La Ucraïna i l'Europa que desitgem
La història condiciona. Així, llegir la història d’Ucraïna és endinsar-se en els orígens de la Rússia contemporània. No s’entén Rússia sense els mites que sorgeixen del cor d’Ucraïna i de la península de Crimea en particular. Article publicat al setmanari La Directa núm. 355.
Kiev, Odessa, Balaklava, Sebastòpol, Ialta..., són noms on s’ha originat part de la mitologia de la nació russa, que alhora és una nació de nacions, la multicultural i immensa Rússia repartida entre dos continents.
Era pecar d’ingenuïtat, pensar que Rússia es creuaria de braços veient com la revolta de Maidan, a Kiev, feia caure un govern prorús i s’instaurava un de nou que es llençaria en els braços de la UE. Sobretot pensant que la part oriental i sud d’Ucraïna comparteix llaços culturals i de llengua molt estrets amb Rússia. I que el territori de la península de Crimea, de població majoritària russa té una importància capital pels interessos geoestratègics de Rússia, ja que en el port de Sebastòpol, la potent armada russa té la principal base per obrir-se pas cap el Pròxim Orient i el Mediterrani.
Què la població ucraïnesa tingui el cor dividit entre l’Europa occidental i oriental també és natural. No es pot oblidar que Stalin va sotmetre a Ucraïna a una ferotge rapinya de collites que va matar de fam a centenars de milers o milions de persones el 1933; tampoc que durant la Segona Guerra Mundial, els exèrcits de l’Alemanya nazi van matar milions d’ucraïnesos; que Crimea va patir, primer una neteja ètnica per part de Stalin, deportant els tàrtars a l’Àsia central perquè els seus caps havien col·laborat amb els nazis i la va repoblar amb russos, i que anys després, el 1954, un altre mandatari soviètic, Nikita Khruixtxov, decidia regalar de forma arbitrària Crimea a Ucraïna, sense pensar que algun dia l’URSS es podia desintegrar i aquesta república podia esdevenir un Estat independent.
Recordem ràpidament com han anat les coses en Ucraïna des de 2004, quan el primer ministre prorús Ianukóvitx es va enfrontar al candidat europeista i opositor Iuixtxenko. En la primera volta, Ianukóvitx va guanyar al segon per un esquifit marge, 39,87% front un 39,32%. L’oposició va acusar a Ianukóvix d’efectuar falsificacions massives de vots. Poc temps després l’opositor Iuixtxenko va ser enverinat. Donades les massives protestes i vagues dels seguidors de Iuixtxenko, el Tribunal Suprem va resoldre que donat la quantitat de irregularitats electorals calia repetir les eleccions. Es van repetir i guanya la presidència el candidat opositor Iuixtxenko, designant com a primera ministra a Timoixenko. Tota la revolta civil, que fou pacífica, va adoptar com a símbol el color taronja, per això es va denominar “Revolució taronja” la que fa caure el corrupte govern de Ianukóvitx. El nou govern manté un discurs democratitzador, però tot s’ha de dir, marcadament prooccidental; en canvi, en l’àmbit econòmic, no difereixen, tots dos són neoliberals.
Després de l’èxit de la revolta pacífica de 2004, les diferents eleccions que es van celebrar van demostrar que el país continuava dividit, ja que Timoixenko i Ianukóvitx es van anar alternant en els càrrecs de president i primera ministra.
A les darreres eleccions presidencials de 2009, Ianukóvitx va tornar a guanyar a Timoixenko, que posteriorment, el 2012, va ser jutjada i empresonada, acusada de corrupció, provocant protestes massives dels seus seguidors que han continuat de manera intermitent fins que, amb la revolta de Maidan actual han fet caure el govern de Ianukóvitx.
Però l’oposició política que ara s’ha fet amb el govern provisional i controla el Parlament també té molt d’indesitjable. És ben conegut que un dels principals partits opositors, el ultranacionalista Svoboda, és neofeixista i xenòfob respecte els russos i altres minories. Entre les primeres mesures del nou govern provisional figura la de declarar l’ucraïnès com a única llengua oficial, una decisió que discrimina els parlants de rus.
Tots aquests fets demostren la dificultat d’un país per avançar unit perquè, en el seu si, hi ha diferents grups que miren en direcció oposada -uns cap Europa occidental, altres cap l’oriental, Rússia- i perquè, alhora, la UE i Rússia, alimenten les discòrdies internes intentant arrossegar Ucraïna cap el seu bàndol d’influència.
L’Europa de la UE ha actuat amb oberta mala fe, intentant que Ucraïna s’incorporés al seu bloc i a l’OTAN. Evidentment, la resposta de Putin enviant tropes per ocupar Crimea és una violació del dret internacional, -perquè aquesta península forma part de l’Estat d’Ucraïna-, però era d’una ingenuïtat colossal pensar que Rússia es quedaria sense fer res davant una revolta animada des del bloc occidental atlàntic.
A Ucraïna és inimaginable una confrontació armada entre les dues grans potències nuclears mundials, l’OTAN dels EUA i Rússia. Ara, la confrontació hi és i continuarà en el futur. La Rússia de Putin i el bloc liderat pels EUA, s’han confrontat en diverses crisis, a Geòrgia, a Síria, per l’escut antimíssils que es va instal·lar a Rota (Cadis) i, ara, a Ucraïna. No és un conflicte de les dimensions de la guerra freda, però segur que tindrà nous capítols.
Què hauríem de fer? El mateix que vam fer durant la guerra freda, agrupar les forces alternatives que busquin una via de no alineament amb els blocs; donar suport a les demandes de la societat civil que reclamen canvis d’aprofundiment democràtic; no menysprear, però tampoc alimentar mites identitaris nacionals que puguin desembocar en conflictes violents. Una tasca no gens fàcil, però al moviment per la pau sempre li ha tocat treballar a contracorrent.
