Assasinada per oposar-se a la mineria

Escrit per Tomàs Gisbert i Maria Jesús Pinto*. Article publicat a Público.es

El passat 30 de setembre, a Colòmbia, al departament del Cauca, en un petit municipi anomenat Almaguer, va ser assassinada per dos paramilitars Adelinda Gomez Gaviria, en sortir d’una reunió de dones. Tenia 36 anys d’edat i era mare de tres fills, el gran, de 16 anys, que l’acompanyava en el moment també va ser ferit. El delicte d’Adelinda, lluitar per evitar que la implantació de la mineria destrossi el seu territori i els mitjans de vida de les persones que l’habiten.

 

Adelinda era una lideressa que formava part del Procés de Dones del Macís Colombià del CIMA, organització camperola de defensa de la terra, i va impulsar, entre d’altres activitats, la realització d’un Foro Miner i Ambiental, al mateix municipi d’Almaguer, en que van participar prop de 1500 camperols i indígenes.

Que el seu assassinat té una relació directa amb la seva oposició a la mineria i a l’espoli és clar. Un mes abans havia rebut amenaces on per telèfon uns desconeguts li van dir “deje de joder con esa cosa de la mineria, eso es riesgoso y se va a hacer matar”, també l’havien abordat pel carrer advertint-la de que parés i que no es barregés amb els opositors a la mineria. Però a Colòmbia les defensores i defensors del territori i dels drets humans saben que han de conviure amb el risc i les amenaces, i saben que no poden abandonar la lluita, perquè a ningú se li pot demanar que visqui de genolls.

Qui la coneixia millor ens explica que Adelinda “feia un treball de formiga”. Exercia un lideratge quotidià, poc vistós. No era de les que es pujava a les tarimes a fer discursos, sinó que parlava amb la gent, tan amb la que estava d’acord i com amb la que no en relació a la mineria, tot intentant que la comunitat es mantingués unida. Ella ho feia des de la seva vereda, i en tota la regió amb aquesta constància amb la que moltes dones solen fer la feina. Lideratges que semblen més humils que d’altres, però que són exercits fonamentalment per dones i que moltes institucions, i fins i tot organitzacions populars, desvaloritzen per un model masculí que impera en l’accionar polític: el lideratge del que fa els discursos, el que apareix sempre públicament. Són maneres, útils totes dues, però hem de fer un esforç per fer visibles i valoritzar als milers de dones que a les seves comunitats són les imprescindibles per organitzar, cohesionar i mantenir la resistència i l’acció. I la paradoxa és que els qui la varen assassinar saben perfectament que aquestes dones són fonamentals per impedir els plans dels qui volen entrar als territoris i desplaçar les comunitats amb projectes de megamineria, de hidroelèctriques i tants d’altres que en aquests moments tapissen tot Colòmbia.

A La Habana s’està desenvolupant un procés de pau, que tothom desitgem que acabi amb una bona part del conflicte armat, de moment amb la desmobilització de la FARC-EP, i que és dessitjable que el procés continuï amb l’ELN, les dues guerrilles més actives a Colòmbia. Però tinguem-ho clar, l’assassinat d’Adelinda Gomez i de molts més defensores i defensors de drets humans i de líders socials, no té a veure amb el conflicte armat i si amb la violència política i social com a forma de imposar el control social i polític per tirar endavant l’espoli del territori i els negocis dels poderosos.

En aquest cas la premsa oficial ha parlat de que s’oposava a la mineria il•legal, a Almaguer han començat a entrar minaires amb retroexcavadores, minaires vinguts de fora de la regió, en la seva majoria vinculats al paramilitarisme, però aquests només són una avançada, és una estratègia que s’estén per tot el territori ja què el que realment està en joc és l’explotació minaire a gran escala tot preparant el terreny a les grans empreses mineres transnacionals, en aquest cas Anglo Gold Ashanti.

L’assassinat d’Adelinda es suma a l’assassinat, només en el que va d’any, de 14 líders socials defensors dels drets humans, dels que 5 eren dones, al departament del Cauca, fonamentalment a zones rurals.

Fa poc més d’un mes, també era assassinat a Nelson Giraldo, miner artesanal i líder del “Movimiento Rios Vivos de Antioquia” que representa a les persones que el març d’aquest any es van veure obligades a desplaçar-se a Medellín per les amenaces de paramilitars, les detencions arbitràries i l’assetjament de les forces de seguretat  que qualifiquen de guerrillers als qui s’oposen al projecte de construcció de la represa d’Hidroituango. Va ser assassinat quan va anar a visitar el municipi per veure si la seva família, després de sis mesos, podia retornar-hi. També, darrera aquest gran projecte tornem a trobar els interessos d’una gran empresa transnacional, Empresa Pública Medellin (EPM), amb un 50% de capital en mans de la Gobernació d’Antioquia.

S’estima que a les àrees minero-energétiques passen el 80% de les violacions als drets humans a Colòmbia, el 87% del desplaçaments forçats, el 78% dels crims contra sindicalistes, el 89% contra indígenes i el 90% contra afrodescendents.

Darrera de cada assassinat i de cada violació cal veure no sols la mà executora directa sinó la mà de l’espoli del capital local i transnacional, però tota aquesta violència política i social gaudeix d’una ampla impunitat. Els crims i les violacions topen amb la desídia a l’hora d’investigar i cercar els culpables de les molt ben equipades i poderoses forces de seguretat colombianes, topen amb el cinisme de moltes autoritats locals i polítiques que miren cap a una altra banda al mateix temps que donen hipòtesis inversemblants i topen amb la passivitat d’un sistema judicial formalment molt garantista però que el que realment garanteix és la inacció i la impunitat.

Però, i tornant a La Habana, després d’això ¿de quina pau estem parlant?, ¿quina esperança tenim de que s’acabi amb un sistema polític i un model extractivista basat en l’extermini físic de la dissidència social i popular?

Assassinats com el de l’Adelinda no són un número més a afegir a la llarga llista de lideresses i líders populars que dia sí dia no cauen assassinats, sinó que ens han d’obligar a reflexionar i a actuar internacionalment perquè s’investiguin els crims contra els defensors i defensores dels drets humans, perquè es pugui jutjar penalment a les empreses transnacionals, perquè hi hagi justícia i es posi fi a la impunitat.

* Tomàs Gisbert és investigador del Centre Delàs d'Estudis per la Pau. Maria Jesús Pinto és investigadora en Drets Humans.