Els excessos del clixé Somàlia

Els discursos actuals sobre el que ha passat a Somàlia presenten un còctel de molts dels estereotips pejoratius i concepcions simplistes que solen atribuir-se als africans i als musulmans. D'una banda, cal atribuir els missatges distorsionats a l'estesa ignorància de tot allò que representa Somàlia, oblidada pels grups d'informació i opinió des de fa més d'una dècada. Per l'altra banda, Somàlia reuneix els ingredients necessaris per convertir-se en el nou boc emissari de la política perversa duta a terme pels EUA sota la denominació de “Guerra contra el Terror”
Alejandro Pozo, Materials de Treball núm 30 (Gener 2007)

Els bombardeigs d'Etiòpia i els EUA han estat la gota que ha fet vessar el got en la cadena de desenfrenaments esdevinguda l'últim any a Somàlia. Aquests fets només han despertat la “preocupació” d'unes Nacions Unides que no han objectat els atacs i d'una Unió Europea de la qual només Itàlia i Noruega han mostrat la seva condemna. L'argument de la intervenció és ben conegut: Somàlia és bressol de l'islamisme extremista internacional, és necessari eradicar-lo i, tal com ha reconegut el mateix president del Govern transitori de Somàlia, els EUA tenen tot el dret de fer el que estimin convenient per eliminar Al Qaeda i els seus col•laboradors de la faç de la Terra.

Els discursos actuals sobre el que ha passat a Somàlia presenten un còctel de molts dels estereotips pejoratius i concepcions simplistes que solen atribuir-se als africans i als musulmans. D'una banda, cal atribuir els missatges distorsionats a l'estesa ignorància de tot allò que representa Somàlia, oblidada pels grups d'informació i opinió des de fa més d'una dècada. Per l'altra banda, Somàlia reuneix els ingredients necessaris per convertir-se en el nou boc emissari de la política perversa duta a terme pels EUA sota la denominació de “Guerra contra el Terror”. L'objectiu d'aquest escrit és qüestionar, des de la incertesa que acompanya la rapidesa dels canvis, nou dels arguments acceptats com a dogma en relació amb els últims esdeveniments a Somàlia.

El primer es refereix al convenciment que Somàlia és terreny adobat per a l'islamisme extremista internacional i que Al Qaeda ha sabut aprofitar aquesta conjuntura per afermar-se en aquest país. Em sembla excessiu elevar el factor religiós més enllà d'un tímid paper secundari en el que ha succeït durant l'última dècada a Somàlia. Alguns autors han mostrat els seus dubtes sobre el fet que els estats fallits (i encara més, els inexistents, com és el cas somali) representin un terreny favorable per a l’aparició o l’expansió de grups violents internacionalment organitzats. En paraules d’Alex de Waal, en el pròleg del llibre Al Ittihad, publicat a Addis Abeba, “la influència islamista és molt més probable que aparegui en un procés de reestabilització estatal que desmilitaritzi la política i proveeixi un marc de serveis públics”. Cal afegir, per la meva banda, que aquest fenomen podria produir-se en contextos que ofereixen visibilitat, privilegis econòmics o polítics per repartir i un “enemic" definit com l’origen de tots els mals. Un informe de Nacions Unides alertava, el 2005, de l'existència d'alguns camps d'entrenament “yihadistes” a Somàlia. No obstant això, aquesta presència és molt reduïda i els últims anys de la història de Somàlia no han apuntat a l'existència de cap grup organitzat d'aquestes característiques des del desmembrament d’Al Ittihad fa una dècada, si bé han estat notoris els esforços de certs individus que haurien intentat reactivar, sense èxit significatiu, aquestes cèl•lules. Hassan Dahir Aweys, avui cap visible de la Unió dels Tribunals Islàmics (UTI), va ser un d'aquests referents a l'ombra, encara que la revolució de la UTI mereix una altra lectura que presentarem en el quart argument. Per tant, les dinàmiques del conflicte somali fins a la intromissió dels EUA tindrien poc a veure amb Al Qaeda. Tot i així, el nou escenari, amb els al•licients que representen el despertar mediàtic de Somàlia i la instrumentalització de l’”enemic croat” identificat en els EUA i Etiòpia, pot alimentar la consolidació de grups mal anomenats “yihadistes”.

