Mali, una guerra neocolonial

Article publicat a La Directa

França ha iniciat a Mali, una més de les múltiples intervencions militars en la que fou la seva gran àrea de dominació colonial, la denominada fins la independència de 1960, Àfrica Occidental Francesa.

Durant la descolonització, França, per salvaguardar els seus interessos geoestratègics en la regió, va teixir unes estretes relacions polítiques amb les elits a qui va entregar el poder. D’aquesta manera, França podia continuar exercint el control de la zona donant suport a règims amics i de pas preservar els seus interessos econòmics en aquesta àrea. A aquest efecte, per exercir aquest domini França va disseminar instal•lacions i forces militars per molts països, Níger, Txad, Costa d’Ivori, Burkina Fasso i Senegal.  

Per tant, quan François Hollande diu que la intervenció militar a Mali està solament vinculada a una actuació altruista per eliminar el perill que representen els grups armats gihadistes que controlen el Nord de Mali, evitar la guerra civil Nord-Sud i la desestabilització de tot l’Oest del Sahel està faltant a la veritat. Són arguments espuris quan les intervencions militars en les excolònies d’Àfrica han estat una tònica habitual dels governants de l’Elisi. Recordem que Nicolas Sarkozy va iniciar el seu mandat, en 2008, amb una intervenció al Txad, ho va fer més tard, 2010, a Costa d’Ivori i després, en 2011 comandant l’atac a la Líbia de Gaddafi. Ara, Hollande, inicia el seu baptisme en l’Àfrica francòfona abanderant una guerra contra el terrorisme que li atorga un prestigi intern i extern devaluat per la crisi econòmica mentre amaga els interessos estratègics de França en la regió. I quins són aquests? En primer lloc, els residents francesos disseminats per tota aquesta immensa àrea francòfona que controlen gran part de l’economia de tot el Sahel occidental. Solament a Mali hi ha 6.000 residents, uns lligats a la mineria extractiva de nombrosos recursos minerals, el més important, l’or que s’extreu al sud del país; però també lligats  a l’escassa industria local, les finances i al comerç de importacions. Una segona qüestió, apuntada en diverses fonts, és la referida a les exploracions que confirmen l’existència de bosses d’hidrocarburs en el Nord de Mali.

Però, el principal interès que té França al Sahel occidental no està en el Nord de Mali, sinó en els diferents països de la zona, on estan ubicades diverses indústries extractives de fosfats, gas i petroli. La més important però, a Níger, a 180 km de la frontera de Mali on estan radicats importants jaciments d’urani. Níger, és el tercer productor i exportador mundial d’urani. Mineral explotat per dos empreses controlades pel gegant francès de l’energia nuclear Areva, que extreu un 40% de l’urani que abasteixen els 59 reactors nuclears de França. Un mineral, l’urani, escàs i no renovable, que ha triplicat el preu en els mercats degut a l’arribada del zenit en la producció del petroli, amb un continu increment de preus perquè la demanda és superior a l’oferta.
Un nou Afganistan?

Totes aquestes són raons suficients perquè França impedís que aquesta regió i el desballestat estat de Mali caigués en mans dels grups salafistes que practiquen la gihad, on conviuen grups dispars, des dels tuaregs de Ansar al-Din amb 500 efectius que demanden un nació tuareg al Nord de Mali; Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI), escindit del GIA (Grup Islàmic Armat) algerià, el grup més nombrós amb 1.500 efectius i especialitzat en tràfic d’armes i el segrest d’occidentals; i el Moviment per la Unitat i la Gihad de l’Àfrica de l’Oest (Mujao), amb 1.000 efectius i enfrontat a AQMI.

Les guerres no acostumen a solucionar els conflictes, sinó al contrari, en generen de nous. Aquest és el cas de la desestabilització del Nord del Sahel. La majoria d’aquests combatents provenen de la recent guerra de Líbia on donaren suport a Gaddafi, que fortament armats es refugiaren i apoderaren del Nord de Mali. Una vasta regió de 830.000 km2, descuidada, millor dit, abandonada pel govern de Mali. Regió reivindicada pels habitants autòctons, els tuaregs, que s’agrupen en el Moviment Nacional d’Alliberament d’Azawad (MNLA), que reclamen una nació pròpia, l’Azawad. Poble tuareg que, en el passat, ha dut a terme múltiples conflictes amb el govern de Bamako però també amb els diferents Estats de la regió. MNLA que alhora s’enfronta als grups gihadistes que s’han instal•lat a l’Azawad.

La intervenció militar de França en el Nord de Mali demostra la miopia política, no solament de França, sinó també dels països de la Unió Europea, més preocupats per la seguretat dels francesos i europeus que habiten en la regió que dels problemes que afecten a la població autòctona. Una incompetència d’anàlisi de quins són els conflictes de la regió del Sahel, on hi ha uns països amb estructures d’estat molt dèbils, sense capacitat de controlar els seus territoris i extenses fronteres, i tampoc en donar seguretat a la seves poblacions. Així, un cop més, “Occident” recorre a la intervenció armada per resoldre un conflicte que no acabarà amb les causes reals preexistents. Causes que tenien solució si s’hagués actuat prèviament amb una acció mancomunada que combinés, ajut al desenvolupament, per donar satisfacció a les demandes de les poblacions, i dotar de mecanismes de seguretat interna als governs de la regió. Ara el Nord del Sahel es pot convertir en un nou Afganistan.