Les guerres i les seves causes en un context de globalització

L’acabament de la Guerra Freda ha comportat el final de l’enfrontament bipolar Est – Oest i ha suposat que les guerres deixen de ser ideològiques, a partir d’ara els nous conflictes presenten nous actors, nous escenaris, nous mètodes de lluita i noves formes de finançament.Tica Font (juliol 2004)

Abans d’abordar la qüestió central que se m’ha demanat, voldria fer algunes consideracions prèvies:

En primer lloc, evitar una visió mecanicista dels conflictes. La formació newtoniana que tots hem rebut ens mostra el món com una màquina que obeeix unes lleis matemàtiques exactes. Dintre d’aquesta màquina coneguts els valors d’unes variables, podem determinar i predir uns resultats. Per exemple el segon principi de la dinàmica de Newton diu que, si sobre un cos actua a una força, aquest cos adquireix una acceleració directament proporcional; per tant si un cos està accelerat és perquè ha estat sotmès a una força. Hi ha que evitar abordar els conflictes des d’aquesta perspectiva, hem d’evitar que les causes juguin el paper de les forces en la física. A tot cas hem d’aprendre d’altres disciplines com la biologia, que aborden l’estudi d’un tema des de la concepció de sistemes complexos.

En definitiva, la meva intenció inicial no és la de simplificar l’estudi de conflictes, no és la de confeccionar un llistat de causes dels conflictes, sinó més be el contrari, intentar mostrar la complexitat dels conflictes i fixar-me en alguns aspectes.

En segon lloc, voldria posar de manifest que per abordar els conflictes de post Guerra Freda ens calen noves eines i redefinir conceptes com el de guerra. En terminologia de Guerra Freda els conflictes es classifiquen com a guerra si es produeixen més de 1000 morts a l’any, conflicte d’intensitat mitjana si es produeixen més de 1000 morts al llarg de la història del conflicte i conflicte de baixa intensitat si no arriben a mil. Aquesta terminologia de classificació dels conflictes per la seva intensitat actualment no te sentit, no ajuda a abordar els conflictes actual. Per exemple a Brasil hi ha més de 30.000 víctimes a l’any per arma i no hi ha declarada cap guerra i no apareix en cap observatori de conflictes. De la mateixa manera que la frontera entre legalitat i il·legalitat s’ha difuminat, en el cas de les noves guerres l’estat de guerra i de pau també son termes relatius, no son períodes absoluts i contraposats, per no dir que ja no es declaren les guerres, o que les treves de pau son tan freqüents com els seus incompliments. Els nivells de violència, mort i desplaçaments en temps de pau poden arribar a ser similars o superiors als temps de guerra, per exemple al Salvador durant el període de guerra tenia una mitjana anual de 6.250 morts al 1995 en temps de pau el nombre de morts per arma va ser de 8.500. En Sudàfrica al 1989 en l’aparheit van ser assassinades 12.000 persones al 1997 van ser assassinades 27.000. Molts d’aquests assassinat no tenen una relació clara amb els problemes polítics del conflicte i reflexen la persistència d’una economia política violenta a pesar de l’absència de guerra. Les relacions socials dintre d’una pau violenta poden ser molt similars a les existents en temps de guerra.


Segons Mary Kaldor a la dècada dels 90 s’ha desenvolupant un nou tipus de violència organitzada –especialment a l’Àfrica i Europa de l’Est- que la qualifica de "noves guerres", "noves" en el sentit de distingir-les de les guerres procedents d’èpoques anteriors i "guerres" per remarcar el caràcter polític d’aquest nou tipus de violència.


Altres autors parlen dels nous conflictes com guerres internes o civils, en el sentit que tenen lloc dintre de les fronteres de l’Estat. Però encara que la majoria dels conflictes són locals, inclouen molts elements transnacionals, de forma que la distinció entre intern i extern és difús. Altres parlen dels nous conflites com a guerres privatitzades o informals; encara que la privatització de l’ús de la violència és un element important, en la pràctica distingir entre lo privats i lo públic o lo formal i lo informal no és massa fàcil d’establir. Altres com Ignatieff parlen d’aquestes noves guerres com a guerres postmodernes.


El que és segur, és que representen un canvi profund en les relacions socials de la guerra, canvis que han de ser interpretats en el marc del final de la Guerra Freda i de la globalització i dintre del procés de intensificació de les inteconexions mundials. El impacte de la globalització es visible en molts aspectes de les noves guerres.

