquit per a les seves primeres bombes.
La Força Aèria israeliana disposa de 500 avions F-15 i F-16 amb capacitat de bombardejar instal•lacions a 1500 km de sòl israelià; també disposa llançadores terrestres de míssils balístics, els Jericó de llarga distància de 3000 a 5000 km; així com de tres submarins Dolphin Class, més uns altres cinc en construcció contractats a Alemanya amb capacitat de llançar míssils nuclears. Ningú dubta que aquests submarins tenen com a missió amenaçar Iran des del mar d'Aràbia.
Índia
Índia va obtenir l’ajut de l’Unió Soviètica per obtenir la bomba nuclear. Va fer la seva primera prova nuclear el 1974. L'Índia pot llençar els seus caps nuclears des de diversos sistemes de llançament; avions, bases terrestres i bases navals. Els seus míssils són de curt i mitjà abast amb un radi d'acció entre 500 i 3000 km i en construcció d’altres que superen els 5000 km. No se sap exactament de quants caps nuclears disposa, però es calculen entre uns 60 i 80 els caps disponibles. A més, des de juliol de 2009 disposa del primer submarí nuclear de 7000 T, l’Arihant, i anuncia la construcció d’uns d'altres quatre.
India manté un fort enfrontament amb Pakistan per la regió de Caixmir, a més d'una carrera d'armaments incloses les armes nuclears que va estar a punt de produir un enfrontament armat entre ambdós països el 1999 i de nou el 2002.
Índia va subscriure un acord amb EUA per modernitzar totes les seves instal•lacions de producció nuclear mitjançant l'ajuda en tecnologia i combustible nuclear. Índia no és signant del TNP, aquest fet impedeix que la resta de països membres del TNP puguin ajudar o transferir tecnologia nuclear a països no signants. Ni els mateixos EUA ni la Comunitat Internacional han mostrat cap objecció per aquest greu fet, que és un important incompliment d'EUA del TNP. Aquest acord és, de facto, un aixecament de les sancions imposades a l’Índia que impedien als països signants del TNP el transvasament de tecnologies nuclears a aquest país.
Pakistan
Pakistan amb l’ajut d’EUA va construir centrals nuclears i va disposar de tecnologia per a fabricar les seves primeres bombes atòmiques. Va portar a terme cinc explosions nuclears el maig de 1985. Les seves diferències amb Índia sobre Caixmir l'han dut a diversos enfrontaments, el 1999 i el 2002 hi va haver amenaces per ambdues parts d'un atac amb armes nuclears. El científic pakistanès Abdul Qadir Khan va ser el pare de la bomba atòmica del seu país i l'home sobre el qual recauen totes les sospites d'haver ajudat i venut els seus serveis a diversos països per a aconseguir l'arma nuclear. Va ajudar Corea del Nord en els seus plans nuclears i hi ha sospites que va ajudar Iran, Síria i Líbia en el desenvolupament d'instal•lacions nuclears, com va demostrar el descobriment, en el port italià de Taranto, d'Itàlia, l'octubre de 2003, d’un navili amb materials per a la construcció d'armament nuclear amb destinació a Líbia.
Pakistan amb l’ajut d’EUA va construir centrals nuclears i va disposar de tecnologia per a fabricar les seves primeres bombes atòmiques. Va portar a terme cinc explosions nuclears el maig de 1985. Les seves diferències amb Índia sobre Caixmir l'han dut a diversos enfrontaments, el 1999 i el 2002 hi va haver amenaces per ambdues parts d'un atac amb armes nuclears. El científic pakistanès Abdul Qadir Khan va ser el pare de la bomba atòmica del seu país i l'home sobre el qual recauen totes les sospites d'haver ajudat i venut els seus serveis a diversos països per a aconseguir l'arma nuclear. Va ajudar Corea del Nord en els seus plans nuclears i hi ha sospites que va ajudar Iran, Síria i Líbia en el desenvolupament d'instal•lacions nuclears, com va demostrar el descobriment, en el port italià de Taranto, d'Itàlia, l'octubre de 2003, d’un navili amb materials per a la construcció d'armament nuclear amb destinació a Líbia.
Del Pakistan també s'ignora el nombre de caps, però es calculen uns 60. Els seus míssils balístics són de curt abast 500 km i mitjà de 2.000 km. També disposa d’avions F-16 per llençar-los.
Corea del Nord
Corea del Nord està governada per un llunàtic, Kim Jomg-il, un personatge entossudit a aconseguir l'arma nuclear per a fer-se amb un lloc entre les potències mundials mentre el seu país és un dels més pobres del món. La sortida de Corea del Nord del TNP el 2003 privant els inspectors de l’OIEA de revisar les seves instal•lacions, posava de manifest el desig del règim de Pyongyang d'aconseguir la bomba nuclear. Això va anar acompanyat en diverses ocasions per proves de míssils de llarg abast. El 10/2/2005 el règim anunciava haver arribat al seu propòsit de fabricar la bomba. Escalada que més endavant va desembocar en una prova nuclear sota terra (octubre de 2006) d'escassa potència, se suposa que d’un quilotó, i l'afirmació que posseïa dues bombes nuclears més. A Pequín, el 15 de febrer de 2007, s'arribava a l'acord de posar fi al programa nuclear de Corea del Nord. Pyongyang va reconèixer posseir 30,8 quilos de plutoni militar i acceptava posar fi al programa de centrals nuclears, i paralitzar i desmantellar la central de Yongbyon on s'enriquia l'urani per a convertir-lo en plutoni i permetre el retorn dels inspectors de l’OIEA. Com a compensació, rebria l'ajuda de 50.000 tones de petroli o el seu equivalent en ajuda.
Però les negociacions de desarmament del programa nuclear es van paralitzar el desembre de 2008 a causa dels obstacles posats pel règim nord-coreà a la verificació del desmantellament de les seves centrals nuclears. I poc temps després, el 25 de maig de 2009, va portar a terme amb èxit un segon assaig nuclear consistent en una explosió subterrània d'una potència de 20 quilotons. Pyonyang va advertir que els 30,8 quilos de plutoni militar que posseeix podien activar diverses ogives nuclears de baixa potència. Sí a això s'uneix la capacitat de transportar-les en míssils, dels quals Corea del Nord disposa i als quals mai ha renunciat. Té el míssil Taepodong I, que arriba a 1.500 km, capaç de transportar 500 kg, i té en desenvolupament el Taepodong II de llarg abast, entre 3.500 i 7.000 km.
Arsenals Nuclears any 2009
|
|
estratègics |
tàctics |
total |
arsenal total |
|
Rússia |
2.800 |
2.000 |
4.800 |
13.000 |
|
Estats Units |
2.200 |
500 |
2.700 |
9.400 |
|
França |
300 |
? |
~ 300 |
300 |
|
Xina |
180 |
? |
~ 180 |
240 |
|
Gran Bretanya |
160 |
? |
~ 160 |
185 |
|
Israel |
? |
? |
? |
~ 100 |
|
Índia |
? |
? |
? |
60 - 80 |
|
Pakistan |
? |
? |
? |
~ 60 |
|
Corea del Nord |
? |
? |
? |
< 10 |
Font: SIPRI Yearbook 2009