El segon argument respon a les tradicionals referències a Somàlia en clau d’anarquia. Cal assenyalar que el que el país ha viscut durant l'última dècada i mitja no afecta tot el seu territori, sinó una reduïda part que tindria el seu centre de gravetat a Mogadiscio. La situació al centre del país respon a altres dinàmiques molt distintes que escapen als objectius d'aquest article i, al nord, els estats de facto de Puntland i, sobretot, de Somaliland han assistit als esdeveniments recents com a espectadors preocupats, no com a part implicada. Fins i tot bona part del terç sud de Somàlia ha estat aliena als canvis produïts en els últims temps i continua vivint com solia, amb una forta influència de la tradició, l'honor i l'ordre, invalidant les freqüents referències a la presumpta anarquia amb les quals Occident sovint caricatura el país.

Un tercer punt té a veure amb el terme “senyor de la guerra”, en el qual sol identificar-se homes de negoci que, si bé presenten moltes de les característiques dels senyors de la guerra, difereixen en altres. A vegades, també s’inclou en aquesta denominació moltes persones influents que, malgrat no haver estat escollides a través d'un procés de votació seguint el model occidental, no per això han deixat de ser representants i interlocutors vàlids de la població. Per això, per senyors de la guerra entendrem en aquest escrit els personatges de Mogadiscio de la talla de Hussein Aidid, Musa Sudi, Omar “Finish”, Osman Atto o Canyare (tots ells exministres en el Govern actual), agrupats fa un any sota l’eufemístic nom d’“Aliança per a la Restauració de la Pau i contra el Terrorisme” o, simplement, “l'Aliança”. No obstant això, també mereixerien aquest qualificatiu noms com els de “Morgan” (a Kismayo) o altres afins al Govern, com Mohamed Dhere o el mateix president, el tristament conegut, per infame, Abdullahi Yusuf.

Un quart capítol qüestionaria que l'origen dels Tribunals Islàmics es degui a la influència estrangera. Partim per això d'un context en el qual la població estava extremadament farta de la falta d'oportunitats que ha representat Somàlia després de quinze anys de domini d'uns senyors de la guerra que, fent honor a la seva denominació, van fer de la violència el seu negoci. Sense ignorar les diferències pel que fa als índexs de popularitat entre aquests personatges, els recels que en general despertaven entre els i les somalis només podien ser superats per la profunda animadversió cap als EUA o Etiòpia. L'exèrcit nord-americà va ser tristament cèlebre el 1993 després del suport proporcionat a tots els senyors de la guerra que van voler col•laborar en la seva cega persecució de Mohamed Farah Aidid, en el que va representar una participació directa d'aquest país com un actor més en el conflicte armat. Per la seva banda, Etiòpia tracta Somàlia com un assumpte de política interna. És l'eterna i acèrrima enemiga que, finançant milícies i transferint grans quantitats d'armament violant l'embargament internacional, des de fa mig segle ha participat en qualsevol intent de desestabilitzar el Govern somali, com a mesura de cautela davant les pretensions de Somàlia de recuperar el territori de l’Ogaden etíop, de població somali. Aquestes amenaces van arribar al seu apogeu durant la guerra que el 1977 va enfrontar ambdós països.

Amb aquestes referències històriques i sota un context d'enfrontament irreconciliable entre el Govern transitori recentment constituït i els senyors de la guerra de Mogadiscio que es negaven a cedir els privilegis dels quals gaudien en la capital, van començar a divulgar-se ràpidament informacions que apuntaven al suport d'Etiòpia a les forces governamentals i dels EUA als senyors de la guerra. Els continus fets que confirmaven aquests temors van estar catapultats pels omnipresents rumors (alimentats per l'ús massiu de la ràdio) que caracteritzen els assumptes polítics a Somàlia. Tot sembla assenyalar que tots dos països coneixien les possibles conseqüències de les seves accions i que l'abraçada de l'ós als senyors de la guerra serviria als seus interessos a la zona.