Els actors. La imatge que ens ha aportat el cinema sobre els que practiquen la guerra, ens ha conduït a pensar que la guerra es cosa de militars, que els enfrontaments i lluites son portades a terme pels exercits nacionals, en el cas de guerres entre estats, o entre exercits i guerrilla en conflictes propis de la Guerra Freda. En definitiva, en la nostra ment tenim que la guerra la porten a terme militars (forces públiques, treballadors de l’Estat) o civils militaritzats (guerrilla o exèrcits insurgents que recluten als seus membres entre la mateixa població civil que es rebel·la als que ostenten el poder de l’estat). En canvi les imatges que tenim de les noves guerres postmodernes a través dels informatius de televisió, ens mostren a joves, sovint adolescents amb un kalashnikov a les mans, descalços o amb bambes Nike, o paramilitars amb ulleres de sol fosques o a fanàtics amb torbant que resen sobre una catifa junt al seu rifle... Les noves guerres es caracteritzen per una desmilitarització de la violencia.


Els nous conflictes incorporen nous actors com bandes paramilitars, unitats d’autodefensa, mercenaris estrangers, màfies, grups terroristes... que no responen a cap estereotip, no s’assemblen als guerrillers dels anys 70 i no presenten referències ideològiques o polítiques clares. La majoria de grups que practiquen la violència no tenen ideari ètic o polític clar, no defensen els Drets Humans o la Democràcia, en general podem afirmar que utilitzen la violència per sobreviure o per obtenir parcel·les de poder i riqueses. Els soldats no regulars es recluten al carrer, entre bandes urbanes, en presons, se’ls entrena en camps secrets, se’ls equipa amb armament, sovint estatal. Els soldats no regulars es van crear per realitzar una neteja ètnica que l’Estat pugues negar oficialment. D’aquesta manera la guerra es converteix en una franquícia que es concedeix a "empreses privades" per eludir la responsabilitat moral associada als militars professionals. En definitiva podem dir que els nous conflictes representen la invenció d’un model de guerra que permet a l’Estat negar les responsabilitats que li confereixen acords internacionals com els de Ginebra, i un model de lluitador o guerrer sense escrúpols.


En aquells conflictes procedents del període de descolonització o de Guerra Freda, podem observar una mescla de característiques pròpies del període junt amb característiques de les noves guerres, de manera que les guerrilles de Colòmbia o Filipines es defineixen com a comunistes, però fan servir el segrest o la droga com instruments de finançament i supervivència.


Si com acabem de dir, s’ha ampliat el ventall d’actors que utilitzen la violència, també hem de constatar l’aparició de nous actors que no participen de l’ús de la violència; que no formen part del conflicte, però que intenten intervenir en el decurs del conflicte. Entre aquests nous actors tenim els alts funcionaris de la política internacional, la premsa i les o­nG. A tots els conflictes trobem als representants de Nacions Unides, els funcionaris d’ACNUR, els enviats de la Unió Europea, de la OSCE, ... tots elles intenten mediar entre els bàndols enfrontats, propiciar una treva, impulsar acords de pau... aquest paper que exerceixen fa que els bàndols enfrontats els apercebessin con una eslava més del conflicte i puguin ser objecte i objectiu d’actes violents, recordem l’atac que va sofrir la seu de NU en Bagdad i l’assassinat del seu màxim responsable Pérez de Mello juntament amb altres funcionaris internacionals.


Els mitjans de comunicació i els reporters de guerra juntament amb les o­nG han passat a engrossir les files dels actors de guerra i a ser objecte dels atacs que els bàndols enfrontats. Les o­nG que treballen en situacions d’emergència han sofert atacs violents, destrucció d’infrastructures, saquejos i assassinats d’alguns dels seus membres... Tots podem recordar reportatges de TV amb musulmans bosnis famèlics al darrera d’alambrades, va ser la imatge més famosa del conflicte bosni. En realitat aquests camps que els periodistes van aconseguir filmar amb permís del servis, no eren camps d’extermini, sinó de trànsit per detinguts civils que els servis pretenien enviar a l’exili. Aquest permís per filmar representa una cínica explotació per part serbia de la memòria del holocaust que perdura a la memòria dels europeus, amb la finalitat d’estovar les consciències occidentals i aconseguir que els governs occidentals acollissin als refugiats musulmans i es convertissin en còmplices de la neteja ètnica. El mateix podem dir quan una o­nG negocia un corredor per desplaçar a civils i salvar-los de l’extermini, ha salvat vides, però ha ajudat a l’objectiu de una de les parts del conflicte.


