Evolució dels conflictes en el començament del segle XXI

Evolució dels conflictes en el començament del segle XXI

Francesc Benítez

 
Són diversos els organismes i centres d'investigació especialitzats que realitzen una anàlisi anual de l'estat dels conflictes actius en el món amb aproximacions a la seva tipificació per causes, intensitat i regionalització, i que mostren els indicadors que a posteriori donen una idea de les tendències.

 En aquest nombre, prenent com a font algunes de les anàlisis anteriors, hem fet un breu balanç quantitatiu dels primers cinc anys del segle XXI quant a l'evolució de tres de les possibles caracteritzacions dels conflictes: el seu caràcter intra o inter estatal, el seu desenvolupament regional i les seves principals causes.

 Com a font de referència quant a definicions i tipificació dels elements que formen part dels escenaris en conflicte, hem optat per les que utilitza el Heidelberg Institute for International Conflict Research (HIIK) del Departament de Ciència Política de la Universitat de Heidelberg, en el seu Anuari d'Anàlisi de Conflictes, més conegut com Baròmetre Anual de Conflictes.[1]

 Aquesta anàlisi identifica fins a nou elements causals que poden figurar com a causa principal o concórrer en els diferents conflictes: territori, secessió, descolonització, autonomia, ideologies sistema,[2] poder nacional, predomini regional, predomini internacional i recursos. Per il·lustrar aquestes tipologies, en la taula següent podem observar diversos exemples de conflictes actuals o passats en els quals han aparegut alguns dels elements anteriors.

Veure resta de l'article 

Element	Conflicte	Element	Conflicte
territori	Armènia vs. Azerbaijan	poder nacional	oposició   vs. Govern Veneçuela
secessió	Txetxènia vs. govern de Rússia	predomini regional	Tamiles vs. Sri Lanka
descolonització	Puerto Rico (ja finalitzat)	predomini internacional	Bielorússia vs. Polònia
autonomia	Kurds vs. govern de Turquia	recursos	Senegal vs. Mauritània
ideologies/sistema	Talibans vs. govern d'Afganistan	altres (situació social)	Disturbis a París (França)

 
Així mateix, quant a la intensitat, el HIIK defineix cinc graduacions agrupades al seu torn pel que fa a l'estat de la violència en els conflictes. La taula següent mostra aquestes distincions: 

 

Estat de la violència	Grup d'intensitat	Nivell d'intensitat	Definició
no violent	sota	conflicte latent[3]	Una diferència de posicions en valors de significació nacional és considerat un conflicte latent si les demandes respectives són articulades per una de les parts i percebudes per l'altra com a tals.
		conflicte manifest	Un conflicte manifest inclou l'ús de mesures situades en l'etapa preliminar a l'ús de forces violentes (p.e. pressió verbal, amenaces explícites de violència o imposició de sancions econòmiques)
violent	Mitjà	crisi	Una crisi és una situació tibant en la qual almenys una de les parts usa la violència en incidents esporàdics.
	Alt	crisi severa	Un conflicte es considera una crisi severa si la violència és repetidament usada d'una manera organitzada.
		guerra	Una guerra és un tipus de conflicte violent en el qual la violència és usada de forma pràcticament contínua en una pauta organitzada i sistemàtica. L'extensió de la destrucció és massiva i de llarga durada.

 

Caràcter interestatal o intraestatal dels conflictes

 En les gràfiques es pot observar que hi ha una lleugera tendència que disminueixi el nombre de conflictes no violents entre estats i que es mantingui o tendeixi a augmentar els que es donen dintre dels estats. Això podria posar de manifest un efecte contingent dels processos de globalització econòmica a causa de la complexitat de les relacions, interessos i dependències creixents que es donen en la majoria dels casos.

 
No obstant això, la tendència a l'augment dels conflictes latents i manifests dintre dels estats suggereix que els mateixos processos globalitzadors poden estar augmentant les desigualtats i injustícies socials, o ser incapaces de donar resposta a aquestes injustícies, amb el consegüent minvament de la seguretat humana en els territoris afectats.

 
En les crisis classificades com a violentes, a més de les tendències anteriors, la diferència entre els valors absoluts dels conflictes de l'un i l'altre tipus mostra clarament un dels signes característics de les noves guerres, que han apuntat ja diversos analistes en els últims temps, com Mary Kaldor o Mark Duffield[4] quant al caràcter marcadament intraestatal de les mateixes guerres.

 

Desenvolupament regional dels conflictes

 Per als conflictes d'alta intensitat, a la vista de la gràfica per als últims quatre anys, s'observa d'una banda una clara tendència a la disminució en totes les regions excepte a l’Orient Mitjà, i  d’una altra la concentració de la major part dels conflictes més violents en les regions més empobrides, com Àfrica i una gran part d’Àsia i Oceania.

 
Quant als de baixa intensitat o latents, és més difícil establir tendències en aquests primers anys de començament de segle. Únicament en el cas d'Orient Mitjà podríem estar davant una regionalització de la conflictivitat latent com a efecte de la pressió dels principals conflictes d'Afganistan, l'Iraq i Israel.

 

Evolució dels principals elements causals

 
Aquest és l'apartat on qualsevol recerca de tendències resulta més ambiciosa i necessitada de precisió. Només des d'una anàlisi quantitativa, sembla que els conflictes amb elements causals basats en ideologia o sistema, o predomini regional o internacional, mostrin una clara tendència a l'augment, mentre que aquells tipificats per elements causals de poder nacional, autonomia, territori o recursos mostren una evolució en què no queda clar si la tendència és d'augment o de disminució.

 
Segons l'informe Alerta 2005,[5] que elabora l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, algunes de les característiques freqüents que s'observen en els conflictes armats dels últims anys són la freqüència de les violacions de l'alto el foc, les dissidències en els grups armats, el fracàs dels processos de desarmament i desmobilització, les disputes electorals, la falta de governabilitat i la consideració de la població civil com a objectiu.

 
La concurrència d'aquests factors pot estar darrere de la dinàmica inestable en l'evolució de la conflictivitat armada i violenta en les regions on es concentren la majoria dels conflictes (Àfrica i Àsia), i on en molts casos aquesta falta de governabilitat, el fustigament a la població civil i el fracàs dels processos de desarmament són característiques comunes d'aquestes noves guerres que ens descriu Mark Duffield en què s'estableixen veritables economies locals basades en formes, legítimes i il·legítimes, de traspàs de poder i de cadenes de comerç, tot això entre grups socials, homes poderosos (o senyors de la guerra), diàspores, membres de l'Estat, etc.[6]

 

Referències

 A continuació mostrem algunes de les principals referències locals i internacionals especialitzades en l'anàlisi dels conflictes violents i no violents en el món que ofereixen dades des de les seves pàgines web en Internet:

 

Heidelberg Institute for International Conflict Research (HIIK)
http://www.hiik.de

 

Escola de Cultura de Pau (Universitat Autònoma de Barcelona)
http://www.pangea.org/unescopau/

 

Facts on International Relations and Security Trends (FIRST)
http://first.sipri.org

 

Upsala Conflict Data Program
http://www.pcr.uu.es/research/UCDP/index.htm