Síria: Vells malencerts per violències anunciades
Article publicat a La Directa
La situació de Síria és alarmant. Cada dia veiem com la població pateix una violència descomunal. Ja es compten més de 70.000 víctimes des del començament del conflicte a 2011.
Ara ja es parla obertament de que la única alternativa és que la oposició rebel pugui fer front als atacs per exercir pressió sobre el règim de al-Asad. Ara ja es parla d’aixecar l’embargament de venda d’armes a Síria.
Ja ho defensen obertament el Regne Unit, els Estats Units i França. La justificació és ben senzilla: si els rebels no són ajudats militarment per les potències occidentals, quedaran en mans de les ajudes dels països del Golf i es generaran posicions més extremistes: les runes i els damnificats que quedin seran menys propicis a Occident.
Tot plegat ens recorda conflictes d’un passat relativament proper on s’enfrontava als moviments socials pacifistes que reclamaven solucions no militars contra la situació d’alarma i d’emergència humanitària (Bosnia, Kosovo): S’ha d’actuar! La situació és insostenible! El poble pateix! S’ha d’acabar amb la bogeria del dictador, la comunitat internacional te el deure moral d’intervenir militarment!
De manera anàloga el discurs que comença a fer-se lloc és que la comunitat internacional s’ha de sumar i trobar una solució al conflicte siri que passa per la injecció d’armes entre els grups rebels que s’han guanyat el qualificatiu d’oposició legítima al règim.
Malauradament ja no tenen veu les els activistes per la noviolència de dintre del país i els que es troben a l’exili, ja no compta el Comitè Nacional de Coordinació pel Canvi Democràtic, ni sembla que vagin a tenir en compte els acords de la Declaració de Ginebra sobre Síria de gener de 2013.
Però no ens cansarem de dir que els fets d’ara són la conseqüència directa de les accions i de les omissions del passat. De la estratègia d’invertir en la preparació de la guerra en comptes d’invertir en la generació de la pau.
Només cal examinar per exemple l’informe que va realitzar l’organització Human Rights Watch a 2010 per mostrar el balanç dels 10 primers anys del manament de Bashar al-Asad quan al respecte als DDHH i a la promoció de les llibertats. L’informe és demolidor i examina la situació política i social de Síria des de cinc aspectes fonamentals: repressió de l’activisme polític i pro Drets Humans; restriccions de la llibertat d’expressió; tortures; tractament a les minories kurdes; i desaparicions.
Cinc fenòmens que haurien donat la oportunitat a la comunitat internacional per actuar de forma proactiva des de cinc fronts diferents amb totes les eines civils disponibles, buscant el consens de tots els estats possibles, i probablement amb molts menys recursos econòmics que els que es destinen a la despesa militar dels participants. En definitiva, cinc oportunitats perdudes per demostrar que existeixen mitjans per “construir democràcies” alternatius a les intervencions militars com la de Iraq, Afganistan o Líbia.
És indubtable que s’han pres iniciatives. El propi informe repassa els registres dels intents de diàleg entre els que es troba el de la Unió Europea al 2005 o el dels Estats Units al 2007, però poder la lògica de la diplomàcia de les potències que actua fent servir el doble joc d’acostar-se al diàleg d’una banda mentre s’intenta mantenir la quota de poder geopolític per l’altre, es mutila a si mateixa i resulta inútil per portar a règims com el sirià a una veritable transformació que detingui la repressió contra els seus ciutadans. En el fons, no són més que vells malencerts i velles incapacitats per noves violències llargament anunciades.