Mostra de com els periodistes i o­nG son apercebuts per les parts en conflicte com uns actors que poden intervenir en el decurs del conflicte, son els atacs que reben. Algunes o­nG com Creu Roja han contractat serveis de seguretat pel seu personal, pels magatzem de menjar i medicines… Les armes estan prohibides dintre de les clíniques i hospitals, però s’han dotat d’un perímetre de seguretat.

Víctimes. Les víctimes de la Primera Guerra Mundial en un 95 % van ser militars. Las víctimes de la Segona Guerra Mundial van ser un 50% de militars i un 50% de civils. Les víctimes de les noves guerres en un 90% són civils.

La població civil durant la Primera Guerra Mundial va ser considerada com una reserva de potencial humà pel combat, la guerra la guanya aquell que te més força, es a dir, més homes i més armes. Els civils tenen assignat el paper de nodrir el camp de batalla. A la Segona Guerra Mundial la població civil cobreix aspectes importants com aportar homes al front de batalla i aportar els recursos humans necessaris i imprescindibles per mantenir la producció d’armes i així mantenir la guerra. Durant la guerra freda la població civil passa a ser utilitzada com ostatge per part de la guerrilla, que lluita pel seu alliberament, i considera la població com la cantera o­n nodrir-se, la que proporciona aliments i atencions quan els requereixen...; pels militars la població civil eren possibles guerrillers; però tots dos bàndols a través de la propaganda cercaven l’adhesió de la població al seu ideari. En les noves guerres la població civil s’ha transformat en objecte de guerra, en escenari de guerra; cada bàndol s’enfronta a l’altre a mitjançant l’atac a la població que s’identifiqui amb el bàndol contrari o enemic ( hutus – tutsis, servis – croats...). En les guerres clàssiques el camp de batalla era l’espai físic o­n es portava a terme l’enfrontament armat, aquesta limitació espacial impedia que el conflicte s’eixamplés a espais més amplis.

En un informe de Creu Roja Internacional (CICR) es pot trobar que dels 17.086 casos d’intervenció quirúrgica que van realitzar per ferides d’arma de foc, el 35% van se dones, homes menors de 16 anys i majors de 50 anys, edats de persones que se suposa no son combatents. Un altre estudi de la CICR (1999) realitzat a Croacia utilitzant les certificacions de mort va estimar que el 64 % de les víctimes no podia ser combatent.

Entre els mètodes de lluita cal destacar, el genocidi, la neteja ètnica, la violació de dones, matances col·lectives, mutilacions, grans desplaçaments de població, segrestament, robatori... La destrucció del sistema econòmic productiu: minar terres de conreu, destrucció d’infrastructures: carreteres, ponts, centrals elèctriques... Les estratègies i mètodes de lluita han tingut com objectiu la població civil. S’ha utilitzat la violència com una manera de visualitzar i internacionalitzar el conflicte, de que els mitjans de comunicació se’n facin reso. Però el mes dolorós és que s’utilitza la violència amb l’objectiu de generar sofriment, dolor, humiliació... es més rentable generar dolor, sofriment i odi que no provocar la mort. Podem dir que moltes de les accions violentes han cercat l’enfonsament psicològic de les persones (les víctimes), amb la pretensió de generar trauma psicològic, atemoritzar o humiliar a la població.

Per les guerrilles revolucionaries l’objectiu central era aconseguir l’adhesió de la població a la idea revolucionaria, per això els guerrillers intentaven construir societats model en els territoris que dominaven. En canvi els nous "guerrers" estableixen el control polític mitjançant l’adhesió a una etiqueta, i les persones que viuen en el territori sota el seu control deuen ajustar-se a l’etiqueta adequada. El domini sobre la població depèn de mantenir la por, la inseguretat i de perpetuar els odis recíprocs. D’aquí la importància de cometre atrocitats desmesurades i espectaculars i de involucrar al major nombre possible de persones en els crims, amb la finalitat de instaurar una complicitat compartida, afirmar la violència contra "l’altre" al que s’odia i fer més intenses les divisions. Per aquesta raó alguns diuen que les noves guerres representen un retrocés cap el primitivisme. Cal recordar que les guerres primitives eren molt ritualistes i s’atenien a unes regles i limitacions socials.

