Reflexions sobre les operacions militars espanyoles en l'exterior

Espanya porta més de vint anys participant en operacions militars en l'exterior. Si bé aquestes missions no representen més del 5% de la despesa militar, són objecte de bona part de les notícies, imatges i discursos relacionats amb les Forces Armades espanyoles. Es tracta, per tant, d'un dels seus pilars, potser el més important.¹

 Espanya ha enviat més de 100.000 soldats a diverses desenes d'intervencions de tot tipus (en els marcs de l'OTAN, Unió Europea (UE), ONU, en coalicions, de manera unilateral i, fins i tot, en tres actes d'agressió –contraris al dret internacional, a Kosovo (1999), en l'operació Libertad Duradera a Afganistan i el golf d'Aden (2001) i a l'Iraq (2003).²  Aquest article pretén analitzar els diferents factors i motivacions relacionades amb aquesta participació³  i emmarcar el seu significat  en un context de crisi econòmica.

L'OTAN com a policia mundial

Imaginem la situació següent: Fulano és un parent de Mariano Rajoy que acaba de ser assaltat i robat en ple carrer. Està enfadat i s'apropa a l'estació de policia més propera. Denuncia el que ha succeït i l'oficial responsable l’escolta i, immediatament, comença a treballar en el cas. L'endemà, Mengana, la filla d'un treballador de la construcció, sofreix un robatori similar. Troba la mateixa comissaria que Fulano i tracta de cursar una denúncia, però l'oficial li demana que esperi, al mateix temps que pren una tassa de cafè i llegeix una revista de futbol. Dos dies més tard, Sotano, també robat, arriba a la mateixa comissaria. Tracta de denunciar la situació, però l'oficial a càrrec, que el reconeix com un familiar d'un antic enemic, el sacseja acusant-lo d'estar mentint, l'acomiada a puntades de peu i amenaça amb tancar-lo la propera vegada. És probable que poca gent qüestioni l'existència de la policia, però Sotano, en aquest exemple, probablement ho faria. Quan la policia, l'essència de la qual és protegir a tots els ciutadans amb independència de qui són, es preocupa per determinats individus o grups de població, però no en considera uns altres, o fins i tot els maltracta, la seva legitimitat queda qüestionada. Una regla general podria ser: "com més selectiva és la policia i més agressiva és aquesta selectivitat, menys legitimitat". De fet, la selecció i l'arbitrarietat (o el privilegi) poden ser enteses com a conceptes antònims al de justícia. Pensem ara en l'OTAN (o EUA) en qualitat de policia mundial. L'OTAN, la UE, la UA (Unió Africana) i els exèrcits nacionals són, en la pràctica però també en la teoria, molt més selectius (amb els estrangers) que els cossos de policia (amb els nacionals). L'OTAN, per exemple, no pot fer de guardià global quan només defensa, o almenys sobretot, els interessos dels seus 28 estats membres (els d’alguns molt més que els d’uns altres). Sobre aquest tema, és ben conegut que no existeix un cos militar autònom de l'ONU que defensi els interessos de tots/es (a manera de policia), precisament perquè els estats més poderosos no permetran aquesta pèrdua o disminució de privilegis, ni cediran quotes de poder adquirides. No és cap novetat: no totes les persones comptem igual ni tenim un mateix valor davant dels qui decideixen prioritats i actuacions.

Aquest exemple ve a col•lació perquè emmarca precisament les ambicions espanyoles en seguretat global: l'OTAN –o la UE– seran els encarregats de protegir-la, deixant de banda qualsevol altra organització regional –que n’hi ha– i minimitzant la responsabilitat de l'ONU. De fet, en les menys de 250 línies de què consta la Directiva Nacional de Defensa de 2012 s'esmenta catorze vegades l'OTAN, organització a la qual el text atorga la major rellevància en termes de seguretat global, mentre que la UE apareix referenciada en nou ocasions. No obstant això, l'ONU amb prou feines està esmentada una sola vegada, per assenyalar la conveniència de comptar amb la seva autorització.

