Qui són els pirates a Somalia?
Després del segrest de la tripulació del pesquer de tonyines congelador Platja de Bakio, amb base a Bermeo (Biscaia), pertanyent a Pesqueries Basc Santanderines (PEVASA) i a un altre vaixell pesquer basc, el Platja de Aritzatxu, va aconseguir fa un temps escapar d'un grup que va intentar segrestar-lo en alta mar.
Carme Chacón va decidir enviar l’exèrcit espanyol a la banya d’Àfrica, per a protegir la flota pesquera espanyola que treballa en aigües del Oceà Índic enfront de la creixent onada d'atacs pirates. En l'actualitat, uns 40 bucs europeus pesquen en aquestes aigües, dels quals la majoria són espanyols i la resta francesos. Entre la flota espanyola es troben els vaixells esmentats, i probablement altres dels armadors membres de les associacions gremials del sector ANABAC i OPAGAC, que són qui han reclamat la protecció militar. Una altra de les empreses que pot pescar tonyines somalís és la coneguda empresa Calvo, que publicita al seu web que té dues de les seves embarcacions (Montealegre i Montecruz) pescant en les aigües de l’Índic, incloent les que corresponen a Somàlia. Per tot això, España ha enviat 395 militars, una fragata, un petrolier i un avió de patrulla marítima. La missió s'emmarca en l’operació Atalanta, impulsada per la Unió Europea, per combatre la pirateria en aigües de Somàlia. No obstant això, l’opció militar no és la millor opció per acabar amb la pirateria a Somàlia, ja que no sembla ser cosa d'un grup de paries oblidats pel sistema. De fet, la Cadena Ser va accedir a un informe de la intel•ligència militar europea en el qual s'adverteix que els atacs no són improvisats ni manquen de preparació. Perquè disposen d'una estructura superior d'informadors molt ben situats, que des de Londres els indiquen els vaixells que es poden segrestar, quines són les seves rutes, les seves càrregues, els seus noms i les seves nacionalitats. Segons la documentació militar, aquesta informació es va evidenciar en l'atac al pesquer basc Felipe Ruano.
Somàlia és un país amb un Estat totalment descompost en mans de senyors de la guerra, que no veu la llum al final del túnel, on l'esperança de vida és de tan sol 47 anys. La seva economia se sustenta en el sector primari i de subsistència, especialment la ramaderia i la pesca que, segons testimonis locals, també es veu afectada per la pesca en alta mar. Els assalts als pesquers són una conseqüència més d'aquesta situació contra la qual no es pot lluitar amb el poder militar, perquè la pau i la seguretat solament poden garantir-se amb el cessament de la violència i la creació d'un clima idoni d'estabilitat i confiança per a sortir de la pobresa, i perquè els veritables responsables d'aquesta pirateria semblen trobar-se més enllà de les fronteres somalís.
En definitiva, és més que qüestionable, per molt diverses raons, que l’exèrcit espanyol es dediqui a assegurar que puguem seguir menjant tonyina en llauna. D'una banda no tenim perquè ser tots els contribuents qui paguem les aventures comercials d'empreses espanyoles en llocs on no es donen les condicions per a fer-ho. Quant ens costaria una llauna de tonyina de la banya d’Àfrica si li sumàrem el cost de l'escorta militar? D'altra banda, aquesta operació sembla una altra de les moltes maneres que troba el govern per legitimar l'enorme despesa militar espanyola, que en temps de crisi pot veure's posada en qüestió per la ciutadania que es queda sense treball ni prestacions socials. Finalment, l'Estat espanyol no ha tingut mai cap interès a millorar la situació de la població somalí, ja que, fins el 2006 , la última vegada que es coneix que Espanya va “ajudar” Somàlia va ser el 1987 i el 1989, quan existiren fortes tensions en el país que van desembocar en un conflicte armat i el col•lapse de l'Estat, proporcionant 215 camions militars i un nombre indeterminat però significatiu d'altres vehicles militars per valor de 2.420,3 milions de les antigues pessetes com Ajuda Oficial al Desenvolupament –a través del Fons d'Ajut al Desenvolupament-, generadors de deute extern. Sens dubte, seria millor dedicar els diners que ens gastem a desplaçar els nostres militars a la Banya d’Àfrica, a la població somalí, però no als segrestadors d'allí o de Londres, sinó als qui sofreixen les conseqüències de la no existència d’Estat, dels senyors de la guerra, i de l'abandó de la comunitat internacional.