Les xifres de morts, ferits o víctimes en general sempre son aproximades, les xifres oficials no són del tot fiables, hi ha que pensar que les víctimes també estan subjectes a interessos polítics dels combatents. A pesar d’això, es calcula que al llarg del s. XX han hagut més de 110 milions de morts i en la dècada dels 90 han hagut més de 7 milions de morts. Però com ja he mencionat en els nous conflictes no solament comporten violència física, també es practica la violència psíquica, es busca l’enfonsament psicològic de la població, generar sofriment, odi o humiliació, algunes o­nG humanitàries narren, com en el cas de Serra Lleona, com s’han amputat mans de pagesos per impedir que puguin treballar el camps i siguin una càrrega per les seves famílies... a Bòsnia, la població era tancada en camps de concentració, escoles o cases, no se’ls deixava sortit, se’ls obligava a viure sense mínim sanitaris i d’higiene, a fer treballs durs i humiliants. A les nits les persones armades amenaçaven a les dones amb matar a elles i a les filles i les violaven. Els homes eren obligats a mirar com es violava a la seva dona i/o filla mentre era apuntat amb una arma. L’objectiu d’aquestes accions eren atemorir i humiliar als supervivents. El trauma de veure assassinar, mutilar o violar a familiars o veïns és difícil de superar i genera grans dosis de sofriment, odi i rancor. Es calcula de 10 milions de nens han quedat traumatitzats psíquicament com a conseqüència de les barbaritats que ha vist i que requeririen tractament psicològic, del que no disposen.


El sofriment de la població civil no acaba amb els danys físic o psíquics; en els nous conflictes hem observat com s’han sembrat terres agrícoles amb mines, s’han destruït habitatges i infrastructures. Tot això junt amb la por ha abocat als supervivents del desastre i el caos a abandonar cases, terres i pobles. Els reportatges de televisió ens han mostrat les llargues caravanes de població caminant o en camió fugint de la destrucció i l’horror. Segons el PNUD al 1998 es calcula que més de vuit milions de persones han abandonat el seu país, i l’Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) afirma que hi ha més de 23 milions de refugiats en el món, la meitat dels quals son menors de 18 anys, i 40 milions de desplaçats.


Quan es va crear ACNUR al 1950, en Europa quedaven 400.000 refugiats, com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, i 1.500.000 refugiats en el món. Cinquanta anys després la situació s’ha agravat. Al 1990 es van produir 1.500.000 de refugiats a Libèria, al 1991 1.000.000 de refugiats kurd, entre 1991 -1992 es van atendre 2.700.000 refugiats bosnis, al 1994 el conflicte de Rwanda va provocar l’exili de 2 milions de persones, al 1999 els bombardejos de l’OTAN sobre Kosovo van provocar un èxode d’1 milió de persones i l’atac dels EUA sobre Afganistan han generat 1 milió de refugiats.


Els refugiats depenen de l’ajut humanitari i sobre tot de les o­nG. Les víctimes en un 85% son acollides en camps de refugiats o a les afores de ciutats frontereres pels països veïns, situats en països del mateix Sud. Aquests països receptors no tenen més remei que ser solidaris, el seu acolliment suposa una càrrega econòmica elevada pels països pobres d’acollida, però a més a més, sovint aquests refugiats porten amb ells els problemes i tensions que van originar la seva sortida, amb el perill de traslladar a la població d’acollida part d’aquestes tensions, tensions pels recursos, tensions de seguretat...

Finançament. Mentre el monopoli de l’ús de la violència ha estat en mans de l’Estat, aquest ha pagat les despeses del conflicte, ha pagat el salari dels militars, les armes... En definitiva la guerra ha estat un assumpte públic i l’Estat es l’únic que ostenta la legalitat d’exercir la violència. Durant la Guerra Freda cada bloc, Est- Oest, donava suport econòmic, en armes, en formació... a cada un dels bàndols enfrontats, guerrilles o militars.