En realitat, no hauríem de sorprendre'ns. Des de fa anys hi ha una tendència progressiva a Espanya a marginar les missions de l'ONU en favor de la UE i, sobretot, l'OTAN. Entre 1989 i novembre de 1994, Espanya es va embarcar en deu operacions de manera “significativa” (entenent per significativa una contribució d'almenys deu soldats que, d'altra banda, no són molts). D'aquestes (vegeu la taula 1), el 80% es van realitzar a través de la fórmula “cascos azules” (és a dir, soldats de l'ONU). No obstant això, entre les almenys vint-i-quatre operacions amb participació espanyola significativa des de novembre de 1994, només s'han iniciat dues missions de l'ONU: Haití (el 2004) i Líban (el 2006), ambdues durant el govern de Rodríguez Zapatero. És a dir, dues missions de l'ONU iniciades en nou anys de govern socialista des de 1994 i cap en els nou anys de govern popular. A més, Aznar es va aventurar en tres actes d'agressió. Ha estat evident el tipus d'operació pel qual ha optat Espanya. Pels seus actes els coneixem.

  

Taula 1. Nombre d'operacions militars espanyoles iniciades per tipus de missió. Només considerades les operacions amb més de deu militars espanyols.

	ONU	OTAN	UE	Altres casos
Fins novembre de 1994	8	1	0	1
Novembre de 1994 – avui	2	9	6	8 (+3 actes d’agresió)

Font: Elaboració pròpia.

 

En l'actualitat, Espanya participa de manera significativa en cinc operacions militars més enllà de les seves fronteres, amb un total de més de 3.000 soldats. Afganistan (missió de l'OTAN) és l'operació més coneguda i més costosa, tant en termes humans (mort de soldats)⁴  com econòmics. Els altres quatre desplegaments inclouen Líban (des de 2007, operació de l'ONU), Bòsnia (des de 1992 a través de l'ONU, diverses vegades l'OTAN i, en l'actualitat, la UE) i, per dues vegades, Somàlia, tant en activitats antipirateria com en formació de milicians-soldats somalis (ambdues missions de la UE, si bé hi ha operacions complementàries de l'OTAN que també han comptat amb participació espanyola). Per la seva rellevància en termes de nombre d'efectius (més de 300 alhora), les operacions més importants en les quals ha participat Espanya han estat Bòsnia (la major part dels soldats espanyols a l'exterior han passat per allí entre 1993 i avui); les coalicions liderades per EUA en el Kurdistan iraquià (1991) i l'Iraq (2003-04), a més de Llibertat Duradora (a Afganistan i Djibouti, 2001-04); les missions de l'OTAN a Kosovo (1999-2009), Afganistan (2002-avui), Pakistan (2005) i Líbia (2011); la de l'ONU a Líban (2006-avui); la de la Unió Europea a Somàlia (2009-avui), i les intervencions unilaterals a Albània (1997), Amèrica Central (1998-99) i Indonèsia (2005).⁵

Per què realitza operacions militars Espanya?

Cada operació militar mereix ser analitzada per separat. No obstant això, i amb el risc de generalitzar a l'excés, pot dir-se que un govern decidirà la seva participació quan el cost polític de no involucrar-se sigui superior, i preferirà no intervenir quan aquest cost polític li aconselli no fer-ho. El mateix concepte serveix en termes d'oportunitat política. En aquest cost polític, cal considerar tant factors interns com de política exterior. Almenys, poden identificar-se vuit raons que poden influir en la decisió d'un país per aventurar-se en una missió militar a l'estranger: 1) l'amenaça directa o indirecta que pugui suposar el país o regió on s'intervé; 2) l'interès geopolític o geoeconòmic directe en joc (entengui's per "geopolítica" les relacions i influències dels diferents actors estatals regionals i globals en una zona estratègica); 3) la influència geopolítica i geoeconòmica (interès indirecte); 4) els interessos específics d'accés a recursos naturals; 5) el suport als països aliats en termes geopolítics i geoeconòmics; 6) la pressió de l'opinió pública interna; 7) la visibilitat i augment de pes internacional, i 8) la resposta a la crisi esdevinguda a la zona de desplegament. Evidentment, no es tracta de motivacions independents i, en general, les operacions solen ser multicausals.

