Un any de revoltes a Síria: un any més de repressió a l'estil Al Asad

Aquest article ofereix algunes dades analítiques que ens ajuden a entendre algunes de les relacions de força que estan en joc a Síria

El que està ocorrent a Síria és devastador i criminal. Per això l'últim veto de Rússia i la Xina a la resolució més suau que s'hagi presentat fins ara (06/02/12) al Consell de Seguretat de l'ONU sobre Síria ha desencadenat tanta indignació. Rússia i la Xina es neguen a acceptar una resolució de condemna al govern sirià, de la mateixa manera que els EUA i el Regne Unit van vetar, l'estiu de 2006, una resolució que demanava l'alt al foc durant la guerra entre Israel i Hizbollah al Líban. El que s'ha de tenir clar, entre tanta reprovació vers Rússia i la Xina, és que encara que s'aprovés una resolució en el Consell de Seguretat de l'ONU, Bashar Al-Assad certament no la respectaria. Les visites diplomàtiques a Damasc tampoc serviran de res. Encara en l'hipotètic cas (molt poc probable) que s'aconsegueixi convèncer Bashar Al-Asad a emprendre unes reformes polítiques, aquella part de la població siriana que està pagant el preu més alt d'aquesta situació mai acceptaria (com tampoc persones del mateix règim) que Al-Assad continués en el poder. Fa ja mesos que el conflicte de Síria ha traspassat el punt de no retorn.

Les protestes contra el règim de Bashar Al-Assad van començar clarament inspirades per les mateixes raons que les de Tunísia i Egipte. Part de la població es va llançar al carrer per demanar la caiguda del règim, la instauració d'una democràcia, millors condicions de vida, llibertat i dignitat. Però mentre que fa onze mesos, quan van començar, es tractava de demostracions pacífiques, ara és evident que el conflicte de Síria és internacionalitzat, i que tant el govern com l'oposició reben suport militar d'altres governs. I no és sorprenent, perquè Síria és un mos apetitós per a massa parts a escala regional. Els Estats Units, Israel, la Unió Europea, Turquia i Aràbia Saudita podrien aïllar l’Iran, que porta anys intentant afirmar-se com a potència regional. Si Bashar Al-Assad deixés el poder, Iran ho tindria indubtablement més difícil per seguir armant, per exemple, el partit libanès de Hizbollah amb míssils que tenen la capacitat d’impactar sobre Israel. D'altra banda, Síria és un dels majors importadors d'armes russes. I Rússia té al port sirià de Tartus la seva única base naval al Mediterrani. Un punt important, sobretot considerant la infraestructura de l'escut antimíssils que els EUA estan instal•lant en el Mediterrani (fins i tot a Rota, Cadis).

Hi ha molts actors (interns i externs) involucrats en aquest conflicte. La pacificació i l'estabilització d'aquest país no seran en absolut ni ràpides ni senzilles. La població siriana està dividida entre una majoria de musulmans (sunnites, alauites, kurds i altres) i una minoria formada per cristians principalment. Les pràctiques repressives i il•legals del règim dels Assad han portat el país a una situació de pobresa generalitzada i a divisions socials molt profundes. Una part de la població (majoritàriament els alauites i cristians) vivia relativament bé, traient tot el profit que podia de l'estabilitat que els Assad han mantingut, i sobretot sense interessar-se en la política. És a dir, sense criticar el règim. El control dels serveis d'intel•ligència sobre la població està tan arrelat que els sirians tenien molta cura a l’hora de parlar de política, ja que fins i tot el veí podia ser una espia del règim. Així, doncs, la població no representa un front compacte contra Bashar Al-Assad. De fet, l'oposició tampoc és homogènia: sabem que hi ha dos grups principals d'oposició, el Consell Nacional Sirià (CNS) i l'Exèrcit Lliure Sirià (ELS). No obstant això, també hi ha els anomenats “comitès locals de coordinació”, els consells revolucionaris i altres grups. Cadascun d'ells amb la seva pròpia idea de com caldria seguir lluitant contra el règim. A més a més, és important també parlar de la complexitat i extensió de les forces armades i dels cossos d'intel•ligència, la gestió dels quals en un sistema post Al-Assad no serà gens fàcil. No hi ha dubte que el país trigarà anys a recuperar-se. I mentre veiem els tremends vídeos que persones com nosaltres fan arribar al món per denunciar el que està passant, hem de saber i assumir, una vegada més, que tots els nostres governs són còmplices directes d'aquests crims, així com d’aquells amb els quals el règim sirià s'ha tacat en aquests llargs anys. No ens vam despertar un dia de març de 2011 i un senyor, de cop, s'havia convertit en un dictador sanguinari. Les violacions sistemàtiques dels drets humans, la repressió, la tortura i els assassinats per part del règim dels Assad (que va començar amb Hafez Al-Assad el 1971) no són un fet nou. Però Al-Assad mai va moure un dit contra Israel, malgrat tanta retòrica antiimperialista i antisionista. Ni tan sols va fer res quan el territori sirià (i precisament un suposat reactor nuclear) va ser bombardejat per avions militars israelians l’any 2007. En el cas de Síria, com en molts altres, per a la “comunitat internacional” ha valgut sempre allò de “millor el mal conegut que el bo per conèixer”.

Molt abans d'arribar a la indignació pels vetos que bloquegen el sistema de Nacions Unides, és l'entramat d'interessos que governa el món el que ens porta una vegada i una altra a ser testimonis de situacions com la de Síria. Mentre es continuï venent armes a països els governs dels quals són coneguts per no tenir cap objecció a recórrer a qualsevol mesura per quedar-se en el poder; mentre la impunitat segueixi sent, en general, la destinació d'aquells líders que violen els drets humans del seu poble (o els d’uns altres); mentre es continuï donant suport a dictadors perquè són el mal menor (per als “líders” de la “comunitat internacional”, és clar) és inevitable que acabem arribant a aquest punt, una vegada i una altra, no únicament a Síria, sinó en molts altres països del món.