En els nous conflictes la majoria dels actors no son militars, no reben un salari del govern i no estan finançats per una potencia i en conseqüència han de cercar fonts de finançament. La continuïtat del conflicte depèn dels mitjans de finançament que s’aconsegueixen. Les formes per obtenir recursos econòmics son molt variats, participar dels mercats negres de drogues , armes, diamants..., practicar el saqueig, robatori, extorsió, la presa d’ostatges, apropiació de terres o bens després de l’expulsió de la població d’un territori...

Els senyors de la guerra o homes forts controlen una zona i exploten els recursos d’aquell territori, son personatges que han estat capaços d’aprofitar els canvis que aporta en procés de globalització per crear vincles amb el mercat mundial, utilitzar les companyies estrangeres i establir una autoritat local. Taylor de Libèria es un exemple d’aquesta nova forma d’autoritat, durant un temps 1990-1993 Taylor va tenir el control de gran part de Libèria i Serra Lleona, aquest territori controlat per Taylor tenia la seva pròpia moneda, el seu sistema bancari; la seva font d’ingressos provenia de la fusta, la producció agrícola i els diamants. Aquest comerç es portava a terme a través de diverses empreses estrangeres i diverses xarxes comercials. Com a milícies armades, Taylor contava amb joves marginat, desmotivats, sovint sense educació, amb poc futur i que se senten atrets per figures com ell. Mestre que per Taylor la guerra es una font de riquesa per aquests joves es una forma de viure o sobreviure.

En aquests anys Taylor era el tercer proveïdor de fusta noble tropical a França. També es va aliar amb altres xarxes mundials, per exemple una empresa ucrainiana d’armes que li subministrava l’armament lleuger que necessitava. Taylor ha estat el primer en utilitzar companyies estrangeres com a font d’obtenció de divises, el primer en controlar un territori físicament i com a conseqüència el primer en impedir als seus adversaris l’accés als recursos naturals . Com a sistema no estatal el territori controlat per Taylor no està subjecte a demandes d’acreedors ni a la burocràcia pública. Personatges com Taylor representen el lligam entre el mercat local i global.

Un altre aspecte diferent que voldria assenyalar es el de que en molts d’aquests conflictes l’ajut humanitari ha estat moneda de canvi. En el cas de Bosnia, els grups armats que controlaven una zona geogràfica, exercien la vigilància i control sobre les carreteres, la qual cosa comporta el control del comerç i l’economia local. El control del tràfic comercial comporta que s’apliquen drets de cobrament d’impostos sobre la matèria que es transporta, generalment aquest impost es fa efectiu amb una part de la càrrega; si la mercaderia que es transporta son aliments, aquests amb posterioritat passen a ser venuts a la població local. En el cas de l’ajut humanitari els diversos grups armats cobren un peatge per permetre que aquest ajut arribi a la població de la zona; durant el conflicte a Bosnia les o­nG pagaven un 5% del carregament , en alguns casos, els croats –bosnis, van arribar a demanar el 27% del carregament. També podem mencionar altres formes d’impostos de guerra com el pagament de protecció personal, a instal·lacions, a la producció o comercialització tan de productes legals com il·legals. Segons Mary Kaldor la guerrilla de Colòmbia ingressa 800 milions de dòlars per aquests procediments respecte de la droga; el 70% dels ingressos econòmics de l’oposició de Tadjikistan provenen de la droga, el mateix que a Perú o Afganistan. El tràfic d’armes, el blanqueig de diners, ajuts procedents de l’exterior expatriats adinerats que fan donacions a la causa o ajuts de governs exteriors preocupats per la inestabilitat del país, son formes de finançament del conflicte i configuren una nova forma d’economia de guerra.

Característiques dels estats. Un Problema important en casi totes les zones calentes del món posterior a la Guerra Freda, es la desintegració dels Estats. En tots ells trobarem que impera una economia clientelar, amb predomini de la corrupció dels funcionaris de l’Estat, una mala gestió econòmica, la expansió dels delictes comuns, amb una ineficàcia de l’administració de l’Estat que a dures penes presta serveis a la població, amb una desigual distribució de la riquesa, amb fàcil accés a les armes. Governs que reprimeixen la dissidència política, que presenten poc respecte als drets humans, poca sensibilitat cap a les minories i amb un teixit social desmembrat.

