Líbia, una guerra molt sexy

Les guerres són la manifestació de la violència més perversa per la preparació que necessiten i pels interessos que amaguen o mostren obertament. Però el més pervers és que la participació en una guerra com la de Líbia és una meditada decisió dels nostres líders polítics que avaluen, com no pot ser d'una altra manera en les relacions internacionals actuals, el benefici que la guerra els pot reportar.

Aquests beneficis, personals, econòmics, polítics o del tipus que sigui són el que fan que una guerra sigui sexy. La de Líbia té molts ingredients que a Sarkozy, Zapatero, Cameron… els semblen sexys. En aquest cas, els beneficis personals poden ser tant o més sexys que els que va veure Aznar en la guerra de l'Iraq. Una afirmació de l'ego del capdavanter polític que s'embarca en una guerra i a més la guanya (perquè aquesta guerra, si volen, la guanyen, almenys com van guanyar la de l'Iraq), la notorietat personal, passar als llibres d'història com un heroi (o un brivall, segons qui els escrigui) i, per descomptat, els rèdits electorals que a curt termini es poden obtenir, són alguns dels arguments que passaran pel cap dels responsables polítics d'aquesta intervenció militar.

Per als responsables de les potències occidentals de la participació en la guerra de Líbia i per a altres poders no tan visibles amb interessos visibles o no, anar a la guerra de Líbia és molt sexy, perquè és una excel•lent inversió, que a més paguem els contribuents amb diners i vides humanes. En primer lloc, la guerra és interessant per al complex militar industrial, perquè així gastem armes, fem girar l'economia armamentística i, sobretot, legitimem l'enorme despesa militar, que en aquests temps de crisis està sent seriosament qüestionada per la ciutadania. Són evidents també els grans recursos de petroli i gas libis, i és sobradament conegut que hi ha empreses dels països occidentals directament implicades que veuen perillar les seves concessions d'un hipotètic futur govern de Gaddafi.

Aquesta guerra és també sexy perquè hi ha des d'un inici una resolució de Nacions Unides i el suport inicial de la Lliga Àrab, i perquè està de moda donar suport o dir que se’n dóna a les recents revoltes populars, amb el pretext de la lluita per la llibertat i la democràcia. Ajuntant aquests objectius polítics amb els interessos econòmics, podríem deduir que establir un govern totalment controlat a Líbia i fins i tot bases militars, entre els nous Tunísia i Egipte, pot ser realment interessant per a Occident. Perquè convé assegurar que els processos de canvi en aquests països segueixin la senda que més interessa, és a dir, que no es converteixin en revolucions socialistes o islamistes que facin pagar més pel petroli o el gas o no abracin gustosos l'american o european way of life.

La guerra a Líbia també és sexy perquè Gaddafi és un terrible dictador molt sexy per als nostres governants, a qui paga la pena treure del poder de la forma que sigui. Emocionalment, i amb les imatges i missatges que en tots els mitjans de comunicació oficials apareixen del dictador, fan venir ganes de llançar-li un Tomahawk o diversos centenars, com ja s'ha fet. Però si aquest senyor és avui tan terrible, per què tan sols fa unes setmanes era un gran amic d'Occident? Per què se li han venut les armes amb les quals està atacant ara els rebels? Si les intencions de la comunitat internacional (occidental) són les d'alliberar els pobles oprimits del món o protegir les poblacions que són víctimes recurrents de la violència armada, per què no es plantegen intervencions a Bahrain, Iemen, Myanmar, Zimbabue, Bielorússia, Txetxènia, Tibet, República Democràtica del Congo, República Centreafricana, Guinea Equatorial i un llarg etcètera? Potser perquè aquests llocs no són, per diverses raons, tan sexys com la Líbia actual.

En fi, les operacions militars a Líbia no responen a les bones intencions que ens diuen. I si fos així, el resultat de mort i destrucció que deixaran els centenars o milers de bombardejos i la probable intervenció militar terrestre dels exèrcits occidentals d'aquí a uns mesos serà una manera més de col•laborar en el despropòsit de buscar una solució violenta a una situació violenta generada amb total consciència anteriorment. Si els països occidentals volguessin promoure amb serietat un ben intencionat alliberament dels pobles oprimits de tot el món, no vendrien armes a dictadures infames, no tindrien intercanvis comercials i financers amb règims opressors, no tindrien relacions polítiques amigables amb corruptes dictadors, ni serien tan incoherents com per predicar la llibertat i els drets humans i embarcar-se en guerres imperialistes en llocs amb gran interès geoestratègic i econòmic. En el cas de Líbia, la reivindicació del no a la guerra es torna més necessària que mai.