Primer els de casa?
Les retallades practicades per la Generalitat de Catalunya en les polítiques públiques de cooperació, drets humans i pau suposen un retrocés sense precendents en aquests àmbits. Article aparegut al diari ARA el 26/9/2012 i firmat per Pere Ortega com a President de la Federació Catalana d'ONG per la Pau.
L’ajut governamental de Catalunya a la cooperació al desenvolupament, a la construcció de pau i la implementació del drets humans està en vies d’extinció.
La principal aportació de fons que sorgia de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), depenent de la Generalitat de Catalunya, ha retrocedit en quatre anys, de 2008 a 2012, de 69 milions d’euros a 9,7 milions. Una reducció del 86%, de la qual, un 18% correspon al govern de l’etapa del tripartit i un 68% a l’actual bipartit. Però aquesta enorme retallada s’ha vist agreujada per l’impagament ( 13 milions d’euros) per falta de tresoreria de l’ACCD dels projectes aprovats i que ha obligat a la majoria de les ONG a suspendre els seus programes de cooperació.
Aquesta situació ens obliga a reflexionar sobre quina classe de país volem construir. La societat civil, a través del moviment de les ONG i amb l’esforç de molta gent, empentaren les reivindicacions de les campanyes pel 0,7% i +, Pobresa zero, Abolició del Deute Extern. Mobilitzacions, que van aconseguir que finalment les administracions públiques dediquessin recursos per construir polítiques públiques de solidaritat amb els pobles més desfavorits. Una feina que ara, degut a una conjuntura econòmica desfavorable, s’ha vist sacrificada i ha quedat en una situació residual.
Aquesta retallada deixa sense importants recursos a moltes ONG i comportarà la desaparició d’aquelles que no tenen altres tipus de finançaments. Però això no és una lamentació egoista, per allò de que vivien de les subvencions públiques, sinó que serà especialment nociu perquè s’abandonaran les campanyes de sensibilització i educació a l’interior de la societat catalana, i això, deixarà sense cobertura els valors que defensaven la solidaritat, la cooperació, la pau i els drets humans, que alhora donaven molta cohesió social dins de Catalunya respecte els més desposseïts del planeta.
Al voltant de les retallades que colpegen totes les cobertures socials, el més preocupant és l’argument esgrimit per alguns polítics i tertulians. És aquell que diu que “primer són els de casa”. Com si la casa en la qual vivim no fos comuna, el planeta, i com si la globalització no fos irreversible, perquè ens afecta per igual a totes les comunitats que convivim en un món en que tot està interconectat. Perquè el que passa a milers de quilòmetres ens afecta també als catalans. Sinó pensem: Per què venen els immigrants? Per què es fonen els pols? Per què hi ha guerres pel petroli? Per què hi ha fam en el món?
La crisi econòmica no és una raó suficient per condemnar a la desaparició les polítiques públiques de cooperació al desenvolupament, la pau i els drets humans. Tot el que no fem en aquests àmbits representarà retrocedir en seguretat humana. Allò que Nacions Unides ha definit com a part fonamental del desenvolupament, un concepte integral que posa l’ésser humà com a subjecte principal de la seguretat i molt allunyat del concepte clàssic de seguretat basat en la defensa de l’Estat/Nació.
Les Polítiques públiques tenen que implementar-se a través d’organismes oficials (agències i instituts) amb la complementarietat de la societat civil (ONG) i amb l’objectiu de sensibilitzar a la societat catalana per tal de crear les condicions per eliminar les enormes desigualtats existents en el món i fer-lo més habitable.
Les polítiques equivocades que, en el passat, han practicat els estats respecte el que es denominava Tercer Món, ja hem vist com ens era retornat amb inseguretat. Per una banda, perquè moltes de les guerres, de la fam i també del terrorisme que avui afecten a “Occident” han estat provocades pel suport a règims corruptes, repressors de llibertats i drets humans; i per una altra, per l’egoisme, és a dir, pel tracte desigual en les relacions comercials entre un Nord ric i un Sud empobrit, practicat per mantenir un sistema de vida amb un nivell de consum superior a les nostres necessitats.
La millor manera de revertir aquesta situació és a través de polítiques públiques de cooperació amb els més necessitats. Abandonar-les, ho acabarem pagant a un preu molt més alt: la disminució de la cohesió social interna respecte als valors de la solidaritat entre els pobles; el retorn a les polítiques de seguretat “nacional” enfront de la seguretat “humana”. La solidaritat és l’únic camí que ens pot assegurar una convivència i un equilibri entre els diferents pobles i cultures del món.
