Vuit anys de despropòsits a l'Afganistan
El passat 7 d'octubre es van complir vuit anys de la intervenció militar a l'Afganistan. La ciutadania espanyola sol considerar la seva participació en aquest país com una missió legal (diferenciant-la de forma expressa i efusiva de l'Iraq), de l'ONU, de caràcter humanitari i com a part d'un procés de pau postbèl•lic.
No obstant això, la intervenció militar a l'Afganistan serien figues d'un altre paner. Sens dubte, la missió Llibertat duradora és una operació contrària al Dret internacional, ja que no s'adapta a les excepcions recollides a la Carta de l'ONU per legalitzar la força militar contra un estat. És cert que Espanya va abandonar oficialment aquesta operació el 2004, i que la Força Internacional d'Assistència a la Seguretat (ISAF, en les seves sigles en anglès), en la qual participa sota control de l'OTAN, està autoritzada pel Consell de Seguretat. No obstant això, cal advertir que les dues missions coexisteixen en el terreny, col• laboren constantment i comparteixen informació i incursions, que els soldats dels EUA representen la pràctica totalitat de Llibertat duradora, però també a prop de la meitat de ISAF, que en els seus debats i discursos dels mitjans, els polítics i els pressupostos militars nord-americans no diferencien expressament entre Llibertat duradora i ISAF, almenys no en la lògica, en les motivacions ni en l'essència de la intervenció militar. I si no, responguin: ¿no dirigeix el famós general McChrystal tant ISAF com Llibertat duradora? Si bé ISAF és legal, el conjunt de la intervenció militar a l'Afganistan podria ser considerat com contrari al Dret internacional. D'altra banda, ISAF no és una missió de l'ONU, sinó de l'OTAN. No hi ha cascos blaus a l'Afganistan. La diferència és significativa perquè l'ONU no opera, almenys en la teoria, sota la direcció de Washington i segons els interessos concrets de l'Aliança i / o els seus membres. A més, ISAF no és una operació de manteniment de la pau, ni producte d'un procés de pau que ni tan sols s'ha intentat. L'ex titular d'Exteriors dels EUA, Condoleezza Rice, va advertir el febrer de 2008 que "la població [europea] ha de comprendre que no es tracta d'una missió de pau" (Público, 06/02/08). És prudent, per ser qui va ser, fer-li cas. Afganistan no és l'Iraq, cap guerra sol semblar-se a una altra. No obstant això, un repàs als mites anteriors i una anàlisi de les raons de la intervenció (que pocs dubten que estiguin relacionades no amb el que conté l'Afganistan-o qui hi viu-, sinó de ser un gran tauler de jocs en què nombrosos països es disputen poder i privilegis), conviden a concloure que, almenys en la seva lògica, essència i maneres, i salvant les distàncies, l'Iraq i l'Afganistan s'assemblen molt més del que els nostres esforçats polítics, comunicadors i analistes ens suggereixen.
A Espanya, els nombrosos defensors de la intervenció han sentenciat un fals escenari en el qual només cabrien dues opcions diametralment oposades: el desastre actual o oblidar per complet de l'Afganistan, i adverteixen que retirar les tropes suposaria una catàstrofe major, deixant una important quantitat d’alternatives no militars disponibles. S'ha augmentat el contingent en un moment en que sis de cada deu enquestats el juny de 2009 desitjaven retirar els soldats o disminuir el seu nombre (només un 3,1% optava per incrementar-lo), segons el Real Instituto Elcano, i s'ha assegurat que, de retirar-los, a l'Afganistan hauria guerra. Disculpeu, a l'Afganistan ja existeix una guerra amb més morts que durant l'etapa de control talibà. L'OTAN és una de les parts enfrontades i també mata civils (més d'un terç del total, i es compten per milers).
