Ni necessitem ni volem missions militars a l'exterior

Editorial Materials de treball 50

Des que l’exèrcit espanyol va començar a participar en operacions militars a l’exterior l’any 1989, més de 137.000 militars han estat desplegats en més de cinquanta operacions en quatre continents.

Aquestes intervencions militars a l’exterior, des del discurs oficial sempre s’han anomenat missions de pau i han complert diversos objectius. La seva funcionalitat no ha vingut per la necessitat de donar resposta a greus crisis humanitàries, la imposició o el manteniment de la pau, sinó que el que realment ha determinat l’elecció d’on s’intervenia ha estat en funció dels interessos geoestratègics del moment, ja fossin propis o dels aliats, encoberts sota l’eufemisme d’uns suposats compromisos internacionals.
En l’àmbit més domèstic, les intervencions han servit per afermar la presència de l’Estat espanyol en l’esfera internacional, allò que es diu “plantar bandera”, per exhibir fortalesa militar, allò que sense pudor afirma la darrera Directiva de Defensa Nacional en dir que la millor contribució espanyola a la seguretat mundial és la seva fortalesa militar. Internament s’han utilitzat com a eina de propaganda per legitimar les forces armades espanyoles, que venien d’una forta crisi de legitimat que va desembocar en la professionalització dels exèrcits i en una posterior crisi del reclutament d’efectius.
Ara, l’actual crisi econòmica ha afegit una altra funcionalitat a les intervencions militars a l’exterior. La crisi econòmica no ha portat a un replantejament de la política de defensa que comportés abandonar un model d’exèrcit sobredimensionat, reduir de manera significativa els seus efectius i retallar de manera dràstica la despesa militar. Els ajustos pressupostaris, menors que els que ha patit la despesa social, s’han repartit d’una banda en enginyeria financera per amagar despeses de rearmament tot traslladant-les cap al futur, i de l’altra a limitar al màxim les despeses de manteniment ordinari, de reduir els ranxos, de estalviar en munició, fent que a la pràctica hagin quedat pràcticament a cero les partides pressupostàries destinades a pagar les maniobres, el combustible o la munició, és a dir, tot allò que garanteix que l’exèrcit sigui operatiu. Així, l’Estat Major de la Defensa ha hagut d’elaborar i donar prioritat als plans per poder garantir que un petit nucli del 10% de l’exèrcit estigui operatiu. Tal com va declarar el ministre Morenés “val més tenir un 10% al 100%, que un 100% al 10%”.
Les missions a l’exterior han vingut ara a ser una taula de salvament per tenir un mínim d’unitats en condicions operatives. Són les unitats que participen en les missions a l’exterior les que poden rebre entrenament intensiu, les que veuen completades les seves plantilles i les que tenen coberts tots els seus equipaments, i tot això gràcies al fet que els recursos per fer-ho no provenen dels pressupostos ordinaris sinó de la partida ampliable destinada al que anomenen amb l’eufemisme de “missions de pau”. Partida ampliable que sempre s’amplia, des dels 14 milions inicials fins als 800 de mitjana dels darrers anys,
Ja n’hi ha prou d’enganys, ni necessitem mantenir un exèrcit sobredimensionat amb unes armes que no es necessiten comprades amb uns diners que no tenim, ni les intervencions exteriors són missions de pau com s’entesten en anomenar-les. Cal anul·lar les operacions militars a l’exterior i cal una reducció significativa dels efectius militars actuals i adequar-los a les necessitats reals de seguretat.