No m’estenc més en aquest aspecte perquè suposo que en serà abordat per altres ponents al llarg del dies. Solament voldria destacar que en els països en conflicte l’Estat i el seu aparell es lo suficientment feble com per a que no arribi a controlar tot el territori. En aquesta situació sorgeixen els senyors de la guerra o un grup armat que exerceixen el seu poder i control en una zona o territori i arriben a constituir-se com autoritats que controlen l’explotació de recursos i el comerç local. Aquests senyors de la guerra viuen al marge de l’Estat, s’enfronten a l’Estat però creen una espècie d’híbrid d’Estat

No hem puc estar de comentar alguns canvis importants que la globalització comporta sobre els Estats-nació. Tan en el Nord com en el Sud la globalització està forçant als Estats a fer-se més prims, a privatitzar molts del serveis bàsics per les persones i a reduir despeses internes de benestar. La importància de l’Estat-nació radica en la eficàcia per planificar i redistribuir la riquesa i els bens públics dintre de les fronteres. La Globalització està erosionant aquesta funció dels Estats – nació occidental, però també ho ha estat fent en els Estats africans.

Dit això voldria destacar la importància de l’economia informal en el Sud. Per exemple en Angola solament el 10% del PIB es produeix través de pràctiques econòmiques convencionals (legalment establertes i reglamentades públicament). En Moçambic s’estima que l’economia formal solament representa el 50% del PIB, mentre que Kenya o Rússia no passa del 40%. De fet en casi tot el Sud s’estima que l’economia formal solament constitueix la meitat de l’economia total. A Somàlia per exemple no existeix economia formal.

El comerç informal de tot tipus de bens i serveis es el cordó umbilical per milions d’habitants del Sud. Aquesta economia s’ha expandit i ha integrat al Sud en el sistema liberal mundial desprès de l’expulsió de les xarxes oficials de l’economia internacional.

Causes. Durant el període de Guerra Freda el món estava dividit en dos blocs. L’Occidental que defensa les llibertats individuals i del lliure mercat, que propugna el capitalisme com a model econòmic i la democràcia parlamentària com a model d’organització social i el bloc de l’Est o comunista que ha defensat el socialisme, una economia planificada i una forma de govern basada en el partit únic. En aquest període EUA i la URS, com a líders de cada bloc, s’han enfrontat de forma indirecta, mai s’han atacat mútuament; la guerra ha tingut lloc a través de conflictes en la perifèria, en tercer països, amb la intenció de desestabilitzar a l’altra potència i mitjançant conflictes de baixa intensitat o guerres de guerrilles. Degut a l’existència d’armes de destrucció massiva, que haguessin permès la destrucció de les dues potencies, aquestes mai es van enfrontar directament. Fruit d’aquest enfrontament és un grapat de països altament militaritzats, rearmats, descomposats social, econòmicament i afeblits políticament com Afganistan, Angola, Moçambic, Somàlia, Sudan,…


El final de la Guerra Freda ha comportat el final de l’enfrontament bipolar, a partir d’aquest moment el comunisme i el seu model econòmic deixen de ser "l’enemic" del bàndol occidental. Durant aquest període, la majoria de guerrilles es declaraven revolucionàries i defensaven un model de societat socialista, pretenien l’alliberament dels oprimits o dels obrers, defensaven la construcció d’una societat més igualitària; altres, en cavi es declaraven contra-revolucionàries. En definitiva el que estava en litigi era el model de relacions socials, polítiques i econòmiques. Per aquesta raó, acabada la Guerra Freda, les guerres deixaran de ser d’alliberament, deixaran de ser ideològiques, deixaran de ser guerres que volen canviar el model de societat imperant. Però el final de la Guerra Freda no ha comportat el final de moltes d’aquestes guerres. Si durant aquest període l’element aglutinador o que donava identitat al grup que utilitza la violència era la ideologia o el model de societat a construir; acabada la Guerra Freda l’element aglutinador o identitari dels que utilitzen la violència serà la pertinença a una ètnia, a un clan, a una minoria o a un grup religiós.

En la literatura de del Període de Guerra Freda trobem que tots els conflictes es classifiquen en lluites o be per aconseguir el poder de l’Estat, es a dir lluites que pretenen canviar el model polítics, econòmic i social que regeix en aquell estat, o be en lluites per la independència o autonomia, en aquest cas no es pretén accedir al control de l’aparell de l’estat, sinó que el que es pretén es segregar-se territorialment i formar un estat nou o les reivindicacions passen per aconseguir, dintre del mateix estat, unes certes cotes d’autogovern polític.