Cap llavors preguntar-se quines, entre aquestes vuit raons, són més importants en el cas d'Espanya, i per a això podem considerar les sis operacions militars més rellevants en l'últim lustre: Afganistan, Somàlia, Líban, Líbia i Kosovo/Bòsnia, a més de, per la seva notabilitat, l'Iraq. No es disposa de l'espai necessari per abordar el detall d'aquesta anàlisi, però està disponible (en alguns casos) o ho estarà aviat (en uns altres) en les publicacions del Centre Delàs.⁶

Si descartem, tal com va resoldre l'Audiència Nacional, qualsevol vincle directe entre els atemptats de l'11-M (2004) a Madrid amb Al-Qaeda a Afganistan, resulta absurd defensar la tesi que els contextos esmentats suposin una amenaça per a Espanya (més enllà de l'ambigua “seguretat global” en la qual insisteix en Partit Socialista al Parlament, que no considera en aquest concepte la inseguretat de bona part de la població mundial en termes de supervivència i dignitat). Ni tan sols l’“interès directe” aplicaria a cap d'aquests casos. Així, Espanya no intervé perquè està amenaçada ni perquè ho estan els seus interessos generals “vitals”.⁷  Els recursos naturals tampoc solen tenir, en el cas d'Espanya, el pes que se'ls suposa, encara que aquests han estat determinants en almenys dos casos: Somàlia (les tonyines en l'oceà Índic) i Líbia (origen de prop del 10% dels hidrocarburs consumits a Espanya). En la resta de contextos, aquesta motivació és mínima, si bé no s’ha de descartar potencials ambicions de José María Aznar en les concessions petrolieres iraquianes.

Lamentablement, és molt qüestionable que la resposta a les crisis permanents sigui avui una intenció principal de la participació espanyola.⁸  Sosté aquesta afirmació la gran disparitat oposada entre fons amb finalitat militar i altres destinats a desenvolupament polític, econòmic o social. En el cas d'Afganistan, per exemple, 93 de cada 100 euros són militars (i els set restants tenen un important component castrense –de millora de la seguretat i de les activitats militars a través de l'acceptació dels locals). Per la seva banda, més de tres quartes parts de la implicació espanyola en el concepte “Somàlia” són estrictament militars. Serà interessant comprovar quin és el compromís del Govern amb ambdues nacions una vegada retirades les tropes, si bé cal esperar que cap. El temps dirà.

L'opinió pública interna, per altra banda, juga un paper ocasional. En general, les opinions són poc plurals i poc clares davant unes operacions mal explicades. En el cas de Somàlia, la pressió dels polítics bascos i gallecs i d'una part de la població d'aquests llocs (d'on procedeix bona part dels qui pesquen en l'Índic) hauria estat important (cal apuntar que el Govern ha d'afrontar aquest problema i proporcionar alternatives vàlides a aquests treballadors). Considerant-les totes, els diputats que s'han oposat a les missions militars encara vigents, incloent Afganistan, poden comptar-se amb els dits d'una mà (en alguns casos, com en l'aprovació de la missió EUTM, de formació de milicians-soldats somalis, no va haver-hi cap vot discrepant). No obstant això, que nou de cada deu espanyols estigués en contra no va bastar per evitar que el Govern de José María Aznar fos un dels promotors de la guerra de l'Iraq, un país en el qual la inseguretat i els indicadors socials són pitjors avui que fa deu anys i on els morts de l'ocupació s'han comptat per centenars de milers, sense que s'hagin depurat responsabilitats pel sofriment produït.

