Obama i l'extensió de la guerra secreta

El passat mes de març l'administració Obama publicava la Ressenya Quadriennal de la Defensa 2010 (Quadriennal Defense Review, QDR des d'ara) (1). Aquest document ha de guiar els plans militars dels Estats Units i les demandes pressupostàries que els acompanyin en els pròxims quatre anys.

La QDR aprofundeix les línies traçades per l'Estratègia Nacional de Defensa de 2008 (NSS 2008) (2) promulgada al final del mandat de George Bush. Encara que pugui resultar sorprenent, no és estrany ja que ambdós documents han estat elaborats sota la direcció del secretari de Defensa, Robert Gates, que ja ocupava aquest càrrec amb Bush.

La política que va dur a les guerres de l'Iraq i l'Afganistan va estar fortament marcada per l'arrogància producte d'una hegemonia militar total i sense precedents, sostinguda per una despesa militar que supera amb escreix el 40% del total mundial, i per la confiança que li confereixen els canvis revolucionaris en la tecnologia militar dels últim anys, i que es va anomenar la Revolució en els Assumptes Militars. Aquesta política va posar tot el seu èmfasi en la preparació per a la guerra convencional, en la preparació per a grans guerres amb grans desplegaments de forces. Però la crua realitat dels fracassos en les intervencions militars a l'Iraq i l'Afganistan va provocar la necessitat d'un canvi en les doctrines militars. Donald Rumsfeld, principal exponent d'aquesta política, va ser substituït del seu càrrec de secretari de Defensa per Robert Gates a la fi de 2006. El nou manual de contrainsurgència nord-americà en aquelles mateixes dates ja va donar un gir als manuals vigents en les dues últimes dècades, advocant per una estratègia militar menys condicionada per la tecnologia militar i que prestés una major atenció a les dimensions polítiques, socials i culturals dels conflictes, gir que es va consolidar amb l'Estratègia Nacional de Defensa de 2008. L'actual QDR prossegueix el canvi donant una major atenció a la preparació per a les guerres de baixa intensitat i la lluita contrainsurgent.

És significatiu que la QDR defineix els Estats Units com un país en guerra. En guerra a l'Iraq i a l'Afganistan , però també apunta a un nou tipus de guerra, una guerra que no és convencional i que no es lliura en un territori o en un estat concret. En paraules de la pròpia QDR, “Els Estats Units i els seus aliats i associats segueixen participant en una guerra més àmplia, que és una lluita política, militar i moral multifacètica contra Al Qaeda i els seus partidaris en tot el món”.

Aquest tipus de guerra necessita unes capacitats militars diferents a les necessàries per a lliurar guerres convencionals. Així l'actual administració posa l'accent en la preparació per a la lluita contrainsurgent, en el desenvolupament de forces especials que puguin combatre en conflictes de petita escala, o de baixa intensitat, en localitzacions diferents, en diversos continents al mateix temps. Per a això serà necessària una nova generació d'armes específiques per a la lluita contrainsurgent com helicòpters, armes petites, vehicles resistents a les mines o avions no tripulats amb capacitat d'atac.
Les guerres de baixa intensitat vénen a complementar les grans guerres. La QDR estableix l'objectiu de tenir capacitat militar per guanyar dues guerres convencionals simultànies, i també per plantar cara a un ampli ventall de missions de petita escala al llarg de l'ample món. Aquest ambiciós objectiu confirma que els Estats Units prosseguiran les guerres de l'Iraq i l'Afganistan, al mateix temps que ja s'estan preparant per lliurar una sèrie interminable de campanyes de contrainsurgència en racons remots del món. Així mateix, també confirma que la despesa militar no només no disminuirà, sinó que, per contra, continuarà amb l'obscena escalada ininterrompuda iniciada a mitjans dels anys 90. Com recalca el document “Els interessos dels Estats Units i la seva funció en el món requereixen l'existència d'unes forces armades amb aptituds sense parangó i una nació amatent a emprar-les en defensa dels nostres interessos i del bé comú”(les cursives són nostres).

L'augment de les capacitats militars va acompanyat d'una especial atenció a l'ajuda militar i a la formació de les forces militars i policials de països clau del Tercer Món en la lluita contra Al Qaeda i altres insurgències que atemptin contra els interessos nord-americans. Aquesta política no és nova, el propi document destaca que s'està realitzant des de la fi de la segona guerra mundial, però va ser a partir dels anys 60 que va cobrar major intensitat. En aquell moment, Robert McNamara, secretari de Defensa del president Kennedy, va iniciar el desplegament de milers d'assessors en contrainsurgència al llarg del sud-est asiàtic, Àfrica i Amèrica Llatina, que van propagar la nefasta Doctrina de Seguretat Nacional, ensinistrant els militars que poc després encapçalarien les sagnants dictadures dels anys 70 i 80. Valgui com a exemple d'aquesta política l'Escola de les Américas (SOA), situada a Fort Benning, Geòrgia, i denominada des de 2001 “Institut de l'Hemisferi Occidental per a la Cooperació de Seguretat”. En els seus 59 anys ha entrenat més de 60.000 militars llatinoamericans en tècniques de contrainsurgència, formació de franctiradors, comando i guerra psicològica, intel•ligència militar i tàctiques d'interrogatori. Pot seguir-se el rastre de sang i sofriment en tots els països als quals han tornat els seus graduats. Milers de llatinoamericans han estat torturats, violats, assassinats o desapareguts per persones formades a l'Escola de les Américas (3).