Els conflictes son conseqüència de la combinació de diversos factors interns àmpliament estesos que inclouen problemes derivats de la transició política en un context de pobresa, escassetat, fàcil accés a les armes i unes institucions governamentals febles, però també de factors extern.


A partir de la dècada dels anys 90 els vells i nous conflictes seran tractats pels mitjans de comunicació com a conflictes que enfronten a comunitats: hutus contra tutsis, bosnis contra servis o contra croates, etc. Ara bé, això no ens ha de fer pensar que els conflictes actuals són conflictes ètnics, religiosos o culturals; la etnicitat o la religió han passat a ser l’element aglutinador de les parts enfrontades violentament, però no són la causa de l’enfrontament. Al meu parer, el que manté y ha de mantenir unida una societat no es la religió, la raça, la ètnia, la llengua o la cultura, sinó un acord normatiu respecte a l’imperi del dret i la creença de que tots som individus iguals i portadors dels mateixos drets.

Per altres autors com R. Kaplan els nous conflictes son guerres tan caòtiques que anomenar-les civils representa dignificar-les. Per ell aquestes guerres son guerres de desintegració entre bàndols o fraccions sense finalitat política, en les que simplement es lluita per les drogues, el territori o la supervivència, i de la seva lluita solament pot sortir el caos.

En algun document de la OCDE (1998) podem trobar la visió que es te des dels països industrialitzats sobre la causa dels conflictes. "Com a norma general, una societat dotada amb un bon equilibri, una distribució social sòlida i recursos econòmics, com evidencien els alts indicadors de desenvolupament humà, es capaç de resoldre les tensions amb un menor risc de crisi institucional i social que una societat marcada per condicions desestabilitzadores, com pobresa pertinaç, desigualtats socioeconòmiques extremes, falta d’oportunitats sistemàtica i l’absència de possibilitat de recórrer a institucions creïbles per resoldre les queixes".

En algun document de la CE (1996) podem llegir "El conflicte la majoria de vegades es conseqüència de la interacció entre inestabilitat política, econòmica i social, sovint resultant d’una mala governació, les polítiques econòmiques fallides i programes de desenvolupament inadequats que han exacerbat diferències ètniques o religioses".

Tots el discursos que aquí puguem fer o recollir tindran una part de veritat. El discurs lliberal com aquest de l’OCDE problematitza el subdesenvolupament, el qualifica de perillós, ens està posant les causes del conflicte en el interior, internalitza les causes del conflicte i no te present les desigualtats i explotació dintre del sistema mundial i que la manera en que es distribueix la riquesa te un impacte directe en la naturalesa de la pobresa. Al definir el conflicte com un problema social, es a dir, al convertir el subdesenvolupament en un perill, es permet que es mobilitzen noves xarxes en nom de la seguretat. La guerra ja no es un assumpte d’Estat, es un problema de subdesenvolupament i de crisi política. D’aquesta manera la principal càrrega de responsabilitat per resoldre aquest problemes se fa recaure sobre els mateixos actors del Sud.


Finalment com diu Ignasi Ramonet, la globalització no aspira tant a conquerir països com a guanyar mercats. L’objectiu dels poders modern no es l’annexió de territoris, com en les èpoques de les grans invasions o en els períodes colonials, sinó el control dels recursos naturals i el control del seu preu en el mercat.



Bibliografía
DUFFIELD, Mark; Las nuevas Guerras en el mundo global; Catarata, 2004
FISAS, Vicenç; Cultura de paz y gestión de conflictos; Icaria Antrazyt, 1998
HOWARD, Michael; La invención de la Paz. Reflexiones sobre la guerra y el orden internacional; Salvat contemporánea, 2001
IGNATIEFF, Michael; El honor del guerrero. Guerra etnica y conciencia moderna; Taurus, 1999
KALDOR, Mary; Las nuevas guerras. Violencia organizada en la era global; Tusquets Editores, 2001
RAMONET, Ignacio; Guerras del siglo XXI, Nuevos miedos, nuevas amenazas; Mondatori, 2002
RUIZ-GIMÉNEZ, Itziar; Las buenas intenciones. Intervención humanitaria en África; Icaria, 2003
SAN JUAN, Cesar; Catástrofes y ayuda de emergencia; Icaria Antrazyt, 2001