En realitat, els interessos espanyols per intervenir militarment a l'exterior estan més relacionats, en general, amb el suport als seus aliats, l'interès indirecte i l'augment del pes internacional. La nova Directiva de Defensa és clara sobre aquest tema, quan des del principi assenyala com a “línies generals de la política de defensa espanyola en aquesta legislatura (…) assegurar una Espanya forta, que permeti mantenir la influència necessària en el context internacional, per contribuir a l'estabilitat d'aquest, principalment a la nostra zona d'interès directe, així com a preservar els nostres interessos nacionals en la resta del món”. En efecte, el suport als aliats ha estat una constant en totes les operacions, sobretot a Afganistan i l'Iraq (EUA) i a Líban (Israel), mentre que la intenció de guanyar pes internacional i també d'aconseguir rèdits indirectes és evident per la participació espanyola en els taulers d'escacs globals més importants. En aquestes zones de molt alt interès geopolític i estratègic (com són Afganistan, Orient Pròxim i el golf d'Aden) guanya rellevància un joc d'aliances en el qual qualsevol suport als actors principals es pot traduir en un tracte de favor en qualsevol altre assumpte de caràcter internacional. Així, la participació políticomilitar d'un país es basa en la seva pròpia anàlisi del balanç cost-benefici. Posem l'exemple d'Afganistan per il•lustrar tot l'anterior:

Des de la seva incorporació a l'Aliança Atlàntica, Espanya té la seva sobirania militar limitada, i no és completament lliure per decidir què fer amb els seus soldats a l'exterior. Va adquirir uns compromisos (amb l'OTAN i EUA) i vol mantenir-los. No obstant això, tampoc cal escudar-se en aquests compromisos atès que, amb voluntat política, treient el debat al carrer i amb una adequada diplomàcia de sortida, Espanya podia haver retirat els seus soldats d'Afganistan si així ho hagués desitjat (i podria fer-ho abans de 2014). No obstant això, es tracta d'un balanç de costos: el cost polític de retirar abans els soldats espanyols d'Afganistan ha estat percebut com molt elevat, tant en termes de política exterior (desavinences amb altres membres de l'OTAN, pèrdua d'influència política i rellevància militar, dificultats per participar en fòrums exclusius –com el G-20, entre uns altres) com de política interna (acusacions de tot tipus dels partits de l'oposició al Parlament espanyol, i utilització de la retirada militar amb finalitats partidistes).

Per l'altre costat, el cost polític de mantenir les tropes ha estat bastant reduït. En efecte, amb prou feines 2 dels 350 diputats del Congrés s'han oposat categòricament a la participació espanyola (el sentir de la ciutadania, per tant, no ha estat correctament representat en la cambra baixa), mentre que les manifestacions populars demanant la retirada, encara decidides i valentes, no han tingut la repercussió que caldria esperar per la rellevància del que succeeix a Afganistan. Per tant, Espanya ha optat per mantenir la seva presència i buscar poder i influències de tot tipus en aquest gran tauler d'escacs que és Afganistan.

Conclusió

Cal preguntar-se si estan justificats el sofriment (en termes de morts i violència) i els costos (al voltant de 800 milions d'euros anuals) de les operacions militars en l'exterior. L'impacte de la “crisi econòmica i financera” ha augmentat el seu qüestionament en alguns grups de població. No obstant això, i sense menysprear la despesa econòmica, cal preguntar-se per un model que troba oportunitats estratègiques en el dolor aliè, sense afrontar les causes de base d'aquestes crisis. Les missions espanyoles en l'exterior no han estat correctament explicades i alguns dels seus components han estat silenciats o amagats.⁹  Hi ha, és cert, abundant informació en diferents publicacions militars, però aquestes anàlisis han abordat més el detall de les operacions que les seves motivacions de base, i no des de punts de vista diferenciats. Les operacions militars en l'exterior, així, no només suposen un cost econòmic que hauria de ser destinat a altres ocupacions, sinó que també contribueix a instaurar un model de policia global selectiu que només considera els interessos de determinats grups, al mateix temps que menyspreen el sofriment dels altres.

