Colòmbia: Militarització al servei del extractivisme

L'auge de les activitats extractivistes miner-energètiques a Colòmbia dels últims anys ha vingut acompanyada d'una forta militarització de les zones on el sector miner-energètic opera. El govern colombià ha creat al llarg dels últims anys els anomenats Batallons Energètics, Miners i Vials. Article publicat a Notícias de los Especuladores de la Guerra (WRI-IRG), Abril 2014.

Les forces armades colombianes, amb 281.400 efectius són el segon exèrcit més gran de tota l'Amèrica Llatina només superat per Brasil. A elles cal sumar els 159.000 membres de la Policia Nacional, policia militaritzada que depèn orgànicament del Ministeri de Defensa. A Colòmbia hi ha 6,2 soldats per cada mil habitants, ràtio que gairebé quadruplica el del Brasil.

L'auge de les activitats extractivistes miner-energètiques a Colòmbia dels últims anys ha vingut acompanyada d'una forta militarització de les zones on el sector miner-energètic opera. El govern colombià ha creat al llarg dels últims anys els anomenats Batallons Energètics, Miners i Vials. El seu creixement ha acompanyat la política d'atreure la inversió estrangera de les empreses multinacionals del sector per a la implementació de la política neoliberal extractivista: l'anomenada" locomotora miner-energètica". Si a inicis de 2011 eren 11, el 2014 ja són 21 els batallons miner-energètics.

Els Batallons Miner-Energètics estan formats per 80.000 efectius, el 36% del total d'efectius de l'Exèrcit de Terra en el qual estan enquadrats, i representen gairebé un 30% de les forces armades.

La forta militarització de les zones extractives no ha significat una major seguretat de les poblacions afectades. Censat Aigua Viva i Mining Wacht Canadà advertien que "les regions riques en recursos són la font del 87% dels desplaçaments forçats, el 82% de les violacions als drets humans i al Dret Internacional Humanitari, i 83 % dels assassinats de líders sindicals"¹. La funció d'aquestes unitats, contra el que podria semblar raonable, no és proveir seguretat pública sinó assegurar les inversions estrangeres i l'extracció miner-energètica.

Diversos d'aquests batallons estan radicats a l'interior mateix de les instal·lacions de les empreses o mines, com és el cas del Batalló Militar 15, localitzat des d'octubre de 2011 dins dels camps petroliers de la multinacional Pacific Rubiales, a Puerto Gaitán, on la empresa a més els aporta vehicles i combustible. O el Batalló Energètic Vial n º 8 radicat en els terrenys i instal·lacions de la minera Frontino Gold Mines, al municipi de Segòvia, tal com indica la pròpia pàgina web del Ministeri de Defensa.

La col·laboració entre exèrcit i inversors és fluida. Com indica el director d'operacions de l'Exèrcit, coronel Jorge Arturo Matamoros Blanco², l'exèrcit analitza els projectes que elaboren les mateixes empreses inversores i els deriva a la divisió militar corresponent per a la seva protecció.

Encara que les autoritats militars sempre ho han negat, hi ha evidències que la protecció de les empreses extractives comporta la concertació de "convenis" privats entre empreses extractives i les Forces Armades, en què les empreses pagarien altes sumes econòmiques a l'exèrcit, a canvi de seguretat i poder desenvolupar els seus plans. Aquests acords són secrets però han transcendit als mitjans de comunicació ja sigui per investigacions periodístiques³ o perquè directius de les mateixes empreses, sense cap pudor, així ho han expressat⁴.

Les comunitats locals afectades veuen amb desconfiança el desplegament militar ja que no senten els seus interessos protegits per la força pública, sinó que per contra aquesta va adreçada a assegurar les activitats extractives, els interessos de les grans empreses extractives, en oberta contradicció amb els seus mitjans de vida tradicionals i el medi ambient que els permet.

La presència de l'exèrcit també ha anat acompanyada de greus violacions als drets humans d'aquestes zones, de violacions a les dones, de les execucions extrajudicials dels opositors i les opositores als projectes miners. Un dels molts casos denunciats va ser el setembre de 2006 l'assassinat d'Alejandro Uribe Chacón, opositor al projecte de gran mineria de la Kedhada SA al sud de Bolívar, assassinat per efectius del Batalló Antiaeri nº 2 Nova Granada i presentat posteriorment com a guerriller donat de baixa en combat, dotze dies després que interposés una queixa per presumptes persecucions de l'exèrcit per les seves denúncies contra la minera⁵.

També és significatiu el cas del suport de l'exèrcit a l'entrada de l'empresa Muriel Mining Corporation al Nord del Xocó, on va recolzar les seves activitats tot i un procés fraudulent de consulta prèvia, tal com va dictaminar la Cort constitucional⁶, restringint la mobilitat dels habitants ancestrals en els seus territoris i provocant greus abusos i el desplaçament intern contra les poblacions indígenes i afrocolombianes⁷

És evident doncs, que encara que aquestes unitats militars estiguin emplaçades en zones on el conflicte amb la insurgència ha estat més agut, i aquest és l'argument que ha utilitzat el govern per a la seva existència, l'objectiu clau és la defensa de les transnacionals en contra dels drets legítims al territori de les comunitats indígenes, camperoles i afrodescendents, el que ha provocat forts conflictes socials, massacres i desplaçaments directament relacionades amb aquesta política invasiva, moltes d'elles realitzades en connivència d'exèrcit, paramilitarisme i empreses.

 

Tomás Gisbert, investigador del Centre Delàs de Estudios por la Paz.

María Jesús Pinto, activista i investigadora en Drets Humans

 

 

--------------