Ciències socials per a la guerra

La diversificació de conflictes i escenaris, i la necessitat de poder entendre les complexitats socials i culturals dels entorns on es fa la guerra, ha dut a un renovat interès del departament de Defensa per les ciències socials i la seva utilització militar.

Així la QDR estableix entre els seus objectius “enfortir les capacitats lingüístiques, culturals i de coneixements regionals” dels països on s'actua. En aquesta direcció, el departament de Defensa el 2008 va impulsar la Iniciativa Minerva que busca involucrar les universitats per utilitzar les ciències socials, com l'antropologia o la sociologia, amb fins militars. Les àrees d'estudi que la iniciativa proposa són: l'Iraq; organitzacions terroristes i ideologies; religió i canvis culturals en el món musulmà; implicacions en la seguretat nacional de l'energia i el canvi climàtic; noves teories de la dissuasió; Xina (4). Això fa recordar el projecte Camelot, un esforç militar a l'època de la guerra de Vietnam per garantir l'assistència acadèmica amb fins de contrainsurgència en el Tercer Món.

No sobra dir que això entra, ja de per si, en flagrant contradicció amb els principis ètics que els investigadors socials estan obligats a respectar. Principis que es podrien resumir en què la investigació social no pot ser emprada per causar dany a la població estudiada.

La guerra secreta

La política de la QDR ja s'està portant a terme. Tal com diu el mateix document “les forces dels Estats Units estan treballant a la banya d'Àfrica, el Sahel, Colòmbia, entre d'altres, per proporcionar capacitació, equip i assessorament als seus homòlegs del país amfitrió sobre la millor manera d'expulsar i desmantellar les xarxes terroristes i insurgents,…”

Però el treball de les forces nord-americanes no es limita a treballs d'assessorament o capacitació. Una guerra secreta de baixa intensitat s'està desenvolupant des dels deserts del nord d'Àfrica, al Pakistan, al Iemen o a les repúbliques exsoviétiques. Els Estats Units han augmentat les operacions militars clandestines i d'intel•ligència, assassinant al Iemen, a Somàlia o al Paquistán, suposats militants d’Al Qaeda amb míssils teledirigits, cooperant en operacions militars al Marroc o Algèria,... La CIA està prenent major protagonisme, com una agència d'espionatge, però també s'està convertint en una organització paramilitar que planifica i realitza tant assassinats selectius com atacs a combois logístics a les muntanyes del Pakistan, amb avions teledirigits no tripulats. El Pentàgon no resta a la saga, utilitza cada vegada més tropes especials en missions secretes en tot Orient Mitjà i en altres llocs. Així mateix els operatius contraterroristes recorren amb major freqüència a la creació ad hoc d'operatius locals específics o al concurs de contractistes militars privats, que arriben fins i tot a realitzar treballs d'espionatge (5).

L'estratègia de contrainsurgència global de l'actual política militar nord-americana no deixa marge per a l'esperança en una pau duradora. No es desenvolupa una política que busqui trobar solucions legítimes per a les justes aspiracions dels grups marginats per la globalització, com tampoc es combaten les condicions que originen l'extremisme violent. Però en canvi si podem assegurar que la vulneració de la legalitat internacional, amb una política d'assassinats selectius, i una descarada ostentació del poder armat, no faran més que atiar l'odi i l'espiral de la violència, combustibles imprescindibles d'una guerra paranoica i interminable.

Vegeu La ofensiva en las sombras. El País 16/8/2010 i Secret Assault on Terrorism Widens on Two Continents. The New York Times 15/8/2010.

(1) Disponible a http://www.defense.gov/qdr/
(2) Disponible a http://www.defense.gov/news/2008 National Defense Strategy.pdf
(3) Per conèixer més pot visitar-se www.soaw.org, de School of Americas Watch, organització pacifista nord-americana que lluita per al tancament d'aquesta nefasta escola.
(4) La Iniciativa Minerva va originar una important controvèrsia que pot consultar-se a The Minerva Controversy (http://essays.ssrc.org/minerva/)
(5) Vegeu Secret Assault on Terrorism Widens on Two Continents. 15/8/2010 i U.S. Is Still Using Private Spy Ring, Despite Doubts 15/5/2009 The New York Times