La guerra d'Iraq i el nou desordre mundial
El final de la guerra freda ha suposat el final de les confrontacions ideològiques entre blocs, ha suposat la victòria dels EUA i l'inici una nova dinàmica en els conflictes internacionals. La guerra d'Iraq representa una nova estratègia de guerra per conquerir o controlar mercats. Tica Font (abril 2003).
Durant el període de Guerra Freda el món estava dividit en dos blocs. L’occidental que defensa les llibertats individuals, que propugna un model econòmic: el capitalisme i un model d’organització social i polític com es la democràcia parlamentària. El bloc de l’Est o comunista, que defensa el socialisme, un model d’economia planificada i una forma de govern basada en el partit únic. Durant aquest període EUA i la URSS com a líders de cada bloc s’han enfrontat de forma indirecta, mai s’han atacat mútuament; la guerra l’han portada a terme a través de conflictes a la perifèria, amb la intenció de desestabilitzar l’altra potència. Fruit d’aquest enfrontament és un grapat de països altament militaritzats, rearmats, descomposats social i econòmicament i debilitats políticament… Afganistan, Angola, Moçambic, Somàlia, Sudan…
El final de la Guerra Freda ha comportat el final de l’enfrontament bipolar, a partir d’aquest moment el comunisme i el seu model econòmic i polític deixarà de ser l’element aglutinador dels conflictes armats. Les guerres deixaran de ser d’alliberament, deixaran de ser ideològiques i permetran que aflorin amb violència conflictes ja existents de caràcter ètnic, social i econòmic…
La Guerra Freda ha acabat amb la victòria del bloc occidental, ha triomfat el capitalisme com a model econòmic i la democràcia com a forma de govern i organització social. Com en tota guerra el bàndol perdedor, els països alineats amb el bloc de l’Est, tenen que assumir les regles que imposen els guanyadors. En aquest cas els països perdedors han tingut que obrir les seves economies al lliure mercat, a les multinacional, al consum… i tindran que reformar les seves estructures polítiques cap a la democràcia, tindran que reeducar als seus líders polítics en el multipartidisme… Pels guanyadors de la Guerra, pels EUA i en concret per les multinacionals tot el planeta és un territori lliure, cap govern i cap país pot oposar-se als interessos econòmics de les multinacionals. Tot l’espai que han cedit els alineats de l’Est representen potencials consumidors, ma d’obra més barata i noves fonts de recursos econòmics.
El petroli és el recurs natural més important a controlar i amb la logica del lliure mercat, cap govern pot limitar els drets de les multinacionals a extreure riqueses d’un país. En l’atac sobre Afganistan hem de tenir present que els Talibans havien denegat a les multinacionals americanes la construcció d’un oleoducte que creués el país i portés el petroli del mar Caspi fins el mar Índic. Amb l’atac s’ha produït un canvi de govern que no s’oposa a aquesta construcció i a més a més ha servit per introduir bases de soldat americans en Afganistan, Uzbekistan, Tadjikistan i el Turkmenistan, des d’on també es controlarà l’oleoducte que va cap Xina. L’oleoducte que creua Afganistan serà construït per l’empresa Halliburton, que també és la primera empresa que s’encarregarà de la reconstrucció d’Iraq i que esta lligada al vice-president Dick Cheney.
En el cas d’Iraq hi ha més raons que les del petroli, però a l’igual que els Talibans Sadam Husein s’ha oposat als interessos de les multinacionals americanes al no cedir drets d’explotació de petroli a cap multinacional americana, les petroleres que més acords d’explotació i prospecció tenen són companyies Franceses seguides de les Russes.
Però el govern americà a més defensar els interessos de les petroleres americanes s’ha proposat canviar o "modernitzar" els règims polítics de la zona, pretenen que sigui la burgesia iraquiana la que governi el país i la que pugui instaurar un règim polític, proper als EUA, de formes més democràtiques. La seguretat d’Israel no es possible sense canvis en tot l’entorn, una forma d’ajudar a Israel és disminuir el suport cap els palestins.
Qüestions com les esmentades anteriorment ens ajuden a comprendre el conflicte però no són necessàries per posicionar-se. Moltes vegades totes les raons i interessos que hi ha per fer una guerra no les sabrem, sovint la premsa o els mitjans d'informació no ens ho expliquen, però hem de guiar-nos pel sentir comú que ens diu que amb la violència, amb morts, amb la destrucció dels mitjans de vida, centrals elèctriques, telefòniques, dipòsits d'aigua, les vivendes, el sistema educatiu, sanitari… no es resolen els problemes sinó que els empitjoren. Amb violència es pot aconseguir el silenci de les persones però no es pot construir la Pau. Estic segura que aquest es el convenciment que ha guiat als ciutadans d'Olesa, i de la resta de pobles, a sortir al carrer i expressar el seu rebuig a aquesta guerra.