¹ Per exemple, representa el primer epígraf de la web del Ministeri de Defensa, vegeu www.mde.es
² Per operació “contrària al dret internacional” o “acte d'agressió” (definit en la resolució 3.314 de 14 de desembre de 1974 de l'Assemblea General de l'ONU, sense caràcter vinculant, però amb gran acord internacional) s'entén aquell que no compleix cap de les opcions existents per intervenir militarment en els assumptes interns d'un país sobirà: que representi un dret de legítima defensa (les condicions de la qual estan regulades per l'article 51 de la Carta de l'ONU) o que es compti amb una autorització expressa del Consell de Seguretat de l'ONU. En cap dels tres casos esmentats es va complir cap d'aquests criteris.
³ Només s'abordaran les motivacions generals, les del govern que decideix enviar les tropes. Així, les molt plurals motivacions personals dels soldats que participen en aquestes missions no seran tractades aquí.
⁴ Segons estadístiques del Ministeri de Defensa, a Afganistan han mort gairebé dues terceres parts del total de soldats morts a l'exterior. La gran majoria de les morts a Afganistan i en el global de les operacions es van produir com a conseqüència d'accidents de transport (avió, helicòpter o carretera).
⁵ Cal esmentar que el web del Ministeri de Defensa en què es detallen les operacions militars espanyoles a l'exterior conté nombrosos errors i imprecisions. A més, l'autorització del Congrés és un requeriment relativament recent, i hi ha moltes operacions que no consten oficialment com a tals. Així, per exemple, segons un cable dels EUA de 2008 publicat per Wikileaks, el secretari general de Política de Defensa, Luis Cuesta, va afirmar que Espanya havia ofert entrenament militar a divuit països africans i tenia vuit acords bilaterals sobre defensa i n’estava negociant sis. A part de diferents operacions de la UE, l'OTAN i l'ONU, Costa també va dir que Espanya estava liderant la missió de reforma de la seguretat de la UE a Guinea Bissau. Res d'això constava llavors al web del Ministeri. Vegeu cable: "08MADRID685, June 8-11 Visit to Spain of commander, US AFRICA".
⁶ Vegeu, per exemple i entre altres: Eduardo Melero (2012). Les Operacions Militars d'Espanya a l'Exterior, ICIP-Centre Delàs, Barcelona; Loretta P. Martin, Teresa de Fortuny i Xavier Bohigas (2012). Piratería en Somalia: ¿excusa u oportunidad geopolítica?, Centre Delàs; Centre Delàs (2009). Atlas del Militarismo en España, Icaria, Barcelona; Alejandro Pozo (2009). Afganistán 2001-2008: 10 razones para cuestionar (y repensar) la intervención extranjera, Centre Delàs; Alejandro Pozo (2007). “Los ejércitos ‘humanitarios’. Las operaciones españolas en el exterior 1999-2005”, en Oliveres, A. y Ortega, P. (eds.). El Militarismo en España, Icaria, Barcelona, 43-84; Centre Delàs (2007). Humanitarismo Militar, Militarismo Humanitario, Barcelona.
⁷ Considerant els definits en la Revisió Estratègica de la Defensa, que inclou "la sobirania, independència i integritat territorial d'Espanya i l'ordenament constitucional" i "la llibertat, la vida i la prosperitat dels espanyols".
⁸ No obstant això, Espanya ha participat en operacions autodenominades "humanitàries" en diversos llocs. Si bé la resposta a aquestes crisis no va ser en absolut l'única motivació (ni la principal), sí que tindrien aquest component (vegeu el detall de l'anàlisi en les publicacions esmentades més amunt). D'acord amb el Ministeri de Defensa, l'última operació "humanitària" data de 2005 (es desconeix per què no inclou l'operació a Haití relacionada amb el terratrèmol de 2010).
⁹ Per exemple, intentu trobar el cost de les operacions militars a la web del Ministeri de Defensa, o bé proveu a localitzar les resolucions del Consell de Seguretat de l'ONU en què diu el Ministeri que es basaven les operacions Llibertat Duradora o Llibertat Iraquiana.