Espanya i les guerres pel petroli: és el cas de Líbia?

Els últims anys, s’han popularitzat les expressions “guerra pel petroli” o “guerres pels recursos”. Tanmateix, els recursos naturals no solen estar tant relacionats amb les “causes” dels conflictes armats com es creu, sinó que més aviat jugarien un paper determinant en la durada i la intensitat de les guerres, ja que influeixen directament en el finançament i la perpetuació de la violència, entre d’altres coses.

Els últims anys, s’han popularitzat les expressions “guerra pel petroli” o “guerres pels recursos”. Tanmateix, els recursos naturals no solen estar tant relacionats amb les “causes” dels conflictes armats com es creu, sinó que més aviat jugarien un paper determinant en la durada i la intensitat de les guerres, ja que influeixen directament en el finançament i la perpetuació de la violència, entre d’altres coses. No obstant això, hi ha determinades excepcions, sobretot el petroli. Podem reconèixer una “causa” si ens preguntem fins a quin punt hi hauria conflicte armat sense aquesta causa, o fins a quin punt la realitat seria ben diferent. Efectivament, en bona part dels conflictes armats arreu del món (Sudan, Angola, Colòmbia, etc.), els hidrocarburs han jugat un paper important, però no serien la seva causa, sinó més aviat els catalitzadors. Hi ha, però, d’altres escenaris que serien excepcions, en els quals el petroli podria ser no l’única, però sí una causa rellevant que explicaria la guerra. Iraq, la guerra de Bush, Blair i Aznar, n’és un bon exemple. El Delta del Níger n’és un altre. I Líbia?

Combat Espanya a Gaddafi pel petroli? Afirmar això podria ser pretensiós, però sense dubtes el petroli és una causa important que explicaria el perquè de la seva participació en una operació militar de l’OTAN que, en contra del que dicta la resolució de l’ONU, inclou objectius no autoritzats (i, per tant, contraris al dret) com enderrocar Gaddafi i combatre les seves forces, fins i tot utilitzant grups mercenaris privats i helicòpters. Però hi ha d’altres raons. Les principals motivacions dels països que combaten Gaddafi estan, amb molta probabilitat, estretament relacionades amb cinc punts: 1) els seus interessos energètics (des d’aquest punt de vista, sí que seria una “guerra pel petroli”; 2) les pressions internes (escàndols a l’Estat francès per complicitats amb els antics règims a Tunísia i Egipte, tensions partidistes o qüestions electorals, amb certes dosis d’egolatria); 3) la voluntat d’influir en les protestes als països àrabs, uns processos en els quals adopten l’estratègia de l’oportunisme i la prudència en la protecció dels propis interessos; 4) les oportunitats i les influències en una eventual Líbia post Gaddafi (qui guanyava poc abans, pot augmentar els seus beneficis si s’enderroca el dictador); i 5) per guanyar pes, prestigi militar i favor internacional i/o regional (i el que atorguen els estats més poderosos a qui els segueixen). Per als EUA, Líbia era un país situat al punt de mira des de fa anys, és a dir, la intervenció militar per enderrocar Gaddafi ja seria un objectiu anterior a les revoltes i aquestes només haurien representat una oportunitat per dur-la a terme. Almenys així ho va reconèixer l’exgeneral nord-americà i excomandant suprem de l’OTAN Wesley Clark. Els interessos espanyols, d’altra banda, estarien centrats en el primer punt (petroli) i el cinquè (que també aplicaria a altres llocs com, per exemple, l’Afganistan), però també influirien el tercer punt i el quart (igualment relacionat amb el petroli).

