Després de Gadafi, Al Assad?

En aquests últims dies, el discurs del govern iranià sobre el règim sirià de Baixar Al Assad, un dels seus grans aliats, ha canviat. Ahmadinejad ha començat a recomanar al president sirià que aturi la repressió de l'oposició i que emprengui un diàleg per arribar a una solució política del conflicte.

Però, encara que en l'hipotètic cas que Bachar Al-Assad l'escoltés, és difícil pensar que la població siriana, que segueix sortint als carrers de diverses ciutats tot i els assassinats, les detencions, les tortures i desaparicions, es conformaria ara amb dialogar amb un president tan odiat, sobretot si les perspectives fossin que aquest seguís governant. Encara més, alguns exponents de l'oposició siriana comencen a demanar la intervenció de la comunitat internacional per protegir la societat de la repressió mentre que, fins fa pocs dies, rebutjava taxativament qualsevol intervenció estrangera. Segurament, l'èxit de les forces rebels líbies, ajudades per l'OTAN, té el seu pes en aquest canvi d'actitud.

En aquest sentit, Alain Juppé, ministre d'exteriors francès, ha fet un pas endavant, acusant el règim sirià de crims contra la humanitat. L'exprimer ministre britànic Tony Blair, en una entrevista al diari The Times, ha defensat un canvi de règim a Síria i Iran, acusant el segon de ser el culpable de fomentar i prolongar les tensions i els combats a l'Iraq i l'Afganistan. Hem d'interpretar aquestes declaracions com una altra iniciativa franco-britànica per animar la comunitat internacional a intervenir a Síria, com van fer per Líbia? La veritat és que la situació és molt complicada, però la Brookings Institutions, el think tank que ha estat assessorant el president Obama bastant de prop des d'abans de la seva elecció, ja ha elaborat unes quantes recomanacions que, presumiblement, el president nord-americà tindrà en consideració. Aquestes recomanacions són de dos tipus. D'una banda, s'aconsellen accions polítiques amb l'objectiu de promoure un canvi de règim ràpid, donant suport a un hipotètic homòleg sirià del Consell Nacional Libi, amb la participació de les potències veïnes, entre elles Turquia i Aràbia Saudita. No obstant això, en aquest sentit cal tenir en compte les creixents tensions en les relacions entre Turquia i Israel, la qual cosa molt presumiblement farà que els Estats Units s'allunyin de la primera a favor de la segona, sobretot ara que s'acosta la votació sobre l'Estat Palestí a l'Assemblea General de Nacions Unides. La segona sèrie de recomanacions és de tipus militar: la Brookings Institution planteja quatre possibles escenaris militars a Síria, declarant-se a favor d'una operació naval per implementar les sancions, sobretot de les exportacions de petroli i de productes d'alta tecnologia, combinada amb una campanya aèria, a través de la qual es bombardejarien les estructures del règim sirià, com bancs, plantes d'energia elèctrica i infraestructures del partit Baas.

Sempre segons la Brookings Institutions, l'alternativa a una intervenció militar seria deixar que la situació seguís estancada com està, i això podria suposar que l'oposició siriana decidís prendre les armes, sobretot perquè sembla que a l'exèrcit sirià estan augmentant les desercions a favor de la població. En aquest cas, Síria cauria en una guerra civil. I una Síria embrancada en una guerra civil interessa molt menys que un canvi de règim en aquest país, sobretot als seus veïns més directes, entre ells Israel, ja molt ocupat (i preocupat) amb el canvi de règim d'Egipte i la seva frontera amb la regió del Sinaí.

D'altra banda, just en aquests dies, el president Obama està presentant el seu pla per a la creació de llocs de treball i inversions al sector empresarial per un total de 447 mil milions de dòlars. Potser la producció d'armes i els altres productes i serveis per a una intervenció militar directa o indirecta contra el règim de Bachar Al-Assad, segons l'administració nord-americana, suposaria un respir per a diverses empreses i, conseqüentment, per a l'economia del país. En aquests dies es commemora a més el desè aniversari de l'11-S, després del qual l'ex-president nord-americà (que, per cert, viu tranquil·lament sense córrer el menor risc de ser jutjat pels seus crims de guerra) George W. Bush, va elaborar la fórmula dels "estats canalles" culpables de donar suport a organitzacions terroristes. Síria sempre ha estat un d'aquests estats "pàries". Després d'haver aconseguit eliminar Osama Bin Laden, Obama podria considerar un altre bon resultat enderrocar un dels últims règims totalitaris no aliats dels Estats Units que queden a Orient Mitjà. Tenint en compte d'altra banda que la major part del pastís libi l'hi han quedat països europeus com França i Regne Unit, com a premi per haver assumit la majoria de l'operació de l'OTAN a Líbia, i que es presenta una ocasió immillorable d'aïllar ulteriorment a Iran, sembla cada vegada més plausible algun tipus d'intervenció militar a Síria. Una intervenció summament perillosa, perquè Síria no s'assembla en res a Líbia i en molt a l'Iraq. Aquell mateix Iraq que els Estats Units intentaran deixar totalment molt aviat i la invasió (que havia de ser una operació llampec) ha suposat i segueix suposant un enorme fracàs de la comunitat internacional. Un fracàs que l'Iraq fa vuit anys paga a un preu immensament car.