Els Tribunals Islàmics no van ser creats ad hoc per prendre el poder el juny de 2006, sinó que existien amb anterioritat a aquesta data. Formats a partir de consideracions identitàries, aquests tribunals van obtenir la seva legitimitat del Xeer, el dret consuetudinari somali que beu de tradicions nòmades i musulmanes. Només un nombre reduït d'aquests grups estava format per individus violents que pretenien aplicar versions obscurantistes de la sharia. La seva progressió pot ser entesa a partir del seu sentit de l'oportunisme, de la seva atenció a la població en assumptes socials i de l'existència d'un bon nombre de persones favorables al canvi. En el clima de rebuig als suports dels EUA i Etiòpia a altres faccions, van realitzar algunes incursions en petites localitats en les quals, no sense sorpresa, van aconseguir, davant la manca de sosteniment de la població, la fugida del cacic local amb un reduït grup lleial a la seva persona. La resta de milicians es van quedar sense ocupació ni font d’ingressos, atès que vivien dels rèdits del Kalashnikov i de lleialtats, en funció dels interessos del moment, envers el cabdill de torn. Fins que la UTI els va oferir engrossir les seves files per intentar, a continuació, controlar una localitat més gran. La successió d'aquests fets va arribar al seu clímax amb la presa de Mogadiscio. Avui la situació ha canviat, però només de camisa: el Govern té ara alguns "policies" o "soldats" que són els mateixos que abans eren "terroristes" de la UTI i, amb anterioritat, "milicians" dels senyors de la guerra. Només així és possible entendre la ràpida manca de suports soferta en una setmana per part de la Unió.

Pel que fa al seu auge, cal entendre la UTI més com una facció armada que com un grup religiós. Per altra banda, no és cert que els senyors de la guerra o els membres del Govern tinguessin un caràcter profà. En els tres grups hi ha corrents islamistes molt diverses. Per tant, és poc prudent presentar el que ha succeït el darrer any a partir de raonaments religiosos. Fins i tot el factor clànic, tan influent a Somàlia, no és determinant.

El cinquè argument que es pretén qüestionar és la presumpta influència estrangera a Somàlia. El nombre de combatents forans que han donat suport a la UTI a partir de condicionaments ideològics, religiosos o fins i tot econòmics és molt reduït i la seva exagerada visibilitat respondria als intents, per part dels mitjans de comunicació internacionals, d’establir paral•lelismes amb el fenomen mediatitzat fa cinc anys a l’Afganistan (malgrat que tampoc llavors van tenir la transcendència que se'ls va atorgar). En relació a altres actors, com sol succeir en els conflictes armats, la ingerència estrangera a Somàlia sempre ha estat molt important: Etiòpia, Kenya, Djibouti, Itàlia, els EUA, la URSS, Iemen, Aràbia Saudita, Eritrea... No obstant això, la base dels enfrontaments correspon a meres lluites internes pel poder, sense pretendre menysprear la instrumentalització particular d'aquestes dinàmiques des de l'exterior.

La sisena tesi justificaria el tancament de les fronteres de Kenya per prevenir la fugida d'extremistes. Cal recordar que aquest mateix fet va tenir lloc en els passos fronterers dels països veïns d'Afganistan durant els bombardejos en aquest país per part dels EUA el 2001. Avui com llavors, amb el beneplàcit dels governs del món s'impedeix la partida de moltes persones que pretenen trobar refugi a Kenya. Això representa una violació flagrant del dret internacional, que defensa que les poblacions puguin escapar de la guerra i que les organitzacions humanitàries hi tinguin accés.

En setè lloc, m'aventuraria a predir que l'àmpliament anunciat desplegament internacional de tropes a càrrec de la Unió Africana avalat pel Consell de Seguretat de l'ONU no arribarà a produir-se més enllà d'una façana molt mediatitzada. Tret que canviïn molt les coses, Europa, els EUA o Austràlia no participaran en un enviament de tropes que no els aportaria cap benefici directe i sí molts maldecaps. La resta d'estats que tradicionalment participen en intervencions militars només enviaran soldats si són pressionats o incentivats per a això, si bé aquesta possibilitat és encara remota. Es pot esmentar per exemple que aquest desplegament està sent debatut en el si de la IGAD (InterGovernmental Authority on Development) des de fa prop de dos anys. Dels seus sis països membres, a més de Somàlia, es va desestimar la inclusió de forces de països veïns, Etiòpia, Kenya i Djibouti, pel rebuig que desperten entre els i les somalis. Eritrea va declarar que no enviaria tropes i Sudan va afirmar que, arribat el cas, valoraria la mesura, malgrat que la seva situació interna i externa no li permet massa concessions. Només Uganda es va mostrar disposada a aportar soldats amb una oferta inicial de 2.000 soldats que ha estat posteriorment reduïda. Cal recordar que a mitjan anys noranta hi havia a Somàlia prop de 30.000 soldats nord-americans desplegats.

