Líbia: violència armada i inseguretat en un estat trencat

La revolta contra el règim de Qaddafi va semblar aconseguir el seu objectiu l’octubre del 2011. Amb l’ajut d’una coalició de 18 països i una flexible interpretació de la Resolució 1973 del Consell de Seguretat, l’anomenat ‘estat de masses’ va caure després de l’assassinat del dictador prop de Sirte. Però l’era post-Qaddafi ha dut també la inseguretat i la violència generalitzada al país i les iniciatives des de dins i fora del país per a aturar-ho no semblen tenir tan d’èxit.

Tres són els factors claus que estan determinant el panorama actual de la líbia post-Qaddafi:
- debilitat institucional i estructural
- ressorgiment de conflictes locals i regionals
- proliferació d’armes i fragmentació de la violència armada

Debilitat institucional
En esfondrar-se el règim de Qaddafi, la sui generis estructura de l’estat es va esfondrar amb ell. Les noves institucions, després de tres anys amb un full de ruta poc clar, segueixen sense afermar-se. La guerra de faccions es tradueix en la rivalitat de les mateixes institucions creades, que competeixen entre sí, tan en el mateix Congrés Nacional General com en el govern, on diversos ministeris, liderats per homes forts tenen el control de les seves pròpies milícies.
El Congrés Nacional General governa de facto el país amb caòtics equilibris i sense haver pogut aprovar el seu propi reglament intern. Les desavinences programàtiques, i en especial en polítiques econòmiques, són tan sols la punta de llança d’una lluita fèrria pel poder.
El país aplica la recepta nord-americana de construcció institucional que instaura una democràcia formal sense que les condicions que generen la inseguretat siguin adreçades de manera coherent. A mitjans d’estiu, per exemple, estan previstes eleccions legislatives, però el clima actual fa difícil preveure una organització transparent i lliure de les votacions.
La debilitat institucional enquista la possibilitat d’un procés de construcció de pau, inviable sense garantir la seguretat ciutadana i l’accés de la població als serveis bàsics, entre ells un sistema legal funcional, amb garanties jurídiques i que eviti la ‘justícia del vencedor’.

Ressorgiment de conflictes locals i regionals
Durant 42 anys, Qaddafi va gestionar el país amb l’estratègia de “divideix i venceràs”, aliant i enemistant tribus i poblacions senceres per tal de mantenir un estret control del poder. Això comportà enriquiments i discriminació d’unes i d’altres poblacions que la fi de la dictadura encara no ha aconseguit solucionar. Les reserves de petroli de Líbia són les majors de tota Àfrica, però algunes faccions regionals consideren que les avantatges d’aquest or negre no arriben a tota la societat per igual.
El conflicte s’ha intensificat encara més amb les vagues i bloquejos a ports i centrals petrolíferes de la regió, que han fet davallar les exportacions líbies fins a una cinquena part de la quantitat d’inicis d’any. Des del juliol del 2013, tres ports de la zona oriental es troben paralitzats degut als bloquejos de milícies i de l’anomenada Oficina Política de la Cirenaica. El març del 2014, un vaixell amb bandera nord-coreana transportant 234.000 barrils de petroli (per valor d’uns 3 milions de dòlars) de la Companyia Nacional de Petroli de Líbia, va sortir del port de Sidra, suposadament en direcció a Corea del Nord. El vaixell pretenia evadir el bloqueig imposat per Trípoli i fer realitat per als orientals l’eslògan del ministeri de Petroli “El petroli és la nostra força”. Però la marina dels Estats Units va re-capturar la nau en aigües internacionals. Aquest incident, per altra banda, va provocar la caiguda del primer ministre Ali Zeidan que, acusat també de malversació, ha fugit a Alemanya.
També al sud del país i des de febrer, diverses protestes bloquegen el camps petrolers d’AlSharara i d’altres instal·lacions d’extracció o de canalització petrolífera.
La revolució de febrer del 2011 no es va iniciar a Benghazi per casualitat. Les tribus i poblacions de la regió oriental del país, coneguda històricament com a Cirenaica o Barqa, s’havien sentit sempre discriminades i l’era post-revolució no ha satisfet ni de bon tros les seves demandes. Així, la manca de compensació i inversió econòmica a la regió s’ha canalitzat a través de demandes federalistes i en alguns casos d’independència. Sobre el terreny, això es tradueix en milícies com la Brigada dels Màrtirs del 17 de Febrer –de caire islamista- (la més gran i equipada, amb uns 12 batallons), la Brigada de Rafallah As-Sahati (1.000 combatents) o Ansar Ash-Sharia. Aquesta darrera, d’ideologia salafista radical, ha estat assenyalada com a responsable de l’assassinat de l’ambaixador dels Estats Units a Benghazi Christopher Stevens, de la destrucció de mausoleus sufís centenaris i d’altres violacions de drets humans.
Però aquestes brigades no són les úniques que intenten imposar la seva llei. L’esfondrament de l’aparatus estatal de Qaddafi, i amb ell les forces armades del país, ha provocat la inseguretat i manca de serveis públics i un buit de poder que alguns dels líders locals i milícies han substituït amb la seva pròpia gestió i control armat.