El petroli i el gas tenen un paper destacat en la política i l’economia líbies. De fet, els hidrocarburs representen el 71% del producte interior brut del país. Els EUA també tenien interessos a la Líbia de Gaddafi, si bé d’un volum inferior al que Washington desitjava. Algunes de les companyies que operaven al país eren ExxonMobil, Oxy, Marathon, ConocoPhilips i Morgan Stanley. Si bé el 5% de les exportacions de Líbia estaven destinades als EUA, el percentatge sobre el total de necessitats nord-americanes era inferior a l’1%. Els beneficis europeus han estat més forts. Destacava la presència de les petrolieres OMV (Àustria), Total (França), Eni (Itàlia), Royal Dutch Shell (Regne Unit/Holanda), RWE i Wintershall (Alemanya), Statoil (Noruega) i Repsol YPF (Espanya/Argentina). Aquestes companyies gaudien d’autorització per operar a Líbia. No tots aquests països estaven satisfets (notòriament, els més bel•ligerants contra Gaddafi), però en general les relacions entre els mandataris de les potències mundials i el règim de Gaddafi han estat més que cordials, fins i tot, com en el cas italià, d’aliança. De fet, 180 empreses italianes treballaven a Líbia fa dos mesos, i potser per això Berlusconi encara no ha congelat tots els comptes i aturat tots els nombrosos interessos del règim libi al país que governa, com obliguen les resolucions de l’ONU i la Unió Europea (UE).

Els interessos petroliers espanyols es concentren en la empresa privada Repsol YPF. Aquesta companyia gaudia, abans de la crisi líbia, de drets miners sobre 10 blocs, 9 d’ells onshore i un a la conca offshore de Sirte. Els principals interessos són d’exploració: 8 dels 10 blocs, amb una superfície de 20.718 km2, mentre que els dos blocs restants, de producció, tenen una superfície de 1.566 km2, segons es menciona al propi lloc web de l’empresa. Repsol està present a Líbia des dels anys 70 (Gaddafi va accedir al poder el 1969) i les relacions amb el dictador eren, segons va afirmar un portaveu de Repsol el 2009, “excel•lents”: "Tenim una excel•lent relació amb Líbia, com mostra el fet que hem estès el nostre contracte al país fins al 2032". Tanmateix, el portal argentí La Nación va advertir el gener de 2009 que, com a reacció a una conferència de Gaddafi a la Universitat de Georgetown (Washington, EUA) on suggeria que es podrien produir nacionalitzacions a causa de la forta caiguda del preu del petroli, un portaveu de Repsol va dir que "no pensem que hi hagi una possibilitat real de nacionalització de petrolieres a Líbia". Cal afegir que Repsol ha fet fortes inversions recents a Líbia i tenia expectatives d’ampliar producció a zones descobertes el 2006, les instal•lacions de les quals esperaven estar preparades el 2012 i 2013. En qualsevol cas, cal destacar la dependència d’Espanya del petroli libi. Haurà estat casual la coincidència en el temps de la limitació de velocitat a les autopistes a 110 Km/h i l’operació militar a Líbia?

I perquè involucrar-se en un conflicte armat contra el mateix Gaddafi, que s’ha mostrat generós amb determinats interessos espanyols? Probablement, per fer costat a qui es creia que controlaria Líbia. De fet, l’operació militar fou posterior a les trobades amb el Consell Nacional Libi (CNL), i els grups rebels han estat molt clars en dir que consideraran la participació estrangera a la intervenció militar a l’hora de fer concessions futures d’exploració, explotació i exportació d’hidrocarburs. Els països intervinents, amb la connivència de la UE i l’ONU, entre d’altres, han fet nombrosos esforços perquè Líbia continuï exportant petroli, incloent, entre aquests esforços, combats a les àrees productores, iniciatives perquè l’Arabian Gulf Company (AGOCO) evités les sancions de l’ONU i la UE, o reconeixement del CNL per facilitar les exportacions.

Per als països membres de l’OTAN que bombardegen, el que més importa no és la Líbia de la postguerra, la població civil o els rebels. El que compta és que les concessions d’explotació d’hidrocarburs i altres guanys de caire polític compensin la inversió feta. Al cap i a la fi, la guerra, en el depredador model capitalista actual, és una manera pràctica de fer negocis i relacions internacionals.