El vuitè punt que es pretén posar en qüestió és el suposat interès que tindrien els EUA a la regió. Tot sembla indicar que tant aquest país com Etiòpia no van pecar d’ingenuïtat en donar suport a les diferents faccions i que les conseqüències que hem conegut van ser provocades. Si bé la rapidesa amb la qual s'han produït els canvis no haurà deixat de sorprendre ningú, no sembla prudent deixar a la casualitat l'explicació del que ha succeït. En el país dels rumors, també estan estesos aquells que afirmen que Etiòpia va finançar, d'alguna manera, la UTI en les seves primeres escaramusses del darrer any. Mentre que les pretensions d'Etiòpia a Somàlia són més evidents, les raons que han dut els EUA a intervenir des del cel somali són més subtils. Sense subestimar la relativa importància estratègica que s'atorga a Somàlia i la seva proximitat a Djibouti, on fins ara es troba l’única base militar nord-americà a l’Àfrica, tot sembla apuntar que la implicació dels EUA a Somàlia respon, en essència, a la necessitat de mostrar a la seva famolenca opinió pública una nova evidència de la pertinència de la Guerra contra el Terror iniciada poc després dels atemptats de l’11-S. La coartada per a l'Iraq va ser que no es va actuar amb suficient contundència. Com a concepte, Somàlia legitima Afganistan, justifica Iraq i avala l'augment de tropes per a aquest país anunciat tot just un dia després dels bombardeigs a la Banya africana.

El novè i últim argument apunta a la legitimitat del Govern transitori de Somàlia i el seu caràcter sobirà. D'acord amb el dret internacional, no es pot justificar els bombardeigs d'Etiòpia i els EUA a partir de les referències a la manca de sobirania de Somàlia com a estat o a l’“autorització” que hauria donat el president somali. Cal recordar que tant la proclamació del president l'octubre del 2004 com l'elecció del seu equip de govern van ser una enganyifa coordinada des de les elits internacionals per afavorir les elits somalis, sense la participació de la societat civil ni d'estructures de representació locals. La Unió Europea, part implicada en l'últim procés polític, va arribar a circumscriure la concessió d'ajuda humanitària a un context de cessament d'hostilitats. És a dir, es va condicionar el suport a la població al fet que els senyors de la guerra abandonessin les seves pràctiques de violència, quan aquestes són, precisament, les que els confereixen la seva denominació i els situen en les posicions de poder que ostenten. Van pagar justos per pecadors.

És una vergonya que, després d'una dècada d'oblit, una part del món dirigeixi ara la seva atenció cap a Somàlia únicament com a conseqüència de la seva presumpta vinculació amb el terrorisme internacional. També ho és que aquest protagonisme estigui carregat de referències simplistes que barregen les lamentables i ignorants etiquetes de salvatge, anàrquic i irresponsable que solen acompanyar el que és africà, amb les de terrorista, fonamentalista i repressor que fan el mateix amb el que és islàmic. Somàlia pot ser notícia per molts motius. És important mostrar el que està passant allà a partir de la seva població, presentant-la sota els paràmetres necessaris de dignitat i respecte, sense oblidar la desastrosa crisi humanitària i promovent reflexions i debats sobre les opcions de millora. La legitimació de les violències que la guerra duu associades ha extremat molts aspectes de la vida somali i és important no analitzar la situació amb mirada sensacionalista. Em temo que aviat els mitjans de comunicació començaran a parlar d'una "nova” Somàlia on “gairebé” s'ha eradicat el terrorisme i en la qual ja abunden cinemes i McDonalds.