Proliferació d’armes i fragmentació de la violència armada
Fins a la caiguda del dictador, Líbia era el país del Nord d’Àfrica amb un nombre més elevat de forces armades en relació a la població, amb 12 militars per cada mil habitants. Després de la fi de bona part de les sancions al país el 2003 i la progressiva reintegració del règim de Qaddafi en la comunitat internacional, la importació d’armes també va augmentar exponencialment. La despesa militar ha augmentat encara més des de la caiguda de Qaddafi, en un 209% si ho comparem amb dades del 2008. La UE és el primer exportador d’armes a Líbia, i entre ells del 2003 al 2011 Espanya va exportar per un valor de 15 milions d’euros armament i d’altres materials, incloses bombes de dispersió. Tots aquests materials van ser posteriorment usats per reprimir la revolta de 2011 i els arsenals han anat a parar entre grups armats de tots bàndols a Líbia, a d’altres punts calents del Sahel i fins i tot a Síria.
Evidència d’això és el conflicte a Mali en què participaren ex-combatents pro-qaddafistes o simplement ex-militars africans expulsats per la guerra i per la fi del règim que els alimentava.
La proliferació d’armes i la militarització de Líbia han tingut un impacte directe en l’estat actual en què es troba el país, ja que magnifiquen les causes d’inestabilitat.

Algú té un pla per al futur de Líbia?
Tot i els problemes estructurals que assolen el país, els esforços per a la construcció de pau semblen prioritzar la seguretat a través de la militarització de l’estat per davant d’una reconstrucció institucional coherent i d’un programa de desarmament, desmobilització i reintegració amb resultats.
De moment, l’únic pla que s’està tirant endavant, amb la tutela dels Estats Units, és la creació de la Força de Propòsit General (General Purpose Force o GPF). La GPF sorgeix com a estratègia per substituir la Libya Shield Force (LSF), compromesa, com la majoria de grups i brigades, per faccionalisme intern. La LSF es va establir el 2012 amb l’objectiu d’integrar diverses milícies rebels sota el comandament del Ministeri de Defensa. En el darrer any, però, han protagonitzat enfrontaments amb d’altres unitats governamentals arreu del país.
L’objectiu manifest de la General Purpose Force és desactivar aquest desmembrament amalgamant la majoria de grups i combatents actius sota una sola força estatal. Els EUA ja s’han compromès a entrenar entre 5.000 i 8.000 soldats en els propers 7 anys. El Regne Unit, Itàlia, Turquia o el Marroc entre d’altres, també participaran en el programa. De fet, els EUA ja han enviat el primer contingent de militars que preparen les formacions i que ajudaran a filtrar els participants que s’integraran en les noves forces armades.
Les formacions tindran lloc a Bulgària en grups en rotació. Un dels emplaçaments concebuts originàriament pels EUA per a realitzar aquests entrenaments havien estat les Illes Canàries, però de moment la idea sembla haver estat descartada en favor de la búlgara Novo Sale. Excepte aquestes informacions sobre el lloc d’entrenament, no sembla que l’Estat espanyol participi activament en la creació de la GPF.
Els EUA, que l’octubre passat van envair territori libi en una operació unilateral per detenir un suposat líder d’AlQaeda, semblen estar molt interessats a estabilitzar el país a cop de militar, tot i les evidents conseqüències negatives que fins ara ha hagut de pagar el país i la regió. La recepta: combatre la violència armada amb un ‘propòsit general’ confús i deslligat dels programes de desarmament, de reducció de la violència i de desenvolupament.

Segons l’especialista Albert Caramés, els programes de DDR (Desarmament, Desmobilització i Reintegració) poden perseguir tres objectius en un context post-bèl·lic: el desarmament total, la desmilitarització parcial o la continuació de la lògica militarista. En el cas de Líbia, l’objectiu prioritari seria aconseguir una desmilitarització parcial, que és el que Caramés considera un programa típic de DDR:
“... [C]omportaria el desarmament i desmobilització de tots o casi tots els combatents d’un bàndol i una reducció considerable de la mida dels altres (que conforma el nucli de les futures forces armades). Les armes excedents es destrueixen i els soldats que no són indispensables es reintegren a la vida civil: el resultat és un desarmament i una desmilitarització autèntics tot i que parcials en termes globals, i un reestabliment del control unificat sobre les armes i els soldats”.
Per als ex-combatents, una reintegració centrada en la comunitat és essencial en un conflicte que mobilitza grups armats locals entorn a problemes locals.
Els plans de l’estat libi i dels seus aliats, però, semblen apuntar cap a una altra banda. Enmig d’aquesta fragmentació de grups armats i de lluites de poder, al març el govern libi va declarar com a prioritat la “guerra contra el terrorisme” i va demanar ajuda explícita a la comunitat internacional i a Nacions Unides. El control i legitimitat d’aquesta lluita contra el terrorisme ja està provocant, però, més enfrontaments i debilitat a Benghazi, on el 18 de maig passat es proclamava de nou una zona d’exclusió aèria.

La reducció de la violència és urgent per evitar un trencament gairebé consumat de Líbia i per frenar l’espiral de violència actual. La situació exigeix un enfocament alhora global i local. Un enfocament estrictament seguretari no podrà solucionar la inestabilitat del país on les arrels del conflicte són massa profundes, des de la incapacitat de l’Estat per proveir seguretat i serveis bàsics fins a la discriminació i desigualtat socioeconòmica al territori.