Els combatents (molt més nombrosos que els talibans) necessiten bases de suport comunitari. Si l'activitat de la insurgència ha augmentat, potser es degui a que aquells suports també ho han fet. Però en lloc de preguntar per què (els bombardejos de civils, les connivències amb els cacics o el menyspreu de la població podrien guardar relació) i replantejar la intervenció, la resposta continua sent sempre la mateixa: més tropes! Com a mínim 93 de cada cent euros destinats per Espanya i el món a l'Afganistan són despesa militar directe. Seria més pertinent retirar els soldats, però sense oblidar aquest país, i fomentar el pendent acord de pau; implementar les encara absents fortes mesures diplomàtiques amb els països veïns per garantir la seva col•laboració i evitar suports a les faccions armades; promoure la participació visible i destacada dels legítims representants civils en què confia la població (i a través dels quals es canalitzaria l'ajut); deixar d'apadrinar senyors de la guerra i dels negocis; respectar les maneres locals, la seva cosmovisió, les seves prioritats (no tan diferents de les nostres); realitzar investigacions sobre els crims de guerra comesos per totes les parts (avui com abans); iniciar un procediment creïble i sincer de reparació a les víctimes i un procés ambiciós i real de desarmament, desmobilització i reintegració de combatents ( no aquell enganyifa que fa anys només desarmar als més dèbils); recollir l'escandalosa quantitat d'armes transferida a l'Afganistan (primer importador d'EUA i, per tant, mundial, segons The New York Times), i dificultar les connexions polítiques i financeres internacionals que faciliten tota guerra. Vuit anys després, continuen existint alternatives a les maneres militaristes de l'OTAN per comprometre's amb l'Afganistan, i aquestes passen necessàriament per la seva maltractada població.
A Espanya, els nombrosos defensors de la intervenció han sentenciat un fals escenari en el qual només cabrien dues opcions diametralment oposades: el desastre actual o oblidar per complet de l'Afganistan, i adverteixen que retirar les tropes suposaria una catàstrofe major, deixant una important quantitat d’alternatives no militars disponibles. S'ha augmentat el contingent en un moment en que sis de cada deu enquestats el juny de 2009 desitjaven retirar els soldats o disminuir el seu nombre (només un 3,1% optava per incrementar-lo), segons el Real Instituto Elcano, i s'ha assegurat que, de retirar-los, a l'Afganistan hauria guerra. Disculpeu, a l'Afganistan ja existeix una guerra amb més morts que durant l'etapa de control talibà. L'OTAN és una de les parts enfrontades i també mata civils (més d'un terç del total, i es compten per milers).
Els combatents (molt més nombrosos que els talibans) necessiten bases de suport comunitari. Si l'activitat de la insurgència ha augmentat, potser es degui a que aquells suports també ho han fet. Però en lloc de preguntar per què (els bombardejos de civils, les connivències amb els cacics o el menyspreu de la població podrien guardar relació) i replantejar la intervenció, la resposta continua sent sempre la mateixa: més tropes! Com a mínim 93 de cada cent euros destinats per Espanya i el món a l'Afganistan són despesa militar directe. Seria més pertinent retirar els soldats, però sense oblidar aquest país, i fomentar el pendent acord de pau; implementar les encara absents fortes mesures diplomàtiques amb els països veïns per garantir la seva col•laboració i evitar suports a les faccions armades; promoure la participació visible i destacada dels legítims representants civils en què confia la població (i a través dels quals es canalitzaria l'ajut); deixar d'apadrinar senyors de la guerra i dels negocis; respectar les maneres locals, la seva cosmovisió, les seves prioritats (no tan diferents de les nostres); realitzar investigacions sobre els crims de guerra comesos per totes les parts (avui com abans); iniciar un procediment creïble i sincer de reparació a les víctimes i un procés ambiciós i real de desarmament, desmobilització i reintegració de combatents ( no aquell enganyifa que fa anys només desarmar als més dèbils); recollir l'escandalosa quantitat d'armes transferida a l'Afganistan (primer importador d'EUA i, per tant, mundial, segons The New York Times), i dificultar les connexions polítiques i financeres internacionals que faciliten tota guerra. Vuit anys després, continuen existint alternatives a les maneres militaristes de l'OTAN per comprometre's amb l'Afganistan, i aquestes passen necessàriament per la seva maltractada població.
