Observatori sobre desarmament, comerç d'armes, conflictes armats i cultura de pau
joomla templates top joomla templates template joomla

Revolucions violentes o no violentes, aquesta és la qüestió

Escrit per Pere Ortega on . Posted in Conflictes i guerres

(Article publicat a Público)

Davant l'allau de crítiques i desqualificacions abocades contra els pocs que ens hem oposat a la intervenció militar a Líbia, és oportú abordar un argument menyspreat en el debat, el de la noviolència. I aportar algunes dades per desmentir les bondats del dret a protegir plantejades pel cor de partidaris de les guerres justes.

En general, s'ha fet referència al fracàs de la Comunitat Internacional en els conflictes iugoslaus o en el de Rwanda. Avui, passats uns anys, podríem fer el balanç i preguntar-nos què van arreglar aquelles intervencions militars. Recordem que, si be els bombardejos de l'OTAN a Bòsnia (1994) van alliberar Sarajevo, no van acabar amb les matances. Un exemple, el més dramàtic de tota la contesa, l'assassinat de 8.000 bosnians en Srebrenica va ser perpetrat enfront de les forces dels cascos blaus de l'ONU, els qui no van fer absolutament gens per protegir aquella població.

Un altre exemple. Més tard, per protegir als kosovares, l'OTAN va bombardejar Sèrbia (1999). Aquells atacs, van desprestigiar i van tirar pel  terra la resistència activa noviolenta preconitzada pel líder kosovar Ibrahim Rugova i van ajudar a instal•lar en el poder al cap de la UCK, Ashim Thaci. Una guerrilla que rebia ajuda d'EUA i a més es finançava (ja se sabia llavors) de la prostitució, el tràfic de drogues i d'òrgans (això ho sabem avui). Una vegada instal•lat el nou govern albano kosovar, van prosseguir les hostilitats i les represàlies. Però aquesta vegada contra la minoria sèrbia, 200.000 kosovars serbis van ser expulsats de les seves llars i, els pocs que es van quedar refugiats al nord de riu Ibar, avui demanen l'autodeterminació i l'annexió del seu territori a Sèrbia.

És a dir, ni les bombes ni la intervenció de l'OTAN van acabar amb les matances ni la neteja ètnica, ni tampoc amb el règim criminal de Milosevic. I si aquest va caure l'any 2000, va anar gràcies a les revoltes populars no violentes que van donar al trast amb aquell sàtrapa que després seria lliurat al Tribunal Penal Internacional.

Respecte al genocidi de Rwanda en 1994, també posat com a exemple d'inacció internacional, s'ha de recordar que, a la regió dels Grans Lagos, les atrocitats entre hutus i tutsis es remunten a decennis anteriors. Llavors, la responsabilitat de la Comunitat Internacional és per no haver arbitrat mesures de mediació que impedissin el genocidi. No per la tardana intervenció militar, doncs l'Operació Turquesa per frenar el genocidi va acabar recolzant a la guerrilla tutsi. Els qui, a més d'ajudar a expulsar a un milió d'hutus cap a la RD Congo, una vegada instal•lada en el poder, va llançar accions de represàlies contra els suposats  responsables del genocidi, produint noves matances. Avui, Paul Kagame, el president tutsi del govern ruandès té oberts processos a França i Espanya acusat de crims contra la humanitat.
Per tant, tampoc sembla que la intervenció militar a Rwanda fos molt eficaç ni afavorís la protecció de la població civil d'una i una altra part dels contendents.

Però encara hi ha més. Els defensors del dret a protegir amb intervencions militars humanitàries, no diuen gens de les causes de violència estructural que originen molts dels conflictes actuals al món. Si els organismes internacionals que regulen les polítiques econòmiques i comercials transnacionals (OCDE, BM, FMI, UE), són assenyalats per múltiples analistes com una de les causes que originen conflictes. Mesures que en general van dirigides a eliminar la protecció de les economies locals per afavorir el comerç internacional i que sempre van acompanyades d'exigències d'ajustos perquè es redueixi la protecció social. Mesures que acaben desestructurant el teixit social, generen atur, marginació, i en alguns casos hi hagi qui es converteixi en delinqüent o s'enroli en grups armats com a mitjà de subsistència. Llavors, com es pot clamar per intervencions militars a causa de violacions dels drets humans, quan entre les causes que originen els conflictes hi ha una responsabilitat directa dels qui governen aquests organismes internacionals? Intervencions denominades amb un terme pau liberal (M. Duffield, 2001), que designa de manera apropiada les intervencions militars de la Comunitat Internacional.

Ara tornem a Líbia. Els rebels van prendre el camí de les armes abandonant el camí que va donar el triomf a les revolucions no violentes de Tunísia i Egipte. I això no és una qüestió baladí a la qual cal afegir un fet diferencial a la resta de revolucions, la qüestió tribal. A la regió de Bengasi, els rebels que van empunyar les armes són d'un clan opositor del de Gadafi que governa a Trípoli. Què ocorrerà si el clan de Bengasi venç gràcies a l'ajuda exterior i els rebels penetren a Trípoli? Es repetiran les tristes experiències viscudes de les matances de les guerres de l'ex-Iugoslàvia i Rwanda?

I, finalment, la qüestió al meu judici més important. Els rebels haurien d'haver reflexionat sobre l'abast de prendre les armes. Doncs aquesta decisió té una enorme transcendència moral. Empunyar les armes per aconseguir una reivindicació política és apostar per un final violent. El que obre una espiral de difícil control i de final incert, amb potser noves matances i més represàlies. Doncs empunyar les armes per aconseguir una reivindicació política és voler derrotar al contrari per la força. És apostar per un final violent i que siguin les armes les que decideixin la destinació política de Líbia.

La violència armada de tants grups que deien lluitar per l'emancipació s'han demostrat un error de proporcions colossals. Recordem que aquells grups que van aconseguir el poder mitjançant la força de les armes, solament amb les armes van poder mantenir les seves revolucions, en detriment de la llibertat i la democràcia. En el cas de Líbia es tornen a repetir els mateixos errors del passat.

 

Col·labora amb:

sipri

És membre de:

aipazenaatipbwar-resisters
lafedecmciansaican
killer-robots inewgcoms

Centre d'Estudis per la Pau JM Delàs

Adreça: Carrer Erasme de Janer, 8 (Entresol - despatx 9)
08001 Barcelona SPAIN
Tel: +(34) 93 441 19 47
Email: info@centredelas.org